5 de maig 2009

Camí dels Alamalivons, al Solsonès

El mes passat, els Kutres ens anunciaven una nova via que havien obert a la fondalada de Vilamala, un laberint de conglomerats que s'enfonsa sota el coll de Jou, i que segur que tots ens ho hem parat a mirar més d'una vegada, anant al Port del Compte o cap a Odèn.

Almenys jo si que m'ho havia mirat molts cops, endevinant-hi raconades plenes de misteri i llocs solitaris. Tota la fondalada desprèn un aire especial i molt atractiu. Així que just conèixer la via, em van venir moltes ganes d'anar-hi tot sol.

I finalment ho he pogut fer, tot i que la presència d'uns aufranys (a sota) que em tenien controlat, ho ha fet tot una mica menys solitari.

Tan la ressenya com l'aproximació està molt ben explicada en el kutreblog, així que hi afegiré poques coses. Potser la més important és que el camí de baixada, a més de marques grogues, també està pintat de blanc i verd. I que cal agafar el segon torrent la dreta i no el primer.

Però són detalls que se sobreentenen mirant tota la informació del seu blog.

El torrent final és un lloc realment especial, i m'han agafat moltes ganes d'anar algun dia d'anar-ho a recòrrer a peu.

El recorregut de l'escalada és evident, els parabolts daurats es veuen molt bé i estan ben posats, el contrast fa que llavors costi més de trobar els de les reunions, que són grisos, però només cal fixar-s'hi una mica.

El primer llarg (a sobre) es fa molt bé, un únic pas molt vertical fa dubtar una mica, però està tan ben equipat que no hi pateixes gaire. M'ha agradat retrobar-me avui amb l'escalada en solitari, i les seves sensacions úniques. Encara recordo la tècnica, fins i tot la d'aguantar la corda amb gomes d'espàrrecs...

Amb l'ajuda de la motxilla i el company callat he anat fent metres. El segon llarg és molt senzill, i després ve una petita caminada i el tram final, dos llargs de 45 i 15 metres que he empalmat en un de sol. I la corda de 60 m'ha arribar pels pèls!

Aquest darrer llarg és molt bo, sobretot el tram dels còdols gegants, que no sé quin grau té, però la veritat és que m'ha agradat tant quan l'he fet de primer, com quan l'he fet de segon!

Potser el pas més difícil de la via és el darrer, a mi és l'únic que m'ha semblat V de debò, però com que això dels graus és tan relatiu...

Llàstima que sigui tan curta, perquè la via m'ha agradat. Està ben treballada, ben equipada, i la roca no és tan dolenta com podria semblar. I el lloc, clar, és senzillament màgic.

12 comentaris:

Roque ha dit...

Estic flipant amb tu. No pares ni un moment. Quina enveja (sana) que em fas.

festoon ha dit...

Nano, no et cal ningú per anar a trepar!. Mira que fa anys que escalo i mai he fet res -per desconeixença?- en solitari (excepte en "solo" quan era un jove temerari).

Si mai et fa falta algú per aguantar la corda m'avises.

Felicitats i a amunt!

Karles

PGB ha dit...

Bona Joan! Amb el silent parner a les andades altre cop! :)
Un dia me n'hauràs d'ensenyar d'això d'escalar en solitari!

Sembla interessant aquesta via dels kutres!

Mingo ha dit...

Veig que has tret a passejar el Silent, pobret. Jo aquesta tb la tinc clitxada per fer el mateix que tu. Felicitats

nenivan ha dit...

hola company, felicitats per l'activitat. Aquesta zona és molt maca i la via pinta molt bé pero tenia entés que la roca no era gaire bona... A les fotos no ho sembla pero...

Llorenç ha dit...

Vieg que t'ha captivat la magia de Vilamala! suposo que al primer llarg encara vas arrancar algun roc!

el camí que segueix el torrent es molt guapo! val molt la pena resseguir-lo, no estaria mal fer-ho abans d'escalar...baixar fins als encantats i tornar a pujar...que no representa més de 20 mimuts més.!!

Felicitats i merci per la repetició que no m'extranyaria que fos la primera!

Gatsaule ha dit...

Roque, no es pot parar mai..., fins que te la fots!

Karles, això queda un pèl lluny de BCN per anar-hi en una tarda... Però tranqui, que quedarem aviat!

PGB, és que l'enyorava una mica el Silent...

Mingo, tu ja saps que de tant en tant va bé sortir sol. La muntanya és com el sexe, millor compartir, però de tant en tant va bé alguna solitària...

Nenivan la roca és molt semblant a Sant Honorat. Em va recordar molt l'aresta idíl·lica.

Llorenç, gràcies a tu i a l'Antxi per la via, em va agradar molt tot i que se'm va fer curta. Llàstima que el camí del torrent no tingui sortida per una altra banda, llavors valdria molt la pena, la caminada!

Per cert, si la repeteixes veuràs que cal ajustar la graduació una miqueta.... Em sembla, eh!

Llorenç ha dit...

Bones Joan! hi si segueixes les marques grogues pots fer una circular per dintre de Vilamala que et torna a pujar a dalt al cotxe o seguir recte i torna a sortir a l'hostal del vent o algo així... son dos rutes molt guapes!

El torrent fondo del final d'aproximació a via no tinc ni idea on va...jo diria que per alli poca gent hi ha passat!

El tema de la graduació ja el comentarem! el dia que la vam obrir la roca estava mullada en alguns punts! cap problema en reviar-la! però sempre a la baixa! je ej ej
M'alegro que t'agradés!

Gatsaule ha dit...

Llorenç, saps què no vaig entendre de la ressenya? Allò de la mini sabina. Que és una espècie protegida?

Perquè per la dreta es passa molt bé sense haver-la d'agafar per res....

Becki ha dit...

Cada dia més recuperat i més en forma... no hi haurà déu que t'atrapi! :)

Llorenç ha dit...

jde je je!!! Joan! el tema de la minisabina...es que quan obria aquest llarg, just sota la sabina estava una mica trencat..i vaig pensar que si arribava a la sabineta podria posar-hi una baga...i la sorpresa va ser quan vaig veure que era molt (molt!!) fràgil!!! també vaig sortir per la dreta que hi ha molt bon canto i ja fins la zona del bolos molt guapos!....no en va caure cap!!! per sort!

Gatsaule ha dit...

Gràcies, Becki, però encara em falta bastant.....

Llorenç, ara ho entenc, pensava que et referies a que si t'hi agafaves, el pas era més senzill!