STAE i aresta de Santa Cecília

Aquest diumenge ens hem trobat amb el Mohawk a fer una cosa llarga, no sé si era una de les escalades més llargues de Montserrat, veure qui allargava més, o qui la feia més llarga... (em refereixo a la suada, malpensats, que va ser intensa !).

La qüestió és que ens vam trobar a Santa Cecília i, després d'una aproximació selvàtica vam arribar al peu de la STAE (a dalt, traçat aproximat de la via).

La via comença amb un A0 (6b) i segueix per un tram força descompost, però a partir de la primera reunió la roca canvia i passa a ser molt més bona (a sota, el Mohawk al segon llarg, V).

Després venen tres llargs més de placa (IV+, V) de roca bona o molt bona (a sobre, a la cinquena tirada, fent un pas de V fàcil pels alts) que ens porten a les fissures.

El sisè llarg va per una fissura difícil que t'escup enfora (V i molt A0 o 6b, a sota el Mohawk traient-se-la bé) i el setè per una xemeneia dura (V i IV+) i molt mal assegurada. Dos claus vells i seguits a l'inici i llavors res més fins la reunió. Aquí vaig trobar a faltar el camalot del 4 !

Per acabar d'arribar a dalt queden 3 llargs més, una placa de V+ amb només 3 parabolts (a sobre, iniciant-la) i dos més senzills (IV+ i III) que et deixen al cim de l'agulla (a sota, arribant a dalt).

La visió des d'aquí de la paret nord d'Ecos és molt atractiva i fa venir ganes d'anar-hi algun dia (a sobre).

L'aresta de Santa Cecília comença amb dues agulles ben curioses que se superen amb dos tirades, la primera està cotada de 6a+ i la segona de V+, i totes dues tenen un únic parabolt al final de les dificultats, bastant amunt. Després es veu molt bé la continuació cap al cim de Sant Jeroni, amb les plaques finals aèries i desequipades al fons.

L'aresta combina un tram de caminar i grimpar per terreny descompost i vegetació molesta, fins arribar al primer rappel que et deixa dins d'una mena d'avenc on comença la segona part de l'escalada, superant una sèrie d'agulles separades per bretxes qe obliguen a fer dos rappels més (a sobre, el primer rappel).

L'escalada d'aquestes agulles és semblant, aèria i sense cap assegurança fixe a cap tirada. La penúltima és la més difícil (a sota, V), però vam poder posar un parell d'aliens psicològics, sobretot el primer.

I després de la última agulla i l'aresta final (a sobre), la darrera reunió a la barana de Sant Jeroni (a sota). Contents de fer una via que arriba al punt més alt de Montserrat després de 16 llargs i 5 hores i mitja d'escalada.

A veure si tornem a coincidir ben aviat, perquè darrera dels seus projectes irreals (tothom sap que el setè grau no existeix i que després del IV+ comença l'artificial,...) no hi ha manera d'enganxar-lo.