Uy, ay, uf sortint per Sordenes mon guef, al Pic de Castellàs

Aquests dies he tornat el blog a l'activitat. Una activitat que feia mesos que tenia aturada per una sèrie de raons, entre les quals una baixada de les ganes i una manca de temps estarien al capdamunt de la llista. 

Però la meva activitat si que ha seguit, així que ara mica a mica aprofito per recordar els bons moment passats a la muntanya aquest darrer mig any i torno a escriure i a penjar imatges per a qui les pugui aprofitar. Entre altres, aqusta divertida combinació de vies d'Alòs de Balaguer. A sobre us deixo la ressenya del Col·leccionista de vies.

Una combinació que ha fet molta gent, i que no m'estranya, perquè nosaltres també la vam gaudir de valent.

L'aproximació és força evident, només cal seguir el camí que puja a la dreta poc després de l'aparcament i que porta al peu de la paret, i flanquejar cap a lesquerra fins trobar un UY gravat a la roca. Des d'allà ja es veuen els parabolts.

Els dos primers llargs són molt semblants, només cal anar encadenant plaques d'aquesta calcària gresosa tan característica de tot el congost de Mu, amb una dificultat que no sobrepassa el IV+.

I després d'un tram senzill i una curta caminada, amb una curta desgrimpada fins un arbre on farem reunió, arribem a les tirades més estètiques de la via, les del gran díedre. Un díedre genial, molt bonic, dividit en dos llargs.

En el primer es tracta d'anar pujant i anar augmentant la dificultat, amb un flanqueig divertit per arribar a la reunió, situada en un replà a la dreta.

El segon és lleugerament més vertical i també té el pas clau a la part final, en un petit desplom on un arbre salvador ens ajuda a arribar a la reunió.

Aquesta reunió és al mig de la via Sordenes mon guef, que seguirem a partir d'ara. Hem vist que hi ha gent que baixa des d'aquí en un parell de ràpels fins un camí que et torna a peu de via, però si tenim l'oportunitat d'allargar la via, no la desaprofitarem!

Ara seguim per l'aresta, combinant bones plaques amb trams d'aresta més trencats, fins arribar dalt de tot en un parell de llargs. La darrera reunió està en una mena de bretxa molt ventilada.

Des de dalt, el gran plec anticlinal del congost de Mu es fa molt evident. 

Per baixar fem un ràpel de 20 m fins un replà, i just al davant, ens enfilem per fer-ne un altre que ens deixa al camí de baixada, que ens tornarà a la pista.

La Croix de Toulouse, pilier Gris

L'endemà de la Grande Ruine no ens llevem gaire d'hora, i el temps ja no té la lluminositat del dia d'ahir, així que busquem algun objectiu interessant però proper. I tot ens porta al pilier Gris de la Croix de Toulouse, un cim situat just damunt de Briançon.

Així que a mig matí sortim de l'apartament que tenim al casc antic per tirar cap a la base de la paret, seguint les indicacions de la via ferrada.

El pilier Gris és la gran clàssica de la paret i, com podeu imaginar, bastant ensabonada. Una via que ara es creua amb la més moderna via Splash.

Seguim les indicacions de la ressenya de Camptocamp i arribem sense gaires complicacions al peu de la via. Aquest cop el sorteig em depara els dos primers llargs, així que em preparo i tiro cap amunt.

El primer llarg comença fort, és allò que passa a tot arreu, inclòs casa nostra. La via ha pujat clarament de grau degut a l'estat patinós de les preses, però ningú s'atreveix a pujar el grau de les ressenyes!

En tot cas, les preses són grosses i, tot i la verticalitat del primer tram, la via es deixa pujar. Després s'ajeu i s'arriba a una còmoda reunió gairebé caminant.

El segon llarg és molt més aeri, però la roca continua sent molt bona, clar que sovint cal buscar preses més petites però menys sobades....

Ara el dia ja s'ha obert i el fred del matí s'ha convertit en calor de debò!

El tercer llarg li toca al Moi, i aquí el tenim, jutament amb el Celdoni, fent aquest pas tan fotogènic. Segurament aquest és el tram més dur de la via.

Mica a mica anem agafant alçada sobre Briançon i cada cop hi ha més ambient. 

La quarta tirada és un petit mur senzilla i una llarga travessa de cresta fins a l'inici de la cinquena. Ara li toca al Celdoni que s'hi agafa decidit. Un llarg d'anar fent tret d'un tram en teoria de 5c, però que fem en A0 perquè les preses patinen de mala manera i costa d'afrontar en lliure.

Afortunadament el darrer llarg és una meravella, un goig dels que no voldries que s'acabés mai. Una tirada de IV+ sostingut durant tot el llarg, vertical però amb bona presa. No ens podem queixar!

Per baixar, caldrà pujar un tram brut amb algun pas de grimpada i seguir després un petit senderol cap a la dreta marcat per fites. El camí se segueix bé, però quan comença a baixar veiem que és una autèntica merda. Brut i trencat, i amb dos ràpels pel mig d'una canal molt relliscosa...

Per sort arribem al peu de la via i retrobem el camí de l'anada.

I per tancar aquests 4 dies a Briançon, res millor que una passejada per la ciutat i un bon sopar de comiat, que l'endemà tornem cap a casa (això si, després de fer una bona caminada matinal, perquè no podem parar quiets de cap manera!)

Grande Ruine, punta Brevoort

La Grande Ruine és un dels grans cims dels Ecrins, una muntanya complexa, més un massís amb moltes puntes, entre les quals la Brevoort és la més alta. La base sol ser el refugi Adele Planchart, un refugi situat prou lluny del cotxe com perquè sigui imprescindible passar-hi la nit.

Són 5 hores del cotxe al refugi.

Enguany el refugi estava tancat per obres, així que ens vam atrevir a fer un puja i baixa directament des del cotxe. Una bona botifarra sabent la gran distància que hi ha, sumada al gran desnivell. Al mapa de sota es pot veure la gran distància que hi ha abans no comences a pujar seriosament cap al refugi.

Res, qüestió d'aixecar-se ben aviat i fer un parell d'hores de nit per guanyar temps i agafar el camí que finalment comença a pujar cap al refugi. 

Almenys es tracta de bons camins, ben marcats i de bon fer. Mentre ens hi acostem ja veiem que el rastre de les darreres nevades encara és ben viu.

Mica a mica ens acostem al refugi, on hi regna una gran activitat perquè han d'enllestir les obres abans de l'hivern de veritat. Ens van assegurar que a la primavera ja estarà al servei dels esquiadors! I ens ho vam apuntar.

La ruta des del refugi és més o menys evident, es tracta de flanquejar fins la gelera, tirar gelera amunt i acabar d'arribar fins al cim per un corredor que hi ha a la vora esquerra de la paret final.

A sobre he deixat la imatge de la ressenya de Camptocamp, però allà hi trobareu totes les dades. Ara no hi ha ni de bon tros tanta neu, el flanqueig el fem per roques molt polides seguint les fites, però finalment ens podem posar els grampons i tirar cap amunt.

Tot i les nevades recents, la neu es troba en condicions prou bones per anar pujant, I el dia es manté fantàstic!

Al final, un tram de corredor prou pendent i en condicions més justes que la gelera, permet l'arribada al cim!

Un cim situat estratègicament entre la Barra dels Ecrins (a sobre) i la Meije (a sota), i una vista impressionant sobre aquest racó sud-occidental dels Alps.

Sense perdre massa temps, baixem per la carena fins un petit salt on cal fer un ràpel fins a la gelera.

Allà només caldrà baixar pel mateix lloc de pujada fins tornar al refugi, i d'allà al cotxe. 

Una llarguíssima tirada de més de 30 km i de 2.100 m de desnivell!

Esperó del camí del Rei (Eperon du chemin du roi), via des Quarante

A mig setembre, veient l'estat quasi hivernal de les muntanyes més altes, fem una escapada a Briançon amb els amics Celdoni i Moi.

Just arribar pugem la carretera del coll de Lautaret i aparquem 1 km després del pont de l'Alpe. Aquí tenim la paret just al damunt i un camí costerut ens hi porta en menys de mitja hora.

És un indret que ja coneixia quan fa 7 anys amb el Pep vam fer-hi la via "Le fossil i le marteau". Avui no tenim gaire tria, hi a cordades a altres vies així que ens fiquem a la via des Quarante. Una via que coincideix amb algunes reunions de la Che guevaroux, així que a les reunions ens hi trobem als veïns de tant en tant!

Els esquemes són de Camptocamp, allà hi trobareu més detalls de la via.

La via comença amb una placa que no és cap tonteria, i tota la via està prou sobada com per veure que és un lloc ideal per venir-hi sovint. Marx cap a l'esquerra per voltar un petit sostre fins arribar a la reunió.

El segon llarg segueix la mateix tònica però aquí la dificultat puja lleugerament. El llarg surt cap a la dreta i troba un tram delicat abans de la reunió.

Ens hem repartit els 6 llargs en parelles de 2, així que ara em toca a mi. Primer una placa i després una bonica xemeneia em deixen a un replà ben còmode. 

Avui el vent no ens deixa en tota l'escalada, les il·lusions d'escalar en màniga curta s'esvaeixen...

Un quart llarg combinat de fissura i placa per aquest magnífic calcari, bastant ensabonat, i ja tindrem la quarta al sac. 

La roca ens explica clarament que estem als Prealps, ni granit, ni gneis ni esquistos, que seria el més normal dels Ecrins, sinó calcari del bo!

Ara és el torn del Celdoni. Aquesta part final deix les plaques amples i les xemeneies per agafar un bonic i aeri esperó.

Mica a mica ens acostem al cim, la tarda avança i el fred comença a apretar.

Així que acabem la via i tirem ràpidament cap avall. El mateix camí que ens ha costat prou de pujar, ara es converteix en una ràpida baixada cap al cotxe.