El cap de setmana anterior teníem possibilitat de marxar, i vam veure que al Gran Paradiso el temps i els condicions coincidien: bones!! Així que vam preparar l'escapada, travessar el petit Sant Bernat i cap a la vall d'Aosta falta gent.
A la tarda ens vam relaxar del viatge pujant al refugi de Chabod, des d'on surt una via normal alternativa a la més massificada del Vittorio Emmanuelle, i que queda prop de la paret nord.
Una pujada ben agradable d'un parell d'hores per un ombrejat bosc de làrix. Però va ser arribar prop de refugi i començar a nevar. Els de la
meteo local ho van endevinar al milímetre!
Però l'endemà també ho van endevinar, i a les 3 del matí vam sortir del refugi enmig d'una nit completament serena!!
Sortint del refugi vam trobar la neu ben aviat. De fet el camí és senzill, només cal seguir la via normal fins arribar al peu de la paret i, llavors, tirar cap allà.
La neu estava tova, però les tres cordades que ens precedien havien anat obrint una traça que ajudava bastant.
Tot era massa còmode, així que la rimaia ens va posar una mica les coses al seu lloc. Amb la neu recent, el pas no era cap tonteria perquè costava d'assegurar-se per passar...
... i després d'un petit ensurt van continuar cap amunt, sempre seguint l'estela dels del davant, en un pendent continuat d'uns 60º.
Tot plegat veiem com els que ens precedeixen van més lents i els anem atrapant, sense saber massa el perquè. Tot plegat, sota una fina capa de neu, apareix el gel negre. Ara ja ho sabem...
Així que traiem els cargols i la corda, ens assegurem amb aquest gel tan dur i tan fantàstic, i continuem amunt fent alguns llargs de corda.
Des de dalt no paren de caure trossos de gel, així que sortim en diagonal a l'esquerra per sortir de la vertical. Sense pressa anem pujant i gaudint d'aquest pendent tan collonut, i aviat sortim a l'aresta.
L'aresta en ella mateixa és tot un espectacle, la neu és sòlida, el temps bo i les boires ajuden a sonar aquesta imatge irreal a tot plegat.
Passem pel veritable cim del Gran Paradiso, i anem cap a la roca de la Verge, que tothom pensa que és el cim de la muntanya.
I allà hi trobem tota la gentada que ha pujat per la via normal i s'acaba la calma i tranquil·litat. Tot i això, no deixa de ser una muntanya molt maca.
Seguim la processó fins que els camins es bifurquen. Nosaltres tirem a la dreta cap al refugi Chabod, i allà torna la soledat més absoluta.
Contents, passem per sota la paret i tornem al refugi a relaxar-nos una mica amb una cervesa, fins que toca l'hora de tornar avall.
Una baixada que tornem a fer sota una bona nevada..., tal i com preveia la previsió local. Una altra cosa que ens ha sorprès d'aquesta muntanya!!
