Vall d'Aosta. Caminades.

La segona setmana de juliol em vaig instal·lar a la Vall d'Aosta, on el mal temps va impedir que ni tan sols es pogués intentar l'aresta sud de l'Aiguille Noire du Peuterey. Per sort, si que ens en va deixar fer alguna altra.

Estàvem en una caseta super coquetona de Ville-sûr-Sarre (a sobre) des d'on ja el primer dia vam sortir cap al cim més proper, el Mont Fallere (3.061 m), que va resultar ser un dels clàssics de la zona. La mandra de començar la caminada massa avall, ens va fer pujar un tros amunt per una pista de circulació restringida. El resultat el podeu veure a sota: ja tinc la primera multa dels carabinieri italians !

Un camí molt fressat i ple de marmotes ens va deixar a la cresta final (a sota), després que el temps continués generós i ens hagués descarregat la dosi diària de pluja que ens tocava. Aquesta cresta, curta i senzilla, està equipada amb un cable que ens va anar molt bé per no patir per les relliscades sobre la roca molla.

Des del cim diuen que es veu una magnífica vista sobre el massís del Mont Blanc (a sota), així que hi haurem de tornar ! Aquí es veu la perspectiva amb bon temps.

Un altre dia ja ens vam endinsar a la Val Tournenche, camí del Gran Paradiso, on vam aprofitar el matí per pujar fins el llac de Djouan. La pujada, molt bonica entremig dels prats florits que podien arribar a ser espectaculars, ens va deixar algunes imatges interessants com la de dues cordades a la paret nord del Ciarforon (a sobre), una de les que encara tinc a la llista de pendents.

També ens vam distreure amb la quantitat i diversitat botànica, en un moment en que totes les plantes es trobaven florides, com el Lys martagon (al final de tot).

El llac de Djouan (a sota), situat a una cota propera als 3.000 metres, es troba en un petit circ encarat al Gran Paradiso i a la Grivola. A partir d'aquí volíem pujar a algun dels cims propers, però l'amenaça de pluja va ser totalment dissuassòria i vam preferir baixar ràpidament.

Una altre de les sortides clàssiques de la vall d'Aosta, és la travessa de la muntanya de la Saxe, situada al damunt de Courmayeur, davant mateix del massís del Mont Blanc. El dia ja no tenia massa bon aspecte de bon començament (a sobre), però vam poder completar una travessa circular que transcorre per una llarga carena herbosa (a sota) i puja al cim de la Tête Bernarda.

La informació que vam poder recollir sobre l'estat dels cims va ser molt útil a l'hora de saber renunciar a l'escalada de la Noire, i molt poc per veure l'aspecte de la via normal de les Grandes Jorasses (a sobre).

En tot cas va ser una setmana molt agradable tot i el mal temps, que ens va permetre de conèixer molt millor la vall més gran de tot l'arc alpí, i les seves immenses possibilitats.