12 de set. 2009

Brenta, cim de Prato Fiorito i ferrada Etore Castiglione

Després d'haver voltat pel massís de Brenta per l'est i per la carena principal, ara tocava d'anar a veure que hi havia al sud del Crozzon de Brenta. La primera intenció era d'intentar pujar a la cima Tosa, però les previsions anunciaven mal temps per a la tarda, així que vaig optar per un itinerari més curt.

Des de Pinzolo, un telecabina t'acosta fins el Dos del Sabbion, una muntanya apartada de la resta del massís i des de la que hi tens una bona perspectiva. D'allà cal baixar, doncs, per entrar al circ de la Val di Nardis (a sobre).

El camí, molt ben senyalitzat, com sempre, puja amb ganes fins al refugi dels XII Apòstols situat al caire del cingle. Deu aquest nom a unes agulles del costat que, vistes des de la vall, semblen 12 persones reunides. No ho he vist molt clar, però deixem-ho així!

El camí continua fins a la Bocchetta di Due Denti seguint els senyals de la ferrada Etore Castiglioni. La veritat és que creia que la ferrada era abans d'arribar al coll, però va resultar que no, que era cap a l'altra banda. Com que és una ferrada curta (200 m) i vertical, em vaig entretenir a baixar-la i pujar-la. Realment és distreta, gairebé tot són escales verticals o lleugerament desplomades.

Des del peu de la ferrada s'arriba fàcilment al refugi Agostini (a sobre), des del qual podriem baixar a Molveno i enllaçar amb el camí del Croz dell'Altissimo.

Dalt del coll altra cop, aprofito per pujar fins al cim de Prato Fiorito (2.908 m), on no hi havia ni prats ni gaires flors, però si una bonica perspectiva de la cima Tosa (a sota).

A la tornada el dia s'anava ennuvolant cada cop més, però no va ploure fins al vespre. En tot cas, els núvols em van deixar una bonica imatge del cim de la Presanella (a sota), i moltes ganes d'anar-hi algun any i tastar els seus esperons granítics.

I és que, com més muntanyes coneixes, més muntanyes tens ganes de conèixer.

11 de set. 2009

Brenta, via della Bochette Alta i della Bochette Centrale

Si per alguna cosa és conegut el massís de Brenta, és per les vies ferrades que l'atravessen. Amb esforç, ganes i paciència, s'han anat creant una sèrie de senders equipats que lliguen les zones més altes del massís. Segurament costaria de trobar algú que no n'hagi sentit a parlar, de les ferrates de Brenta.

Així que el segon dia d'estada em vaig plantejar una sortida que, sobre el paper, feia una mica de respecte. Quan sumava tots els horaris de les guies, els números no em quadraven, però acostumat a que aquestes xifres estan més pensades per l'usuari accidental que pel muntanyenc entrenat, no en vaig fer massa cas.

La qüestió és que sortia a les 7 del matí del refugi de Vallesinella (1.513 m, a 4 km de Madonna de Campiglio per pista asfaltada) cap als refugis de Casinei i de Tuckett, fins a la Bocca del Tuckett, 2.648 m.

Tot i les darreres rampes amb neu glaçada (i jo sense grampons), a 1/4 de 10 començava la primera ferrada, la vie delle Bocchetta Alta, que travessa la carena i el vessant nord de la cima Brenta.

En realitat, aquestes vies ferrates són camins molt equipats, no tenen massa a veure amb les nostres ferrades modernes. El cable serveix més per progressar que per assegurar-se, i costa de trobar esglaons metàl·lics clavats a la roca. A part dels trams d'escales, que en alguns casos són espectaculars, la resta és el cable per a les mans i relleus naturals de roca pels peus.

Això si, si no et lligues, més val no caure! L'ambient és esfereïdor i la roca està molt ensabonada.

Molts trams aprofiten cornises naturals (cenghia), on tampoc s'hi val a badar. De tant en tant trobem plaques de gent que si que va badar....

Arribats a la Bocca degli Armi, podríem tornar cap avall pel refugi Alimonta, però com que anava bé de temps, vaig preferir enllaçar amb la via delle Bocchetta Centrale, que continua cap al sud.

Aquesta ferrada és semblant a l'anterior, tot i que trobo que és més atractiva. Sobretot pels seus passos de cornisa...



De tant en tant s'hi pot trobar algun embùs, tot i ser un dia laborable de setembre... No m'imagino com deuen anar el mes d'agost! Sobretot perquè la via es fa en els dos sentits, i llavors passa el què passa.

Però també perquè envolta al Campanile Basso (a sobre), primer passant pel peu de la seva via normal, pel vessant nord, i després per la seva cara sud. Tota aquesta zona, amb el Campanile Basso, l'Alto, la cima Brenta Alta, la cima Margherita, i tantes altres, fa somniar a qualsevol escalador que s'hi acosti!
A la Bocca di Brenta aquesta ferrata d'acaba, però el camí que segueix per tornar cap a Vallesinella és una meravella. Tant perquè travessa la vall de Brenta Alta, amb la cima Tosa i el Crozzon di Brenta a l'altre costat, com perquè és un camí collonut, d'aquells que no cansen de caminar. Pel paisatge, pel traçat, una mica per tot. Una meravella!

D'emoció en emoció, a les 4 de la tarda ja tornava a ser al cotxe, així que no n'hi havia per tant. Una volta que us recomano especialment, i que podreu endevinar al mapa de sota.

Brenta: Croz dell'Altissimo

Amb el massís de Brenta fa molt temps que hi tenia un deute, hi vaig venir l'any 86 amb ganes de tornar-hi ben aviat, i fins enguany no ho he pogut fer.

Les mal anomenades Dolomites de Brenta, perquè de dolomites no ho són encara que ho semblin, formen un nucli compacte a l'oest de Trento. Potser pel fet de ser una zona molt més petita que les veritables Dolomites, sempre s'hi concentra molta més gent. Aquest dimecres, per començar a conèixer-les millor, he pujat a la Croz dell'Altissimo des de Molveno, al vessant est i menys conegut d'aquest massís.

Aquest cim és un magnífic mirador sobre tota la carena principal, almenys així m'ho havien explicat, perquè aquest matí la boira no m'ha deixat veure pràcticament res. Sort que almenys l'excursió és interessant!

Des de Molveno es pot guanyar un cert desnivell amb una cosa que no és ben bé ni un telecabina ni un telecadira, perquè vas dret. És una mena de telegàbia, més aviat. En tot cas, amb això pots començar a caminar un bon tros amunt, de manera que només queden 800 m de desnivell fins el cim.

Després de travessar un tram de bosc, el paisatge es converteix en càrstic, i cal anar molt en compte de no ficar el peu en algun forat....

M'ha costat veure la creu del cim ente la boira. A estones semblava que s'obria i, per un moment, he pogut veure la Brenta Alta i el Campanile Basso al davant mateix, però ben aviat s'han esvait.



I això que el cim és ben bonic, amb una creu enorme que fa honor al seu nom.

Fins i tot he pujat a un altre cim del costat, la Cima dei Lasteri, per fer temps i veure si s'obria, però ha estat un esforç fet en va.

El camí després baixa cap al refugi Croz dell'Altissimo per tornar cap a Molveno. Fa gràcia de comprovar com cuiden al personal, els italians, avisant-los de possibles perills en camins que qualsevol de nosaltres trobaria normals. Realment no hi havia més dificultat de la que poguem trobar en qualsevol camí prepirinenc, per no parlar de les canals de Montserrat o el Montsant.

Sempre que camino per aquestes zones dels Alps, em fa una certa enveja de comprovar com tenen els camins de senyalitzats i arranjats, fins i tot quan passen per sota de parets com la sud-oest de la Croz (a sobre, es veu molt bé el diedre que va obrir en Dibona l'any 1910, V+ de l'època sense posar ni un trist clau...), amb trams excavats a la roca (a sota).

Al final la caminada m'ha comportat menys de 5 hores, i un escàs coneixement del massís. Sort que ha valgut igualment la pena!

Al mapa de sota, us podeu fer una certa idea de l'itinerari:


8 de set. 2009

Via del Nain, una solitària a l'agulla Dibona

Un cim com aquest, quan el veus, només et venen ganes de pujar-hi. Fa molts anys, des que vaig tenir a les mans el llibre de les 100 millors ascensions dels Ecrins, que el persegueixo. I arribat aquell punt en que els amics ja hi han anat, o ja n'han perdut les ganes, tocava aanar-hi sol.

Així que aquest dilluns de bon matí, he sortit de les Etages, prop de la Berarde, carregat amb tot el material per provar-ho. He obviat la nit al refugi, seguint els consells de la Lu que diu que s'hi menja tan malament, he preferit fer-ho tot en el dia.

En el fons, del cotxe al refugi només hi ha 2 hores! Gairebé com algunes aproximacions de Montserrat...

Tot i que m'hauria agradat de pujar-hi pel sud, la seva llargada m'ha tirat enrere. Guardaré aquestes vies per si algun dia algú té ganes de tornar-hi! Pensant en que, anant sol, has de fer la via 3 cops, he escollit la via del Nain de la cara est, i he acabat de fer cim per l'aresta nord.

Me la van recomanar i, realment és una via divertida. Ben assegurada, un granit excel·lent, dificultat baixa amb algun passet,... Ara que l'he feta dos cops, us la recomano amb coneixement de causa!

La via comença uns 30 minuts més amunt del refugi del Soreiller, seguint una traça evident que ressegueix tota la paret. M'ha costat veure el començament, perquè l'han modificat. Ara puja per unes plaques de IVº assegurades amb parabolts.

A moltes reunions t'hi trobes una mena de nans de jardí, suposo que d'aquí l'hi ve nel nom. Quina feinada de portar-los fins aquí!

Fins dalt de l'aresta hi ha 6 llargs equipats, però jo només n'he fet 4, perquè les 4 primeres es poden unir en 2. Si algun avantatge té pujar sol, és que no hi ha fregament de la corda i pots aprofitar per apurar els llargs. Clar que, després de pujar dos cops seguits un llarg de gairebé 60 m, quedes ben cruixit!

Tot la via és anar seguint els parabolts i les plaques esculpides. Alguns passos de IV+ (diuen), que solen ser atlètics, trenquen la monotonia d'aquest anar fent de pujar plaques infinites.

El darrer llarg és una travessa fins la carena que et deixa a la feixa de la via normal. Podria dir que és una travessa espectacular, però en aquesta muntanya tot ho és prou, d'espectacular...

Per acabar de fer cim he hagut de pujar per on la gent baixa, 50 m de IV patinós i III aeri, però afortunadament la major part de les cordades de la cara sud encara no havien fet cim i només m'he hagut de barallar amb una sola cordada, que no entenien perquè havia de pujar dos cops....

Dalt de tot, l'agulla es fa molt estreta i la vista sobre tot aquest vessant dels Ecrins és genial. Em sentia molt satisfet després d'haver pogut materialitzar aquest vell somni!

Ara ja sé el que és escalar en solitari als Alps, tot el què comporta i com pesa la motxilla.... Mentre baixava he tingut temps de reflexionar-hi.

4 de set. 2009

Me'n vaig, me'n torno a casa; me'n vaig, m'en torno als Alps....

Queden dies de vacances i les previsions del temps són bones. Almenys pels propers 8 o 9 dies. Així que torno cap als Alps, on sempre hi ha mil projectes pendents.

Encara no he tingut temps d'explicar res de la travessa del juliol i ja marxo altra cop cap allà. Però les oportunitats s'han de saber aprofitar.

Encara no tinc un objectiu clar, aquest cop. Però cims i valls m'esperen i intentaré gaudir-los a fons.

Fins ben aviat!

1 de set. 2009

Mercadal Inferior, via del Diedre

Aquest dilluns a la tarda, amb el Toni, vam fer la darrera escalada de l'agost. També serà la darrera de les tardes d'estiu perquè torno a marxar uns quants dies.

Les agulles del Mercadal és una de les zones d'escalada més properes a Berga. El Mercadal Superior és qui s'emporta l'èxit, amb prou bona roca i una bona collaa de vies d'esportiva ben equipades.

En canvi el Mercadal Inferior no en té tant d'èxit. La roca és més mediocre i les vies més dures, no de més grau sinó més dures. Ja m'enteneu. La única que es repeteix sovint és l'aresta, tres llargs de IIIº amb un pas de IV, i equipada.

Però quan era jove, a finals dels anys 70 el diedre de l'Inferior era un bon repte pels escaladors novells. Després de les primeres escalades vaig anar-hi, i encara en guardo el record! Després hi vaig anar diversos cops, però altres parets, altres agulles me'n van distreure.

Així que calia comprovar si amb el pas dels anys d'havia tombat o si la roca s'havia tornat més sòlida....

Ara la via està equipada per poder-se en 4 llargs molt curts, té dues reunions bones que ens vam saltar per fer-la en dues tirades, tot i el ròssec de la corda.

La via ja comença dura (a sobre, el Toni barallant-se amb el primer tram), però hi trobem 4 o 5 claus. Amb algun A0 puntual i sortint cap a la dreta surt només V+, però la roca es fa estranya.

Després cal flanquejar a l'esquerra fins a una reunió des d'on cal pujar recte i cap a la dreta fins a la base de diedre. Aquí la roca és bona si vas pel bon camí, si cau tot, és que no ho has encertat...

El diedre és la part més espectacular, vertical i bruta, amb assegurances molt velles però amb bones possibilitats de posar-hi friends mitjans. Els friends aguantaran bé, la roca no ho sabem...

Sota el sostre hi ha la tercera reunió que també ens vam saltar. Un pas molt atlètic et deixa al tram final on, curiosament, la roca és espectacularment bona però l'equipament manté la tònica. Almenys aquí si que pots autoprotegir amb garanties!

Els passos es mantenen durs, però són més aïllats, fins a la mateixa carena.

Deu fer uns 30 anys des de la darrera vegada,que l'havia fet, però en alguns punts recordava molt bé els passos, sobretot els més cabrons. Misteris del cervell humà!

Llavors ja només cal seguir la carena fins a l'extrem, on algú hi ha instal·lat un rappel tot i que és absolutament innecessari. El vam fer per comprovar-ho. Allà segueix, que ni el Toni ni jo no ho som gaire, de talibans...

De tornada tots dos marxàvem amb la mateixa sensació, una via curta i propera, però d'on surts amb la sensació d'haver escalat!

Puigllançada, en circuit des de Castellar de n'Hug

Aquest diumenge, a Castellar de n'Hug, hi feien el 47è Concurs de gossos d'atura. Un concurs en el que, curiosament, no hi va participar ni un sol gos d'atura, tot eren pastors belgues i altres que sembla que són més efectius per guanyar concursos que no els fidels gossos d'atura...

El concurs va ser l'excusa per pujar allà dalt, però finalment vaig preferir d'anar a fer una volta a peu mentre esperava que els gossos s'acabessin de barallar amb les ovelles per fer-les entrar i sortir dels corrals.

Per començar la caminada vaig baixar a les fonts del Llobregat, per agafar la pista d'Orriols. Passada la casa, restes de corriol et permeten d'anar pujant a través dels prats mig abandonats fins retrobar la pista. De fet, la ruta te la pots anar fent al teu gust, seguint la lògica.

Es nota que estem dins del Parc Natural del Cadí-Moixeró, però no per la senyalització, que és nul·la, sinó per les rapinyaires que et van venint a veure, com aquesta àguila daurada (a sota) o una parella de falcons que no deixaven de voltar-me.

Arribant a Rus ja veiem el què ens queda pel cim. També podem veure els desastres d'uns forestals il·luminats que, temps enrera, van llaurar aquestes muntanyes amb els bulldozers per intentar repoblar-les amb pins, amb un resultat decebedor.

Del corral de Rus, vaig seguir la pista fins la collada de les Tortes i fins al cim, on cal travessar un tram incòmode en el que te'n recordes dels forestals de l'època!

Dalt del cim, la boira gairebé em tapava fins i tot el macro repetidor de telefonia, però va anar bé per estalviar-me la solellada.


Per tornar, vaig preferir de baixar pel dret i, després de Rus, anar cap a l'Erola des d'on tens una bona vista de Castellar de n'Hug (a sobre). A partir d'aquí la baixada ja és evident.

Amb una ruta tan llarga, em vaig perdre fins i tot el tram final del concurs, però si que vaig arribar a temps pel dinar!