Pic Palas, cresta nord-est des de Larribet

De totes les muntanyes del Pirineu que en diem "quasi tres mils" el Palas, amb els seus 2.974 m, destaca per damunt de les altres. I no perquè només li faltin 26 metres, si no perquè és un cim imponent, gens fàcil i format per un granit fantàstic!

Nosaltres hi vam anar des del refugi de Larribet, per la cresta nord-est (a la dreta a la foto de dalt, feta des de la Sierra Telera a la tardor).

A sota he deixat un esquema tret del blog "La cabra siempre tira al monte". Ells hi van pujar pel sud, però hi ha una bona descripció.

Nosaltres vam trobar molta més neu de la que es veu en aquestes fotos, i és que a primers de juliol encara es notaven les nevades d'aquesta primavera.

Del refugi vam sortir cap als llacs de Batcrabére, que vam voltar, i els llacs de Micoulaou, seguint el camí ben marcat i les fites. De tant en tant encara es veu algun senyal de l'HRP, però estan molt esborrats.

Després d'aquests darrers, el camí s'enfila de cop a la dreta, però nosaltres no ho vam saber veure i vam continuar pujant en direcció al cim de Batcrabére. Des del fons de la vall el Palas no es veu i és fàcil tirar pel dret. La neu abundant tampoc ens va ajudar massa.

Quan ja érem molt amunt, prop de la carena, ens vam adonar de l'error, que vam poder resoldre amb un flanqueig per la neu fins una cresta lateral, una desgrimpada delicada i un ràpel cap a les congestes de sota el port de Lavedan, a la base la cresta NE del Palas.

L'altre error va ser no portar ni uns tristos grampons... Per sort, en casos així l'experiència és un grau i ens vam sortir prou bé tot i les condicions.

Arribats a la bretxa de Lavedan se'ns va obrir la vista cap al sud, amb els llacs i el pic d'Arriel, i la Sierra Telera al fons. 

I a partir d'aquí vam poder fer l'aproximació a l'inici de l'escalada de la cresta. 

D'entrada hi ha un tram de grimpada que ens porta sota la cresta, que assolim després d'un primer llarg de IIIº.

Donades les dificulats de la cresta, màxim IV+, no vam considerar necessari portar els peus de gat. I durant els primers llargs vam tenir clar que ho havíem encertat.

A més, la roca és molt bona, i les possibilitat de protecció força elevades, perquè pràcticament no vam trobar cap assegurança fixe en tota la cresta.

El tram que considerem de via consta de 9 tirades, almenys són les que nosaltres vam fer. Els revolts de la cresta fan que no en alguns trams no es puguin fer gaire llargues pel fregament de la corda. La ressenya del llibre de les millors 100 vies del Pirineu Occidental ens va anar molt bé.

L'únic llarg delicat és el penúltim, amb una placa de IV+ que impressiona una mica, sobretot pel contrast amb el tot el què hem trobat fins aquí. Però és més la sensació que la dificultat, i tot i anar amb botes, pugem prou bé per aquesta magnífica roca.

Després fem un darrer llarg de cresta fins que arribem a una zona més ajaguda on pleguem el material.

Al darrera sempre hi tenim el Balaitús, amb una Gran Diagonal farcida de neu, i les Frondelles.

Al cim parem una estona a reposar i menjar alguna cosa, però no gaire que al matí ens hem entretingut molt i ara anem justos de temps.

Després seguim l'aresta fins a la xemeneia Ledormeur, que baixem desgrimpant fins arribar a la neu, que mica a mica ens porta fins al camí que hauríem d'haver agafat aquest matí.

Ens acomiadem del Palas i ben aviat tornem a ser als llacs de Micoulaou i al camí del refugi de Larribet.

Les tribulations de Franska, al pic d'Artouste

Després de veure que de moment les aventures alpines les hem de deixar per un altre moment pel mal temps i les males condicions, amb el Pep vam decidir fer una escapada curta al refugi de Larribet. Un refugi situat al nord del Balaitús, i amb unes bones possibilitats de grans rutes.

Al pic d'Artouste fa temps que s'hi va obrir una via equipada que ens cridava l'atenció. Les tribulacions de Franska, dedicada a una ossa que va morir atropellada en un episodi fosc, porta directament al cim en 18 llargs de corda, enmig d'un granit magnífic.

La via comença a la placa tumbada, a l'esquerra de la petita taca de neu que veiem a la foto de dalt. I des del refugi s'hi arriba fàcilment en menys d'una hora.

El refugi de Larribet és un refugi clàssic i agradable, amb una guarda molt simpàtica. Per arribar-hi cal comptar entre dues i dues hores i mitja, en funció de la forma física i el pes de la motxilla!

Del refugi pugem per travessar una bretxa i baixem al llac de Bratcrabere. Després el camí és evident.

El primer llarg és molt agradable, una placa de nervis i forats de bon pujar, que només és complica a la part final amb dos sostres, el primer més senzill i el segon no tant.

El segon, en canvi, és adherència pura. Cal pujar molt tranquil i sense nervis, i és ben sostingut. I té allò de l'adherència, que a mesura que la practiques et va donant més confiança.

Després venen una sèrie de llargs d'anar fent, molt agradables.

Un tercer senzill, un quart altra cop d'adherència, i després venen 3 o 4 tirades que molta gent fan en ensemble. Nosaltres no, vam preferir fer-los amb normalitat que no és tan cansat.... A més amb les reunions equipades tampoc es perd tant temps.

Al vuitè llarg, es passa una placa senzilla i després cal anar a la dreta fins una canal on es fa una reunió poc còmode.

A partir d'aquí venen dues tirades més interessants. La novena que comença amb roca a controlar i després ataca un mur que es va tornant cada cop més vertical i amb passos ben obligats.

I la desena, que tota ella ja és ben vertical, te un diedre final que és el més dur que hem trobat fins ara.

A partir d'aquí la via continua travessant una zona herbosa i arriba a una placa contundent. El llarg onze travessa la primera meitat de la placa, de bon pujar.

El dotzè, en canvi, comença molt fort i en algunes ressenyes el marquen com a 6a. Comença molt finet i a mesura que vas pujant, la dificultat és torna més assequible. 

Aquí la roca és extraordinària, com a la major part de la via, per altra banda.

Ara la via ja agafa la part final de l'esperó. Cal tornar a travessar una ampla zona herbosa (30 m) per atacar un mur de regletes.

Un altre llarg curt, el catorzè, ens deixa dalt del mur. Hi ha ressenyes que aconsellen empalmar-los, però només es pot fer si el tram herbós es fa en ensemble.

Després venen els dos llargs d'aresta, el primer més vertical i difícil, i el segon més senzill però molt aeri.

Aquest setzè llarg de cresta ens deixa al peu de la paret final.

Aquí podríem escapar-nos per la feixa herbosa, però decidim de provar-ho. Així que pugem una tirada una mica trencada de IVº i ens trobem sota el mur final, que fa un cert respecte. És el llarg més difícil de la via i, tot i fer alguna A0, costa de passar.

Tot acaba bé, però, i finalment arribem a la cresta, i uns minuts després, al cim del pic d'Artouste!

El dia ha acompanyat força, tot i les boires que arriben i marxen mentre som dalt, però l'espectacle del lloc ja l'hem gaudit durant la pujada, amb el Balaitús i els Frondelles al darrera, i el Palas al costat mateix.

Ja només ens queda baixar per tornar al refugi. I aquí tenim la sorpresa de la jornada, el vessant nord-oest per on hem de baixar, i que en teoria hauria de ser un bonic camí, està ple de neu. I a més, té un pendent considerable.

Sense grampons però amb cautela, anem baixant fins trobar les fites que anem seguint com podem..

El més important, però, és que aconseguim d'arribar al refugi just abans de sopar!!