28 de jul. 2016

Mont Blanc, des de Gôuter, 40 anys després

El 19 de juliol de 1976, ara fa 40 anys, una mica sense voler tal i com abans es feien les coses, vam acabar pujant al Mont Blanc amb el meu pare. Ens acompanyaven el Cortina (àlies Màquines) i dos capellans, Mn Serra i Mn Viladés. Cap dels 5 hi havia estat mai i l'experiència era més aviat limitada, però ens en vam sortir sense problemes.
Era l'any de la Marxa de la Llibertat. Sembla mentida que hagin passat 40 anys i encara haguem millorat tan poc... En canvi el material si que ha millorat, si exceptuem el tema de la beguda!!
Enguany, després de pujar-hi de moltes maneres diferents, he tornat a la via normal de Gôuter amb la Marta i el Moi. Tornar-hi amb la meva filla 40 anys després d'haver-hi anat amb el meu pare, em semblava una bona forma de fer-li un homenatge.

Així que vam sortir de Nid d'Aigle en direcció als refugis de Tête Rousse i de Gôuter, en un dia magnífic.
El refugi nou de Gôuter ens va estar observant durant tota l'aproximació, on vam complir tots els rituals. Primer, travessar el corredor aprofitant alguna pausa de les pedres que hi cauen, després la llarga grimpada semi equipada fins al refugi antic.
Finalment, seguir l'aresta de neu que ara porta al refugi nou i abans era el primer tràmit per atacar la muntanya.
El nou refugi és còmode però terriblement car, dormir 55€ i no hi ha descomptes, sopar 30€, esmorzar 15€, la cervesa o l'ampolla d'aigua, 6€... L'estratègia que vam utilitzar va ser posar el despertador a 2/4 de 2, estalviar-nos l'esmorzar i menjar un parell de galetes mentre ens equipàvem.

Volíem sortir aviat i vam aconseguir sortir els primers, el què ens va donar molta tranquil·litat i ens va permetre pujar sense presses. Després, al refugi Vallot ens vam encordar.

El dia era prou bo, però ens va bufar sempre un vent fred i emprenyador que no ens va permetre gaudir de l'ascensió tal i com haguéssim volgut.
Això si, el joc de llums de primera hora va ser realment bonic i suggerent, i la sortida de sol ens va atrapar a l'inci de l'aresta de les Bosses, que porta al cim.
No cal dir que estàvem molt contents a dalt, tot i el fred intens i el vent que no parava. Així que, després de les fotos de rigor, no vam trigar massa a girar cua i tirar cap avall.
Una baixada en la que vam gaudir dels jocs de llums i ombres que el sol i els núvols ens van oferir sense treva!!

19 de jul. 2016

Cerdà-Vergés i Cerdà-Pokorski al pany nord del Calderer

El diumenge 3, amb el Pep i l'Anna, ens animem a provar una de les vies bones de la nord del Pedra, la combinada Cerdà-Vergés i Cerdà-Pokorski. En realitat volíem seguir a dalt amb la Cerdà-Anglada, però no hi vam ser a temps.

Avui ens fa un dia collonut, res a veure amb el de l'Homedes. Aquí també estem sols, una altra diferència important... Bé, fins que arriben dos moianesos ben trempats que ens aniran seguint tot el dia. 

L'aproximació és força evident, cal anar cap a la base de la Piràmide, i la via comença just al seu extrem esquerre, sota d'un diedre molt evident. De ressenya agafem la que va fer el Luichy.

Pugem a pèl el primer tram de III+ i ens encordem a la bauma. Aquest primer llarg fa que la via tingui un inici desagradable, sobta la roca trencada, la poca adherència, la verticalitat.... Després, ja ens hi anirem acostumant.
El segon llarg és, per a mi, el més dur de tot el conjunt. Un diedre molt vertical, amb trams desplomats, completament desequipat, que cal treballar bé i amb calma. Sobretot perquè la roca no és massa abrasiva.
El tercer també és finet, però es deixa fer molt millor.

Després arribem a la feixa per un quart llarg molt trencat, on cal anar molt alerta, tot i la baixa dificultat. Allà comencem la segona via amb un flanqueig a la dreta i un diedre vertical atletic i evident que ens porta fins al tram més complex.
Una tirada curta amb un tram de 6a ben protegit, però on cal no entretenir-s'hi massa, i un darrer llarg difícil, el vuitè, on cal donar la talla sobretot al sostre de sortida. 

Fins ara hem anat molt bé, l'escalada a l'ombra és agraïda i la companyia encara més!! 
A partir d'aquí venen dos llargs de sortida més senzills però on cal no badar. Costa trobar la ruta si no la coneixes i també té algun tram vertical que pot sorprendre.

Després ja sortim per la Pany en un parell de llargs fins al prat superior, on ens desencordem i continuem grimpant fins al Collet de la Cova i la bretxa del Gat.

Una cervesa al refugi ens servirà per acabar de gaudir d'un dia rodó en gairebé tots els aspectes!

14 de jul. 2016

Vall d'en Bas a la paret del Gneis del Gra de Fajol

El passat 26 de juny, amb el Manyo i l'Anna, ens acostem fins a Ull de Ter amb la intenció de tastar la famosa paret del Gneis. L'objectiu, la via Vall d'en Bas, que la del costat se'ns escapa una mica...

Amb la bona ressenya de dalt aconseguim arribar bé a peu de via. Una aproximació poc clara, però molt lògica, que fa una gran diagonal fins al collet lateral on ens apareix el Balandrau al davant (a sota), i des d'on cal baixar seguint un filó d'ofites fins que podem saltar a la base da la paret.
Som tres i la via fa cinc llargs. Després d'una llarga deliberació ens adjudiquem els llargs i a mi em toquen el primer i el quart.

Quan engego, el dia és una mica núvol, amb algunes boires juganeres que impedeixen que passem massa calor i que ens donen una lluminositat especial a les fotos.

Aquest primer llarg ens serveix per veure que la paret no s'assembla de res a la Dent d'Orlú! L'adherència és força absent perquè pujarem tota l'estona per la superfície d'estratificació que està recoberta per una capa de quars molt poc adherent.
El segon manté la tònica amb un pas més complicat que en l'anterior, però es deixa pujar molt bé. 
Segurament el llarg més difícil és el tercer, amb un tram de 6a molt fi, però que està ben assegurat. Aquí ja hem anat trobant el què d'aquesta roca tan peculiar.
Torno a passar davant pel quart llarg, que comena amb un sostre més espectacular que difícil.
I continua per una placa fissurada amb les assegurances molt separades que al principi fa una certa angúnia, però que finalment resulta prou agradable. 

Finalment, l'Anna tanca la via arribant al cim, i just després el dia s'obre. Tindrem una bonica baixada!!

11 de jul. 2016

Via de l'Alicorn, al Coll Roig

Tot i la calor, amb l'Anna que ja puja d'escalar a Montserrat, fem una escapada de tarda al Coll Roig. L'objectiu: l'Alicorn, una via que conec bé i que ja se que patirem... Més o menys segueix la ressenya de més amunt, cortesia dels Visas.

Avui, u de juliol, la pista d'accés està força malament i haurem de caminar mes del compte, però ben aviat som a peu de via amb la primera suada!
L'Anna arriba fàcilment a la primera reunió, així que em toca a mi. El lloc és genial, la roca molt bona i la via ben estètica, però costa posar-s'hi amb les assegurances tan allunyades i aquesta sensació de que pots relliscar en qualsevol moment...

Lentament vaig pujant fins arribar a la primer cornisa. Llavors puja l'Anna gaudint de valent.
Des d'aquí enllaço els següents trams fins sota el llarg final. El primer pas és un desplom durillo, però després les canaleres ja són com les de sota i, mica a mica, van afluixant.

El tram més difícil de la via és el darrer llarg, que li cedeixo a l'Anna amb un petit engany!! Es queixa una mica, però al final se'n surt la mar de bé!
Al cim, acabem de gaudir de la tarda, i ja només ens queda tornar cap al cotxe i anar a buscar una cervesa fresca.

8 de jul. 2016

Homedes al Gat

Aquests dies he coincidit amb l'Anna, una espeleóloga inquieta que darrerament li ha agafat el gust a fer via llarga. Després d'un parell de tardes a Malanyeu i al Cingle de la To, s'anima a venir al Pedraforca. La via escollida és l'Homedes, que fa anys que no faig, però que conec molt bé.

Agafem una bona ressenya que he trobat a la xarxa, i ens n'hi anem un diumenge ennuvolat.
Davant nostre hi trobem una cordada exageradament lenta, que ens exaspera i acabem avançant al pas de la Z, fins allà dalt, paciència i aguantar la fresca del matí!

Acabem fent reunions intermèdies per no estar parats, però l'escalada és agradable i ella s'hi troba molt a gust. Així que ens anem turnant de primer.
Després del pas de la Z i del primer tram més complicat, avancem de pressa pels pendents senzills que ens han de portar sota el cap del Gat.
Després del flanqueig que va a buscar la canal del Gat, arribem sota el cap. Allà cal tenir en compte que la reunió està situada uns metres per sobre, al peu d'una línia de xemeneies.
Aquests darrers 3 llargs són els millors de via, aeris i amb algun pas compromès. Així que arribem a dalt ben feliços i coincidint amb el sol que acaba de trencar els núvols!
Esmorzem amb calma gaudint del moment, i llavors només ens resta fer el bonic rappel cap a la bretxa del Gat, que uns companys capten des de la paret del Collet de la Cova amb una bonica fotografia!