27 d’ag. 2007

STAE i aresta de Santa Cecília

Aquest diumenge ens hem trobat amb el Mohawk a fer una cosa llarga, no sé si era una de les escalades més llargues de Montserrat, veure qui allargava més, o qui la feia més llarga... (em refereixo a la suada, malpensats, que va ser intensa !).

La qüestió és que ens vam trobar a Santa Cecília i, després d'una aproximació selvàtica vam arribar al peu de la STAE (a dalt, traçat aproximat de la via).

La via comença amb un A0 (6b) i segueix per un tram força descompost, però a partir de la primera reunió la roca canvia i passa a ser molt més bona (a sota, el Mohawk al segon llarg, V).

Després venen tres llargs més de placa (IV+, V) de roca bona o molt bona (a sobre, a la cinquena tirada, fent un pas de V fàcil pels alts) que ens porten a les fissures.

El sisè llarg va per una fissura difícil que t'escup enfora (V i molt A0 o 6b, a sota el Mohawk traient-se-la bé) i el setè per una xemeneia dura (V i IV+) i molt mal assegurada. Dos claus vells i seguits a l'inici i llavors res més fins la reunió. Aquí vaig trobar a faltar el camalot del 4 !

Per acabar d'arribar a dalt queden 3 llargs més, una placa de V+ amb només 3 parabolts (a sobre, iniciant-la) i dos més senzills (IV+ i III) que et deixen al cim de l'agulla (a sota, arribant a dalt).

La visió des d'aquí de la paret nord d'Ecos és molt atractiva i fa venir ganes d'anar-hi algun dia (a sobre).

L'aresta de Santa Cecília comença amb dues agulles ben curioses que se superen amb dos tirades, la primera està cotada de 6a+ i la segona de V+, i totes dues tenen un únic parabolt al final de les dificultats, bastant amunt. Després es veu molt bé la continuació cap al cim de Sant Jeroni, amb les plaques finals aèries i desequipades al fons.

L'aresta combina un tram de caminar i grimpar per terreny descompost i vegetació molesta, fins arribar al primer rappel que et deixa dins d'una mena d'avenc on comença la segona part de l'escalada, superant una sèrie d'agulles separades per bretxes qe obliguen a fer dos rappels més (a sobre, el primer rappel).

L'escalada d'aquestes agulles és semblant, aèria i sense cap assegurança fixe a cap tirada. La penúltima és la més difícil (a sota, V), però vam poder posar un parell d'aliens psicològics, sobretot el primer.

I després de la última agulla i l'aresta final (a sobre), la darrera reunió a la barana de Sant Jeroni (a sota). Contents de fer una via que arriba al punt més alt de Montserrat després de 16 llargs i 5 hores i mitja d'escalada.

A veure si tornem a coincidir ben aviat, perquè darrera dels seus projectes irreals (tothom sap que el setè grau no existeix i que després del IV+ comença l'artificial,...) no hi ha manera d'enganxar-lo.

25 d’ag. 2007

Balma d'Arcalís, esperó Doppelmayr

La Balma d'Arcalís està just damunt de les pistes d'esquí d'Ordino i molt a prop de cotxe (20 min.). Feia temps que la tenia a l'agenda per un motiu geològic. Es tracta d'una via curta (120 m) i que amb el cotxe queda lluny, però quan vaig llegir que la via anava per damunt de pissarra em vaig obligar a anar-hi algun dia.

Mai havia escalat damunt de pissarra fins avui. I, la veritat, no sé si hi tornaré.

L'esperó és molt visible des de la carretera a mesura que puges (a sobre, a l'esquerra). Tan sols cal deixar el cotxe a l'entrada del túnel frustrat de Rat i l'aproximació és evident.

Hi hauria la possibilitat que hagués fet una altra via no ressenyada, tot i que a tot arreu només surt aquest esperó i no he vist res més, però he trobat espits en comptes de parabolts i la roca menys bona del que surt a les ressenyes (a sota, aspecte del primer llarg). Si algú que l'ha feta passa per aquí i em pot aclarir el dubte, té una cervesa pagada !

Clar que potser també hi ha influït que anava tot sol amb el meu company callat i no volia caure, però el lloc no m'ha acabat de convèncer. La via és discontínua i irregular, et jugues picar als replans en cas de caiguda, s'hi troba molta molsa i, tot i que es pot protegir bé entre els espits, no m'ha quedat molt clar que la roca aguanti gaire. Almenys la dificultat no depassa el Vº.

I evidentment, la pissarra té una adherència molt petita, per no dir inexistent.

Com que no he trobat reunions serioses, si no tan sols replans amb un espit que es podia reforçar, he apurat la corda i he pujat en dos llargs de 60 m justos. A sobre es veu la situació de la segona reunió amb la meva pobra motxilla de model i, a sota, l'aspecte d'aquest segon llarg.

Tot i que al matí ha plovisquejat una mica, el temps ha anat millorant i, dalt del cim hi tocava el sol i es podien apreciar els estanys i el pic de Tristaina situat al davant mateix (a sobre).

De tornada, es torna a passar pel collet de l0'aproximació, des d'on es veu mot bé el perfil de la via (a sota, a la dreta).

22 d’ag. 2007

Aiguille de l'M, esperó NNE

Diuen, perquè jo no he anat a comprovar-ho, que davant de la presó de Marsella hi ha un bar amb un gran rètol que diu: "Millor aquí que al davant". A les Aiguilles Rouges passa una mica això, que quan a les seves germanes grans del davant hi pinten bastos, s´hi està força més bé.

Però després de tres dies traginant per les Rouges, el darrer dia vam decidir amb la Lu de fer-ne alguna a les Aiguilles de Chamonix.

Aquestes agulles tenen un accés relativament senzill des de l'estació intermèdia del telefèric de l'Aiguille du Midi, relativament perquè llavors tenim entre 1h30' i 3 h fins al peu de les vies. Al tractar-se de cares nord i de cims de més de tres mil metres, requereixen bon temps per anar-hi tranquils.

La pluja de cada nit ens va fer decidir per anar a la més menuda de totes, l'aiguille de l'M (a dalt es veu perfectament d'on l'hi ve el nom) que, tot i això, puja fins els 2.844 m d'alçada. De les dues vies que ens havíem mirat, vam descartar la Menegaux de la cara nord perquè estava ben mullada (a sota) i vam acabar a l'esperó NNE, una gran clàssica, que puja per l'esperó de l'esquerra. Aquí hi trobareu una descripció detallada.

Ens vam embolicar una mica per les pedreres, i vam trigar prop de 3 hores a arribar-hi, en comptes de les dues habituals. L'itinerari és força evident, només cal seguir les fissures més evidents de les plaques de l'esperó. Una bona ressenya no està de més, perquè la via està pràcticament desequipada. Nosaltres tan sols vam trobar algun clau vell en alguna reunió.

El temps va ser un anar i venir de boires, però ens va respectar força l'escalada (a sobre, la Lu al primer llarg i, a sota, jo mateix al segon).
La roca és un granit magnífic, sòlid i una mica patinós, no és el granit rosat de les fotos de les cares sud d'aquest massís. I pel que fa al grau, potser un pel pujat de to. A sobre, començant la quarta tirada, una placa lleugerament desplomada, llisa i sense gaire presa, on calen peces grosses (que no teníem) per assegurar-se. L'hi donen IV+ !

Això si, l'ambient està garantit. Només cal veure pujant a la Lu amb la gelera de la Mer de Glace al fons (a sota).

Hi ha un parell de llargs de Vº, com el de sobre, que són més complicats que molts 6a de Banyadores (Lu dixit) , i en el primer d'aquests em vaig emportar un bonic vol en una patinada.

Després dels 8 llargs de la via, podem veure la Lu somrient arribant al cim (a sota), abans de saber que a la baixada calia travessar la gelera dels Nantillons sense tenir grampons ni piolet.

Des del cim, quan la boira s'obria, ens permetia d'entendre millor on érem amb perspectives com la de l'aiguille des Deux Aigles, sota l'aiguille du Plan (a sobre) o la del cim dels Grands Charmoz (a sota).

Després de menjar una mica, tres rappels ens van deixar al coll (a sobre, el primer rappel que surt del mateix cim). Amb una llarga i entretinguda baixada cap a l'oest, seguida d'una petita ferrata cutre, vam arribar a la gelera dels Nantillons que es va deixar travessar sense problemes.

I a l'hora que era, amb el telefèric tancat, ens va tocar baixar a peu fins baix de tot, amb el temps just perquè se'ns fes negra nit arribant a Chamonix !

21 d’ag. 2007

L'Index i l'aiguille de la Glière

El tercer dia de la meva estada a la vall de Chamonix, i veient que el temps no acabava de fer net del tot, vam tornar a la zona de les Aiguilles Rouges. En aquest cas a la zona de l'Index, accessible fàcilment en telefèric des de les Praz.

L'agulla de l'Index (a sobre), té una cara est (a l'esquerra de la foto) molt interessant amb diverses vies que la recorren des de la cornisa intermèdia. Nosaltres ens vam encaminar a la via Perroux, la més llarga (núm. 3 del croquis, la que comença de baix de tot), de 7 llargs amb una dificultat homogènia al voltant del 5a-5b.

A peu de via, mentre aprofitàvem una clariana en els núvols per admirar la cara nord de les Grandes Jorasses (a sota), un parell de cabres van venir a veure'ns (a sobre). Devien pensar que érem de la família !

Aquesta via té característiques semblants a les de tot aquest massís, plaques de gneiss amb bones fissures, i ben equipada amb parabolts. A sobre veiem a la Lu iniciant el primer llarg, i a sota, al segon.

A dalt, la Lu s'encara amb la placa de 5b prèvia a la cresta, mentre que a sota ja se la veu sortint a la cresta somital. La veritat és que es tracta d'una via agradable que porta a un cim ben bonic i aeri.

Però mentre pujàvem, no perdíem de vista una fantàstica aresta que es retallava davant nostre (foto de sobre). Una aresta que va resultar tractar-se d'una via Piola, Mani Puliti, a l'aiguille de la Glière.

Ens va semblar que no perdríem el telefèric de baixada, i que si el perdíem doncs ja caminaríem, però que la via valia la pena.

Dels sis llargs de la via, cal destacar el tercer (a sobre, la Lu negociant-lo) i, sobretot, el quart. Una veritable obra d'art que porta la marca Piola ben evident.

Es tracta d'una placa molt vertical que ja no és gneiss, sinó un filó de quars blanc ple de petits forats que permeten una mena d'escalada montserratina molt poc evident, però alhora molt franca.

A les fotos de sota se'ns veu a mi i a la Lu al mig d'aquesta placa.

Per acabar, un llarg més difícil del compte perquè el vaig agafar pel dret (a sobre), ens va deixar al cim.

Una baixada ràpida ens va permetre d'agafar el darrer telefèric i estalviar-nos la caminada, mentre una experimentada marmota s'ho mirava amb absoluta tranquilitat (a sota).

19 d’ag. 2007

El Bisbe: via GAM

Aquest dissabte, aprofitant el teòric bon temps que havia de fer, m'he pogut treure l'espina de la via GAM al Bisbe, després d'haver-la intentat fa una mica més d'una any, quan amb en Joan Bartoll vam haver de rapelar per manca de llum.

Tot i les previsions, el temps no va ser massa bo, però la tempesta de vent i boira pixanera estava concentrada al sud, i al vessant nord es podia escalar bé. A dalt es veu bé l'aspecte del Bisbe al migdia (al matí no es veia), amb la clara marca del pas de les cordades pel quart llarg (ratlla blanca al final de la fissura).

El Joan ha recuperat una foto antiga (a sobre) on es veu una cordada al quart llarg de la via. Crec que sobren els comentaris.

De ressenyes d'aquesta via n'he vist moltes i totes diuen coses ben diferents. Com sempre, la ressenya d'onaclimb.com (a sota) la trobo força encertada.



Amb la boira vam tenir problemes de trobar l'inici de la via i, just començar, encara era omnipresent (a sobre, començant el primer llarg).

Aquest cop vam preferir fer la segona reunió dins de la xemeneia per estalviar-nos les ràfegues de vent humit. A sota, el Joan arribant a la reunió.


El tercer llarg és clarament més difícil que el segon (a sobre, jo mateix a prop de la reunió), però també està ben assegurat. La xemeneia es va tancant i es converteix en un diedre que acaba desapareixent contra la placa.

Mica a mica el vent es va anar emportant la boira i, a la quarta reunió (a sobre), el pati ja era absolut. Cal dir que és un llarg que he fet en A0 amb alguna petita sortida en lliure, mentre que el Joan ha pogut forçar-lo en lliure gairebé tot. En canvi el cinquè llarg (a sota el Joan iniciant-lo), tots dos l'hem tret bé en lliure tot i l'espectacularitat del tram i la seva dificultat (6a). Clar que jo anava de segon (foto de més avall) i una petita tibadeta abans de la reunió em va anar molt bé....


El sisè ha resultat ser ben divertit i poc complicat, excepte un sostre de V+ que costa de treure (a sobre). I el setè i darrer és molt curt i consta d'un tram desplomat d'A0 (a sota) que, no sé perquè, ara en diuen "6c de bloc". Tant senzill com és dir les coses pel seu nom, i tothom sap que un A0 és un A0 !