Esperó de la Segalla a la Rúa del Roig i Indigneu-vos a Vilamala

Aquest dissabte, amb el Toni pràcticament recuperat, anem cap a Sant Llorenç de Morunys. El temps és inestable i busquem coses curtes on puguem fugir fàcilment, així que anem a conèixer la paret oest del santuari de Lord, anomenada Rúa del Roig.

Amb una aproximació còmode de 15 minuts des de l'aparcament del Santuari, arribem a la paret i ben aviat ens adonem de l'error. La temperatura és baixa (4ºC marcava el cotxe), no hi toca el sol i bufa un aire penetrant.

Però la paret és veu molt interessant i el lloc és agradable i no volem marxar sense tastar-ne la roca, així que ens fiquem a l'esperó de la Segalla, que es veu curta i ràpida. El Toni ataca el primer llarg, que tot i que es fa molt en A0, es queixa de la roca freda.

I realment ho està de freda. Quan començo a pujar, ràpidament em queden els dits entercs i em costa força de trobar el tacte suficient per fer els pasos en lliure. Sort que després el segon llarg és fàcil i ràpid, i ben aviat som a dalt!!

No ens cal gaire estona per decidir-nos a buscar un altre lloc més assolellat, i recordem que a les plaques de Vilamala hi havia una altra via que no coneixíem, la Indigneu-vos. Així que pugem a donar una volta per la plana del Santuari i anem cap a Vilamala.

La via comença a la canal que hi ha sota de l'aparcament, uns 50 m més amunt de la de l'Arantxa, on es veu un parabolt. De la via sorprèn la diferència entre els dos primers llargs i el darrer, però la configuració de la paret és la que és....

També sorprèn la roca, realment extraordinària. Llàstima que de tant en tant salti alguna presa, perquè obliga a anar alerta més del compte!

Els dos primers llargs són tan senzills com poc evidents. Costa veure les assegurances en aquest mar de còdols, i a vegades la intuició no funciona. El segon llarg el vam fer per un lloc que no tocava (són 2 parabolts en 40 m), i sort en vam tenir de portar els tricams!

El tercer comença per un mur tombat i senzill fins un bombo molt marcat. Com a tota la via, els passos són molt obligats, el problema és que aquí el 6a+ em passa factura. Hi ha un parabolt al llavi, però el segon està  molt amunt.

M'hi poso, ho provo, endevino els passos, però cada vegada que intento enfilar-me, la possibilitat massa evident de trencar-me les cames picant a sota en cas de caiguda no em deixa acabar d'arrencar. Al final el bloqueig s'imposa (massa seny?) i acabo flanquejant a buscar la sortida per la via de l'Arantxa.

Després provem el llarg des de dalt, on no puc més que reconèixer que és molt bo, llàstima que els parabolts estiguin tan mal posats, perquè és evident que la dificultat és més baixa que a la via per on hem acabat sortint, i que el 6a+ respon sobretot a la perillositat del pas!

Haurem de tornar-hi quan estiguem més valents!

Canvis importants en la regulació de l'escalada a Montserrat

Des del Parc natural de la Muntanya de Montserrat han emès un nou comunicat on hi ha canvis impportants en les zones regulades, alliberant-se la zona del Vermell i afectant la Cova de l'Arcada. El comunicat nou diu el següent:

Adjunt el nou comunicat que varia els límits de la regulació temporal que afectava al Vermell de Xincarró. Tota aquesta àrea queda doncs una altre vegada oberta i es pot tornar a escalar sense restriccions al Vermell del Xincarró- La Desdentegada – Miranda del Pas del Príncep i Agulla del Pas del Príncep.

La reproducció està tirant endavant i la seva localització es sitúa al sector de la Cova de l’Arcada- Serrat del Cabrit, per tant es modifiquen els límits de l’àrea i que passen a ser els de l’informe adjunt: Balma del Cabrit- Cova de l’Arcada- Torrent de les Grutes i Serrat del Cabrit.

S’està fent un seguiment intensiu i de moment no podem establir les dates definitives de la regulació temporal, intentarem que sigui en el termini més breu possible tot i que hem de ser conscients que poden passar un mínim de 30/40 dies fins que podem concretar les dates definitives.

Volem agraïr al tot el col·lectiu implicat la col·laboració necessària i el respecte d’aquesta regulació, l’incompliment pot comprometre seriosament la reproducció.

Continuant el treball de camp que s’està portant a terme durant tot aquest mes d’abril de 2012, es detecta la presència d’una nova espècie d’au rapinyàire en l’àrea de la Cova de l’Arcada- Pas del Príncep i atès que aquest any està tirant endavant la reproducció,  el cos tècnic del Patronat de la Muntanya de Montserrat emet el següent comunicat:

No es permet l’escalada ni qualsevol altre activitat en tota l’àrea de la Cova de l’Arcada- Pas del Príncep, la zona regulada inclou des de La Proa ( via Torras-Nubiola i la via Trip Mental de la Tonsura, ambdues incloses), i en general totes les vies situades des de la Balma del Cabrit fins a l’enllaç del Torrent de les Grutes tot passant per la Cova de l’Arcada i l’àrea del Serrat del Cabrit ( veure mapa adjunt).

Es farà un seguiment acurat de la nidificació i del comportament d’aquesta espècie. S’informarà en el termini més breu possible de les dates definitives d’aquesta regulació.

Escalades al Verdon

Anar al Verdon i no escalar-hi, és una mica com anar a Núria i no ficar el cap dins de l'olla...., així que, encara que fos només una mica, no podia deixar de fer-ho. Sobretot a la paret de l'Escalés, la més espectacular de les gorges.

Com que la carretera passa just per la vora del cingle, i per anar a la base de la paret cal caminar força, al peu de la majoria de les vies s'hi arriba rapelant des de dalt. El primer fa una mica de basarda, però després ja t'hi acostumes de pressa!

Per a les vies més llargues, amb 7 o 8 rappels ets baix, i tota la paret està plena de línies per baixar sense haver de fer gaires cues.

Però això de despenjar-s'hi des de dalt també ha fet que tota la part superior de la paret, la de millor qualitat de roca, estigui plena de vies curtes, de 2 o 3 llargs, i de dificultat molt diversa. De fet, moltes de les vies mítiques del Verdon dels anys 80 són vies d'aquest estil.

I d'això me'n vaig aprofitar. Portava una corda de 70 m i una companya amb molt bona voluntat, així que rappelant i després pujant assegurat per dalt, vaig poder fer diverses vies de 50 o 60 m de les que estan entre el mirador i la via de les Dalles, amb una dificultat sempre al voltant del V/V+.

I va ser una molt bona experiència que només ha fet que fer-me venir moltes ganes de tornar-hi, però amb la intenció de fer-ne algunes de les llargues, i començant per baix, com pertoca!

La roca és extraordinària, una calcària grisa d'adherència i forats, similar a la de la paret sud del Pedraforca, i les vies estan prou assegurades, sobretot en els trams difícils. A part de que es van trobant forats i fissures si cal. 

Un lloc ideal per anar-hi en aquesta època!

Gorges del Verdon, sentier Blanc-Martel

Les gorges del Verdon són un dels engorjats més espectaculars d'Europa. De fet, els francesos diuen que és el més llarg i profund d'Europa, però ja sabem com són els francesos....

Situades a l'interior de la Provença, estan formades pel riu Verdon quan travessa les capes plegades majoritàriament calcàries del triàssic i juràssic, entre Castellane i l'embassament de Sainte Croix. En total són uns 20 kms de riu engorjat, amb trams on la separació entre les dues ribes és només de 6 metres, i amb una fondària que arriba als 700 m des de les planes superiors.

Un dels camins que les travessa és el sentier Blanc-Martel, i es pot seguir en els dos sentits. Nosaltres vam sortir del refugi del CAF de la Maline i vam arribar a l'anomenat "Point Sublime" (allò que deia dels francesos!).

L'estratègia és molt senzilla, perquè hi ha un bus que a primera hora del matí i a mitja tarda, uneix els dos punts. Nosaltres vam deixar el cotxe al Punt Sublim, agafant el bus de les 8:45, i així a la tornada ja arribàvem al cotxe.

El camí comença amb una baixada fins a la vora del riu per un camí que no té pèrdua possible, en un entorn verd i ufanós, passant molt a prop de diverses platges de còdols.

De tant en tant, la vegetació permet de veure les parets superiors, plenes de vies d'escalada, o el transcurs del riu, amb l'aigua d'un color verd apagat, producte dels cristalls de carbonat càlcic que porta en suspensió.

Hi ha un punt on el riu fa un meandre tancat i el camí per la vora del riu es torna impracticable. Llavors cal pujar a la bretxa Imbert per un camí pedregós. El problema és a la baixada, per unes escales dretes i estretes que, quan estan humides com era el cas, patinen de mala manera. Són 252 graons que permeten baixar de cop un centenar de metres de desnivell.

Després el camí retorna a la vora del riu i es torna planer i molt agradable, i permet de gaudir de l'espectacle de l'engorjat sense patir massa.

Cap al final del camí passem per sota la paret de l'Escalés, una de les conegudes pels escaladors, i que va popularitzar Patrick Edlinger, entre altres, durant els anys vuitanta.

Alta d'uns 300 m, ens entretenim buscant-hi escaladors mentre hi anem passant per sota.

Al final, les gorges s'estrenyen tant que només es pot passar a través d'un parell de túnels de 100 i 700 m. Hi ha alguna finestra oberta a la roca, però millor anar-hi amb algun llum.

Finalment, una darrera pujada ens torna al Punt Sublim, on hi retrobem el cotxe i la cervesa!

A sota he deixat el mapa del recorregut i, al wikiloc, el track amb alguns errors importants per problemes de cobertura.

Pic de la Bigue, a la reserva geològica de l'Alta Provença

Sempre que llegia alguna cosa respecte a la reserva geològica de l'Alta Provença, imaginava una mena de reserva índia idíl·lica, plena de geòlegs/geòlogues que no tenien gaire més feina que anar veient com evolucionaven les plaques tectòniques....

En realitat es tracta d'un gran espai natural que protegeix i posa en valor els seus afloraments geològics, jaciments de fòssils i els paisatges de plegaments i falles. Un dels que vam anar a veure va ser l'anomenada placa dels ammonites (a sota), una immensa llosa del juràssic on apareixen més d'un miler d'ammonites, molt a prop de Digne les Bains.

Divendres Sant no feia un dia especialment lluent, però després de comprovar que la pluja ja havia parat, vam improvisar una caminada des del costat mateix de la placa (mapa a sobre).

Un rètol anunciava: Pic de la Bigue, 3h30'. Al mapa vam veure que semblava un cim interessant amb bones vistes sobre la conca de Digne i els Alps, i vam tirar cap amunt. És potser un dels avantatges dels camins senyalitzats, que t'hi pots ficar sense saber gaire on vas, pel plaer de ficar-t'hi, amb la seguretat de no tenir problemes.

Un camí còmode va travessant les rouredes fins a una primera carena, on ens trobem l'antic poblet abandonat de Givaudan, situat al mateix fil de la carena. Des d'aquí, el camí puja en diagonal cap al nord-oest, sempre entre roures fins sortir a una segona carena més alta.

Allà ens fiquem a la fageda i anem enfilant el camí del cim, que ens sorprèn coronat per una moderna creu....

Al final la pujada ha estat de poc més de mil metres de desnivell, però el més important és que no ens ha plogut, tot i els núvols que ens van voltant durant tota la tarda.

Les mateixes nuvolades ens impedeixen tenir una vista gaire bona de la vall de Digne i dels Alps Marítims, però no deixen de ser un bon espectacle. Algun tro llunyà i algun cop de vent massa humit fan que baixem de forma una mica ràpida, el que no ens estalvia un petit ruixat abans d'arribar al cotxe.

Tanquem la visita a la reserva, amb una excursió curta a un jaciment d'òssos de mamífers de l'eocè superior, concretament de sirènids, prop de Castellane.Ja us podeu imaginar, coneixen als francesos, la cagarela que n'han fet: càmping de les sirenes, vall de les sirenes,....., amb tot de dibuixos molt atractius que tenen poc a veure amb les vaques marines!

El jaciment està molt ben endreçat, i sorprèn veure que estigui in situ tot i la seva importància.

Amb el vidre tintat costava de fer alguna foto decent, però en aquestes es veu molt bé un crani amb el nas característic i els queixals del maxílar superior, en un cas, i el costellam en un altre.

Veient com va tot el que fa referència al patrimoni geològic català, molt més ric que el dels Prealps, aquestes passejades de treure el cap a fora a veure què hi passa, són ben alliçonadores! Enveja sana....

Una volta per Son i la mata de València

La mata de València és una de les avetoses més grans i extenses del Pirineu, on podem caminar i caminar sense trobar cap altre espècie vegetal que no siguin els avets o alguna molsa. Moltes vegades l'havia mirat des del cotxe pujant al port de la Bonaigua de les valls d'Àneu, però aquest diumenge vam anar a travessar-la.

En aquest cas vam sortir des de l'hotel dels Avets, a la Bonaigua de Baix, un tros més amunt de València d'Àneu. 

L'avantatge de les avetoses pures, com aquesta, és que no deixen entrar-hi gaire la llum i no hi poden créixer gaires plantes a part de molses i plançons d'avets. El què vol dir que s'hi camina força bé sense haver de seguir cap camí fressat, així que vam pujar directament pel bosc fins trobar el sender que la travessa horitzontalment, fins que s'enfila i puja en direcció al coll del Pas del Coro. 

A mesura que pujàvem, la neu es feia més abundant, sobretot al camí, més obert. Però si t'endinsaves al bosc, els mateixos arbres impedeixen que s'acumuli gaire gruix de neu al sòl.

Caminant sobre la neu, ens entretenim mirant les petjades, com la d'aquesta mà amb urpes, de cinc dits, que no és d'un ós, si no d'un teixó.... Si no fos pel tamany costaria de diferenciar-les!

O escoltant i mirant els ocells, com aquesta mallerenga que no va resistir l'impuls xafarder de venir-nos a veure.

Arribats al pas del Coro, el paisatge canvia. Ens trobem un entorn de prats assolellats on ha desaparegut la neu, que només veiem de lluny a les pales del Tesó.

El camí baixa de cop cap a les planes de Son, i cap al bonic poble de Son, travessant prats i pastures.

Per retornar, seguim un itinerari molt ben marcat que dóna la volta a la muntanya pel camí del Calvari. Primer per prats i balegars, però a mesura que ens allunyem del vessant solell, per bosquines d'avellaners i pins, fins tornar a entrar dins de l'avetosa, que seguirem fins retrobar la traça del matí que ens retorna al cotxe.

Els arbres i arbusts caducifolis encara estaven sense fulles, però costa poc de distingir les escorces blanques dels bedolls, o les d'un arbre de clariana, d'escorça grisa que, quan el tronc es fa gran, es clivella en estries irregulars verticals, és el Gatsaule! Tot i les clivelles, aguanta el que calgui, però.

La volta és prou coneguda, però he deixat el track al Wikiloc i el mapa a sota.

Cap del Boumort, des d'Hortoneda

Al cap del Boumort ja hi vam pujar l'any 2005 amb la Clara, però hi vam anar des del vessant oposat, per la vall de Cabó, des de l'Alt Urgell.

Aquest dissabte hem pujat fins Hortoneda, un d'aquests pobles perduts dels voltants de la Pobla de Segur (que es van agrupar en el municipi de Conca de Dalt) on hi finalitza una carretera revirada i estreta. Un lloc aspre i bonic, amb una sensació molt forta d'estar en un lloc remot.

Sortim d'Hortoneda seguint la pista, però ben aviat agafem un camí marcat amb fites, que puja en diagonal en direcció est, evitant esbarzers i argelagues, entremig del bosc fins que el paisatge s'obre a la zona de les bordes.

Ben aviat agafem una còmoda pista, que puja de manera suau fins al refugi lliure del Boumort. D'allà, sense gaire camí definit, ens enfilem fins el punt més elevat del massís.

El dia és espectacular i la vista sobre el Prepirineu, també.

Davant nostre apareixen el Cadí i el Pedraforca, que encara aguanten força neu tot i la calor que està fent i que ens ha fet suar la cansalada!

Després de gaudir del cim, retornem més o menys pel mateix camí fins el refugi.Retornem per la pista  seguint sempre paralels al vessant nord de la serra de Carreu, fins arribar a l'envista de l'era del Comú, una immensa collada evident que veiem a ponent. Seguint rastres de camí, tirem avall per on la lògica ens assenyala i ben aviat arribem a la collada.

Un camí molt evident voreja el vessant sud de la Cogulla en suau pujada, fins que arribem a la carena següent; el serrat del Banyader.

Llavors ja només cal seguir pel fil de la carena, per un ample camí que ens porta directament a Hortoneda, sempre amb una espectacular vista del prepirineu Pallarès.

A sota he deixat el mapa del recorregut, i al wikiloc, el track.