Els primers colors de tardor, pics de Coll Roig

Aquest matí, amb el Pep, hem anat a pujar a la carena dels pics de Coll Roig. Una carena que moltes vegades m'havia mirat pujant o baixant del coll de Pimorent. Just començar a caminar, ja ens han sorprès els primers colors de la tardor, que se'ns ha tirat a sobre.

La pujada a aquests cims és força dura, el desnivell puja de cop i només hi ha una estona de camí al principi, la resta és pujar per on ens sembla millor.

Hem sortit de l'aparcament de l'estany de Lanós i, després d'una estona de bosc, hem girat amunt passant per entremig de nerets i nabius, aquests darrers ben vermells (a sobre).

A mesura que hem guanyat alçada esquivant les tarteres que cauen de la muntanya, se'ns ha obert nua bona perpectiva de la pujada. I és que es puja un desnivell de més de 1.100 metres en poc més de 3 quilòmetres !

Dalt la carena hem continuat primer cap al pic Occidental de Coll Roig (a sobre, amb el seu millor aspecte i fent honor al seu nom), seguint cap al pic Oriental fins arribar al puig de Solana Carnicera, que és el més alt de la carena amb els seus 2.878 m.

Des d'aquest darrer cim, el Carlit ens queda just al davant (a sota) i, tot i les hores que portàvem, al final ens ha sabut greu de no tenir tenmps per pujar-hi, també.

Des d'aquí dalt veiem com el Carlit ens separa els seus petits estanys orientals (a sobre) del gran estany de Lanós (a sota).

Una llarga tartera ens ha portat de baixada per sota de la serra de les Xemeneies fins als prats de sota. Allà ens hem entretingut una estona amb un bloc caigut, que permetia diverses opcions de pujar-hi.

El camí segueix cap a sota del bonic estany de Font Viva (a sobre), per endinsar-se dins el bosc i tornar al cotxe.

Al wikiloc hi trobareu el recorregut, per si en teniu curiositat.

Del Pedraforca fins a Berga

Segurament ha estat una casualitat, però almenys l'entrada núm. 300 d'aquest blog coincideix amb un itinerari interessant i llarg.

I és que aquest matí la Clara i la Lu m'han recollit a Berga i m'han deixat acompanyar-les fins a coll de Jou, a les antigues mines de carbó a cel obert de Saldes. Allà, he pogut tornar a sentir de primera mà els preparatius per una escalada al Pedraforca (a sota), i ens hem despedit. Elles cap a l'Anglada-Guillamón de la paret sud (que han resolt sense problemes), jo cap a Berga passant per la serra d'Ensija.

Del coll no sabia massa quina era el millor camí per seguir, finalment he baixat cap a Feners per contactar amb el traçat del camí dels bons homes (a sobre) i seguir-lo fins el Portet. Després ja m'he adonat que pel coll de la Trapa hauria escurçat, però fer una mica més de desnivell del compte tampoc és tan greu.

Al Portet (a sota), he deixat el GR per pujar cap a la Gallina Pelada. Volia aprofitar el dia magnífic que ha fet aquest matí.

La pujada és forta (a sobre), però va seguint sempre la carena i és molt agradable. Sobretot el tram final cap al cim (a sota), gairebé horitzontal.

Dalt d'Ensija passava un aire fresc que m'ha revifat de cop, i m'ha permès de gaudir de valent en la travessa de la serra, fins al coll de la Creu de Ferro (a sobre, al fons). Allà, m'he despedit del Pedraforca i del Cadí, que m'han acompanyat fins aquí, tot donanat una darrera ullada als magnífics plans d'Ensija (a sota).

A partir d'aquí, per arribar a Berga és quasi sempre pla i baixada. Amb una baixada molt forta m'he retrobat amb el GR, a l'alçada del poble de Peguera (a sobre), des d'on l'he seguit per travessar l'antic túnel del tren miner (a sota) i tota la Baga de les Nou Comes.

Quan el GR se'n va cap a Queralt, llavors he girat en direcció al Mercadal i Berga. Una bona sortida que m'ha costat 5 hores efectives de caminar i córrer.

A sota us deixo el mapa del recorregut, i aquí us en podeu descarregar el registre del traçat.

Una altra furgoneta en venda

Fa uns quants mesos, un amic de Navàs em va demanar de publicitar al blog la venda de la seva furgoneta, i ara és el Jordi, un amic de Puigcerdà que m'ha demanat el mateix.

I com que si puc fer un favor a un amic m'agrada de fer-ho, aquí la teniu.

Es tracta d'una bona eina que tan serveix per anar a fer el friki com per anar a fer el turista (i fins i tot el viatger). És una Mercedes Vito alemanya de l'any 99, que la va portar cap aquí el 2005.

La ven per 11.500 €.

Les característiques completes que m'ha fet arribar són aquestes:

Es ven furgoneta
Mercedes Vito F 110 CDI
Del any 1999
Matriculada aquí l’any 2005
Matricula 7106 DKX
Vehicle homologat com a turisme
ITV fins 2009

Amb ABS, airbag conductor i acompanyant, sostre solar,
tancament central.litzat, alçavidres elèctric,
i control de tracció.
Equipada per dormir-hi de sèrie.
Plataformes giratòries dels 2 seients del davant.
Kit mans lliures Parrot per telefon mobil.
Portabicis.

Si algú hi té interès tan sols ha de trucar al telèfon 615 874 761, demanar pel Jordi i aclarir els detalls.

La vall del riu Saldes, des de Guardiola de Berguedà

La temperatura ja ha refrescat, l'estiu és tan sols un record llunyà i les tardes són tan lluminoses com pertoca a la tardor. Al mateix temps, he anat recuperant la forma i em començo a atrevir a fer tirades més llargues, mig corrent, mig caminant.

Així que ahir vaig sortir de Guardiola de Berguedà cap el cap del Tossal, on em vaig trobar aquest vell caçador, que semblava perdut i em va seguir una estona.

Al cim, les vistes no són magnífiques, però si que apareix el Pedraforca al fons, que serà omnipresent durant gairebé tot el camí (a sota).

A l'altra costat del Llobregat es dibuixa perfectament l'altiplà de Sant Julià de Cerdanyola (a sobre) i, just al nord, la Tosa d'Alp ja ha rebut la primera emblanquinada (a sota).

El recorregut inicialment previst, volia carenejar per enllaçar amb l'itinerari de fa una setmana i arribar fins a Gisclareny, però no vaig saber trobar un camí que em portés fins al Roc dels Quatre Batlles i vaig continuar amb el pla B.

Aquesta segona opció que tenia al cap consistia en baixar per un vell camí que, en teoria, arribava fins al riu Saldes. La veritat és que, a mesura que anava baixant, cada vegada semblava menys un camí i al final estava totalment recobert d'esbarzers molt carinyosos, que se m'arrapaven delitosos a les meves cuixes nues i fràgils.

Què fer ? Doncs no podia fer gaire res més que continuar baixant, lentament, d'esgarrinxada en esgarrinxada fins que finalment vaig arribar prop del riu. Una solana sense esbarzers, però plena d'argelagues, li va prendre el relleu fins trobar uns indicis de camí que em van deixar baixar fins el riu, i trobar la pista de l'altre costat.

La pista segueix més o menys per la vora del riu, sota de Gisclareny. La intenció era d'arribar fins al Molí de cal Ferrer, però vaig adreçar pujant directament cap a Massaners fins trobar un d'aquests camins que darrerament han arranjat des del Consell Comarcal.

Es tracta de camins pintats de color groc i que, en alguns casos, recuperen antigues traces que s'havien perdut entre la vegetació (a sota).

Amb una darrera ullada al Pedraforca, vaig tirar avall per aquest camí ben senyalitzat i que encara es conserva bastant net de vegetació. De tant en tant, alguns pals indicadors ajuden a orientar-se. A veure si ben aviat aconsegueixo el mapa d'aquesta xarxa d'itineraris, ja que aquí només n'hi ha un tast.

La veritat és que el camí aquest no el coneixia i, mentre que alguns trams són poc interessants, n'hi ha d'altres que em van sorprendre molt favorablement. El mateix tram final entre el coll de Llenes i Sant Llorenç prop Bagà, que planeja paralelament al riu Llobregat (a sota, amb Guardiola al fons), n'és un bon exemple.

A sota deixo el mapa del recorregut, i aquí us podeu descarregar el track per gps per si us han entrat ganes d'anar-lo a seguir.

Tossa Plana de Lles

Aquest dilluns va ser la festa de totes les Mares de Déu trobades, a Berga la de Queralt i a Puigcerdà la de la Sagristia. Un bon dia per sortir a caminar amb els amics ceretans.

El Pep tenia al cap la idea de fer una volta per les carenes entre la Muga i la Tossa Plana de Lles, i tant a la Carme com a mi ens va semblar bé la idea. Vam deixar el cotxe un tros més amunt de Cap de Rec amb la intenció d'enfilar direcció la Muga.

Mica a mica, ens vam anar embolicant una mica en el flanqueig i cada vegada estàvem més alts. Així que davant de la complicació d'anar primer a la Muga, vam canviar l'itinerari pensant que si anàvem primer a la Tossa Plana, podríem fer el trajecte invers.

La carena es veia ben atractiva (a sobre, amb la Muga a la dreta), però mentre pujàvem carena amunt el vent i els núvols van començar a tapar-ho tot (a sota).

I quan érem dalt de tot, vam acordar per unanimitat que per aquell dia ja en teníem prou. Quin fred que feia ! Sobretot per anar en calça curta...

A mitja baixada, una aturada per fer un mossec, una ullada al bosc a veure si veiem algun bolet, i cap a casa amb ganes de tornar-ho a intentar ben aviat !

Roca Tiraval, en circuit des de Bagà

Seguint amb les rutes del llibre "L'Alt Berguedà en 27 itineraris" de Cossetània, avui hem anat a pujar a una mena de cinglera que hi ha damunt de Bagà anomenada Roca Tiraval (a sobre). És un cim realment curiós, i és que no n'hi ha gaires com aquest en que la part final sigui de baixada.

El camí surt directament de Bagà i fa una volta a la vall del torrent de Turbians. Primer puja per la carena i, seguint una pista, entra per un sender molt agradable dins de l'obaga (a sota). Allà dins, vas pujant enmig d'un bosc espès i humit que no et permet saber masssa on estàs, seguint un rastre evident que no fa gaire que han netejat.

De cop, s'arriba a la carena, dalt de la petita roca dels Quatre Batlles, que té una bona perspectiva del Pedraforca (a sobre) i de tota la seva vall.

Després, el camí planeja per la solana a buscar la collada de Turbians i travessa les feixes bastant destrossades d'on hi havia cal Misèria (a sota), i de Rocadecans.

De la collada en surt un camí ben marcat cap a la Roca Tiraval, primer en pujada suau i després en clara baixada fins al cim. De fet, el cim tan sols destaca per un màstil inmens amb una senyera, que amb prou feines es veu a través dels pins. També ens ha fet gràcia de trobar-hi un delicat pessebre (a sobre).

Però el que destaca més d'aquest punt és la vista que té, amb el Pedraforca al darrera i el Penyes Altes al davant (a sota).

I una vista a vol d'ocell sobre la vila de Bagà (a sota).

Ja només ens ha quedat desfer el camí cap al coll de Turbians, i endinsar-nos a la vall homònima per desfer el desnivell pujat. El camí, abans de deixar l'obaga, passa per la font de Turbians que l'hem trobat en molt mal estat, i pel costat del bonic faig de les vuit soques (a sobre).

Tosa d'Alp des de l'Hospitalet de Roca-sança. Volta per les carenes.

Aquest matí amb el Pep he sortit a provar com es camina altre cop amb motxilla, aprofitant que la millora es va notant ni que sigui molt lentament.

I aquesta volta, que està molt ben descrita en el llibre "L'Alt Berguedà en 27 itineraris" de Cossetània, ja feia dies que la tenia pendent.

Hem deixat el cotxe sota la casa de l'Hospitalet de Roca-sança (a sobre), on hi ha també l'ermita de la Mare de Déu de Roca-sança. Caminant comentàvem que cap dels dos coneix cap noia que se'n digui, de Roca-sança, tot i que hi ha molts noms femenins infinitament més lletjos !

El camí té poca pèrdua, i puja gradualment cap a coll de Jou, entre el Moixeró i la Tosa d'Alp. Un camí molt ben traçat entre prats i boscos, des del que ens fixem en les roques del vessant sud de la Tosa (a sota).

De tot aquest rocam inescalable (per decisió facultativa), en destaca sobretot la Roca Sança (a sobre), que dóna nom a la casa i a l'ermita. Una penya espectacular que el camí voreja per sota, a tocar de la roca.

Després d'una bona pujada, el camí s'aplana per arribar còmodament al coll de Jou, on ens sorprèn la imatge tranquil·la de la Cerdanya, amb el Puigpedrós (a sota).

De coll de Jou, la ruta continua per la carena occidental de la Tosa d'Alp, seguint sempre un camí molt ben marcat (a sobre) que, al cap de dues hores i mitja de caminada, ens deixa al cim de la Tosa d'Alp (a sota), mentre s'aixequen algunes boires que ajuden a desdibuixar el caos d'edificis del cim.

La volta continua per la carena est, que va girant cap al sud per voltar tota l'olla del riu de l'Hospitalet (a sobre). Poc abans d'arribar al refugi de Rebost, ens aturem a contemplar les cingleres i tot el vessant sud de la Tosa d'Alp (a sota), que abans hem voltat per sobre.

Del refugi, ja només cal seguir la pista que, amb un parell de dreceres, ens torna a l'Hospitalet.

A sota he deixat el recorregut, que en total ens ha demanat 5 hores justes de cotxe a cotxe, i que el podeu descarregar aquí.