Després d'escalar a la Colomina, canviem de zona i anem fins el refugi de Llauset, en fase de preparació de la inauguració que s'havia de fer dissabte.
La cara sud del Vallhiverna (a sobre) feia temps que ens donava voltes i ara teníem la possibilitat de tastar-la. El refugi de Llauset semblava una opció, però ja vam veure que no era ben bé la millor.... Probablement sortir directament de l'aparcament és més còmode.
Però també ens feia gràcia conèixer el refugi nou, un refugi modern i còmode que ens va deixar un regust estrany. No sembla un refugi de muntanya, no tenen gairebé informació de les escalades de la zona, el menjar és manifestament millorable, no hi ha cobertura i no et donen la contrasenya del wifi, els guardes són agradables però semblen més aviat hostalers.... Per altra banda són habitacions de 6 amb dutxa i lavabo, i és bastant gran.
Sortim de fosc per anar d'hora i en menys d'una hora ja som al peu de la paret. El nostre objectiu és la Paseo geológico, una via lògica per a dos geòlegs...., tot i alguns dubtes. Fem els primers 100 m del sòcol grimpant, i ens equipem just a sota del llarg de Vº.
Començo jo. La roca és curiosa, inicialment esquistos ferruginosos, que ràpidament passen a calcosilicatades on predomina el marbre. El pas de Vº és una fissura curta i desplomada, desagradable per la humitat, però que es pot protegir bé.
Després continua per aquest tipus particular de roca, que té l'avantatge d'estar ben posada. És a dir, amb una inclinació favorable a poder-s'hi agafar bé! Però no és fàcil protegir allà on volem, cal fer-ho a la manera antiga, assegurar quan pots i després apretar les dents.
La via cada cop és més fàcil i herbosa i no ens acaba de convèncer. El nostre tercer llarg passa molt a prop del tercer llarg de la via veïna. Ho comentem, mirem a la dreta les reunions de la via Sorprendente, i la ressenya ens acaba de convèncer de fer el pas.
Així que creuem les plaques entre la nostra R3 i la R3 de la Sorprendente. Unes plaques poc complicades però on no podem posar res.
I aquí engeguem la nova via, molt més regular, directa i lògica que l'anterior. La dificultat és homogènia en el IV-IV+, i l'herba no molesta massa.
Les reunions són bones, i en algun llarg fins i tot trobem algun clau o parabolt, però en general estan desequipats i podem anar protegint.
La via puja directament a buscar el diedre superior, molt marcat i que es veu molt estètic.
De tots els llargs, el pitjor el penúltim, herbós i que costa de saber per on passar per tocar menys herba!
Engeguem el darrer llarg per una bonica bavaresa molt ampla. Com que només tinc un camalot del 3, el poso tan amunt com puc i tiro amunt. El començament és menys difícil del què semblava.
Després d'un replà, arriba un tram molt desplomat, amb bones preses de mà i poques de peu, on hi entra de tot. Finalment un tram vertical equipat amb 3 parabolts ens porta a una agulleta que sembla a punt de caure i ens acosta a la carena.
Superat el principal escull, ara ens dediquem a gaudir de la muntanya, en un dia molt bo: sol i aire fresc, el clima ideal!
Flanquegem les plaques fins un collet, des d'on anem seguint una travessa ascendent per damunt dels marbres, just pel contacte amb els esquistos superiors.
Després de 2 llargs, ens desencordem i continuem a pèl, de manera molt més còmode.
La flor de neu, una planta que estima els sòls calcaris, ens acompanya en diversos punts de l'ascensió, però desapareix tan bon punt arribem als esquistos.
Tot pujant, aviat arribem a la cresta de Roques Blanques, que seguim amb facilitat fins al cim.
I arribem dalt de tot acompanyats en tot aquest tram de la pujada, d'una vista increïble damunt el massís de la Maladeta.
Al cim principal hi deixem les motxilles, i fem una corredissa fins el de Culebres, jugant una estona a l'anomenat pas a cavall...
Per tornar cap al refugi de Llauset, a gaudir de la dutxa, cervesa i el migrat sopar!
