Yellowstone. Caminant pels parcs dels EUA (2).

Del parc de Yellowstone poca cosa puc afegir al que tots sabem. Va ser el primer parc nacional del món (el van declarar l'any 1872), i va obrir les portes a la protecció de moltes altres àrees singulars. Com els hi agrada dir als nord-americans, va ser la millor idea que mai han tingut!

Situat al mig de les muntanyes Rocalloses, concentra la bellesa salvatge de l'oest americà i deu ser una de les meravelles del nostre planeta. No cal dir que, per un geòleg, passejar-se pel costat del Grand prismatic spring (a les fotos), és una experiència inoblidable!

De fet, els geisers, les fonts d'aigua calenta i les fumaroles són una de les gracies del parc. D'aquelles coses que en coneixes el funcionament teòric, l'entens, però no deixa de sorprendre veure'l sobre el terreny.

Gairebé tot el parc està situat en una antiga caldera volcànica, i té el magma prou a prop com perquè es produeixin tota mena de fenomens termals, i a diferents alçades. Per poder-los recòrrer, hi ha una sèrie de passeres quilomètriques que et permeten de gaudir-los de ben a prop.

El més espectacular de tot són els geisers. Cada x temps, l'aigua bullent surt disparada cap amunt, i les erupcions es poden predir amb més o menys exactitud. L'Old faithful (el vell lleial), és el més puntual de tots, cada hora i pocs minuts s'aixeca puntual (a sota), envoltat d'una gran expectació.

Al parc no s'hi pot escalar, s'hauria de rebuscar molt per trobar una roca que no es desfés als dits. Caminar si que es pot, i n'hi ha de molt bones a part dels itineraris de natura, que ja són prou llargs.

El problema d'algunes caminades és el risc de trobar óssos o llops, un risc molt més elevat que a Yosemite. Així que nosaltres ens vam limitar a fer els recorreguts dels geisers i a pujar al Mont Washburn, un cim força panoràmic del centre del parc.

Una altra de les curiositats de Yellowstone és la gestió que fan dels incendis forestals, deixant que la natura faci el fet sense intervenir-hi. Des de dalt del cim, vam contemplar un incendi pel vessant oposat que ningú intentava apagar, la natura és sabia....

Suposo que la immensitat del parc, més de 60 vegades més gran que el d'Aigüestortes, també hi ajuda.

I la cirereta del pastís és la gran quantitat de fauna que et vas trobant mentre hi passeges, amb les darreres manades de búfals de les praderies nord-americanes, o les àguiles pescadores, que s'aprofiten de l'abundància de peix als rius.

També trobes cérvols o coyotes, ànecs, esquirols, llops,....., i óssos. En aquest cas un grizzlie immens que no s'assemblava de res a l'ós Yogui.

Després de veure'l de ben a prop (afortunadament estàvem dins del cotxe!), vam pensar que l'havíem encertat sense anar gaire lluny dels camins més transitats....

Tota la informació aquí. I qui tingui curiositat sobre el comportament dels óssos, només ha de cercar "bear attack" al youtube. Millor fer-ho abans de dinar....

Yosemite. Caminant pels parcs dels EUA (1).

Aquest ha estat el meu primer viatge als EUA, i em sembla que no serà el darrer. Quina meravella de país que tenen, els podrits, realment no se'l mereixen!!

Amb la Clara vam fer un plantejament clàssic del viatge, amb la idea d'anar recorrent uns quants parcs nacionals de l'oest, els que el temps que teníem ens permetés, amb l'ajut d'una autocaravana. D'aquesta manera guanyàvem una llibertat d'acció que finalment va ser determinant per poder realitzar una bona ruta. A part de l'experiència que és conduir una bèstia d'aquestes...

Sortint de San Francisso, el primer parc va ser el de Yosemite, un lloc on qualsevol escalador té ganes d'anar-hi, ni que sigui només a treure-hi el cap. Just arribar, la primera parada ja la vam fer sota la paret del Capitan, plena d'escaladors.

 

Als parcs nacionals americans, hi ha un munt de rutes molt preparades i de curta durada, entre 1 i 3 hores, d'aquestes en vam fer un munt però seria absurd intentar explicar-les. 

Nosaltres també veníem amb la voluntat de poder-ne fer alguna de llarga i interessant, i al primer lloc que vam anar per situar-nos, va ser al Glacier Point, un mirador excepcional sobre la vall. Tot i que s'hi arriba en cotxe, vam preferir pujar-hi des del fons de la vall, per una ruta anomenada "Four mile trail", ja que supera els 1.100 m de desnivell amb un recorregut de 4 milles.

L'itinerari no tè pèrdua possible, però si que m'agrada de destacar el munt d'esquirols que t'hi vas trobant, entremig de les grans panoràmiques de la vall, com la de l'entrada de la vall (a sobre), amb el Capitan a la dreta i Cathedral Spires a l'esquerra. El camí, puja flanquejant la magnífica paret nord del Sentinel Dome, que també s'endevina a la foto.

Des de dalt la vista és molt panoràmica, i davant mateix hi tenim la mitja cúpula del Half Dome, que destaca majestuosa per damunt de la resta de cims de la vall.

La sorpresa la vam trobar baixant pel mateix camí, en forma d'una óssa i els seus dos cadells, que havien decidit de parar-hi a dinar. A tot arreu t'adverteixen sobre els óssos, però fins que no els veus, sempre costa de creure que realment te'ls puguis arribar a trobar!

Tot i l'actitut agressiva que aparentava de tant en tant, al final la mare va marxar amb els seus petits i vam poder continuar tranquil·lament la caminada per un camí molt agradable.

L'altra sortida que no volíem deixar de fer era la pujada al Half Dome. I sobretot després d'haver-lo vist des del Glacier Point! 

Pujar-hi no és senzill, i no només per la llargada i el desnivell, sinó perquè els caps de setmana i durant l'estiu cal demanar permís, i s'ha de fer amb força antelació. Nosaltres vam haver d'esperar que fos dilluns, que ja no calia permís. Avantatges d'anar-hi fora de temporada!

El camí que hi puja tampoc té pèrdua. Al principi es pot triar si pujar pel dret o anar a voltar pel Clark Point. Nosaltres vam pujar per aquí i vam baixar pel dret, i penso que val la pena, perquè la pujada va ser molt tranquil·la i així també fas una mica de volta.

El més curiós del camí és que està ple de casetes amb lavabo, on també pots agafar aigua. Unes casetes amb un luxe que ja voldríem trobar a les ciutats! En vam creuar 4 o 5, suposo que no volen que les nostres restes contaminin el Parc Nacional.... 

A mesura que pugem, el paisatge es va obrint i permet d'anar reconeixent els cims de la zona, com el Liberty Cap (a sota, al costat del Half Dome) i el seu esperó sud. També s'endevina la cascada Nevada, a la dreta.

Després el camí fa una volta llarga per anar a buscar l'aresta nord-est del Half Dome, des d'on la vista s'obre cap a la vall del llac Tenaya i el Mount Hoffmann.

No cal dir que el tram final de la carena és molt agradable, resseguint les lloses de granit mentre ens acostem a la cúpula final.

La pujada final al cim es va seguint uns cables que els rangers posen cada any a principi d'estiu, i allà ens adonem que, tot i ser un dilluns de mig setembre, hi ha moltíssima gent i s'ha fet un petit embús.

Però el temps és collonut i només cal posar-hi una mica de paciència per arribar al cim. Un indret fantàstic on no puc evitar de retratar-me amb la paret nord als peus mentre miro el perfil del Capitan al fons...

La baixada també és divertida, i també cal fer una mica de cua, però es nota que la cosa s'està aclarint... Sorprèn veure tanta gent en una ruta de més de 1.600 m de desnivell i que té la petita dificultat final, però també és evident que val realment la pena!

Mentre anem tornant, tot i que ja som a primera hora de la tarda, veiem des de lluny que la gent continua pujant-hi. N'hi haurà una bona colla que baixaran de fosc!

La baixada és agradable i el tram final el fem pel camí del dret, passant pel costat de les cascades Nevada i Vernal (a sobre), i per la bassa Emerald. Un camí molt més dret que l'altre, però que també val la pena. 

Al final, entre pujar, dinar, baixar, i les cues pel cim, la caminada ens va costar unes 10 hores. Podeu veure el track al Wikiloc, tot i que realment no és gens necessari!

I a la web del parc hi trobareu tota la informació actualitzada sobre les caminades, o sobre l'escalada.

El Carlit, per la carena dels pics de Coll Roig

Em sembla que és una cosa que no li passa a tothom, però de tant en tant, potser fins i tot força sovint, em venen moltes ganes de marxar tot sol i fer alguna ruta atractiva i, si pot ser, relativament dura. Normalment cal que l'itinerari sigui per llocs poc coneguts, potencialment bonics, i amb un bon desnivell.

Això em va bé per esbargir-me, per fer la meva i afavorir que el ritme constant i monòton d'una passa rera l'altra ajudi a la reflexió. El darrer cop que ho vaig fer, va ser a la Marmolada, no fa gaire.

Aquest cap de setmana hi he tornat. L'objectiu era conèixer millor el vessant sud del Carlit, aquest país poc conegut que tenim damunt d'Urr, les carenes dels pics de Coll Roig, la vall d'Angostrina.

Vaig sortir de les Escaldes, entre Angostrina i Dorres i, seguint un tram del camí que fa la volta al Carlit em vaig anar enfilant per corriols mig esborrats buscant la carena dels pics de Coll Roig. 

No vaig saber trobar referències d'algun itinerari que passes per aquí, així que vaig improvisar una mica. Després d'un primer tram de camí força bonic, una pista ajuda a endinsar-se ràpidament als pelats vessants sud de Coll Roig. Allà, la intuició i alguna fita, ajuden a anar pujant cap a la carena.

Perquè una gran part del camí es fa per les carenes dels pics de Coll Roig. Primer pujant al pic Occidental (a sota), per seguir després cap a l'Oriental, el Solana Carnicera i el Carlit.

Arribat a la carena, la ruta ja no té pèrdua, es tracta d'anar fent. Però anar fent amb molt de compte, que hi ha algun tram on cal vigilar i procurar de no distreure's gaudint del paisatge. Sense ser massa difícil.

A sobre podem veure la carena dels pics de Coll Roig, amb la punta del Carlit que treu el cap darrera de tot.

El darrer cim de la carena és el pic de la Solana Carnicera (a neu a saber de què li ve aquest nom!). Davant, s'aixeca la pica del Carlit, i només alguns senzills passos de grimpada separen del cim. És curiós, després de tants anys de no anar-hi, hi he pujat dos cops en una setmana....

També és curiós que havent estat completament sol durant tota la pujada, hi hagués la gernació que hi havia dalt del cim. En el fons és millor així, si tothom està als mateixos llocs, ens queda tota la resta!!

Per tornar vaig optar per baixar cap a les Bulloses, i mentre caminava pensava que no se'm fa gens estrany que la gent pugi al Carlit per aquest costat. Ja no recordava com són de bonics els estanys que el camí voreja. 

Des les Bulloses, cal seguir per la vall del riu d'Angostrina, que s'endinsa deixant enrere les pistes d'esquí de Font Romeu, amb un camí que passa d'una banda a l'altra del riu d'una manera força capritxosa, fins a Sant Martí d'Envalls. Allà la pista retorna al camí inicial, i a les Escaldes.

Mirant el mapa de sota ja es veu que la ruta és llarga, 32 kms i uns 2.000 m de desnivell segons el gps, que vaig fer en 9 hores efectives i molt ben aprofitades. Però em sembla que també s'endevina interessant. Al wikiloc hi he deixat el track.

Un bon recorregut que em serveix de despedida per uns dies de les muntanyes catalanes, però és que en aquest món, n'hi ha tantes de muntanyes.....

Volta "express" al Pic Negre d'Envalira

Cada vegada que passo pel Pas de la Casa, penso que allò de Terra Mítica és com una petita broma. Potser és pel fet de que en aquest cas el desastre el van fer a muntanya, però sempre procuro passa ràpid i tancar els ulls...

El problema és que hi passo sovint, perquè les muntanyes de l'entorn solen ser força interessants. Com ara el Pic Negre d'Envalira.

I des de que han fet un parc temàtic perquè els isards no s'avorreixin, que em costa menys de perdonar-los!!

El Pic Negre sempre m'ha cridat l'atenció, hi he pujat molts cops, a peu, amb grampons o amb esquís, però no em cansa. Així que l'altre dia que passava per allà, no vaig voler desaprofitar l'oportunitat de tornar-hi, ni que fos ràpidament. Perquè des de la carretera entre el Pas de la Casa i el Port, s'hi pot anar en molt poca estona.

A dalt, però, el cim ens ensenya el caràcter que té, amb l'obligació de superar algun pas esquerp si fas la carena nord (a sobre), o veient la llargada de la vall de Campcardós si vens des de Porta (a sota).

Però en el fons, el Pic Negre no deixa de ser un cim express, malgrat el seu caràcter. I sap greu, perquè posat en un altre lloc, en un altre entorn, seria una muntanya temible!

Pica del Carlit, una volta per l'estany de Lanós

La pica del Carlit és un d'aquests cims clàssics, que tots hem pujat. Recordo haver-hi anat amb els pares, després amb la colla, després amb neu, amb esquís,.... Però ara feia uns quants anys que no hi pujava, i per provar com em trobava en una caminada llarga, el vam escollir per anar-hi aquest diumenge amb la Clara.

Això si, en comptes de fer la processó des de les Bulloses, hi vam anar per ponent, passant per l'estany de Lanós. El cotxe es deixa on hi havia el telefèric de l'embassament. Aquí cal agafar un camí que puja fent llaçades en direcció nord, fins trobar el camí planer transversal senyalitzat com a GR.

El camí va realment planer, però després del pujador inicial, s'agraeix. Tot i que aquest diumenge fa un dia fresc i asolellat, d'aquells tan agradables d'aprofitar per sortir a muntanya.

A l'alçada de la presa, girem cap al sud, en direcció al cim (a sobre), per un camí que no té pèrdua.

Tot plegat som al peu del Carlit, i llavors puja de cop. La ruta enfila la tartera fent llaçades cada cop més estretes fins arribar a la carena final.

Arribant a dalt veiem que el dia és millor del què imaginàvem, i la vista sobre les muntanyes de l'entorn, realment excepcional.

Dalt del cim, una munió de gent que han pujat des de les Bulloses i el seu rosari d'estanys. Llàstima que no hi puguem baixar, perquè seria una travessa realment interessant!

A més de la gent, dalt el cim hi ha una colla de cercavores, un petit i discret ocell que aprofita les molles del menjar que escampem per tot arreu. 

Per tornar, tirem ràpidament avall i, per no repetir exactament el mateix camí, optem per seguir el camí de l'altra banda de la vall, una mica més llarg, però més ombrívol. Ho podeu veure al mapa de sota i al track del wikiloc.