Sòria: Pic d'Urbión i Cañon del Río Lobos

El pic d'Urbión és el cim més alt del conjunt de muntanyes que separen les terres de la vall de l'Ebre, de les de la vall del Duero, amb les serres de la Demanda, d'Urbión i Cebollera. Sabíem que hi trobaríem neu, així que vam agafar el piolet i els paraneus, i aprofitant que el dijous sant havia de fer bo, baixant de la serra Cebollera ens vam instal·lar a l'aparcament de la Laguna Negra.

Això de la Laguna Negra és una cosa que costa de creure. M'ho havien explicat, sabia que era un lloc de peregrinació de masses, però fins que no ho vaig veure no ho vaig entendre: centenars de persones pujant a peu els dos quilòmetres de carretera per arribar-hi i fer-s'hi la foto. La majoria, gent que mai de la vida t'hauries imaginat que poguessin tenir cap interès per la muntanya, vestides i calçades com per sortir a fer el vermut del migdia el dia de festa major...

Només per això ja val la pena d'anar-hi!!

Perquè el llac en qüestió és bonic, sobretot ara que encara estava a mig desglaçar, però no deixa de ser un llac més de formació glaciar. Vet aquí la força que tenen les llegendes de llac sense fons, i la visita que hi va fer en Machado fa gairebé cent anys...

A partir d'aquí el camí s'enfila de cop per un fort pendent de neu ben senyalitzat (a sobre), fins que arriba a sobre el llac i ja s'aplana i puja relaxadament fins a sota el cim.

Allà, una petita rampa de neu et deixa a la carena final, i ja només cal seguir la concorreguda traça fins dalt de tot.

Tot i que la pujada és monòtona i curta, el cim és ben bonic. Es troba flanquejat per unes estructures de conglomerats quarsítics molt erosionades, amb una vista sobre la meseta que no deixa de sorprendre als qui no hi estem habituats.

Tal i com es pot veure al mapa, a la baixada vam fer una petita volta per la carena per acabar de conèixer millor aquell país, passant per un lloc on diuen que hi ha les fonts del Duero.

A la tarda vam acabar d'aprofitar el dia fent un recorregut pel Cañon del Río Lobos, un parc natural que protegeix aquesta llarga gorja de 25 quilòmetres de llargada, i on hi fan niu una bona colla de rapinyaires que, com aquests voltors, et fan dubtar sobre qui és l'observat, ells o nosaltres?

Mentre el dijous va fer un dia magnífic, l'endemà ja es va llevar plujós. Un dia gris, humit i molt desgradable.

Just decidir que no passava res i que intentaríem de fer-hi un altre recorregut pel seu extrem més meridional, va començar a nevar amb força. O amb molta força, tot i la modesta alçada de la zona.

Així que, paraigües a la mà i a veure què passava. Almenys vam arribar fins a l'ermita de Sant Bartolomé, construïda per cavallers templaris cap el segle XII en un indret molt especial, abans de girar cua quan ja s'hi tornava a posar.

Tot aquest país és molt agradable per anar-hi a caminar, i vam veure que hi passava un GR, el 86, que circumvala la província amb un recorregut de més de 500 km. Un detall per tenir en compte en un futur.

La serra Cebollera

La segona parada en la ruta que vam aquests dies per terres castellanes, va ser la serra Cebollera. Reconec que fins que ho vaig veure en el mapa, no m'hi havia fixat mai, i ha estat la sorpresa positiva del viatge.

Amb el nom de Sierra Cebollera es coneix un parc natural situat a la Rioja, però enganxat al nord de la província de Sòria. De fet, l'accés es fa des de la carretera que uneix les dues capitals, Logroño i Sòria.

Es tracta d'una serralada de cims arrodonits i molt extensa, molt poc habitada i plena de boscos increïbles. El microclima que té, amb molta més pluja que les zones veïnes, fa que la major part del sòl estigui recobert de molses, el què li dóna un aire molt centreuropeu.

Dins del parc hi ha una xarxa de camins senyalitzats, que faciliten molt la tasca de conèixer-la als que hi anem per primera vegada. Tot i fer una barreja d'itineraris per intentar fer un bon recorregut ben llarg, vam començar seguint el de l'Achichuelo.

Després vam seguir el de la Cascada i després per la continuació vora el torrent, deixant les marques.

El camí va pujant lentament en direcció als cims més alts, als que no ens plantegem d'arribar per la gran quantitat de neu que encara conserven, seguint un rastre de fites que semblen construïdes amb molt cura.

De camí es nota que és un lloc on no hi va gaire gent, primer ens sorprèn un mascle de cabirol que lladra emprenyat per fer-nos fora, després una femella de cérvol que estava pendent de nosaltres, surt corrents de darrera d'un boix grèvol. És bonic anar trobant fauna mentre camines, i diu moltes coses dels espais que es travessen.

La vegetació és sempre molt boscosa, però a mi em va agradar la seva exhuberància. També la gran quantitat de boix grèvols escampats per tot arreu, i la trista i nua monotonia de les fagedes. Les pinedes i les rouredes completen la colecció de tipologies forestals, de fet, a casa nostra costa veure rouredes tan magnífiques com les que es troben aquí.

Abans de baixar cap a la vall, es passa per una mena de santuari amb el curiós nom de "Ermita de la Virgen de Lomos de Orios", però que em va sembla que no tenia cap mena d'interès, tot i la veneració local.

Segur que el millor moment per tornar-hi serà a la tardor, temps de bolets i de colors. Potser no trigarem gaire temps a tornar-hi!

El recorregut que vam fer us el deixo pintat a sota, i el track al wikiloc.

Volta als Mallos de Riglos i ferrata del Mirador

Aquesta setmana, amb la Clara, hem fet unes petites vacances de primavera que vam començar el dilluns anant a Riglos. Al matí encara feia molt bon dia, i vam sortir amb la intenció de fer la volta als Mallos i després anar al mirador dels Voltors, pujant per la via ferrada. Una volta més llarga del què esperàvem, però que ens va permetre de conèixer bé la zona.

L'itinerari comença pujant entremig del Mallo Fire i el Pisón, per un camí molt ben senyalitzat. La pujada és forta, però ben aviat s'arriba dalt de tot, amb una visió molt espectacular de tot aquest conjunt de parets de conglomerat.

No vam poder arribar al cim del Pisón perquè no vam saber veure el camí que hi portava fins que ja era massa tard, però si que vam gaudir de l'espectacle d'una parella d'aufranys que nidifica en la seva paret est. Aquest ocell blanquinós d'aspecte semblant al trencalòs (a sota), costa molt de veure a Catalunya.

També vam observar altres "pàjarus" escalant a les parets, però em va sorprendre que només hi haguéssin 3 o 4 cordades en tots els Mallos, tot i sent Setmana Santa.

Aquests de les fotos estàven a la Zulú demente (crec), al mallo Visera, tot i que veient el rastre del magnesi, no sembla que puguin dir que l'han feta a vista....

Per anar cap al mirador dels Voltors, cal agafar el GR cap a l'est fins uns rètols que et fan desviar cap a la dreta en direcció al mirador del Cubilillo i la via ferrada. El camí està molt ben senyalitzat i no hi ha cap problema en seguir-lo. El problema el vam tenir nosaltres que intentàvem seguir les indicacions de la guia "Vias ferratas y caminos equipados", de l'ed. Desnivel, i que confon absolutament.

El camí puja fins molt a prop d'un coll, i allà ja veiem la ferrada a la paret de l'esquerra (a sobre), amb un rètol molt clar i un camí ben marcat que hi porta.

De fet, més que una via ferrada, és un seguit de petits murs equipats amb "clavijas" i cable de seguretat, de molt bon fer. Amb una mínima experiència, l'equipament de ferratero no és imprescindible.

Des del cim, on hi ha una mena de búnker molt peculiar, la vista és molt maca sobre el conjunt dels Mallos i sobre la paret dels Voltors. Llàstima que el dia ja s'anava ennuvolant, perquè la posta de sol des d'aquí dalt ha de valer la pena!

La baixada és evident i bastant llarga (1h 30' fins a Riglos), ja que dóna una volta molt gran. Tornar a baixar per la mateixa ferrada no ha de ser una mala idea...

Arribats a Riglos, tot refrescant-nos a la font ens vam adonar d'un curiós símbol que encara la presideix (a sobre). Abans feia respecte, però ara fins i tot fa gràcia.

Per fer-vos una idea millor del recorregut, a sota he pintat la ruta en un mapa esguerrat, i al wikiloc hi trobareu el track del recorregut.

Malanyeu, combinació Stoc de coc/Monges mascles

Diumenge passat, abans de començar vacances, vam aprofitar el matí a Malanyeu amb el Toni. Ell no havia fet mai l'Stoc de coc, i jo tenia ganes de repetir-la per veure realment com estic. Vies com aquesta ajuden a comprovar si el progrés és real o fictici...

El primer llarg (30 m) l'hi va tocar a ell, uns primers metres per anar-se acostumant als forats d'aquesta peculiar paret.

El segon (a sobre) el recordava llarg, i la veritat és que se'm va molt llarg. Gairebé 55 m de verticalitat i dificultat sostinguda, on calen 17 cintes, i et deixen més que satisfet i amb els peus ben adolorits!

Després d'un curt flanqueig a l'esquerra per canviar la reunió, arriba un tercer llarg de característiques semblants (a sota), tot i que dóna la sensació que fa patir menys. No sé si perquè ja hi arribem habituats als forats, o perquè passa per un esperó que sempre ajuda.

Una via que he repetit diverses vegades, però que em continua despertant les mateixes bones vibracions. No us la perdeu!

L'Elefantet, via colorantes permitidos, i Panxa del Bisbe, via Badalona

Darrer cap de setmana abans de marxar de vacances, així que aprofitem amb el Jortx per anar a fer-ne algunes per Montserrat. Inicialment teníem ganes de recórrer alguns itineraris clàssics de Sant Benet, que és una zona que tenim una mica oblidada. Jo coneixia aquesta via d'anomenada, i el vaig convèncer per fer-la com a aproximació a Sant Benet.

A dalt he dibuixat el recorregut aproximat, perquè la millor ressenya la trobareu a Onaclimb. Una ressenya d'aquelles que enganyen, però, perquè el grau és força obligat.

Els dos primers llargs formen part d'una magnífica placa, ben equipada, que es mou entre el IV i el V. Ens els hem repartit com a bons companys.

El tercer ja és tota una altra cosa. Comença per un arbre (per la paret és inhumà), i és tot ell un desplom esgarrifós (a sobre), ben equipat, amb preses, però on cal escalar més de V+ per fer-lo en A0...

A mi m'ha tocat el quart, una placa força fina i sostinguda (a sota). M'he encallat en el darrer burí, no ho veia clar fins que m'he decidit a passar bastant més a la dreta, per on és més senzill.

Del darrer llarg no sabria massa què explicar. El Jortx l'ha anat fent, patint bastant, però de cap manera semblava el què he trobat. Dur de veritat després d'un sòcol fàcil, desplomat de dalt a baix (a sota), amb preses petites i, a més, amb els burils bastant allunyats. Potser el fet d'haver patit 4 o 5 caigudes (de segon, per sort...) per aconseguir passar fa que em quedi una sensació estranya.

Ja només faltava el final trencat per acbar-ho d'arreglar!

Una via realment sorprenent, ambient, roca bona i grau apretat. I aproximació mínima, clar!

Tot i que inicialment volíem anar a la Prenyada, al final hem acabat a la Panxa del Bisbe. Per sort no ens hem ficat a la cua de la via per davant, on hi havia una cordada de tres, perquè més tard han fet baixar la meitat de la tartera somital, en una allau de pedres que ha escombrat la via....

Uns metres més a la dreta, hem iniciat la Badalona (a sota, al primer llarg).

Aquesta és una d'aquelles vies on es nota que no hi va massa gent, roca molt bona i molt poc pulida, i equipament molt atrotinat.

Al primer llarg només trobes burins vells i caps de burí, i no gaires (3 o 4). He començat jo però al pas abans d'arribar a la reunió no ho he vist gens clar, he xapat un parabolt d'una altra via i me n'he anat avall. El Jortx, en canvi, ha pujat com un senyor.

El segon no sabíem massa per on anava, no veiem res, així que he anat flanquejant cap a l'esquerra (a sobre), pel terreny més senzill, fins que he trobat una reunió. I al final resulta que ho hem encertat!

De les reunions poca cosa puc dir, però a sota hi teniu l'aspecte de la R1 i la R3.

El tercer llarg (a sobre), el més xulo. Una dificultat al voltant del IV+, roca excepcional amb grans patates i bons forats, més o menys equipada...., una meravella!

Després ja només ha calgut acabar d'arribar al cim amb dues tirades intrascendents de IIº, fer el rappel cap a la canal, i tornar veient que tots els temors de pluja que havíem tingut s'havien esvait.

Mont-roig, refugi del Pletiu de l'Extrem

Prop de la vora més oriental del Mont-roig fa temps que ja hi havia un edifici que feia les feines de refugi lliure, però que estava en força mal estat: el refugi del Pletiu de l'Extrem.

Aquest hivern, el Departament de Medi Ambient que n'és el propietari, l'ha arranjat i l'ha deixat en bones condicions d'utilització.

El lloc és realment agradable, situat bastant a prop de les vies d'escalada del Mont-roig i a pocs minuts de la mateixa cinglera.

Ara el refugi estarà tancat i no s'hi podrà accedir sense avisar. Continuarà sent d'ús gratuit, però per utilitzar-lo caldrà trucar prèviament a l'ajuntament de les Avellanes (973 454 004) o als Serveis Territorials del Departament de Medi Ambient (973 283 930), que s'encarregaran de facilitar les claus.

L'accés per vehicle (preferentment 4x4 en el darrer tram) es fa seguint la pista que des de les Avellanes va a l'ermita de la Mare de Déu de Montalegre. En una curva molt tancada, cal continuar en direcció est, cap al coll de Porta, travessant pel peu de la paret del Mont-roig. A partir del coll de Porta la pista et deixa al mateix refugi (a sota).

Caminant, el refugi és accessible pel vessant nord del Mont-roig, més o menys en una hora des de la presa de Camarasa.