Punta Giordani, Piràmide Vincent, Corno Nero i Punta Gnifetti, 4 cims del sud del Mont Rosa.

 Aquest cap de setmana hem pogut fer una escapada de 4 dies cap a la zona del Mont Rosa amb el Moi i el Sergi, una sortida improvisada pel tancament de Suïssa..., així que hem tirat de pla B.

Anar tard no va mai bé, i tots els allotjaments possibles de la vall de Gressoney eren plens, així que vam anar a dormir a baix, massa baixos...

Però de bon matí pugem tota la vall fins Staffal per agafar els primers funiculars, que ens deixen a prop de la punta Indren, a 3.275 m.

Davant nostre la punta Giordani, a la dreta, i la Piràmide Vincent, a l'esquerra, els nostres primers objectius.

El dia és molt bo, i la neu està dura, així que engeguem amb optimisme cap a la punta Giordani, un quatre mil senzill i amb poc compromís.

 

Anem guanyant alçada i, ben aviat, darrera nostre apareix el cim del Mont Blanc.

Ben aviat arribem al darrer flanqueig damunt una neu cada cop més estovada, que ens portarà al cim. 

 

Un cim curiós, ja que arribar-hi és senzill, però els darrers metres demanen una petita escalada de IIIº que a molta gent li genera algun problema.

Ara toca anar a buscar la base de la cara SE de la Piràmide Vincent, i intentar remuntar els petits corredors que, per l'esquerra, porten directament al cim, situat 200 metres més amunt.

Ara la neu ja està molt dolenta, tova i inconsistent, ens farà patir bastant durant els darrers metres abans d'arribar a la plana del cim.

Del cim, toca baixar cap a la collada Vincent, on trobem la traça principal que puja des del refugi Gnifetti.

Ara ja ens encordem per la gran quantitat d'esquerdes que s'obren per tot arreu, i ens acostem fins el què serà el tercer quatre mil del dia: el Corno Nero. Un cim de fàcil aproximació, però amb uns darrers 50 metres ben intensos per la presència de gel a tota la pala.

 

Per pujar dalt de tot, tirem en ensemble, però protegits per cargols de gel, d'aquesta manera arribem dalt bastant de pressa i amb seguretat.

Un cim que també ens demana un petit esforç final en forma de grimpada aèria... I és que la cara sud d'aquests cims és realment esfereïdora!

 

Només cal veure l'aspecte que tenen les parets que es despengen de la punta Giordani i la Piràmide Vincent, vistes des del Corno Nero!

Però la muntanya que tenim sempre al davant, i que no podem deixar de mirar, és el gran Lyskamm oriental, quina elegància!

Per baixar fem servir el mateix sistema, la petita traça que hem fet de pujada, i la neu dura, ens ajuden a baixar sense massa dificultats.

Mica a mica se'ns ha anat fent tard, l'alçada es comença a notar i decidim tirar directament cap al refugi més alt d'Europa, la cabana Margarita, on dormirem, o més aviat hi passarem la nit, tot esperant l'endemà.

Però per anar a buscar la traça, hem de fer molta marrada i decidim fer una drecera, una drecera que ens porta directament cap una bonica rimaia que no tenim més remei que travessar o tirar enrere...

I al final, la travessem sense cap conseqüència!!

Ja només ens queda seguir pujant, lentament que l'alçada es va notant de mala manera, en direcció al refugi.

Un refugi que es troba a 4.550 metres, al bell mig del cim de la Punta Gnifetti, que serà el nostre quart quatre mil de la jornada.

Un refugi acollidor, però situat massa amunt. Un consell no hi vingueu sense aclimatar, nosaltres vam passar de dormir a 200 m, a dormir a 4.550 m, i ens va passar factura!

Això si, vam gaudir d'una posta de sol darrera el Cerví, situat més de 100 m més avall que el propi refugi!!

Un itinerari complet i molt recomanable, on només va faltar pujar al Parrotspitze.... Una mica menys de calor hi hauria ajudat!

 

Via Màgica a la Dent de Cabirols

Aquest dissabte, amb el Pep, vam anar a veure si érem capaços de trobar el recorregut de la via Màgica de la Dent de Cabirols, al Pedraforca. Es tracta d'una via antiga (1981) i bastant matxacada per vies més modernes, com la Gastón.

Portàvem la ressenya original (a sota), que tenia més sentit que no la descripció de la guia, i tampoc vam ser capaços de trobar gran cosa a la xarxa, així que vam fer-hi la nostra pròpia interpretació (a sobre).

El primer llarg l'iniciem on marquen els croquis, per un diedre a la dreta d'uns pins..., i el continuem flanquejant fàcilment a la dreta. La primera reunió la fem en un clau i una fissura.

Seguim flanquejant una mica més ap a la dret, per pujar verticalment seguint unes plaques fissurades, i buscant la lògica. La segona reunió la fem al famós pi de la Cerdà-Albert i de la Gastón. Potser hem anat massa a la dreta, no ho sé, però és que poc més a l'esquerra hi va la Canas i espits, que ens serveix també de referència...

Amb aquest merder, no m'estranya que la majoria de cordades vagin a la Cívis-Genís, que no té pèrdua!!

Nosaltres continuem per un tercer llarg que ja coneixíem, diria que hi ha més d'una via que puja per aquí.

Moltes ressenyes no continuen la via, però nosaltres intentem seguir la via original buscant un diedre paral·lel a la Cerdà-Albert, però per l'esquerra. Per arribar-hi, fem un llarg senzill fins on ens sembla que engega.

Allà, a l'esquerra, puja un diedre prou interessant, amb un inici desplomat, i gens senzill.

Un llarg molt llarg fins una petita tartera on muntem reunió.

Després ja només queda arribar fins a sota la cresta dels Cabirols Inferior en un llarg molt llarg, però que només es complica cap al final. Una via prou interessant, tot i la dificultat de seguir, i ben a la fresca!

Per baixar, pugem a la cresta i fem un senzill flanqueig que ens porta a la tartera del Gat i, d'allà, al camí de retorn.

Cresta de Corbera, cara est.

La paret est de la Cresta de Corbera és un dels llocs més còmodes per anar a escalar de tot l'entorn de Berga: aproximació 0, vies equipades i grau baix. Així que ha estat un bon lloc per tornar a la roca després d'aquests dies d'arrest domiciliari.

Curiosament és una zona que no tenia cap ressenya en condicions, així que he aprofitat que hi hem pujat a fer totes les vies amb la Queralt i el Moi, per fer una ressenya (a sobre), subjectiva i millorable, com totes, però que pugui ser d'utilitat.

Les vies són fàcils de trobar, tenen les inicials gravades a la base. Per arribar-hi, cal agafar la pista asfaltada que puja al Santuari de Corbera des de la carretera dels Rasos de Peguera. Surt a la dreta just després del restaurant Els Roures (PK 4). Quan s'acaba l'asfalt, cal continuar uns 200 m per la pista, que passa pel peu de les vies.

La roca és una calcària blanca prou compacta, molt habitual a la zona. Una calcària lacustre (sedimentada en un llac d'aigua dolça) del període Garumnià, que es considera el primer estrat de roca de l'era Terciària, just després de la gran extinció dels dinosaures al final del Secundari. La mateixa del Roc de l'Alou, l'Estany i tota la cinglera dels Esqueis.

Vam començar per l'Escaladors bucòlics, i ja vam veure de què anava la cosa. Vies equipades i irregulars, amb trams molt bons entretallats per altres més senzills o amb vegetació. Però en general amb una roca molt bona, però on encara es mou alguna pedra. Cal anar molt alerta a no tirar-ne cap, cauen directament a la pista que és molt freqüentada.

La via consta d'un parell de llargs de 30 i 35 m, generalment al voltant del IV+ i amb alguns passos aïllats de V. Comença amb una bavaresa genial, i tota ella em va agradar prou. Per baixar vam fer 2 ràpels de 30 m que arriben justos, però els justos van al cel, diuen!

La segona va ser la Bona feina, similar a l'anterior, lleugerament més senzilla i també prou interessant. Es nota la bona feina de neteja que van fer per obrir-la!

A la baixada cal anar alerta perquè el primer ràpel de 30 m no arriba a la reunió, vam haver de desgrimpar algunes metres i això sempre fa poca gràcia.

La tercera via de dos llargs de la paret és l'Aresta de Corbera, amb un primer llarg clarament més difícil i sostingut que a les vies anteriors. Amb un pas de V+ de veritat, o potser una mica més i tot. O potser no vaig trobar la millor manera de passar-lo!

El segon llarg, en canvi, és molt més senzill, però puja un esperó prou espectacular i ple de grans bústies.

Com que la primera reunió no és rapelable i cal baixar uns metres per una corda fixa fins a la reunió de la via del Sostre, nosaltres vam preferir fer el segon ràpel des de la primera reunió de l'Escaladors bucòlics. Una corda fixa ajuda a anar-hi.

Després vam anar a les vies d'un sol llarg, que vam fer com i es tractés de vies d'esportiva, és a dir, pujant i baixant. 

La primera va ser l'espectcular via del Sostre, que travessa un sostre pel bell mig, però amb unes bústies tan escandaloses que no fa patir el que aparenta! Molt recomanable.

Finalment vam anar a la Joan Francesc, que comença amb un pas potent a l'arrancada, però que és molt similar al primer llarg de la Bona Feina, per la resta...

A la dreta de tot hi ha dues vies més antigues i molt curtes, 15 m, que havia fet fa temps, i que ja es van obrir amb mentalitat esportiva (CEB i arrossada). Bones per provar els V+ del país.

En resum es tracta d'una bon racó per passar-hi un matí escalant còmodament a peu de cotxe, i sense oblidar les bones vistes cap als Rasos de Peguera, la serra de Queralt o, fins i tot, cap al Puigllançada i el Puigmal!

Mulleres, des de la boca sud del túnel de Vielha

Fa una setmana, amb el Pep, vam escapar-nos cap al Pirineu Central amb els esquís. Teníem diversos projectes, i al final vam acabar anant al Mulleres, una sortida llarga però còmode ja que permet d'anar-hi sense necessitar cap refugi de suport.

Després d'una còmode nit a Pont de Suert, enfilem cap a la boca sud del túnel. Va ser aparcar i treure els esquís per adonar-me que m'havia deixat els pals a casa.... Coses que passen quan portes els esquís i pals dins d'una funda...

Afortunadament al mateix aparcament hi havia una autocaravana amb algú que s'hi movia. Vaig provar sort i, efectivament, la Vanessa tenia un parell de bastons per deixar-me. A més, ens va acompanyar fins al refugi!!

Vam anar pujant junts, sobretot el primer tros, en que vam portejar els esquís fins damunt de la cascada...

Després, amb els esquís als peus, nosaltres teníem un petit avantatge, sobretot de cansament. 

Però el dia era extraordinari, fins i tot massa... A la part de dalt vam suar de valent tot i anar en màniga curta!!

Al refugi hi vam trobar una colla de valencians que ja n'havien tingut prou. Allà es va quedar la Vanessa que així s'assegurava companyia per baixar a peu.

Nosaltres vam continuar pujant, amb una neu glaçada però abundant, i amb un dia que continuava sent molt bo. Aviat vam deixar el refugi enrere.

Però per arribar sota el cim, encara ens faltava una llarguíssima travessa en flanqueig, on a mesura que anàvem suant, ens anàvem treien roba.

Sota el cim, deixem els esquís i pugem per una curta canal que mena a la carena. Allà la neu estava estovada i no calia ni posar-se grampons.

I l'atzar va voler que la majoria d'alpinistes del dia féssim junts el cim, la resta de valencians que anava a peu, bascos i manresans amb esquís....

Un dia ben bonic, amb unes vistes de les que costa de trobar, i amb l'Aneto i tot el massís de la Maladeta allà al davant. 

I gens de fred.

Després de menjar alguna punyeta, baixem la canal, calcem esquís. i ja només quedava gaudir d'una llarguíssima baixada per tota la vall de Mulleres, d'aquelles que valen molt la pena!!

Per si us queda algun dubte, a sota deixo el mapa de la ruta i, al Wikiloc, el track.