19 de juny 2014

Cresta de la Clusa

Fa cosa d'un parell d'anys que es va equipar aquesta cresta, en un recorregut que té força més de ferrada que d'escalada en cresta. A sobre deixo la bona ressenya que va fer l'Engarrista, on també hi podeu trobar més informacions pràctiques.

La cresta, mig amagada pel bosc, està prop de Sant Romà de la Clusa. Per anar-hi, jo vaig deixar el cotxe a l'àrea recreativa del Clot, des d'on es fa un bonic itinerari circular.

L'aproximació és senzilla per la pista i un camí més o menys senyalitzat. Ben aviat em trobo al peu de la primera torre, amb uns primers passos que potser són els més difícil de la cresta, però que a pèl es fan prou bé.

Després és una successió de rapels i grimpades, on la principal dificultat consisteix a trobar les anelles de rapel.... La xemeneia de III/IV em feia patir, però també es fa bé sense assegurar-se, la roca és molt ferma i els passos són curts.
Ben aviat arribo a l'engorjat de la Foranca i, per atravessar-lo, han ideat una mena de rappel dirigit que a mesura que vas baixant, et va acostant a l'altre vessant. Curiós i divertit.

Després esperen una bona colla d'esglaons amb un inici ben desplomat, i un tram posterior de IIIº de debò, amb una roca no massa fiable. Aquí cal anar molt en compte.
Del tram de cresta del mig del bosc no en tinc cap imatge, no val massa la pena aquest alternar caminar i grimpada fàcil.... Però després una llarga cresta de bona roca i grimpada fàcil però entretinguda, em deixa al cim, reconciliat altra cop amb l'itinerari!

Ara un parell de rapels em deixen al peu de la cresta on hi ha el camí que em retornarà al cotxe, però val la pena fixar-se en tota la cresta que encara poden anar equipant (a sota), si tenen l'objectiu d'arribar fins al Sobrepuny.
A sota podeu veure el recorregut damunt de mapa i, al Wikiloc, hi trobareu el track.

13 de juny 2014

Corredor Gigoló al Cambredase, Torre d'Eina, i cresta del pic del Boc o dels Llosers.

Aquest dilluns, amb el Pep, vam voler fer una sortida per provar les botes de cara als Alps, on tenim ganes de fer-ne alguna d'aquestes on tan necessites anar bé a la roca com a la neu. Abans, amb les Cletes havies de fer, però amb l'oferta actual, costa saber què et pot anar millor o pitjor....

Suposàvem que a la nord del Cambredase encara hi hauria neu, i la vam encertar. Des de l'estació intermitja de Sant Pere dels Forcats, on vam deixar el cotxe, es veu molt bé tota la paret (a sobre) i vam poder triar quin material ens convenia. 
Després d'una aproximació còmode i sense neu, vam enfilar el corredor Gigoló. I va ser una ascensió molt agradable, una temperatura òptima, molt bona neu que arribava fins dalt, i cap problema de caiguda de pedres des de les parets laterals, que estan netes de neu.

Així que vam poder pujar d'una tacada sense haver-nos d'assegurar.
A la carena ens va rebre un fort vent de sud, així que ens vam abrigar i vam enfilar el camí cap a la Torre d'Eina, llarg però sense cap dificultat, on comença la cresta que porta cap el pic del Boc, que també es coneix com a cresta dels Llosers.

Per sort, el vent de sud va afluixar de cop tan aviat com vam començar a baixar en direcció nord, perquè a la roca descomposta de la cresta només hauria faltat que algun cop de vent ens fes perdre l'equilibri....
La baixada cap al peu de la torre d'en Xillén (a sobre) potser és el tram més desagradable i perillós de la cresta, amb un pendent fort i una roca putrefacta. De fet, la roca de la pròpia torre també fa una mica de por, però ens mirem la via que hi puja des d'aquest vessant i ressegueix tot de fissures...

Flanquegem per l'esquerra i enfilem la torre nord per unes plaques tumbades on cal continuar anant amb compte de no fer-ne baixar cap de grossa.
Fins al cim del pic del Boc, el tram més interessant que trobem és l'anomenat pas del Viloncel, perquè sembla que hi ha una pedra, que no vam saber veure, on algú hi va trobar una gran semblança amb aquest instrument musical.

Aquí ja deixem les roques més trencades i entrem en un tram d'esquistos compactes que ajuden a superar un tram que no passa de IIIº i on no pensem que no cal encordar-se gràcies a la solidesa de la roca.
Arribem al cim del Boc per una cresta molt més sòlida, on els esquistos s'alternen amb els marbres i el gneis.
De bloc en bloc, seguint una cresta amb trams molt esmolats i aeris i altres més senzills, anem progressant en direcció nord i cap el pic de l'Orri.

En un collet, abans d'arribar-hi, decidim començar a baixar tot flanquejant en diagonal descendent. I potser ho fem massa aviat, ja que al final hem hagut de desgrimpar per arribar a la vall de Planés....

Per sort, el camí que baixa per la vall és deliciós i molt agradable! Després, agafem una pista molt evident que ens torna al cotxe tot planejant.
Una ruta llarga i entretinguda que ha valgut molt la pena i que podem veure a sota i al wikiloc. A vegades no cal anar massa lluny per trobar una bona ascensió!!

Per cert, el test de les botes va ser molt positiu.....

4 de juny 2014

Llo, via Phil Gondoux al Castell de Vidre

La vall de Llo sobretot és coneguda perquè a la seva capçalera es considera que hi neix el riu Segre. Però a la base de la vall, prop del poble, hi ha algunes zones d'escalada, a part d'una via ferrada. La majoria d'aquestes vies són d'esportiva, però a la peculiar agulla del Castell de Vidre en trobem algunes de diversos llargs, i amb un cert caràcter d'aventura.

Amb el Pep, ens vam decantar per la via Phil Gondoux per motius obvis. Una via que també està descrita en la guia d'escalades al Pirineu nord, on no la deixen malament. És la número 2 de l'esquema de sota, 100 m repartits en tres llargs de V+, V+ i V. La 1 és la via normal i la 3, Donjons i pitons, 6c, 7a+ i 7a.

El Castell de Vidre és una agulla singular, sobretot des d'un punt de vista geològic. Els dos primers llargs discorren damunt de marbres, i el darrer, d'esquistos. A la guia, des d'aquest punt de vista, parlen de gresos i gneis i no n'encerten ni una.
L'aproximació es fa seguint la pista asfaltada que entra a la vall i per on no es pot circular amb cotxe, fins arribar a la cara est de l'agulla, molt evident. Llavors només cal pujar pel dret sense camí, fins arribar al peu de via.

Al primer llarg, el pas més difícil és just a l'inici, després de xapar el primer parabolt, després ja es tracta d'anar fent. Tot el llarg és de placa, i els marbres no són precisament massa adherents....  
El segon ja té un altre aire, més atlètic i sostingut, s'ha d'anar treballant sense posar-se nerviós perquè els parabolts no estan a prop i no sempre es poden reforçar els passos! Però la roca és sòlida i el llarg acaba sent molt bo. 

El darrer puja per l'esperó de la via normal i és força més curt que els altres dos. Aquí notem el canvi de roca cap a uns esquistos compacte i sòlids que tenen l'estratificació favorable, el que fa que la dificultat baixi força.
El cim és sorprenent, una plataforma gairebé plana, molt estreta però on s'hi està molt còmode. Això si, sense moure's gaire perquè el buit és important per tots els costats!

Davant nostre veiem l'ermita de Sant Feliu (a sota), a la zona de vies esportives i, al darrera, la carena dels pics de Coll Roig i el Carlit, encara amb força neu.

En resum, una via curta i agradable per una tarda de bon temps (és cara est), on cal portar alguna cosa petita a part de cintes, per reforçar algun pas llarg. La baixada la fem en tres rapels de reunió a reunió.