29 de gen. 2012

Esperó Nan, a la serra de Busa

Aquest dissabte ha estat un dia de retorns, he tornat a Busa i he tornat a deixar-me enredar.... El Mohawk i el Jortx tenien moltes ganes d'anar a pujar l'esperó Nan, situat molt a la vora del Jardí botànic, el que em feia pensar que potser la roca no era tan bona com els hi havien venut.

Però per altra banda, tenia ganes de tornar a fer-ne alguna amb ells, així que m'hi vaig apuntar. L'esperó es veia una via curta i ràpida, ideal per un dia fred i rúfol, com el que va fer dissabte.

L'aproximació és molt ràpida, deixem al cotxe gairebé a la vertical de l'esperó, i en poc més de 5 minuts ja estem a peu de via. De fet, no és massa aconsellable deixar-lo a la vertical estricte, més que res per les coses que van caient cap avall....
Esperant que ben aviat ens toqui el sol, el Mohawk s'apunta voluntari per fer el primer. Un parell de metres de terra poc compactada donen pas a un sostre que s'entesta a fer en lliure, i això que amb un parell de tibades es passa sense problemes! 

Però després ve una placa genial, de roca molt bona i preses franques, que es deixa pujar força bé tot i la verticalitat del tram. El llarg acaba amb un tram putrefacte abans de la reunió, però anant de segon la cosa es veu d'una altra manera!

Llàstima de la boira, perquè l'escalada és molt aèria i amb bon ambient!
A la reunió ens quedem tremolant de fred mentre el Jortx prova el segon. I ho prova amb ganes, però alguna presa que se l'hi esmuny avall se les emporta! 

Quan em toca, comprovo com, després d'un primer tram d'A0 bastant senzill, ve una planxa duríssima i sostinguda, on xapes a la vora d'un sostre i llavors cal anar d'excursió fins a la reunió. Què fort que puja el jovent....

Darrera, el Mohawk mica a mica va superant els trams en lliure, tot i el fred que fot. Sembla que el llarg li ha agradat.
El darrer em toca a mi. Començo a pujar pendent de la roca, però encara és prou bona. Sobretot al tros de 6b, que faig amb algun A0 de suport. Després ja és anar fins dalt intentant que no s'arrenqui cap presa, que et jugues una bona castanya. Res de nou en aquest paret!

Al final encara ha sortit una escalada, que al matí quan plovia no pensava que fos possible! Una via dura, equipada (només vam posa un tricam petit a la darrera tirada), curta però intensa, que amb bon temps segur que es viu d'una altra manera!

I amb un retorn molt còmode per les escales de Busa, cap a Orriols i el cotxe.

27 de gen. 2012

De Serracanya a Berga, caminar per pair l'esmorzar.

Serracanya és una casa pairal que està al límit occidental del Berguedà, entre Montmajor i Navès, on han muntat un tinglado per caçadors ben curiós, i molt friki. Val realment la pena de veure-ho, almenys a mi m'és impossible d'explicar-ho. 

Però també hi fan el millor esmorzar que he vist mai. Hi ha una gran llar de foc rodona, on tens barra lliure de botifarres per coure, torrades amb all i/o tomàquet, embotits de tota mena, plats de cullera i de forquilla.... 

Doncs diumenge passat vam anar-hi a treure el ventre de pena, i ho recomano de debò! Després, clar, alguna cosa havíem de fer per cremar-lo, així que vam idear una caminada de tornada cap a Berga.
Des de Serracanya vam tirar enrera en direcció a Montmajor. Inicialment travesses unes zones de bosc, però ben aviat entrem en un paisatge agrícola, que només ens deixarà de tant en tant.

El recorregut és força atractiu fins a Montmajor, després, en canvi, hi ha un tram cap a Montclar i la carena de Casserres que està gairebé tot asfaltat.
Abans d'arribar a la carena, ens distraiem amb la fauna, primer és una baralla força curiosa entre un corb i un aligot, que acaba fent marxar a l'aligot de la zona.

Després és la troballa macabre d'un teixó atropellat a la pista, i que algú ha enfilat damunt de la bionda. Un bon exemplar que ha acabat de mala manera....
La ruta no té massa història, i va recorrent conreus i boscos de pins i alzines, enmig de ramats de vaques o ovelles. De la carena baixem cap a Sant Quintí, a punt d'acabar d'enrunar-se al costat del seu immens teix, voltem Casancots i pugem a Avià, des d'on arribem còmodament fins a Berga.

Són unes 5 hores i mitja, amb un recorregut que he penjat al wikiloc, i que no van aconseguir que recuperéssim la gana fins a l'endemà!

25 de gen. 2012

Passatgers del vent a la Roca dels Arcs

Dissabte ens vam retrobar amb el José Manuel, amb qui ja feia massa dies que no coincidíem. De fet, tenia més ganes de retrobar-lo que no d'anar a la via que em va proposar, i és que les vies desplomades de 6b obligat no són el meu terreny de joc preferit!

Però de tant en tant, tampoc està malament de sortir de la zona de confort, i anant amb un escalador de garantia com ell es pot intentar qualsevol cosa!!
Després d'un primer llarg molt poc fotografiable i amb un únic pas cabró, però quin pas..., deixo que ataqui el segon, que comença per un flanqueig a l'esquerra força senzill i que ben aviat es complica.

Mentre va pujant, no deixo de pensar en com ho faré per seguir-lo.... Per on ell ha pujat només bufant una mica, jo vaig a empentes i rodolons, algun A0 i algun repòs, fins aconseguir arribar a la reunió amb els braços inflats. I és que la via està assegurada d'aquella manera, espits vells que es mouen, i no precisament a prop els uns dels altres!
Mentre veig com una cordada comença la que em sembla que és la Tierra de nadie, el Jose ataca el tercer llarg que em tocava a mi. Un llarg que no passa de 6a vilanoví....

Però realment el trobo més senzill que l'anterior. tot i això, agraeixo haver resistit la temptació d'haver-lo intentat!
El quart és el llarg estrella, aquí si que cal donar la talla. Després d'un petit sostre, apareix una placa contínua i desplomada de 40 metres sense descans, que encara te un bombo intermedi, on les preses es fan petites, per acabar-ho d'arreglar!

Sort que després la dificultat afluixa i els darrers metres abans de la reunió em reanimen... Així que al darrer torno a tirar de primer.

No sortim per la via original, si no per on es veu que surt tothom, pel darrer llarg del Somni de Quimfer, un llarg realment molt bo i d'una dificultat com Déu mana!

Després correm-hi tots que el Jose te un dinar, però això ja és una altra història....

23 de gen. 2012

Jardí botànic, a la serra de Busa.

Amb el Toni hem tornat a escapar-no cap a la serra de Busa, encara que avui la via no ha estat tan encertada com altres dies.... De fet, mirant i remirant només hem sabut trobar la ressenya d'un altre habitual de la zona, l'Edunz, que he deixat a sota perquè està molt ben feta.

Només alguns apunts. Cal canviar a la descripcióde l'aproximació quan parla de deixar el cotxe 100 m després d'unes runes, ara són 100 m després d'una casa nova. L'altre és més relatiu, i fa referència al tram de V+ del quart llarg, que a nosaltres ens ha semblat més difícil que això. Però potser és que la roca no mata...., o pot acabar fent-ho!

El que si que fa aquesta via és fer honor al seu nom, encara que sigui un jardí botànic una mica monòton, sempre vas trobant les mateixes espècies: sabines, argelagues, algun boix, plantes herbàcies que se't fiquen al nas....
Després d'una curta pujada arribem a peu de via, i allà tenim dues opcions. Ens mirem bé l'entrada directa, però afortunadament optem per entrar lateralment. Penso que és molt més aconsellable, perquè així no tires damunt del company tot el que cau mentre escales, i tots dos estem més tranquils.

Les dificultats del primer llarg, pel que fa al grau, es concentren en la bona fissura que es veu a la foto de sobre, fins arribar a l'alzina. Després venen les altres dificultats, que consisteixen en travessar la pròpia alzina i diverses sabines. Sobretot la darrera, just abans de la reunió, que és la que té més gràcia!
El segon llarg potser és que ens va agradar més, sobretot perquè és escalada pura i dura. Després d'una sortida en diedre herbaci, on pots posar alguna peça grossa (els camalots del 3 i del 4 els vam utilitzar a gairebé tots els llargs), cal fer un bonic flanqueig per una placa vertical i compacta. Al bell mig, una fisura permet de protegir-se i acabar d'arribar a l'esperó.

L'esperó és molt aeri, la roca és bona i està ben protegit, és com una anècdota del què és la resta de la via.
El tercer llarg és molt curt, i suposo que es podria enllaçar amb l'anterior. Però si la via ja és poc fotogènica, llavors ja es perdrien totes les opcions de fer alguna foto interessant! I també suposo que llavors la corda tindria força fregament.

El quart i darrer, és possiblemente el més dur i obligat de la via. Un llarg de navegació, on cal una mica de nas per trobar el recorregut i amb la roca de qualitat força variable. Combina trams de fissura ben protegibles, amb trams de roca compacta o terrosa on no es pot posar res.

Per sortir-ne, cal flanquejar a l'esquerra travessant una incòmoda sabina, i pujar per una placa plena de molsa, però ja més fàcil.
En aquest cas, arribar al pla de Busa va ser una alegria més gran que en altres vies! Suposo que si la via es fes més guanyaria molts punts, però ara està plena de mates i escales amb la sensació d'haver oblidat l'eina d'esporgar, amb una roca que només és bona a estones. Te la sort que es pot protegir bastant bé, i que les reunions solen estar fora de la línia de tir de tot el que fa baixar el que puja davant! Això si, porteu cintes pels arbres i friends grossos, nosaltres no vam utilitzar ni els tascons ni els aliens, i el més petit que vam posar va ser el camalot de l'1.

Una via que et deixa una sensació estranya, de gust agredolç, molt poc domesticada i d'on en surts ben esgarrinxat. Una via per escaladors enamorats de Busa i que els hi agradi de fer el mico per les sabines!

19 de gen. 2012

El Coscollet, des de Peramola.

Fa poc, vaig veure un post d'en Jaume Aguadé, que explicava un volta pel vessant sud del Coscollet, i que em va agradar molt. I diumenge vaig enredar a la Clara per anar-hi.

Vam anar fins a Peramola, i d'allà vam pujar per la pista de Cortiuda fins a la casa de Torrent, on vam deixar el cotxe. De seguida vam veure les marques de pintura groga i blava que marquen el camí que puja cap a la Roca del Corb, així que vam començar sense problemes i amb una mica de fred.

El recorregut va cap al coll de Mu, però no vam resistir la temptació d'acostar-nos a veure les restes de construccions troglodítiques que hi ha a les seves baumes.
Al coll de Mu (a sobre), deixem les marques que van cap a Sant Honorat, i seguim en direcció nord per l'obaga. Ben aviat ens apareix al davant lo Coscollet i el tossal de l'Obaga de la Font, on haurem d'enfilar-nos.

Tot aquest primer tram de camí, fins a la casa de Santpou, recorre sobretot per dins del bosc i és poc agraït.
Però ben aviat canvia el caràcter del camí. Arribem al peu de les roques i el camí gira cap a l'oest, ran de les parets, i comença a pujar fort per l'anomenada canal de la Jaça.

La canal supera amb gràcia diversos graons rocosos i va combinant trams drets i pedregosos, de mal pujar, amb flanquejos molt relaxats i amb unes bones vistes sobre Sant Honorat.

Abans d'arribar a la carena, un pas una mica més exposat està equipat amb un parell de cordes que hi donen seguretat. No és gens difícil, però imagino que en cas de trobar el terreny moll deuen anar la mar de bé!
A la carena, baixem una mica per l'obaga, per enfilar en direcció al Coscollet enmig d'una magnífica boixeda, sense un camí clar, seguint rastres que permeten d'avançar sense problemes sempre de cara al cim.

Allà, l'espectacle és impressionant, sobretot quan s'arriba des de la pista sense ser conscients de la paret que s'obre de cop a sota mateix de la carena. Tot i haver-hi pujat escalant, reconec que treure-hi el cap de forma sobtada, fa impressió!

La vista des del cim és molt bona sobre tot el Prepirineu, tot i que vui fa una mica de calitxa. Nosaltres ens fixem amb la punta característica del Cogulló de Turp, on hi vam estar fa poc i, al darrera, el Cadí amb un aspecte gens hivernal.
Per tornar, anem cap a la casa d'Aubenç, sòlida però mig enrunada, tot un símbol de l'abandonament de les masies de muntanya. 

Pugem a la collada d'Aubenç i, sempre seguint la carena, anem fins el tossal de Coll de Prat, enmig d'una altra boixeda i un paisatge obert que gaudim tot caminant enmig d'una llum hivernal de sol que camina cap a la posta.
Tot i la llargada del recorregut (uns 22 kms i uns 1.300 m de desnivell), sentim una mica la tristesa de que la ruta s'està acabant. Veiem Cortiuda a sota, on hi arribam còmodament pel coll de Creus.

Travessem les poques cases del veïnat, amb alguna alzina realment monumental, en una ruta on no hem trobat absolutament a ningú, si exceptuem algun gos tancat a les masies.

Un camí molt còmode ens retorna a Torrent, on hi arribem amb el sol amagant-se. He deixat el mapa del recorregut a dalt de tot i, al wikiloc, el track.

16 de gen. 2012

Dent d'Orlú, corredor nord-oest

Tot i la sequedat d'aquest hivern, amb el Toni ja començàvem a tenir ganes d'agafar els piolets, així que dissabte vam anar a veure com estava la neu i si éren certes les històries que explicaven que, allà on n'hi havia, estava dura com una pedra.

Com que a prop no n'hi ha gaire, vam anar una mica més cap al nord, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Tot i que això no ho vam poder comprovar perquè són francesos, i ja sabem com són els francesos, si que hi ha molta més neu.

De fet, sembla un moment idoni per pujar a la Dent, ara. Amb cotxe s'arriba fins a menys d'un quilòmetre de l'aparcament, i al bosc la neu no està malament i hi ha traça. Així que l'aproximació no surt gaire cara.
Vam acostar-nos-hi força refiats. Portàvem una ressenya que parlava de pendents suaus i vam tirar amunt sense assegurar-nos. 

Ben aviat vam ensopegar amb un sector més estret i ple de gel que ens va fer picar una mica, però era de prou bona qualitat i no vam patir-hi massa. Però el pendent cada cop s'anava enfilant més i ens vam trobar abans del tram de nerets amb una cara de dir: "No ens hauríem d'haver assegurat?"
Però els nerets no es veien malament i vam continuar pujant sense treure la corda. Sabíem que feia poc havia pujat un gavatxo en solitari i això ens donava confiança.

Després arribes desseguida a la canal final. Aquí la ressenya també ens va enganyar una mica, sobretot perquè a la part de baix el pendent és més suau. Però ben aviat ens trobem en que la neu és cada cop més dura i el pendent més fort.
El tram final es posa realment dret, i la neu desapareix sota d'una gruixuda crosta de gel o neu reglaçada, on amb prou feines aconseguim clavar les puntes dels grampons.

Però tot el què és bo s'acaba, i arribem a la cresta final on podem gaudir de l'escalfor del sol, que encara no havíem vist en tot el matí. Del cim ens en separa una cresta preciosa, aèria i penjada, però amb una neu molt bona que tan aviat s'enfonsa com la trobem reglaçada.
Pels volts de la una del migdia arribem al cim en un dia espaterrant. Allà mengem alguna cosa enmig de la solitud més intensa. 

Fins que atret per la curiositat d'anar a veure què és allò que es mou allà dalt, apareix de sobte un trencalòs que ens fa unes quantes passades ben a prop per tal d'assegurar-se que no som comestibles!!
Mirant al voltant, ens sorprenen els contrastos entre els diferents vessants de les muntanyes. Si mirem cap al nord, veiem els vessants pelats de les cares sud. Si mirem cap al sud, al fons pareixen les muntanyes que ens són més properes i on la mancança de neu és general.

Però davant nostre apareixen alguns cims secundaris, com el de la fotografia de sobre, amb la neu enganxada com si fóssim als Andes!

Mica a mica baixem per la via normal, convertida en una pala completament gelada, i on anem molt amb compte de no ensopegar amb els grampons. Seria gairebé impossible parar una caiguda en aquestes condicions!

Ens aturem a mirar la cara est (a sota), amagada sota una capa de neu que gairebé no deixa veure la roca, i ens dirigim cap al bosc per retrobar els nostres passos del matí.

Per arribar al peu de la canal hi ha diverses possibilitats. Després d'haver-hi estat, el més recomanable és pujar per la via normal i després flanquejar a buscar el peu de la canal. Però nosaltres vam anar seguint unes traces que hi pujaven directament, i no sé si vam fer bé. En tot cas, al Wikiloc he deixat el track del recorregut.