29 de juny 2018

Jungfrau

L'endemà diumenge sortim a les 4 del matí del refugi en direcció a la Jungfrau. Hi ha molta neu i no està clar que puguem fer cim, tenim dubtes sobre el pas de la rimaia i la pujada a la Rottalsattel, però sortim 3 cordades a intentar-ho.

Ràpidament arribem al Jungfraujoch i ens acostem a la cara est de la Jungfrau seguint una ruta de raquetes. Les dues cordades que ens precedeixen baixen cap a l'esquerra a buscar la ruta normal, però a nosaltres la variant directa (a sobre, foto de camptocamp.org) ens atrau i tirem pel dret.
Trobem només una petita traça de baixada, així que ens toca obrir traça, però la neu no està malament i el dia és molt bonic.

Aviat ens comença a tocar el sol, que surt darrera del Monch.
Anem pujant i ens acostem a la rimaia. Sembla que hi ha traça fins dalt, així que potser si que farem cim... Sabem que des del Rottalsattel el camí és dret però no té cap complicació important, i això ens puja la moral.
Per passar la rimaia ens encordem, no volem córrer riscos, tot i que tampoc és gaire complexa.
A la collada ens trobem un bonic joc de llums i ombres, que ens dóna imatges pel record amb l'estètica de les arestes esmolades...

Pleguem la corda i seguim amunt. Aquí la neu és més dura i facilita la pujada. Acostar-nos a un cim que vèiem llunyà també ens anima i fa que la pujada sembli més lleu.
Finalment, el cim. Contents i feliços per una fita molt desitjada i per poder pujar dues muntanyes en dos dies.
Quins dies ens està fent, a més!! Ens estem una bona estona al cim contents de ser-hi, contemplant l'immens panorama, satisfets amb tot plegat.

I tirem avall seguint el mateix itinerari de la pujada, però amb una neu molt més tova, reescalfada per un sol que crema i que fa que el pas de la rimaia sigui més complicat. Ens creuem amb els companys que  pugen, i és que la ruta normal és molt més llarga...
I tornem a la Jungfraujoch, retrobem el turisme massiu i les llargues cues d'asiàtics, Ja només ens queda baixar a Grindelwald, dutxar-nos i enfilar cap a l'aeroport, que dilluns és dia de tornar a la feina!

26 de juny 2018

Monch

El cap de setmana del 15, 16 i 17 de juny, amb el Moi, marxem cap a Suïssa amb un cop d'avió. Sortim aviat del Prat i a l'hora d'esmorzar ja som a Ginebra.

Després de donar alguna volta per Zermatt, ens adonem que hi ha massa neu a tot arreu i fem un gir cap a l'Oberland Bernès, el paradís de quatre mils que trobem més al nord. Els objectiu seran el Monch, 4.107 m (a sobre) i la Jungfrau (4.158 m). Per tots dos és el primer cop que venim cap aquí.

A Grindelwald, al peu del massís, trobem allotjament barat en un lodge molt cèntric, i no tan còmode, que ens permet albirar la nord de l'Eiger mentre esmorzem.
Dels 3 dies ja només ens en queden dos, així que volem aprofitar-los. Pugem cap al Jungfraujoch amb un dels primers trens (prepareu la cartera, prop de 200 € per persona...), en un recorregut molt interessant per dins la muntanya, i al cap d'una hora i mitja sortim a més de 3.400 metres d'alçada.
El camí cap al refugi del Monch és molt còmode i ràpid, i en menys de 40 minuts ja hi som per descarregar la motxilla i enfilar l'aresta SW de la muntanya.
Aquí també hi ha molt neu a tot arreu, però l'orientació fa que els trams de roca estiguin força nets. De fet, l'aresta comença amb alguns passos de grimpada que no són tampoc massa senzills...

Fa calor i anem tard, però el dia és magnífic!!
Anem alternant passos de roca i trams de neu. Ara ja ens hem posat els grampons i els trams de roca es fan força incòmodes, així que a vegades preferim passar per la neu i estalviar-nos el xerriqueig constants de l'acer contra la roca, i aquella sensació tan precària...
Anem guanyant alçada, mica a mica ens aconstem a l'aresta final.
El darrer tram són un conjunt d'arestes esmolades, de roca o neu, amb un pendent considerable a cada costat. Però preferim pujar sense corda per tenir més llibertat de moviments i, per tant, més seguretat.
El darrer tram d'aresta de neu ens porta al cim. Allà descobrim l'Eiger, i la seva terrorífic aresta de la via normal, per on cal baixar després de pujar la cara nord, o més modestament, l'aresta Mittellegi.
Al fons veiem els cims del Valais, carregadíssims de neu i sense cap traça visible, encapçalats pel Dom, i amb la Lenspitze i el Nadelhorn en un segon nivell.
Estem una bona estona al cim, el temps acompanya i l'entorn és espectacular, amb les geleres que conflueixen a la plaça Concòrdia i amb tots els quatre mils de l'Oberland davant nostre.

Més tard, traiem la corda per assegurar la baixada i tornem cap al refugi. Ja tenim el primer quatre mil de l'any!!

3 de juny 2018

Cadí, canal Amagada

Enguany, amb la gran quantitat de neu caiguda i el temps prou bo per mantenir-la, ens ha permès d'acomiadar-nos de la neu amb una bona canal a la nord del Cadí.

Vam arribar amb el Moi a Prat de Cadí sense saber massa on aniríem, però veient que tothom anava a la canal Amagada, doncs la tria ja es va sola.
La canal Amagada, com diu el nom, no és visible des del Prat. Comença a la base de l'Ordiguer i marxa en diagonal cap a la dreta.

Molta neu a baix, menys a dalt, i bastant toveta. Però hi ha una bona traça que ens permet progressar prou de pressa.
Darrera nostre, la Cerdanya i la barrera nord que ens acosta a França.
Al capdamunt de la canal trobem el ràpel equipat que ens permet de canviar de canal i baixar fins a la Sàbat. Un ràpel curt i un flanqueig aeri, i tornem cap amunt.
A la canal Sàbat la neu ja està millor i en condicions prou bones com per pujar desencordats.

Amb una esgarrapada fem el darrer tram, el més vertical i més interessant de la pujada, i arribem a la carena.
Fa un dia excepcional, gaudim de la carena del Cadí i anem passejant fins a l'inici de la canal del Cristall.

Un ràpel curt i precari (instal·lat en un tronc clavat tal qual a la neu) ens porta a la zona amable de la canal, des d'on podem baixar còmodament.
Una baixada que a la part final, ens permet contemplar el mal que han fet els allaus, emportant-se per davant grans exemplars de pi negre. Això ens dóna la mesura de l'excepcionalitat d'aquest hivern.