Pedraforca amb esquís

Dissabte de Carnestoltes, quina sortida podria fer que em permeti estar al migdia a casa? La resposta és senzilla: el Pedraforca, que enguany encara no hi he anat. I la Queralt s'hi ha apuntat sense pensar-hi massa.

És una de les clàssiques berguedanes d'esquí de muntanya, ràpida i espectacular. Ara feia un parell d'hiverns que no estava en massa bones condicions, així que cal aprofitar.

El començament és feixuc, una forta pujada amb els esquís a l'esquena fins que el bosc s'obre. Allà ens calcem els esquís i continuem amunt. La neu està bastant dura i no es veu crosta per enlloc. Amb la caloreta que fa, preveiem una bona baixada!

El dia és magnífic, i la neu abundant i endurida. No sembla que estem al febrer, la temperatura és primaveral i faig tota la pujada en màniga curta.

Un revolt rera l'altre, i ben aviat arribem a l'enforcadura. Hi ha gent que han llegit a internet que es pot pujar al cim amb esquís i baixar directament des de dalt, nosaltres no ho hem llegit però és evident que no es pot. Tot i això veiem que ho intenten.... A vegades més val refiar-se del que es veu, que no capficar-se en el que sembla que algú ha fet!

Darrera nostre, la serra d'Ensija (a sobre) llueix descarada, com pulida pel vent.

Nosaltres deixem els esquís al peu de la pujada final (a sota) i ens estalviem de carregar-los a l'esquena de pujada, i també de baixada.... La neu continua en molt bones condicions, ni tan sols ens calcem els grampons.

Dalt de tot la vista és una mica com a l'estiu, però amb el paisatge canviat. Estem contents, hem pujat molt bé i hem gaudit de valent!

Després de recuperar les fustes, tirem tartera avall. La neu continua estovada on encara hi toca el sol i es deixa baixar molt bé, però on ja hi ha arribat l'ombra, s'ha reglaçat lleugerament i s'enganxa una mica.

En tot cas, no està gens malament. La Queralt ens ho demostra en aquest petit video:



El recorregut és evident, però si a algú l'hi interessa, a sota teniu el mapa i al wikiloc el track del recorregut.

Mont-roig, diedre Blanqueta

Farà cosa d'uns deu dies, amb la Xènia vam anar al diedre Blanqueta de la Pala Alta. Ella ja fa temps que és una potent escaladora, però es dedica de manera gairebé exclusiva al bloc, i sembla que algun bordillo també l'havia fet. Mica a mica, l'hi vaig fer entrar el cuquet de provar via llarga, i finalment hi vam anar.

Les circumstàncies ens van portar al Mont-roig, i vaig pensar que aquesta via s'adeia amb les nostres, de circumstàncies. És una via que ja havia fet en solitari i, per tant, la coneixia prou bé com per atrevir-m'hi a anar-hi amb algú inexpert i amb el braç encara xungo.

La via es pot fer en 6 llargs, que es poden ajuntar i fer-ne només 3 o 4, però com que no em volia allunyar massa, i es tractava més d'anar a disfrutar de l'escalada i de l'experiència, que de córrer molt, al final vam fer-la en 5 llargs.

Els dos primers pugen per plaques amb més vegetació que assegurances, i algun passet el vaig trobar més delicat que la vegada anterior. I és que el coco també l'he de tornar a entrenar...

Després ja et fiques al diedre, on la roca ja és molt més franca i et pots autoprotegir molt millor. Aquest tercer llarg (a les fotos) me'l vaig agafar pel diedre en comptes de per la placa, i és molt més còmode i protegible.

Però el millor de la via és el darrer llarg, un magnífic diedre prou sostingut com per posar a prova la solidesa del meu húmer i la traça de la Xènia (a sobre). Encara que és en aquest petit video (a sota) on demostra que la pràctica del bloc no va tan malament per anar després a escalar!




Tot i ser un dia amb vent i nevades al Pirineu, vam poder escalar ben asolellats i no va ser fins arribar a dalt del cim que vam recordar que encara érem al mes de febrer!

Roca narieda, un altre cafè, copa i puro!

Aquest diumenge el Jortx em va fer una petita demostració d'amistat, i és que per un dia va deixar de banda els seus setens i els seus intents de 8a, per acompanyar-me a escalar.

Vam buscar una via que a ell també li feia gràcia, cosa força senzilla perquè per aquí n'ha fet ben poques, i que el meu braç pogués resistir. Per la meva part volia que fos una via on l'escalada fos bastant natural, poc forçada, i que ens poguéssim repartir les tirades de manera alternativa, i que ell no tingués la sensació constant d'anar a escalar amb un convalescent.

Així que la Cafè, copa i puro, de la Narieda, que ja coneixia de l'abril passat, va aparèixer també de forma natural.

El més curiós de tot va ser arribar al peu de via i trobar-nos-hi al Marcel Millet (a sobre), aperturista d'aquesta i d'una pila més. Tot un personatge, que ens va explicar que va obrir aquesta via en estil big wall, i que l'hi va anar molt bé com a entrenament per anar després a la Nose, a Yosemite...

La via continua sent agradable, ràpida, i amb molt bona roca. Dels 14 llargs muntats, nosaltres vam empalmar-ne quatre (2 i 3, i 8 i 9), de manera que en total en vam fer 12 i vam trigar unes 3 hores i mitja, curiosament el mateix que fa 10 mesos (a sota, el tercer).

A més, el diumenge va fer un dia molt bo per a l'escalada, sol i calor fins a l'arribada a l'aresta, on ens vam haver d'abrigar una mica. A part de les ganes que tenia d'escalar, poder-ho fer en màniga curta va ser la cirereta del pastís!

Un dels trams més curiosos de la via és quan flanqueges la barrera de sostres fent una mena de ramonage horitzontal, molt més senzil del què sembla, i que dóna imatges com aquestes.

Els darrers quatre llargs potser són els més bonics de la via, la vegetació va desapareixent, la verticalitat augmenta i la roca encara és més compacta. A sobre, el Jortx fent el tram de 6a i, a sota, al flanqueig de la penúltima tirada.

Després va venir el moment més interessant de la jornada, quan vam anar a veure a mitja baixada al Boig de la feixa, ben instal·lat allà, que no ens va fer gaire por i, fins i tot, ens va convidar a fer la cervesa!

Per si interessa a algú, aquí he deixat el track de la baixada, útil per a qualsevol de les vies d'aquesta cara, que pot ajudar als qui no el coneixen.

Costa Pubilla, sense risc d'allaus

Avui em sembla que molts esquiadors hem fet una mica el mateix: cercar ascensions que minimitzessin el risc d'allaus. Amb la Clara ens hem decidit per anar al Costa Pubilla, i veient la quantitat de gent que hi havia, ha quedat clar que no érem els únics.

El Costa Pubilla (a sobre) és el cim més alt de la serra de Montgrony i recorda una mica al Taga, tant pel recorregut com pel desnivell.

Hem sortit amb els esquís als peus des de pràcticament el mateix nucli de Nevà, primer per camins i després travessant camps i filats. Es tracta realment d'un itinerari relaxat, una mica de "love ski", per entendre'ns....

Realment comptava amb trobar-hi una mica més de neu, i en millor estat. Però les ventades han fet feina, tan aviat trobaves la neu vella i reglaçada de sota, com unes bones acumulacions de neu ventada, mig encrostada.

L'itinerari és força evident, anar a buscar la carena i enfilar-se fins al punt més alt (a sota, arribant-hi). Bé, al punt més alt no hi hem arribat, doncs el cim és bicèfal i ens hem quedat a la primera punta, des la qual la baixada és molt més agraïda que des de la segona. En tot cas són 2 o 3 metres de no res!

Independentment de si estàvem o no a la punta més alta, la vista era generosa. Només cal veure la parella de ball Pedraforca-Cadí (a sobre) per adonar-nos-en.

Avui la baixada no ha estat de les millors, els que tenim una tècnica limitada patim massa els canvis continuus de neu, sense poder preveure el què et trobaràs. Però això, sempre ho diem, no deixa de ser una anècdota!

A sota he deixat el mapa del recorregut, i al wikiloc el track, encara que no és molt necessari.

Rasos de Peguera, una volta singular

Aquest diumenge hem sortit amb la Clara, la Carme i la Queralt per fer-ne alguna amb esquís, la intenció inicial era d'anar cap al Ripollès, però el temps ens ha fet parar a reflexionar. El vent bufava molt fort i les previsions no eren massa bones.

Una segona opció passava pels Rasos de Peguera, els desnivells no són molt grans, ni hi ha grans baixades, però si que permet fer recorreguts interessants per dins del bosc. I dins del bosc mai bufa tan fort el vent.

A l'aparcament el vent també apretava, un vent fort i fred que convidava a quedar-se dins del cotxe.... Així que hem baixat una tros avall per agafar la pista que flanqueja pel vessant sud cap a la Torre dels Enginyers (a sobre).

Ara feia dies que no hi pujava als Rasos,i he quedat força impressionat de la gran quantitat de neu que hi ha!

Quan hem sortit a la carena, encara feia vent, però ja era molt suportable. De fet, durant tot el dia ha anat afluixant i, al final, ha fet una tarda magnífica sense ni un alè d'aire.

Dalt del cim gaudim una estona de la magnífica vista, treiem pells, fem una ullada al Cim d'Estela (a sobre), i tirem avall cap al clot de la Molina.

Al clot de la Molina la primera intenció era baixar pel mig del bosc, però ens ha sembla una mica massa espès, així que hem seguit avall per una pista forestal fins que els arbres ens han deixat una mica de pas (a sobre) i hem pogut fer una baixada ben divertida.

Retornats a la pista, hem acabat de baixar fins un punt on semblava que la pujada seria més o menys còmode, per arribar fins a les Collades.

El bosc estava fantàstic, amb un gran gruix de neu que ens ha permès d'anar trobant el millor itinerari enmig dels arbres, en un ambient molt silenciós. Silenci només trencat per algun estol de pinsans, les mallerengues escampades pels pins i alguna parella de trencapinyes.

Una pujada cansada però molt especial, amb una sensació de trobar-nos en un indret on no hi sol passar massa gent...

Finalment hem arribat a les Collades (a sobre), una ampla zona de pastura situada entre els Rasos de Baix i els de Dalt. Aquí ja hem trobat alguna traça vella i, després, cada vegada més senyals de pas, tant d'esquís com de raquetes. Dalt del Pedró dels Rasos (a sota, amb el Puigmal al fons), ja es notava que durant el dia hi havia hagut molt moviment.

Aquest any cal aprofitar l'abundància de neu per fer recorreguts com aquest, difícils en condicions normals. Si en teniu ganes, a sota teniu el mapa del recorregut, i al wikiloc, el track per gps.

Regulacions a Montserrat, més informació

Avui m'ha arribat a les mans un tríptic (a sobre) editat pel Patronat de Montserrat sobre la regulació de l'escalada al massís. Suposo que ben aviat ja el tindreu als dits i es deu poder trobar als punts d'informació, però m'ha semblat que penjar-ne algunes imatges no estava de més.

És un llençol molt gran amb dues cares, una informativa on s'explica tota l'argumentació de la regulació de manera detallada, i una altra amb mapes i fotos.

El que hi he trobat a faltar és alguna regulació de la caça o de les altres activitats que ja se sap que també molesten força, però potser està en algun altre tríptic.... Parlant amb un dels especialistes, m'ha comentat que és molt pitjor estar escalant a prop d'un niu que fotre-li tret al pàjaru, que a ocell mort ocell nou que arriba, en canvi si els molestem nosaltres, es veu que marxen i s'ho expliquen i ja no tornen!

I m'ho ha dit completament en serio!!!! És allò que no saps si riure o plorar...

Aquí podeu veure l'apartat dels ocells i el mapa general, d'una mida i amb uns detalls que no ens caldrà comprar l'Alpina!

I aquestes són les fotografies dels diferents sectors delimitats. En vermell, els que no es poden escalar en tot l'any, en verd, els prohibits de l'1 de gener al 31 de juny, i en blau i en verd els regulats menys dies.

En tot cas, és una bona informació que ens mostra clarament la magnitud de la tragèdia i ens aclareix perfectament el quid de la regulació.

Espero aconseguir-ne alguns, així que si no els trobeu enlloc més, podeu intentar de demanar-me'ls!

Patinant al Roc de l'Alou

Arriba el cap de setmana i arriba al mal temps, quina creu ara que ja no tinc vacances..., i sembla que aquesta ratxa continuarà...

Havíem quedat amb el Toni per fer alguna cosa d'escalada, el meu braç dret necessita exercici i mica a mica l'he d'anar forçant. Així que sortim igualment encara que hagi estat plovisquejant tota la nit.

La primera intenció és anar a Malanyeu, però ja veiem que el sol no sortirà i que la roca estarà ben molla, així que, mal per mal, preferim arribar-nos al Roc de l'Alou. Més proper i més còmode.

Tal i com suposàvem, la roca està xopa. Posar el peu de gat al damunt de la roca molla equival a patinada segura, només les preses més vives permeten de pujar amb garanties. Si ja patina quan està sec, ara és terrorífic.

Comencem a pujar la Normal i comença a ploure, un xim-xim constant i emprenyador. Però aquesta almenys la podem fer tots dos de primer, tot i el risc evident al no poder utilitzar més que una quarta part de les preses.

Deixem la corda posada tot i que el més assenyat era marxar corrent. Ben assegurats per dalt, ens posem a l'orella, cada vegada plou més fort però volem riure i patir una mica intentant trobar algun lloc on posar els peus.

Almenys he pogut comprovar que el braç està sòlid i que aguanta les bavareses (a sota), tot i la manera d'escalar poc ortodoxa que hem utilitzat avui.