Cadí, canal amagada, la darrera sortida del 19

Aquest any està fent un hivern peculiar, sec i poc fred. Una combinació que ha deixat a punt les canals que normalment no n'estaven fins a la primavera...

Així que el 31 de desembre ens hi vam acostar amb el Pep i la Queralt. No teníem clar l'objectiu i dubtàvem entre l'Ordiguer i l'Amagada. Veient que aquesta darrera estava en condicions, unes condicions òptimes i molt millors que la darrera vegada, vam tirar amunt.

Neu dura, grampons des de Prat de Cadí, una mica de traça, poc fred,..... les condicions perfectes!!

Tot i algun ressalt de gel, no veiem necessari encordar-nos i així anem pujant. Arribem bé al final de la canal i fem el ràppel que ens deixa a mitja canal Sàbat... 

Aquí també hi trobem molt bones condicions!

La rampa final de sortida és dreta, però no té cornisa i està en bones condicions, així que ben aviat de l'ombra al sol...

A dalt, ens relaxem, gaudim del paisatge, mengem, i veiem Montserrat al fons com una illa solitària....

Després caminem per la carena amb neu molt dura fins al coll de la canal del Cristall, per on baixarem.

Una baixada que no té res a veure amb les baixades primaverals, amb neu toba i agradable..... Tota la baixada és una rampa de neu dura o molt dura, on qualsevol patinada podria ser fatal! Quina diferència amb quan venim amb bon temps....

De fet, no ens traurem els grampons fins Prat de Cadí! Però ha estat una jornada increïble, sobretot per la Queralt que s'estrenava en aquest món!

Breithorn Central i Occidental, des del Plateau Rosa

Després de pujar i baixar bé del Cerví, ens quedem uns dies encara a Cervinia. Tenim diverses possibilitats, però estem en plena onada de calor, i sabem que la neu està en molt males condicions. Llegim que els dos dies anteriors hi ha hagut un desaparegut en una esquerda al Breithorn, un mort al Pollux, un altre al Gran Combin.... I tots per culpa del mal estat de la neu.

Així que busquem una ascensió senzilla i ràpida per poder tornar abans la neu no s'estovi massa, i agafem de bon matí el telefèric que puja al Plateau Rosa (3.479 m). Des d'allà pugem seguint les pistes d'esquí fins al Plateau Breithorn, on ens ajuntem amb els que venen del costat suís i han pujat al Klein Matterhorn.

El dia és excel·lent i càlid, i admirem els diversos quatre mils que tenim a l'entorn, com el Cerví i la Dent Blanche...

Va bé anar per les pistes perquè és terreny segur, però ens avisen clarament dels riscos de sortir-en!

Dalt el coll veiem els dos cims bessons. Nosaltres pujarem primer al Central (a la dreta) pel dret, i després seguirem l'aresta en direcció oest fins el cim occidental.

Ens encordem, que no se sap mai, i anem pujant sense presses fins a la rimaia, que passem bé per la vora esquerra.

Trobem un sector més glaçat que fa que l'ascensió tingui una mica més de gràcia, i ben aviat som a la cresta ben a prop del cim del Breithorn Central. 

Aquí estem sols, res a veure amb la gernació que omple el cim occidental...

Fem algunes fotos al cim i admirem el veí massís del Mont Rosa, una opció més llarga i complexa que hem descartat per l'estat de la neu, però que mantenim a l'agenda....

Ara ja només queda seguir la cresta en direcció oest. Una cresta que no és ni gaire complicada ni gaire llarga, tot i que el sol ja escalfa de valent i la neu comença a estovar-se.

Mitja hora més tard som al cim occidental, on gairebé hem de fer cua per poder arribar-hi..... 

Ja només queda tornar, baixant per la gran traça, que trobem convertida en un riu per la gran quantitat de neu que s'està fonent, i tornar a les pistes després d'agafar algunes dreceres!! 

A sota podeu veure el mapa de la zona, amb un itinerari que és evident però que podeu trobar al track del Wikiloc.

Comabona, cara nord. Ruta Mendizale.

Aquest hivern tan curiós que està fent, amb poca neu però amb els corredors en condicions prou bones, ens ha permès d'anar a la paret nord del Comabona pujant en cotxe fins el mateix refugi de Prat d'Aguiló. Això permet d'atacar una paret allunyada com aquesta des de ben a prop. Si que la neu i el gel del darrer tram de pista la feien perillosa, res que no pugui resoldre unes bones rodes de contacte o unes cadenes.

El dimarts 8 de gener sortim del refugi, planegem cap a l'est, sota un cel encès i carregat de bons presagis. Vaig amb el Pep i el Francesc Sàbat, amb qui espero poder celebrar l'any vinent del 50è aniversari de la primera ascensió al corredor que porta el seu nom.

Pugem lleugerament, travessem el bosc i ens encarem a la paret nord, on hi arribem ben aviat.

El corredor, a sota, té 4 punts clau.

El primer, a baix de tot, és una xemeneia curta que no té més dificultat que la poca neu que hi ha no estigui glaçada.

El segon arriba després d'un tram curt de neu i consta de dos llargs de 30 m i és el pas clau de la via. Mirant les ressenyes, veiem que quan hi ha molta neu, aquest tram es pot evitar per l'esquerra fent una volta. Aquest tram és conegut com a entrada directa.

El primer dels dos llargs consta d'una cascada majoritàriament en gel, de pendent fort (75-80º), però amb diversos punts on assegurar-se a la roca amb friends i tascons.

No n'hi havia en excés, de neu i gel, però es passava més o menys bé.

Vam fer reunió en una cornisa a la dreta, on hi ha 2 claus. 

El segon llarg puja per sota d'una cascada foradada fins que s'acaba el gel. Llavors cal sortir per la roca, en un tram vertical sobre roca delicada, bastant atlètic.

Després seguim pujant pel corredor i travessem el tercer cercle, sense cap dificultat. Girem a la dreta fins posar-nos a la vertical del cim.

Ara ja només es tracta d'anar pujant per la neu, a vegades dura, a vegades més tova, sense trobar cap traça.

Però abans de la carena encara trobem una darrera dificultat, una barrera rocosa on fem el darrer llarg.

La dificultat no deu superar el IV+, però amb els grampons als peus a mi em va semblar més difícil que algun V+ que he fet darrerament... el pas està protegit per un clau, però també hi entra alguna altra cosa.

Finalment, una bonica pala de neu dura de bon pendent, ens deixa dalt la carena.

Aquests dies el contrast entre els vessants nord i sud és espectacular. Així que ens traiem els grampons per arribar fins el cim del Comabona.

Per baixar només queda seguir la carena fins el pas dels Gosolans i acabar d'arribar altra cop al Prat d'Aguiló. Una bona ruta, en un racó solitari, molt recomanable.

Roc del Boc, corredor central

No hi ha res com una bona sortida per Sant Esteve per fer baixar l'àpat de Nadal! I com que les condicions per les canals es mantenen, anem a la vall de la ribera de Planés per acostar-nos a la cara oest del Roc del Boc per provar la canal Central (al mig a la foto de dalt).

L'aproximació és còmode, hi ha poca neu al camí, i la trobem dura i amb plaques de gel. En una hora i mitja estem al peu de la canal.

Sabem que hi ha reunions equipades, però al tram inicial no les sabem veure.... Pugem sense encordar-nos fins al començament de les dificultats, un tram de mixte on només cal anar alerta de no relliscar.

El problema principal és la protecció, sempre bastant precària i amb aliens i tascons petits.

Després arriba un segon tram amb més gel i una petita xemeneia. Aquí hi ha una xapa abans de la xemeneia.

I a la sortida, la primera reunió muntada, amb un parabolt i un espit.

Després, un tram llarg de neu amb bon pendent però sense complicacions, ens porta fins a la cascada. Un tram ben glaçat que deu tenir uns 70º, on vam posar 2 bons cargols de protecció. Un gel en bones condicions, on s'hi notava el pas de la gent.

Sortint de la cascada trobem la darrera reunió equipada, des de la qual es pot rapelar la via. Allà pleguem les cordes i continuem per un corredor senzill fins al tram de sortida.

Aquí dalt el corredor es divideix en dues branques, i cal agafar la de la dreta, obviant una reunió amb un parabolt vermell que hi ha a l'esquerra, que pot provocar alguna emmerdada...

Arribem a una cresta secundària eixuta, on no cal treure grampons perquè de seguida torna la neu.  

Alguns flanquejos fàcils però aeris ens porten a la cresta final, i al cim.

Però a dalt encara no s'acaben les dificultats, per baixar cal continuar la cresta en direcció nord. Aquí si que ens traiem els grampons, hi ha poca neu i fan més aviat nosa.

Arribem al pas del violoncel i baixem amb un ràpel de 25 m. 

Al coll, tornem a equipar-nos de punxes i tirem avall, per retrobar el camí de pujada, i intentar arribar al cotxe amb les mínimes caigudes, que el camí es manté encara ben glaçat!