Tornem a la Falconera, via Chani

Aquesta via ja vaig venir a fer-la fa més de dos anys, però reconec que em va deixar un gust molt agradable i sempre havia tingut ganes de tornar-hi. Potser també per ensenyar-la a escaladors que, com el Pep, no solen escalar gaire tan a prop del mar. De fet, havíem de ser tres, però l'Albert estava de baixa, així que no vam poder reunir el Trident!!

D'entrada, l'aproximació rapelant per l'avenc que dóna a una platja penjada damunt del mar, no té preu!

Avui el mar està emprenyat, però el temps és molt bo i acabarem escalant en màniga curta. Això si, la comunicació de reunió a reunió és gairebé impossible!

Fem el primer flanqueig de IIIº, fàcil però espectacular i enfilem cap amunt. La roca continua sent molt bona, i els ferros molt rovellats, però els friends entren prou bé a tot arreu i ens dediquem a gaudir de la via sense patir-hi massa.

Anem pujant i, després dels llargs intermedis, retrobo aquells trams de roca punxeguda on el problema principal és no fer-se mal als dits! I finalment el mur de IVº que mai deixa de sorprendre'm!

Una escalada matinal, ràpida, curta i agradable. Quina via més recomanable!!

Àcid làctic, al pic del Martell

Divendres, després d'haver-nos divertit a la vora del mar, pugem cap al pic del Martell. Al José Manuel li fa gràcia la via Àcid làctic, de la qual jo ja en conec els dos darrers llargs de quan amb la Lu, els vam combinar amb els primers de la Àngel Rock.

Es tracta d'una via de quatre llargs que va per la cantonada de la paret, i que comença quan el camí de baixada s'hi acosta, on hi ha una gran pintada amb el nom de la veïna Lafayette. Dels quatre llargs, el primer és el més senzill de tots, una tirada curta i equipada amb un tram de 6b, perfectament escaquejable en A0 (a sobre). 

La resta de la via ja és diferent. Els qui heu escalat al pic del Martell ja sabeu que allà cal anar en compte amb els V+.... 

Així, el segon llarg comença amb una bona bavaresa i un curt flanqueig, a partir del qual comença el tram dur de la via,, amb algun pas una mica aleatori.

Els dos següents tenen la mateixa tònica, verticals i durs, amb algun pas estrany de tant en tant que costa veure com l'has d'agafar!

Des de dalt, la vista de sempre sobre la platja de Castelldefels, que des d'aquí sembla bucòlica...., i la tornada enrevessada entremig de margallons i càrritx.

El més curiós és que no hi havia cap més cordada a la paret. Suposo que el tancament d'una part de la paret per la presència de l'àliga cuabarrada hi deu haver influït. Una presència, per cert, que ens va acompanyar amb els seus xiscles característics durant tota l'escalada.

Chani, a la Falconera

Aquest divendres, el dia es va aixecar net i assolellat a les platges de Vilanova i la Geltrú, un bon dia per quedar amb el José Manuel i anar cap al penya-segat de la Falconera. 

Aquesta via la coneixia parcialment, com a sortida de l'Arqueologia transmediterrània, però m'havien quedat les ganes de fer-la sencera. Sobretot per conèixer la peculiar aproximació que té. I en relació amb la ressenya del Flx (a sota), nosaltres vam enllaçar els dos darrers llargs de manera que en van sortir un total de 4.

Arribar al peu de via és divertit. Després de deixar el cotxe al port del Garraf i pujar per la canal fins la carena, vam arribar als ràppels. El primer és curt, 20 m, i no té res d'especial, però el segon el fa per dins d'un avenc que, 45 metres més avall, et deixa damunt d'una platja penjada al mig d'un penya-segat. Un indret que val la pena per ell mateix!

Ens lliguem al principi de la corda fixa i tirem fins la primera reunió. Aquí l'espetec de les onades és eixordador i no ens sentim de cap manera. La roca és molt bona, com a tota la via, i permet una bona auto-protecció per compensar l'envelliment del material fix.

El segon llarg és més irregular, i cal anar a buscar el sostre groguenc cap a la dreta. Arribats a un bosquet, es pot fer reunió just a l'inici o al peu de la paret següent. Aquesta darrera opció ens va costar un fort ròssec de les cordes!

Després, una placa compacta amb un primer pas que deu ser el més difícil de la via, sense ser-ne gaire.

El darrer llarg ens deixa dalt la carena, plens de bones sensacions després d'haver fet una via, que principalment cal qualificar com a molt divertida!

Una llarga travessa pel Garraf

Aquest diumenge passat vam voler fer una bona caminada per les terres costaneres, a veure si ens treiem el fred del damunt. I realment va ser una bona caminada, però potser ens vam passar de frenada. És el problema de dissenyar recorreguts damunt del mapa, sense massa informació complementària.

Des de Vilanova i la Geltrú, agafem el tren fins al petit nucli del Garraf, per enfilar-nos en direcció a la Pleta, seguint el GR-92, que va pujant de forma molt agradable i tranquil·la.

Abans d'arribar a la Pleta, però, cal travessar per una minsa carena que separa algunes de les grans pedreres del massís, ben actives, i que costa d'imaginar que puguin acabar bé.

Sabem que volem passar per Plana Novella, però arribats a la carena, ens animem a passar per la Morella, el cim més alt del massís i que feia molt temps que no trepitjàvem. A més, tot i l'aire fred, el dia era magnífic!

Mirem el mapa i veiem que no ens caldrà tornar enrera, així que baixem pel dret per l'altra banda fins trobar un camí ample que puja a les penyes de l'Àliga. Allà s'acaba, però surt a l'esquerra un corriol pedregós que va baixant en direcció al Carxol, on acabem agafant la pista principal per arribar a la Plana Novella.

Com que ja és hora de dinar, ens arribem fins al centre budista on et donen dinar sense haver-lo de pagar. Bé, si que cal fer un donatiu de 15 €, però és un donatiu.....

El lloc a mi em va sembla una mica un circ, però només és una opinió. I mal fonamentada!

De la Plana Novella, baixem cap a Jafre, on trobem el GR5 que ve de Montserrat. Seguim un bonic corriol que acaba enfilant-se al puig d'en Carbonell, per baixar després en direcció a Sitges.

L'arribada a Sitges és bastant horrorosa, pel mig d'un polígon industrial. Però després de travessar-lo, recórrer el passeig marítim en direcció al sol ponent, no deixa de tenir el seu encant.

Després, seguim el camí de vora mar entre Sitges i Vilanova, mentre el sol s'amaga i comença la nit. Però el dia s'ha allargat prou com per arribar a les primeres cases de Vilanova amb la llum justa per no perdre'ns ni caure a l'aigua!

En total han estat gairebé 38 km, en una volta que trobareu al Wikiloc i que ens han donat una bona visió del massís del Garraf.

Pic del Martell: combinació Àngel rock-Àcid làctic

Ara feia temps que no escalava al pic del Martell. I encara més que no escalava amb la Lu. Així que aquest dimarts ho hem sol·lucionat tot d'una tacada, aprofitant que és un lloc on ella no hi ha escalat gaire.

La idea inicial era anar a la Chumy Cumez o alguna del voltant, però una cinta i un rètol impedeixen el pas més enllà de la superclàssica Mutand world. Sort que el dia 30 ja s'acaba la restricció...

Això ens obliga a replantejar-nos la via i a triar-ne alguna de l'inici. Així que comencem per l'Àngel rock.

Diria que vam fer els dos primers llargs d'aquesta via, però després de la segona reunió ens vam anar decantant cap a l'esquerra, que ens agradava més, per unes fissures molt xules i amb algun espit. Seguint una mica la lògica de fugir de la vegetació.

I per acabar una placa desplomada amb un parell d'espits que trobem força dura, amb un desplom sobre petites preses on cal treballar de valent.

Arribats a dalt, mirem la ressenya, i ens adonem que les dues darreres tirades hem anat per l'Àcid làctic clarament. Així que ens ha dortit una combinació que no està del tot malament, ja que estalvia el 6b de la segona i la vegetació de les canals de la primera!

Parlant de vegetació, aquest any està més crescuda que mai i, entre això i la poca gent que hi deu anar, ens va costar d'arribar al camí de baixada.

Un doble retrobament que espero que tingui continuïtat ben aviat!

No sé que faig al pic del Martell

Ahir a la tarda, mentre la majoria de la gent sensata estaven a la platja per refrescar-se de la calorada que feia, amb el Toni vam anar al pic del Martell. Ell no hi havia estat mai i jo tenia tantes ganes de tornar-hi després de més d'un any de no anar-hi , com d'ensenyar-li aquesta petita meravella de l'escalada sabonosa.

Com que no sabíem massa quina via anar a fer, no sé si aquesta, no sé si aquella, doncs al final hem anat a la No sé. Almenys ens ho sembla, perquè al mig del segon llarg diria que vam fer alguna barreja de vies.

El començament de la via és evident, té el nom escrit al peu de la via, però just començar ja vam veure que la roca estava molt ensabonada, i que els peus no s'agafaven massa. Si hi afegim a la xafogor que ens feia suar a raig fet, tot plegat ens feia escalar amb una sensació de precarietat molt gran.

Imagino que ahir no era el millor dia per anar-hi. De fet, només hi havia un parell de cordades més a tota la paret. Tot i estar a l'ombra, tot i l'aire que corria, costava parar de suar.

El segon llarg continua pujant recte per les plaques, però el Toni va anar massa a la dreta i va acabant pujant per un tram de l'Eucaliptus, però tampoc n'estem molt segurs...

El llarg on més vam gaudir va ser en el tercer, millor roca, menys grau i una temperatura més agradable hi van ajudar descaradament. Almenys així el Toni se'n va tornar cap a casa amb un bon gust de boca.

Garraf: volta des de Sant Miquel d'Olèrdola

Aquest dijous a la tarda hem sortit amb la Clara a fer una volta per les serres que separen el Penedès del Garraf, aprofitant el bon temps i abans no arribi la calor.

Hem sortit de Sant Miquel d'Olèrdola, (a sobre) a la vora de la carretera que porta de Vilafranca fins a Vilanova, una església prerromànica consagrada l'any 992 i on s'hi troben importants restes de l'època romana.

Just sortir, hem passat pel Pla dels Albats (albat = criatura morta abans de tenir ús de raó), una necròpolis de tombes antropomorfes orientades E-W, majoritàriament de criatures (a sobre). Ahir, moltes estaven plenes d'aigua i l'efecte que fan és realment curiós.

Mentre caminem, davant nostre veiem la cinglera i escola d'escalada de la font de l'Ametlló (a sota) per on passarem més tard, amb Vilafranca al fons.

Els camins del Garraf ja sabeu com són, garrics i margallons travessats per línies de pedres blanques i, entremig, conreus de vinya que en aquesta època ja comencem a trobar ben florits.

Després de deixar enrera can Castellví i els forns de calç que encara es conserven, aprofitem una bona instal·lació de cadenes i graons per baixar a fer una ullada a la Balma de can Ximet, plena de restes d'ocupació humana i amb les parets farcides de vies d'escalada que es veuen força antigues. Vies que veig que no surten a la guia d'en K. sobre la zona.

Tornem a pujar i recuperem el fil de la carena, travessant la part superior de la zona d'escalada fins un punt on un camí marxa cap a la dreta de baixada, i et porta fins a la Font de l'Ametlló (a sota).

Llavors ja sols ens queda baixar al fons de la vall i resseguir la pista que recorre el Fondo de la Seguera. Un camí ben senyalitzat que després agafem a la dreta, ens portarà a la font de Fontanilles i de tornada cap a Sant Miquel.

Sense presses i gaudint d'aquestes raconades carregades d'història, hem fet la volta en dues hores i mitja.

A sota us deixo el mapa del recorregut i, al wikiloc, el track per qui el vulgui.

Pic del Martell, vies Scanner i Eucaliptus

Ahir a la tarda, amb en Marc, volíem anar a Montserrat, però a darrera hora, una oportuna ullada al radar meteorològic ens va fer canviar d'objectiu. Jo no em volia tornar a batejar a Montserrat i a ell tampoc li venia de gust, així que vam acabar al Pic del Martell.

Allà va fer molt bon temps i, com sempre, el teníem tot per nosaltres. Vaig tornar a badar i vaig deixar que tries ell la via: error ! L'escollida, l'Scanner. Una via que no deu fer gaire gent veient la qualitat de la roca.

Comença per la Mecano (a sobre, inici de la via) i continua recte. De fet, continua massa recte, sempre recte amunt, tieso i encara més tieso. I per si fos poc, el noi va empalmar els dos primers llargs, es veu que els trobava curts (a sota, al segon llarg).

Clar, es veu que com que només és 6a sostingut i força continuat, amb un llarg no en tenia prou ! Arribat a la reunió amb uns braços inflats com el Popeye, vaig fer un intent de continuar però finalment vaig cedir-li a ell tot l'honor (a sobre). Encara que després vaig comprovar que el tercer llarg era el més senzill !

Per sort, va tenir un atac de seny i la tercera reunió la va respectar. Això em va permetre de fer un llarg de primer, el darrer i no menys difícil, amb un tram desplomat molt interessant. Em sembla que és la via més continua que he fet fins ara al Pic del Martell, res a veure amb la majoria (a sota, el Marc a la sortida).

Com que tan sols eren 3/4 de 8, es veu que encara teníem temps de fer no sé quantes coses més. Així que vam rapelar fins al peu de la paret (3 rapels amb corda de 70 m per no sé quina via, potser la Jesus Barrientos), i ens hi vam tornar a posar.

Ara a l'Eucaliptus, tota una altra cosa. Quina diferència, això si que és escalar, forats, bones preses, replanets per reposar...., tot un luxe (a sobre, el Marc arribant a la primera reunió). També la roca és diferent, tot el que era adherència a l'Scanner aquí és ensabonat.

Per un misteri de ls matemàtiques, vam poder enllaçar els dos darrers llargs de 40 m amb una corda de 70 m (a sota, al segon llarg). Si que és cert que encara va sobrar ben bé mig metre de corda, però no m'acaben de sortir els números !