29 de des. 2007

Recaiguda a l'aresta Ribas

Costa trobar gent per anar a escalar el dia de sant Esteve, però tant la Lu com jo teníem el dia lliure i el volíem aprofitar, tot i fer un temps gris i fred. Segurament el destí ja ens estava advertint que anar a escalar, i anar a l'aresta Ribas del Pollegó Oest de la Vinya Nova (a sobre), no era la millor opció. A peu de via ella es trobava fatal, però el ganxo d'aquest atractiu esperó va poder més i ens hi vam embarcar.

Cal dir que vam veure dues possibilitats interessants en aquesta via, una és la d'empalmar llargs de corda, i l'altra, de baixar rapelant per l'esperó de manera que et pots estalviar la baixada pel darrera.

Així que vaig tirar jo al davant, a l'expectativa de si ella es trobaria bé per anar pujant o no. Vaig començar per l'entrada directa, que em va agafar una mica fred, i després ja vaig continuar fins a la R2. A sobre, la Lu abans de la reunió.

La següent tirada, que segueix un esperó molt ferm, la vaig respectar, però no hi vaig saber trobar el V (màxim IV+). La tercera va sortir d'enganxar la 4 i la 5, té un passet a la sortida de la reunió, i la resta és senzill. A sota veiem a la Lu arribant al cim de l'agulla, abans de la petita desgrimpada.

Des d'aquí ja veiem al davant la Roca Gris (a sobre), on he intentat dibuixar el recorregut aproximat de les vies Esparreguera i Tarantel·la.

El llarg següent és el més espectacular dels que vam fer, i tot ell té una roca de somni. Comença per l'esperó ben equipat amb parabolts (a sota), que va derivant cap a poc equipat i amb claus, fins a un desplom. Aquí em va costar trobar el pas perquè no sabia que calia flanquejar en horitzontal a la dreta, un pas espectacular sense cap assegurança a prop, fins que trobes un altre clau al final del pas, quan ja és més senzill i no ho esperes.

També em vaig saltar la R6 per pujar directament fins a la R7 (57 m).

El nostre cinquè llarg (el vuitè de la ressenya d'Onaclimb) és un mur supercompacte i molt ben equipat. El vaig atacar confiat, però en el pas de 6a la confiança em va jugar una mala passada i vaig caure avall, amb tanta mala sort que em vaig donar una estrebada amb el peu dolent que em va provocar un esguinç al lligament lateral extern. Suposo que les desgràcies no venen mai soles....

Tot i no trobar-se massa bé, la Lu va tirar amunt (a sobre), i es va treure el llarg amb elegància, i també va empalmar-lo amb el següent.

Jo confiava en el repòs, però pujant de segon i fent molts A0's ja vaig veure que no em podia refiar del peu. Així que em vaig despedir del darrer tram que ens quedava (a sota), i vam tirar avall.

El que ens va sorprendre, perquè no ho sabíem, era que des del que és la R9 de la ressenya es podia arribar a baix en 3 rapels. Pel qui hi estigui interessat, el primer es fa de la R9 a la R6, on hi ha un parabolt amb anella. El segon fins a la R4, i el tercer de la R4 al terra per una canal lateral (cara sud, a sota).

Tot i el mal que em va fer el peu, no crec que sigui massa greu. Podríem donar la via per convalidada, però hi tornarem encara que només sigui per tornar-la a disfrutar !

24 de des. 2007

Roca del Rumbau, aresta est

La roca del Rumbau és aquest penyal imponent que veiem a ponent d'Oliana cada vegada que pugem en direcció Andorra (a sobre), un massís de conglomerats que fins i tot des de lluny dóna una clara sensació de roca descomposta. Però veient el post del Xavi sobre aquesta aresta (he copiat a sota la seva ressenya, espero que em disculpi), i sentint les seves recomanacions, aquest matí hem anat a provar la via amb la Lu i els Kutrescaladors.

Per cert, l'efecte blog ha fet el seu efecte, i avui m'he trobat escalant amb dues persones magnífiques que no havia vist mai, però que gràcies als blogs semblava que ens coneguessim de sempre.

El primer llarg comença a la mateixa pista que porta a l'ermita de Castell-llebre, a 10 minuts d'on hem deixat els cotxes (a sobre, la Lu muntant a la primera reunió). Un llarg senzill però que ja ens comença a ensenyar com és la roca d'aquí. El segon, que ja et porta a l'aresta, és vertical, molt ben assegurat i amb roca podrideta, sobretot al tram de V+.

A partir de la segona reunió, els llargs es van succeint en una llarga diagonal, sempre per sota l'aresta, amb dificultat baixa i concentrada en alguns trams (a sobre, jo mateix i els Kutres als voltants de la quarta reunió i, a sota, la Lu al cinquè llarg).

El sisè et torna a pujar a l'aresta, que ja no es deixa fins el final. En aquests petits murs més verticals i difícils, és on es nota més la mala qualitat de la roca. Cal anar força amb compte en alguns punts, les pedres cauen fins i tot amb el ròssec de la corda i hem estat a punt de xafar un cotxe dels Mossos que patrullava per la pista...

El setè és un llarg de tràmit, i el vuitè arriba a sota un petit sostre característic (a sobre, la Lu i, a sota, l'Antxi, totes dues arribant a la R8).

El darrer llarg (a sobre, la Lu traient-lo sense problemes), et deixa a la carena que cal seguir cap amunt tranquil·lament fins el mateix cim. Des d'allà una pista evident et retorna al cotxe.

I a l'altre costat del riu, la serra de les Canals (a sota) t'acompanya durant tota la pujada.

En resum, una via ràpida, entretinguda i molt ben assegurada, en un entorn genial, però amb una roca que, en alguns trams, és francament millorable.

22 de des. 2007

Catllaràs, el serrat de Fullaracs

Entre el peu i les funestes previsions del temps no tenia res lligat avui, però aquest matí s'ha llevat assolellat de forma inesperada i he aprofitat per anar a passejar per racons poc coneguts del Catllaràs.

Des de la Nou, he pujat cap a la To i cap a la carena del serrat de Fullaracs, que només coneixia des de Malanyeu, per tornar a la Nou pel coll de la Plana. La nevada m'ha sorprés, no m'esperava que ho hagués fet tant. Molt gruix no hi ha (a sota, arribant a la carena i, més avall, la pròpia carena), pero suficient per canviar l'aspecte general de la muntanya (a sobre, el Pedraforca des del cim).

En aquestes muntanyes del Prepirineu, aquestes nevades van molt bé per reconèixer petjades d'animals, sobretot en les zones més planeres. Aquí us en deixo un parell, a sobre, petjades probablement de Marta i, a sota, encreuament d'almenys un parell de llebres.

He estat mirant si en veia alguna de llop o d'algun altre animal més estrany, però no he estat de sort. La majoria eren dels que es veuen més sovint, cabirol, musaranyes, esquirol, guineu, etc.

20 de des. 2007

Pic de Tarbessou amb esquís

Avui he començat vacances i amb les previsions del temps i l'estat precari del peu, la millor solució era fer la primera esquiada. Sabia que al Capcir les condicions eren acceptables, i he aconseguit d'enredar el Xavi, el Natxo i el Sergi, tres alpinistes urgellencs que s'han revelat prou durs, per anar al pic de Tarbessou, situat entre el Capcir i l'Arieja.

El Tarbessou (a sobre) és un cim de 2.364 m al que s'hi pot accedir des del nord-oest o des del sud-est, després de molts dubtes nosaltres hem acabat anant-hi pel vessant d'Ax-les-Thermes.

El dia s'ha aixecat fred, però asolellat, i hem anat pujant una mica per on ens ha agradat més. No teníem massa idea de l'itinerari, però no ha estat un problema gros.

El problema gros ha vingut més tard. El darrer tram tenia poca neu i hem decidit de treure'ns els esquís. Just llavors, a la coma de sota la carena ha començat a bufar el torb amb força, amb molta força (a sobre, pujant i, a sota, a la carena).

El vent cada cop era més fort i la neu ens picava amb força a la cara. No nevava, eren els trossos que el vent arrossegava ! El darrer tram fins al cim ha estat un calvari (a sobre), buscant el millor camí cap amunt evitant el gel i procurant de donar l'esquena al vent. Sort dels bastons que ens han aguantat de caure en les ràfegues més fortes !

Finalment hem pogut arribar a dalt, feines a aguantar-nos per tirar una foto ràpida (a sota) i continuar cap avall.

De fet, la baixada amb esquí l'hem començat massa tard, però el vent ens impedia de fer res, ni tan sols treure'ns les pells i calçar-nos els esquís. En aquestes condicions hem seguit la carena i, quan hem pogut calçar-nos altre cop els esquís, hem fet via cap a les pistes tancades d'Ascou-Pailheres per baixar ràpidament cap al cotxe.

A sobre us deixo l'itinerari que hem seguit i, a sota, un petit registre que expressa millor quines eren les condicions de l'itinerari:



16 de des. 2007

Serrat dels Monjos, via Alta fidelitat

Per provar com funcionava el peu en una via més llarga, avui he anat al Serrat dels Monjos (a sobre). Es notava que el personal està escarmentat amb el fred que fa, perquè no hi havia gaire ningú més, només hem vist una cordada a la Picnic.

I això que la temperatura era tan bona que al final s'ha pogut escalar amb màniga curta fins dalt, llavors hem quedat a l'ombra, ha començat a fer vent i la temperatura ha canviat de cop.

La via escollida era la masoniana Alta fidelitat (a sota, la ressenya treta del Balcó de la lluna), idea de la Lu, que ja que m'ha aguantat amb els meus mals l'hi he deixat triar la via.

Deu ser la segona via masoniana que faig i, la veritat és que m'ha agradat. Sorprèn veure la quantitat d'espits que hi ha, sobretot pensant que els han posat a má....

L'equipament és correcte, no hi ha res a dir, encara que algun primer espit està un pèl allunyat de la reunió, com el primer (a sobre, la Lu començant). Particularment he trobat que el segon llarg és massa irregular, tot ell fàcil excepte un tram de V+ que m'ha destrossat el peu (a sota, la Lu acabant el llarg).

El tercer potser és més homogeni, i fa gràcia veure la perspectiva diferent que es té de la via in situ (a sobre, la Lu començant el tercer llarg amb un únic espit a tota la placa) i, a sota, el mateix lloc vist de la veïna via Guateque.

El quart i darrer llarg és això, molt llarg (a sobre jo mateix començant-lo), curiosament l'hem trobat més fàcil que els altres i l'Ae l'hem fet en lliure sense patir-hi gaire, Un flanqueig aeri i espectacular, però ben assegurat i amb bones preses (V ?).

La darrera reunió és al mateix costat del camí de baixada i, pel que es veu (a sota, espit de reunió), hi devia haver un llibre registre.

Ja només queda seguir el camí i el famós rapel (a sota) fins al camí principal, i reflexionar sobre el mal que m'ha fet el peu tota l'estona. Potser hauré de fer un recés d'escalada per acabar-me de curar...

13 de des. 2007

Reconstrucció històrica

Amb aquest títol no us penseu que vull fer la competència a l'Ozzy, ni de bon tros, allò és insuperable ! Tan sols voldria comentar una pàgina web sobre els grups de reconstrucció històrica de Catalunya que s'acaba de posar en marxa: reconstrucciohistorica.cat.

I com que l'autor i creador és un vell amic meu, doncs he pensat de donar-li un cop de mà fent-ne una certa divulgació entre els ambients muntanyencs i escaladors que els hi pugui interessar el tema. Que si algun dia se'ns acut de fer alguna reconstrucció històrica de les escalades antigues, també ens hi voldràn.

A la web hi trobareu molta informació sobre el què és la reconstrucció històrica i sobre els grups que en fan. N'hi trobarem de totes les èpoques, per exemple aquestes dues són de grups de romans.

I aquestes altres dels que representen l'Onze de setembre a Gironella.

La de sota, és del grup que representa les escenes del Timbaler del Bruc, aquell que si en comptes d'haver tocat el timbal s'hagués tocat els collons, ara seríem tots francesos !

Així que ja hi esteu anant a donar una volta, que una mica de cultura tampoc fa mal !

11 de des. 2007

Roc de can Maurí, nova via: Diedre Mauritànic

El Roc de can Maurí (a sobre) s'aixeca al bell mig de la solana del serrat de la Figarassa, damunt mateix de Berga i a la vora oriental dels Rasos de Peguera. És força alt i arriba als 100 metres de desnivell en la seva cara sud.

Des d'un punt de vista geològic, és el nucli d'un gran sinclinal i té la particularitat que les capes superiors són més dures que les inferiors, el que fa que s'hagin format uns sostres espectaculars al sud, i una cavitat al nord, la cova de can Maurí.

A la seva cara sud s'hi han obert diverses vies d'artificial dur que arriben fins dalt, i unes quantes d'esportives de dificultat "mitjana", entre el 7c i el 8b, que aprofiten un sector de la paret que només desploma. L'accés està molt ben explicat en la guia d'escalada del Berguedà i a sota us deixo un mapa d'accés.

Feia temps que em mirava un marcat diedre a la seva cara oest, i finalment aquest cap de setmana em vaig llançar a veure si era tan atractiu com semblava. Després d'una bona feina de neteja va sortir una bona via que en total té uns 45 metres (a sobre), que he batejat com a Diedre Mauritànic, per motius evidents.

Afortunadament la via transcorre gairebé sempre per la roca de la franja superior, bastant compacte, excepte els primers metres que formen un sòcol de mala roca que em va impedir d'entrar directament (a sobre). Una savina i un clau asseguren bé l'inici de la via.

La resta del diedre és una bavaresa genial on els friends i els tascons mitjans entren de conya i, per tant, no hi he deixat res posat. Dues savines també col·laboren en la protecció del tram.

Dalt de tot, un petit sostre obliga a sortir cap a l'esquerra en un pas "apuradillo" on hi he deixat un espit al mig de la placa, per assegurar-se o pel que convingui.

El darrer tram és una cresta fàcil (a sota) que arriba fins al cim principal de la penya.

Per baixar, el més pràctic és fer un rapel molt evident d'uns 25 metres fins prop del peu de via, des d'alguna de les alzines de la vora del cim.

Com a curiositat, alguns dels fòssils que trobem a la roca (a sobre, un Pecten), permeten de saber que es tracta de roca calcària del tram final del cretaci superior, a les acaballes de l'era secundària.

A sota es veu l'aspecte global de la zona, vista des del camí de pujada al serrat de la Figarassa.