Agulles de Perramó, cara sud

L'endemà de pujar l'esperó central de la cara nord, ens vam encaminar cap a la cara sud de la muntanya. Buscàvem una temperatura millor (al vessant nord ens vam fotre de fred) i també comptàvem que la roca tindria una mica menys de líquen. Tot i que l'aire era fred, el sol ens va permetre aquest cop d'escalar en màniga curta, i la roca és immillorable, tot i que vam trobar més liquens del compte, perquè ens vam embarcar en una línia desconeguda.

Encara no estem segurs del tot si vam obrir una via nova o no, però la línia que he intentat de ressenyar a dalt de tot no sortia als papers que portàvem ni l'hem vist enlloc, encara. La qüestió és que la línia ens va agradar molt i ens hi vam llençar de cap.

Si ningú ens ho impedeix, es convertirà en la via "lògica geològica". Una via sostinguda, lògica i directa, en la que no vam trobar rastres d'haver-hi passat ningú exceptuant un clau amb una baga a la primera reunió, que podrien ser d'algun intent frustrat.

El primer llarg, foto de dalt a la dreta, és net, atractiu i atlètic, sobretot abans d'arribar a la reunió. El segon llarg, a sota, continua força sostingut i té un flanqueig curiós abans d'entrar a la reunió.

A la foto de sobre podem apreciar com el diedre que ens ha acompanyat els dos primers llargs, en el tercer s'accentua i, cap al final, ens regala una entrada molt atlètica cap a la reunió.

En aquesta tirada i en la següent, fotos de la dreta i a sota, la tònica és la continuïtat i la recerca de les preses a la dreta i l'adherència a l'esquerra, en aquesta fantàstica placa.

En algun dels passos més durs es troben a faltar els parabolts, però amb una mica de paciència aconseguim d'anar equipant els llargs amb tascons i friends i acabem resolent la via d'una forma prou segura.

La cinquena tirada, foto de sota, ja és a l'esperó i pertany a una via que puja per l'altre vessant. Es molt vertical i ens va obligar a posar el pedal (un pas) en el darrer clau i, tot i així, té una sortida molt dura (un pas de 6a).

La última arriba fins la bretxa entre les agulles i tan sols comporta un pas de bloc de 6a, ben assegurat per un tascó, que el pots escaquejar per la dreta flanquejant descaradament.

La tornada la vam fer aquesta vegada per la canal sud, directament fins on havíem deixat la resta de material, i d'allí al cotxe en unes 4 hores des del cim.

Això si, el paisatge del vessant sud és tan idíl·lic com el del vessant nord (a sota, llac de l'Aigüeta de Batisielles).

Els primers rovellons

He de fer un petit recés entre tanta activitat, perquè aquest matí he estat a la Val d'Aran per temes de feina i, entremig de tanta feina, he pogut collir els primers rovellons de la temporada que, com podeu veure a baix, me'ls he polit aquest mateix vespre...

Si algú té especial interès en el tema, que sàpiga que els he trobat a l'obaga de Vilamòs, prop del Tuc dera Entecada, al mig del camí (recordeu que estava treballant, je, je,...).

Les satisfaccions que dóna la muntanya tenen moltes cares, i l'aspecte gastronòmic no és gens menyspreable.

Agulles de Perramó, cara nord

A l'oest de la vall d'Estós, sota la tuca d'Escorbets i els pics de Batisielles, flanquejat per les tuques d'Ixea i un rosari de llacs de muntanya que formen un entorn únic, s'aixequen les agulles de Perramó, un monólit granític de dues puntes al que Arlaud anomenava el Dru del Pirineu (foto de dalt).

Tot i que l'aproximació és una mica llarga, s'ha de comptar cap a 3 hores i mitja, la pujada cap als llacs d'Escarpinosa i de Batisielles, es fa en un entorn bonic i molt ombrejat.

Com que no hi ha cap alternativa més fàcil en forma de refugi o cabana, vam optar pel bivac amb tenda al llac superior d'Escarpinosa (2h 15'). Un indret que em va semblar idílic abans de veure els conjunts de llacs que hi ha més amunt.

Després de deixar el material per dormir i el menjar, vam continuar cap als llacs de Batisielles fins al peu de la cara nord. A les dues de la tarda vam encetar l'esperó Central, (a dalt, ressenya aproximada) una via directa al cim pel seu recorregut més llarg, 300 m, amb un dificultat interessant d'entre IV i V.

Ja a la primera tirada, tal i com podem veure a la foto de sobre a la dreta, la roca és un granit extraordinari que recorda al del Parc d'Aigüestortes, sòlid quan no es trenca, amb fractures netes i molt adherent quan no hi ha líquens...

Dels 8 llargs que té la via, nosaltres en vam fer set, enllaçant els dos primers en una macrotirada de quasi 60 m, fent una petita variant per entrar a la reunió: en comptes de pujar per la fissura equipada d'A1 vam forçar en lliure la fissura situada immediatament a la dreta que puja de forma més directa (dos passos de 6a). La sortida d'aquesta reunió és curiosa i atlètica (foto de sota).

Després segueix un llarg curt però intens fins a l'esperó, un altre clarament pel fil de l'esperó més senzill, i el següent és un flanqueig molt bonic i aeri cap a la xemeneia Estasen, probablement un dels millors llargs de la via. Els tres darrers, que segueixen l'esperó i et porten directament al cim, no depassen el quart grau i són realment bonics (a sota, reunió del primer llarg de l'esperó, R-5).

L'equipament de la via és molt just, però vam trobar claus a moltes reunions i en alguns passos clau, el que permet saber que no ens hem apartat de la via. En qualsevol cas, la roca permet sobradament l'autoprotecció durant tota l'escalada (a sota, fantàstica bavaresa de la penúltima tirada).La baixada es fa cap a l'oest, amb una desgrimpada fins la bretxa entre les dues agulles (1 rappel opcional), des de la qual es pot baixar per qualsevol dels dos costats per camins evidents tot i que no són senzills.

El fet d'anar tard, ens va deixar disfrutar dels colors de la posta de sol sobre el massís de la Maladeta (foto de sota). I és que quan escales a Perramó, entre la qualitat de la roca i la bellesa de l'entorn, tens realment la sensació de trobar-te dins d'una postal.

Una nova experiència

En aquesta foto estic treballant per equipar una via de 6c a Sant Llorenç del Munt,... Si, si, no és broma, encara que ho sembli. Sempre hi ha una primera vegada, i aquesta ha estat la possibilitat d'acompanyar a un potent equip de reequipadors.

No havia escalat mai a Sant Llorenç i el primer cop hi he anat a posar parabolts, però espero tornar-hi aviat a provar algunes vies, encara que no aquestes, clar.

De fet va ser una petita enredada d’en Mohawk i en Quim, això si una enredada intensa i divertida, més cansat del que sembla a primera vista perquè m’ho vaig agafar molt seriosament: almenys que quedin ben posats, els parabolts, clar.

I que els que hi puguin pujar ho disfrutin !! Us deixo algunes fotos de la història.

Pic Long

Darrerament, cada estiu faig alguna travessa solitària per crestes i carenes del Pirineu que em permeten de conèixer algun racó nou i de passada tatxar uns quants tres mils de la llista.

Aprofitant que les circumstàncies acompanyaven, vaig aprofitar el diumenge per anar a la cresta del Pic Long, al massís del Neouvielle (a sobre, carena del pic Maou). Es tracta d’una volta força llarga que permet enllaçar 7 cims i afrontar passos de cresta d’una certa dificultat i compromís. El desnivell total entre pujades i baixades és d’uns 3.400 m (segons l’altímetre), i en total vaig trigar unes 10 hores de cotxe a cotxe.

La sorpresa va estar la nevada que cobreix tot el Pirineu Central per damunt dels 2.800 m d’alçada, una nevada que ningú havia advertit (a dalt, foto del Mont Perdut més nevat del compte). La neu entre les roques i el fet que algunes es trobessin entapissades d’una fina capa de gel, va complicar encara més la travessa, prou complexa per ella mateixa. Probablement sense la neu l’itinerari es pot escurçar ben bé en una hora.

Una carretera et permet pujar fins a l’embassament de Cap de Long, a més de 2.100 m, on comença l’itinerari. Una camí força pesat voreja l’embassament fins la vall del Pays Baché, una vall envoltada de cims de més 3.000 m i amb un camí molt bonic que la remunta fins al cim del Maou (3.074 m).

Per pujar al Badet (3.160 m, foto de sobre), ja trobem algun pas on cal fer atenció, sobretot per l’estat de la roca, però és a partir d’aquí on la cresta es va tornant més esmolada. La cresta que baixa cap a l’agulla Badet està plena de gendarmes que cal anar voltant i una xemeneia final amb algun pas de IIIº et porta al cim (3.135 m). Fins i tot els isards s'entretenen mirant les meves evolucions sobre la cresta (a sota).

La baixada cap a la forqueta de Cap de Long és entretinguda i la neu dificulta alguns passos. Hi ha una parell de rappels equipats però acabo desgrimpant, que és el què prefereixo sempre que es pot. Des del collet, la pujada al Pic Long potser és el tram més interessant de la cresta, llarg, roca bastant sòlida i bastants passos de IIIº aïllats on la neu no s’hi ha enganxat. Des del cim (3.192 m) gaudeixo d’una panoràmica circular completa del Posets fins al Balaitús.

El tram de cresta fins al Dent d’Estibere Male (3.017 m) és el més perillós del dia, roca regular, trams molt penjats i aeris, i una gran quantitat de neu per tot arreu (a sota, Pic Long i Dent d'Estibere Male). Afortunadament per arribar a la resta de cims, Bugarret (3.031 m) i Pale Crabonouse (3.021 m), el camí ja és molt més senzill.

La baixada la faig directe per la carena nord-est i tot el camí cal anar-lo deduint perquè tan sols s’hi troben fites aïllades. D’entrada cal baixar fins al llac Tourrat, vorejar-lo i continuar baixant fins trobar el pas que permet arribar a la tartera de grans blocs que puja al coll Tourrat. D’aquí, un llarg flanqueig descendent permet de retrobar el camí de l’embassament de Cap de Long, un camí que a l’anada es troba pesadíssim i en canvi ara, després de tantes hores sense camí, és una mena de benedicció.

Al mapa de sota hi he posat el camí que va marcar el track del gps, damunt del mapa francès 1/25.000. Si hi ha algú interessat en el fitxer digital de l'itinerari per gps, el pot descarregar d'aquí:
http://s10.quicksharing.com/v/6318644/piclong.rar.html

Easy rider a la Paret de l'Aeri

Easy rider a l'Aeri (a sobre), tants anys mirant-la i sense acabar de donar el pas i, avui, gràcies en part a la paciència d'en Mohawk, ha entrat en el sac de les vies conegudes. Una via molt maca i d'una dificultat que m'ha semblat més assequible del que esperava en conjunt, tot i la duresa de les tirades 1, 2 i 4. Sobretot de la quarta.

Com que jo no m'atreveixo a ressenyar-la, si algú no té la ressenya, la trobarà aquí:

http://www.caranorte.com/clasica/aeri/itinerarios/via/easy_rider.php

El primer llarg on hi predomina el cinqué (foto de dalt) és el més equipat amb diferència. El segon (foto de sota), és força dur en lliure (6a), però els passos més complicats es poden treure en A0, i la roca millora moltíssim. De fet, la roca és extraordinària en tota la via excepte la primera meitat del primer llarg.

Després vé una tirada més senzilla, però amb un flanqueig de V bastant atlètic i sense pràcticament cap assegurança, tan sols un espit abans del sostre i un altre just després.

Però el tema de les assegurances és força esgarrifós en el quart llarg, una tirada on la dificultat augmenta progressivament fins un tram de V+ abans de la reunió. Tant sols té 4 espits, i els darrers 7 o 8 metres abans de la reunió (V+) es troben per damunt del darrer (a dalt, a la dreta).

Una tirada que seria molt maca amb un parell més d'espits i que obliga a anar-hi amb un bon nivell.

Dues tirades que ja no són tan directes, primer cap a l'esquerra i després cap a la dreta, van a buscar l'esperó final de la via.


Aquests dos darrers llargs (a dalt, setena tirada, a baix la vuitena) són bonics i espectaculars, una interessant cirereta per aquest pastís tan desitjable.

El Triangle de Font Farrera

Ahir a la tarda vaig aprofitar per fer dues coses alhora, per un costat tinc que entrenar una mica en conglomerat, perquè aquesta roca i jo tenim un problema, i per un altre costat volia veure algunes vies del Solsonès després de repassar la nova guia d'escalades.

Tot i que molta gent no les troba necessàries i amb els articles de les revistes o la informació d'internet ja en té prou, cada vegada que apareix una nova guia d'escalada o de muntanya en general, se m'obren tota una colla de perspectives noves i se'm disparen les ganes de conèixer els llocs.

Anant sol a escalar he aprés a triar bé les parets que millor em convenen. Per un costat cal que siguin fàcils de protegir o que ja ho estiguin, per un altre que hi hagi vies d'un nivell còmode per escalfar, i d'un nivell més atractiu per disfrutar. Així que vaig anar al Triangle de Font Ferrera de 80 m d'alçada (foto de sobre, a la dreta de tot. A l'esquerra, la Bruixa i, al mig, la Trompa).

L'accés es fa per un camí còmode que baixa des de l'hostal del Cap del Pla, a la carretera entre Solsona i el Port del Compte, i s'arriba al peu de la paret en 15' (cosa que la guia no esmenta). La intenció que tenia era de començar al pany central de la paret, per les vies Clàssica 1 (IV+, V-) o Nena sexy (IV, V+), però vistes des de sota no em van agradar massa, es veia molta molsa i cap assegurança ni possibilitat de posar-ne, així que finalment em vaig decidir per la Sac de gemecs (6a+). Tot i que em feia basarda anar d'entrada en una via amb un pas de 6a+, es veia la roca neta i bastants espits (foto de dalt de tot).

I realment la Sac de gemecs és una via molt maca, un primer llarg fàcil de IV (5 espits), un segon més dret amb un desplomet de V+ i una placa de V (6 espits), amb una tercera reunió molt curta i un pas explosiu de 6a+ (1 espit). Jo vaig fer A0 i V+ o 6a. La guia diu que la via és la millor i la defineix com "equipada", crec que correctament tot i que no n'hi sobraria algun altre a la part superior (foto de sobre, a la dreta).

Mentre pujava em vaig anar mirant les vies de l'esquerra, més fàcils, i tenien un aspecte que no em van agradar massa, així que vaig lligar la corda a un arbre i vaig atacar-les amb la corda per dalt després de rapelar (a sota, aspecte de tota la placa).

Via Clàssica 1, la guia diu que és ideal per iniciació i que està "arreglada" amb espits, claus i burins. La realitat és que les reunions són bagues putrefactes al voltant d'una alzina, i que no vaig veure res més perquè només començar ja m'anava caient tot a sobre. Es tracta d'un díedre ple de vegetació, molt brut, i amb la roca descomposta i plena de molsa. Vaig fugir-ne ràpidament.

Via Nena sexy, la guia diu que té les assegurances allunyades però que està equipada, i V obligat en placa. I realment és obligat el V, només hi ha un espit en tot el tram !! El primer llarg disposa d'un espit i un clau en una fissura on, si caus, t'emportes el clau i la roca que l'aguanta, i la segona té dos espits. Si aquest és el concepte de "via equipada" anem bé. Sort que a la reunió hi ha tres espits…. És evident que la vaig encertar anant-hi amb la corda per dalt, se'm van trencar 4 o 5 preses a part de les que vaig tirar jo mateix, i està plena de molsa. Jo la definiria com una via perillosa.

En resum, un lloc bonic per anar-hi, però amb molt de compte. Després d'això, no em vull imaginar com deuen ser les vies en les roques definides com a "roca discreta" o "roca molt descomposta". Això si, tranquilitat garantida i una posta de sol fantàstica (a sota). És l'avantatge d'anar a escalar tard….

Pic de Fontnegra

A ponent del coll de Pimorent i de l'estació d'esquí de Porté-Pimorent, s'estén una carena molt interessant que fa de límit entre la Cerdanya i l'Arieja. Una carena allargada que acabaria, o la podríem fer acabar, al pic Negre d'Envalira.

Es tracta d'una succesió de cims que pel seu costat sud tenen pendents suaus, però pel seu costat nord cauen a pic. La roca és granítica i, tot que està bastant trencada pel fenomen del gel-desgel, dóna vies força interessants (250 m, IV-V), tant al pic de la Valleta (foto de sota), com a les puntes de la Vinyola, com al mateix pic de Fontnegra, 2.879 m, punt culminant de la carena.

Tot i que sembla que una sortida com aquesta, en que comences a caminar a 1.880 m, sembla una sortida còmode per l'estiu, avui m'he trobat amb un vent molt fort i bastant fred que m'ha fet la guitza pràcticament tota l'estona. No cal dir que no anava prou equipat i que he passat fred, però almenys he pogut disfrutar d'un dia espectacular, com podem veure a la foto de dalt de tot (Puigpedrós i Engorgs).

El recorregut, que m'ha costat 5h 30', surt de l'aparcament de l'estació d'esquí de Porté i puja cap al pic de l'Estanyol 2.586 m. Una cresta molt retallada i fàcil et porta al coll de Fontfreda i després al cim del mateix nom, 2.738 m. Aquí ja sense problemes, la carena s'estira cap a l'oest entre els 2.700 i els 2.800 m, pujant i baixant diversos cims: pic de la Valleta, puntes de la Vinyola, pic Oriental de Fontnegra,..., fins pujar al pic de Fontnegra (foto de sota) situat damunt mateix del Pas de la Casa i amb una vista espectacular, del Canigó a la Maladeta.

La tornada cap al cotxe l'he feta per la carena del pic de la Mina, que separa les comes de l'Orri de la Vinyola de la dels Padrons, amb el bonic estany dels Padrons al bell mig (foto de sota).

La descripció detallada de l'itinerari la trobareu al llibre de Manel Figuera "Circuits d'alta muntanya pel Pirineu oriental català", de l'editorial Cossetània.