28 de febr. 2022

Via centenari AEC, al cim del Calderer

Al vessant sud de la cresta del Pedraforca hi ha una bona pila de vies obertes en diverses èpoques, però cal reconèixer que no és el millor vessant de la muntanya per anar a escalar... A més, a l'estiu hi fa molta calor i a l'hivern sol tenir neu i una aproximació emprenyadora.

Ahir, aprofitant el bon temps, la temperatura agradable i la manca de neu tant a la paret com a la tartera, vam anar a fer la irregular via oberta pel centenari de l'AEC. Una via que comença a la dreta de la gran bauma del Calderer i que va resseguint una mena d'esperó molt desdibuixat però que porta directament al cim.
L'escalada comença clarament a la dreta del sòcol. Des de la bauma pugem a un petit collet, baixem i caminem cap a la dreta fins trobar una fletxa picada a la roca. Des d'allà ja es veuen els dos primers parabolts.

El primer llarg consisteix en una placa de canaleres i adherència prou interessant, que dóna pas a una segona part més trencada i irregular. Però on hi ha una placa, allà la roca és sempre molt bona.

Cal remarcar que a nosaltres ens han sortit 65 metres de tirada, així que calculeu que el segon haurà de sortir abans que el primer hagi arribat a la reunió!
El segon llarg s'assembla força al primer, només que és una mica més senzill. La tònica sempre és la mateixa, petits murs que es van enllaçant.
En canvi el tercer és més compacte i amb una mica més de continuïtat. 

Dos llargs on la corda de 60 m arriba justa, però arriba. 
El quart és un dels que més ens han agradat, aquí ja comencem a tenir la sensació de trobar-nos en un esperó. I la dificultat sempre arriba pel mateix, per l'adherència. En un dia radiant, però on l'aire fred emprenya lleugerament...

El cinquè, en canvi, és el pitjor de tots, una tirada prescindible. Gairebé 60 metres de caminar, amb un muret al mig de IV+, amb un parabolt al mig.
Afortunadament, els dos llargs superiors són molt bons. Roca extraordinària, continuïtat...

Dalt el dia s'espatlla una mica, entra la boira i el fred apreta, però la sensació d'escalar és tan plaent que compensa!
Després, ja només queda arribar fins al cim del Calderer, que està allà mateix. No hem trobat res de neu a la paret, ni a l'aproximació, però patim per les canals de baixada...
Anem a buscar les cadenes de baixada, que ens han semblat que estan en un estat acceptable, i allà si que hi ha una mica de gel al fons, però tan poc que ens permet de baixar sense haver de posar grampons ni forçar cap ràpel.

Després, un descens ben còmode per la tartera i el camí, ens tornen al cotxe sense entrebancs.

22 de febr. 2022

Sant Honorat, paret de Mu (cara est), vies Torras-Nubiola i Aresta Peramola

Després d'uns quants anys sense venir, tornem amb el Pep a Sant Honorat. Un parell de vies obertes fa poc que hem vist al Vèrtex ens han animat a tornar. Així que pugem amb cotxe fins a Mas Torrent i agafem el bonic camí de coll de Mu en direcció a Sant Honorat, que ressegueix el peu de les agulles.

Passat el coll de l'agulla del Camí, apareix davant nostre l'esperó per on puja la via Torras-Nubiola, oberta en homenatge a la coneguda parella d'escaladors montserratins.
A la web del refugi de Cortiuda hi ha una bona col·lecció de ressenyes de la zona, com aquesta, que ens ajuden a situar-nos.

Passat el coll entrem al bosc i pugem per la canal que ens porta directament a peu de via. 
El primer llarg no ens agrada massa perquè està molt ple de molsa. Per la resta, la via està prou equipada i la roca és la normal del lloc, bona però a controlar. Només cal anar alerta de no bombardejar massa al company de sota...
Al segon llarg la roca ja és una mica millor, sense tanta molsa. Comença ben vertical amb un tram de Vº protegit per dos parabolts, que ben aviat passa a ser una rampa més senzilla, més trencada i menys protegida...
El millor llarg de la via és el tercer. La roca és molt més bona, els passos més interessants, i les assegurances acompanyen a una distància que no es fa desagradable.

Reconec que feia dies que no m'ho passava tant bé en una tirada d'escalada, hi he trobat aquell punt de dificultat i de picant que et fa gaudir de valent.
Arribats a dalt, ens relaxem amb entorn tan màgic, i acabem de pujar fins al planell del cim de Sant Honorat amb una petita grimpada.
Com que encara tenim temps, agafem el camí de baixada i, al passar per davant de l'aresta Peramola ens animem a provar-la. 

Aquesta és una via curta i ràpida que ens permetrà d'arrodonir la jornada.

L'accés és evident, quan passes per sota cal entrar al bosc i pujar directament fins a peu de via.
Sabíem que era una via poc protegida, però el que no sabíem era que havíem de començar grimpant per un arbre!!

D'aquesta manera accedim a la placa de Vº protegida amb dues xapes prou allunyades, una placa salpebrada d'algun pas on cal anar concentrat i, sobretot, on cal provar bé totes les preses.

Perquè l'altra cosa que no sabíem era que aquí la qualitat de la roca era molt més dolenta.
Després potser el tram sense poder posar cap assegurança es fa una mica llarg, tot i trobar-hi algun merlet. La dificultat és baixa però cal escalar amb compte, una errada provocaria una caiguda fins al terra.

El segon llarg manté l'estil del final del primer, roca dubtosa i poques assegurances, però aquí hi trobem més forats on poder protegir-nos.
Aquest segon llarg l'ajuntem amb el tercer i així ja arribem al cim sense tantes maniobres, la corda no frega massa, tampoc, i surt una bonica tirada de baixa dificultat.

Després, seguim un rastre planer que ens torna al camí principal, i amb una agradable passejada ben aviat estem de retorn a Mas Torrent.

21 de febr. 2022

Escabroni escapullini a la Miranda de can Jorba

15 anys després torno a aquesta mítica via amb el Celdoni, una via que diuen les males llengües que està dedicada a un ínclit president de centre excursionista, del qual no en vull dir el nom.

Una via que, contràriament a les seves veïnes, no està gens suada. I quan t'hi poses entens perfectament perquè. Si mirem la ressenya es podria pensar que és una via senzilla, però és molt sostinguda i l'aire que hi ha entre les assegurances fa que calgui anar-hi en bona forma.

La via comença a la plaça de la canal del Joc de l'Oca. Cal pujar uns metres a l'esquerra fins una gran branca i agafar la via de més a la dreta de les 3 que hi ha. Que només es veuen un parell d'assegurances? Doncs això és l'Escabroni...
Al Celdoni el veig en gran forma, així que deixo que tiri davant. I no decep pujant amb gran seguretat.

I això que quan veus la distància que hi ha entre la primera reunió i la primera assegurança el cor s'encongeix una mica...
Després de dos llargs similars, el tercer és una mica més humà però d'un dificultat similar. I els qui no escalem habitualment a Montserrat, ho trobem.
El darrer és el llarg més espectacular, ja no ho recordava. Però em va ajudar descobrir en un racó de la memòria que com més a prop del llavi del sostre poses els peus, més bé vas.
I la baixada la fem còmodament en tres ràpels fins a peu de via (R2, R1 i terra). 

Una via montserratina curta, però de traca i mocador!

18 de febr. 2022

Passejant per la Camarga

La Camarga, a part de ser un restaurant barceloní conegut pels seus micròfons, és un espai d'aiguamolls situat a la Provença, entre les dues desembocadures del Roine i al sud de la ciutat d'Arles. Perquè el Roine, el gran riu provençal, abans d'arribar al Mediterrani se separa en dos braços: el Petit Roine a l'oest i el Gran Roine, a l'est.
Entremig dels dos braços de riu s'hi troba la reserva natural de la Camarga. És un espai immens, molt pla i ple de llacunes, i el conjunt constitueix el delta fluvial més gran d'Europa.

Nosaltres hi vam destinar un cap setmana llarg, i les dues activitats més destacades que vam fer van ser una ruta amb bicicleta cap al nord, voltant l'estany de Vaccarés, i una caminada circular cap a l'est, fins el far de la Gacholle tornant per la platja.
Tota l'àrea és un festival pels ornitòlegs, milers d'ocells aprofiten aquest espai immens per nidificar-hi o per fer-hi parada en els trajectes de les migracions. Però fins i tot per als no aficionats és un espectacle, sobretot amb els flamencs, omnipresents en tots els recorreguts que hi vam fer.
Les rutes són sempre molt planeres, però no per això menys interessants. I aquest fet permet caminar o pedalar a bon ritme i recórrer distàncies més llargues que en un espai de muntanya.

Només cal veure el track de la volta a peu cap al far de la Gacholle, el GPS va compatibilitzar un desnivell d'un metre en gairebé 30 quilòmetres!
Anant-hi a finals d'any el que hi trobarem sobretot seran ocells hivernants, un dels més abundants, a part del flamenc, és el martinet blanc.
Un lloc molt recomanable i situat ben a prop de casa, no us el perdeu!