Cinque Torri. Paret nord de la torre Lusy i Miriam a la torre Grande.

Les previsions ja són millors, així que deixem Arco i, amb l'Anna i la Maria, tirem fins a Cortina d'Ampezzo, on ens hi instal·larem uns quants dies. D'entrada anem a fer boca a les Cinque Torri, aquest conjunt caòtic d'agulles i torres disposades una mica de qualsevol manera, però que tenen un encant especial.

L'aproximació és senzilla, arribem en cotxe fins al mateix refugi i, amb 10 o 15 minuts, som a qualsevol peu de via.

Ens havíem mirat algunes ressenyes, però mentre caminàvem pel mig del caos ens vam enamorar de la paret nord de la torre Lusy. I dic enamorar perquè feia bastant fred i teníem clar que buscaríem una cara sud, però va ser veure la paret i tirar cap amunt tot i el fred.

Una via on vaig recordant el què representa escalar a les Dolomites. La dificultat de la via no depassa el IV+, però aquí la graduació no té massa a veure amb la que trobem, per exemple, al Pedraforca!

Ens repartim les 6 tirades entre els 3 i, tot i el fred a les mans i alguns dubtes, anem pujant la mar de bé.

La sorpresa arriba quan estem a la tercera reunió. Sento uns crits de "Joan, Joaaaan!!", i de seguida reconec a la Pilar i al Xavi, una parella de berguedans que m'han reconegut i que estan passejant per aquí. 

Agraïts per les fotos!!

Una altra peculiaritat són les assegurances. En general costa trobar parabolts a les Dolomites, tot i que mica a mica hi han anat entrant. Normalment trobem molts claus i el martell esdevé obligatori per si cal repicar-los. Aquí, però, a les reunions hi ha uns grans claus cimentats que tampoc van gens malament.

Ben aviat som al cim, des d'on anem a buscar el rappel de baixada. Un dels més estètics i espectaculars que farem durant aquestes vacances...

Després busquem una via més difícil i anem fins a la torre Grande, on comencem la Míriam. Una via amb uns passos inicials difícils i molt suats, que ens fan patir bastant.

D'aquesta via fem els dos primers llargs, que ens serveixen per anar avaluant què és el què ens trobarem aquests dies, i que ens ajudaran a decidir els propers passos a fer. 

Arco. Via Teresa a la Placche Zebrate.

Sortim d'Orpierre en direcció a Briançon i les Dolomites, però fem una aturada a Arco, un bon lloc per fer-hi una passejada i tastar la roca dels voltants. Sobretot aprofitant que ja no fa la calor de l'estiu i no ens hi rostirem.

Aquí hi ha roca per triar i remenar..., després de molts dubtes ens decantem per anar a la Placche Zebrate, situada sota el Monte Brento (a dalt, cortesia de sassbaloss.com), on hi ha una pila de vies. Sembla que la més popular és la Rita, però nosaltres anirem a la Teresa, que és una mica més difícil i ja te alguns trams de V+.

El lloc és força impressionant, la via fa uns 400 m desnivell que es guanyen fent 15 llargs de corda i arriba a una cornisa. Però per damunt la paret continua amb vies de fins a 1.000 m més de desnivell!!

L'aproximació a peu de via és curta i senzilla des d'un aparcament de la carretera habilitat expressament per als escaladors. Però la paret és immensa i estem una bona estona per trobar la T picada a la roca que marca el començament.

D'entrada veiem força vegetació que cap amunt va disminuint, però les plaques són ben compactes! I tota la via està equipada amb pitonisses, però assegurades amb resina. Una cosa ben curiosa, pitonisses enganxades com si fossin químics! En tot cas, amb això n'hi ha de sobres per fer la via i no ens cal res més.

Aquí l'escalada és sobretot d'adherència, predominen les plaques llises més o menys tumbades, el que determina la dificultat. Perquè de preses, més aviat n'hi ha poquetes...

El Monte Brento també és un lloc habitual de saltadors de wing suit. A mitja escalada, l'obertura sobtada dels seus paracaigudes just a la vora, ens desperta de cop!

La tònica de l'escalada és força monòtona, però de tant en tant, alguna tirada de V o V+ ens posa les piles!

Potser el tram més interessant és el central, amb un flanqueig espectacular sota d'un sostre i la posterior remuntada per una placa prou dreta.

A la part superior la paret es va tombant i, en alguns llocs, fins i tot podem pujar sense mans!!

La via acaba just al costat d'un camí, que només cal seguir de baixada per arribar altra cop a l'aparcament. Una bona via ben distreta en una zona on s'hi haurà de tornar!

Orpierre. Via Brazil

Per fugir del fred del Vercors, baixem cap a Orpierre. Pel camí perdem unitats, la Joana i el Ben se'n tornen a Grenoble i ja només continuaré amb l'Anna i la Maria.

Aquí ja vam ser-hi l'any passat amb el Pep, fent el difícil diedre sud. Avui ens relaxarem a la via Brazil, tot i que tampoc és tan senzilla com podria semblar. A dalt he deixat la ressenya dels Escalatzencas,

Com que som 3, ens repartim la via en tres trams. Comença la Maria i continua l'Anna. A mi em tocarà la part final.

La via no té cap secret, són 8 llargs totalment equipats amb químics sobre un calcari excel·lent. Els únics perills són confondre's de via, i alguns passos una mica suats..., però en general és una via molt satisfactòria.

Aquí la temperatura és ideal, tirant a càlida, així que agraïm les nuvolades que ens tapen el sol i fan que l'escalada sigui encara més agradable.

Cap a la part final la paret es redreça i, després d'uns murs prou verticals, un sostre ens barra el pas per arribar al cim del Quiquillón. 

Però unes quantes apretades més tard ja som dalt de tot, per fer-nos la foto de cim que la fosca ens va negar al Mont Aiguille!!

Després ja només cal seguir la carena fins trobar el camí que ens retorna còmodament fins el cotxe.

Mont Aiguille, pilier sud

L'any passat, amb el Pep, ja vam pujar el Mont Aiguille per la via normal després que el vent i el fred fessin difícil l'escalada a la muntanya.

Enguany, acompanyat de les seves dues filles, l'Anna i el Ben, hi hem tornat. Aquest cop també bufava el vent i el fred era prou emprenyador, però en comptes d'anar a una via de la cara nord, vam tirar cap al pilier sud pensant que allà faria més bon temps...

Així que, ben abrigats, en poc menys d'una hora ens trobem al peu de la via.

La paret vista des de sota fa una mica de por, tot i el tercer grau que marca la ressenya... Però ens hi enfilem i de seguida veiem que no, que de moment l'escalada és còmode en els primers llargs.

Això si, el fred no afluixa i costa d'entrar en calor. Les mans pateixen de valent, sort que més amunt el sol treu el cap i ens redueix la pena.

Som 5, així que fem dues cordades, primer puja la de 3, amb el Ben i les germanes Escobet, darrera pugem l'Anna i jo. Una combinació no gaire bona per mi..., i és que veure als altres com pateixen a les tirades dures, no ajuda massa a escalar tranquil!

El quart llarg és realment difícil, a la ressenya només hi marca un V, però qui el va parir! La paret es redreça fins posar-se totalment vertical, el pati s'obre sota els peus, i la roca es torna trencadissa i irregular, amb poques possibilitats de protecció, a part dels claus existents.

Això fa que el contrast sigui enorme. Però mica a mica, tots anem pujant...

En canvi el següent, tot i ser més dur, ja ens agafa escarmentats i el fem més còmodament.

Després ve curiosament un llarg senzill, amb un gran flanqueig per una cornisa cap a la dreta.

I la continuació s'enfila de cop per un parell de fissures paral·leles i lleugerament desplomades i humides, que ens fan apretar altra cop.

Ara, de tota la via el penúltim llarg és el més complicat. És difícil i complicat, a part de molt vertical, amb l'afegit que desemboca a una tartera/embut on qualsevol moviment genera una pluja de pedres cap a la reunió de sota.

I estant a sota com hi érem, ens va tocar el rebre!!

Després un llarg pedregós, descompost i fàcil, ens porta a unes cornises sota la plana somital. 

Es va fent tard i volem arribar al peu de la muntanya abans no sigui negra nit, així que passem de pressa per la cornisa en direcció al nord-oest a buscar el camí de baixada. 

Afortunadament, tant la Joana com jo mateix coneixem el recorregut i aixó fa que anem per feina, i ben aviat organitzem els ràppels de baixada per anar ràpids i arribar just a punta de fosc al camí que ens tornarà al cotxe!