13 d’ag. 2018

Croda del Becco, des del llac de Braies

El dilluns 30 de juliol vaig començar un periple dolomític, aprofitant l'avinentesa que la Marta i el Moi volien fer l'Alta Via número 1, la que surt del llac de Braies i acaba a Belluno. El llac de Braies és un racó espectacular situat al límit nord de les Dolomites, sota la paret nord de la Croda del Becco.

Venim junts fins aquí, i comencem junts de bon matí en direcció a refugi Biella, on ens separarem. El temps és gairebé perfecte, bo d'estiu amb ruixats de tarda.
Travessem el llac per la seva vora oest i comencem a enfilar-nos pel mig de tarteres i boscos de làrix. El camí, com la majoria de camins dolomítics, és molt agradable i ens fa pujar els 900 metres de desnivell fins el coll sense patir massa.
Arribem sota la ben anomenada Cima del Muro, i seguim la torrentada fins un collet situat sobre el refugi Biella, on comença la cresta est de la Croda del Becco.

Allà ens despedim, ells encara tenen una llarga caminada, han de baixar al fons de la vall següent, on hi ha el refugi Pederú, i tornar a pujar fins al refugi Fanes, a les muntanyes del fons.
Així que me'n vaig tot sol cap al cim de la Croda del Becco. Un cim desitjat des de la vegada que vaig passar per aquí, venint en sentit contrari per la Croda Rossa, tot fent la Via Alpina, 9 anys enrere.

El camí puja en diagonal sense cap dificultat, i aviat veig la creu del cim.
Una creu impressionant, per cert!! Gairebé tant com la sensació que fa mirar cap avall, cap al llac de Braies!
Retorno pel mateix camí cap al refugi Biella, en direcció a les siluetes de les Tre Cime di Lavaredo, que destaquen al fons.

Al refugi, per no tornar pel mateix camí vaig cap a l'oest voltant la paret sud de la Croda, solcada per diverses vies que diuen que no passen de IIIº, cosa que costa de creure.
El camí és planer, i finalment puja fins a la forcella di Riodalato. Allà el bon camí es transforma en una immensa tartera, amb alguns trams bons que em permeten baixar ràpidament per la vall de Riodalato.

Mica a mica em vaig acostant altra cop al llac de Braies, es nota sobretot perquè començo a trobar gent, i més gent, que no tenen un gran aspecte de muntanyencs. Sobretot a la vora del llac, que ha perdut l'aspecte solitari del matí!!
Una caminada molt recomanable, que podeu veure a sota, i trobar el track al Wikiloc.

3 d’ag. 2018

Barra dels Ecrins

La Barra dels Ecrins és el cim més alt del massís dels Ecrins, però no és massa visitat. La majoria dels alpinistes es conformen amb el Dôme de Neige, 100 metres més baix i molt més assequible.  

El cim ja el vaig trepitjar fa uns quants anys, després d'una dura pujada pel pilar sud i dos bivacs. Però el Moi el tenia marcat en vermell després d'haver visitat l'estiu passar el Dôme, i aprofitant que estava per allà va venir per intentar-ho.

Així que vam pujar fins a l'anomenat "Prat", el Pré de Madame Carle, que ara és de pagament (2 €/48h), on vam agafar el transitat camí que  puja fins al glacier Blanc, deixant al darrera el Pelvoux i els Ailefroide.
Passem de llarg el refugi del Glacier Blanc i arribem a la gelera. Allà toca posar-nos el material de neu per arribar fins el refugi dels Ecrins.

Aquí la gelera és molt plana i immensa, però només cal seguir el còmode i planer camí que arriba sota el refugi.
Al peu del refugi cal tornar a treure grampons i emprendre la darrera pujada. 150 m de desnivell que s'incrementen cada any per l'escalfament global i la pèrdua de gruix de la gelera.

Un refugi molt ple, un xic caòtic, i amb molts alpinistes novells sense tradició muntanyenca on costa dormir per l'enrenou que fan.

Sortim a les 4, després d'intentar esmorzar, i continuem per la gelera plana fins els primers pendents.
Allà ens encordem per començar la forta pujada. El camí no té cap dificultat, tret de les esquerdes, però el pendent és sostingut i fa que guanyem ràpidament metres en direcció al cim.
Com sempre a alta muntanya, la sortida de sol és espectacular, i ho tenyeix tot de color rosa.
A la part final, el camí s'aplana i passa sota la petita cara nord de la Barra. Des d'allà anem mirant possibles punts per on passar la rimaia, però tot i les grans nevades d'aquest hivern, la temporada ja està molt avançada i no trobem cap pas fins prop de les roques.

I tot i així, el pas és molt precari i probablement ara ja no hi és.
Amb 3 llargs i algun cargol de gel, arribem a la cresta enmig del mal temps. El dia s'ha tapat i la temperatura cau ràpidament..... Però veiem el cel blau al damunt i això ens anima.

I finalment el temps torna a millorar...
La cresta és entretinguda, amb una barreja de roca, neu i gel. Pugem amb els grampons als peus, però de baixada ens els traurem, anirem molt més còmodes i segurs.

I amb la visió de la gran gelera, al final arribem al cim entre sol i boires.
De tant en tant s'obre i entreveiem tota la magnitud del massís, amb la Meije just al davant.

Quines muntanyes més grans, no em cansaré mai d'anar-hi, als Ecrins...
Gaudir del cim i començar a baixar, el deure de l'alpinista!! Sabem que la cresta serà entretinguda, però mica a mica anem fent via en direcció al pic Lory i les instal·lacions de ràpel.

Un ràpel curt, que ens deixa al coll entre la Barra i el Dôme.
I ja que hi som, doncs acabem per pujar-hi, tot i que ja hi hem estat i que el temps torna a ser rúfol.
I ja només ens queda la llarga baixada de la gelera, i després del camí, contents pel cim, i particularment content per com han anat aquestes dues setmanes tan intenses passades entre els Ecrins, el Devoluy i el Vercors!