31 de maig 2010

Justel-Hita-Picazo a la Torre de Lleida (Esplovins)

Feia temps que no podia coincidir amb en Xavi Grané, però aquest dissabte hi ha hagut una conjunció astral que ho ha fet possible. I hem acabat anant a la Justel-Hita-Picazo, una de les vies més llargues de la cinglera d'Esplovins.

Aquesta via, més maca i més difícil del que imaginava, i del que aparenta, està gairebé tota reequipada amb parabolts excdepte els dos llargs que coincideixen amb la Roberto Fernàndez, tot i que ningú sap massa per on passa. A sobre hi he deixat una ressenya del Ballart que no va massa desencaminada.

L'aproximació nosaltres la vam fer pel dret. Vam tirar amunt per les xarxes de la carretera, buscant els antics corriols fins un primer mur, on una cadena ajuda a pujar (a sota, un tram més complicat que el primer llarg de la via!). Després la lògica marca com arribar a peu de via, a la dreta del diedre evident del segon llarg.
Després d'un primer llarg d'aproximació, el segon puja per la placa de l'esquerra del diedre (a sobre), molt maca i ben assegurada, tot i que la roca a vegades es trenca una mica. Però aquesta serà la tònica de gairebé tota la via: cal anar amb compte!

El tercer tira pel diedre/bavaresa recte amunt (a sota), un llarg prou físic i amb algun pas distret. És un llarg d'aquells que arribes ben satisfet a la reunió.
Després del primer bosquet la roca millora una mica, i després d'un cinquè llarg de transició, el sisè és ben compacte i amb passos un pèl estranys i gens fàcils. Però el Xavi està en forma i els va superant sense massa problema.
Finalment arribem al gran diedre que dóna caràcter a la via. I mira per on, em toca fer-lo a mi! Ara entenc perquè el Xavi em deia que comencés jo......

El diedre es dur, sobretot perquè fins aquí anaves trobant parabolts i en aquests llarg, de cop, desapareixen. Pots posar alguna peça, s'hi troba algun clau antic, però el canvi es nota. El pas clau del llarg és a dalt de tot, on cal fer un flanqueig cap a l'esquerra. Dubto molt, però finalment m'entra el linkcam verd en un forat, i llavors passo rabent.
El vuitè llarg, que porta a la segona feixa, també comença fort (a sota), però desseguida afluixa. Aquest tampoc està equipat.
Aquesta via, comparada amb les altres que conec (UES, Eder, Pirata solitari...) trobo que és molt  més homogènia en la qualitat de la roca i en la dificultat, amb passos durs des del segon al darrer llarg, sense desmereixer les altres, obviament!

El novè llarg, i primer després de la segona feixa, és complexe, també. Comença amb una roca sorrenca que et fa estar molt pendent, i amb una dificultat cada cop més alta. El tram abans d'arribar a la reunió es fa mirar especialment (a sobre).

Del següent destacaria un tram d'artificial amb els parabolts allunyats, i amb una sortida delicada on no paren de caure pedres darrera de la reunió. Sort del sostre!
L'onzè llarg comença molt fort, però ben aviat afluixa, i els dos següents, el 12è i el 13è els empalmem en un de sol, aprofitant que aquest darrer és una senzilla caminada per una cornisa.

Ara ja comencem a estar força amunt, i la sensació de buidor sota els peus és notable. Mica a mica el soroll dels cotxes de la carretera s'ha anat esvaint i ja és la tortura dels primers llargs.
Potser la tirada més malparida de la via és la catorzena, però amb l'enllaç que ha fet el Xavi resulta que també em toca a mi!! Ja se sap que de tant en tant aquestes coses passen...

Comença amb un pas estrany abans de xapar el primer bolt, aquí millor no caure! I després és una mena d'exercici arbori, on vas de mata en mata recordant els nostres més antics avantpassats, en una diedre herbós i vertical, ple de fang als replans. 

I acaba amb unaltre pas estrany per entrar a la reunió. Sort que és el darrer!
Un pas atlètic que es fa bé en A0, dóna entrada al tram final i fàcil de la via, que nosaltres vam enllaçar en un mateix llarg, molt llarg.

En resum, es tracta d'una via exigent però molt interessant, que permet de fer un munt de metres en un calcari força bo tot i algunes preses que no aguanten els pesos pesats!

28 de maig 2010

Sultains of swing a la Gorra Marinera

Si la meva poca memòria no em falla, em sembla que a la Gorra Marinera no hi havia anat mai, i menys pel vessant sud que no recordava ni que hi era.... Bé, coses meves! Però aquest dimecres, amb el Xavi Ariño, ho he solventat.

Després de molt temps vaig aconseguir de quedar amb ell, suposo que tenia ganes de fer una visita botànica a les comunitats vegetals dels cims de Gorros i això també hi va ajudar....

Com que el funicular ja torna a funcionar, en un moment som a peu de via. Al blog dels Escalatroncs hi trobareu una ressenya de la via.

Comença ell, amb una diagonal una mica tonta, la roca no és molt bona i els passos són peculiars fins arribar al primer parabolt. Després la cosa afluixa i en un moment s'arriba a la bauma.
El segon té només un pas d'inici, la resta és anar fent i cada vegada més fàcil fins a la reunió, amb un final realment tumbat. La roca ja és molt bona i el dia molt bo, ni calor ni fred.

Avui el Xavi està engrescat, així que ataca el muret de 6a+ amb ganes, puja, puja i, quan és a punt de sortir, cau. Llàstima! Tinc la sensació que només que s'hagués agafat un moment a la cinta per xapar l'hauria tret...., però els esportius estan carregats de manies!
La resta fins dalt ja és anar fent, i de forma ràpida. No es veu gaire gent a part d'una cordada al Gorro Frigi, suposem que a la via del Carles.

Allà faig temps mentre el botànic comprova com les comunitats d'Erodium rupestre (a sota) no pateixen massa pel pas d'escaladors, i han pogut florir. Segur que és una planta que moltes vegades heu admirat, perquè està als cims montserratins i de Sant Llorenç, i prou. És un endemisme d'aquestes dues serres.

Però els científics seriosos com ell no en tenen mai prou, i ara hi haurem de tornar d'aquí a uns dies per comprovar si fan o no llavor. Així que si teniu alguna recomanació.....

27 de maig 2010

Raül-Cervera a la Talaia Gran

Després de la sortida nord-catalana, dilluns vam baixar a Montserrat amb el Toni, i la Raül-Cervera de la Talaia va ser l'objectiu. Una via llargament perseguida, em costava trobar algú amb qui anar-hi, com passa amb moltes clàssiques on tothom ja hi ha estat. 

Tot i això, m'ha costat trobar bones ressenyes, així que m'he entretingut a fer-ne una que em sembla més encertada que les que he vist per la xarxa i a les guies, d'acord amb l'equipament actual de reunions.

L'aproximació és molt agradable, pel camí de Santa Cecília fins el coll del Migdia, llavors només cal baixar una mica per la canal i seguir uns minuts el camí de Sant Jeroni, que passa pràcticament pel peu de via.

El primer larg sobta una mica, la roca no és molt compacte i ben aviat la paret s'adreça. El pas de 6a està ben equipat per fer-lo en A0 (a sota), però la resta del llarg és ben obligat fins a la reunió, que es fa en una alzina.
Mentre pujava el Toni, des de la reunió em mirava l'agulla de la Pilota de Futbol (a sobre), per on discorre la mítica via Dribbling, dels germans Masó, que encara no he pogut provar.

El segon llarg també té un tram d'A0, i després puja net fins a la reunió. Sort que el llarg és curt, perquè no és senzill.
El tercer llarg és molt bonic, comença amb un tram vertical a la dreta de la reunió (a sobre), ben assegurat i, a mesura que vas pujant, la dificultat es va reduint. La roca aquí ja és excel·lent.

El petit problema en aquest llarg seria una caiguda a la segona part, perquè hi ha 3 parabolts al tram difícil, un altre uns metres més amunt, i res en els darrers 20 metres (a sota). Però ja pujàvem mentalitzats en no caure....
Abans d'arribar al cim de l'agulla vaig trobar una reunió i la vaig aprofitar, així que va ser el Toni qui va fer de primer els darrers metres fins al cim de l'agulla adosada.

Després ve un pas curiós, que els camallargs tenim més fàcil, per xapar el primer parabolt de la paret del davant. Allà comença el llarg més complexe, tot i que està equipat per no patir massa. Primer dos passos d'estreps, algun A0, una sortida en lliure, més A0, i una sortida divertida en lliure des del darrer parabolt fins a la reunió.

Molt pati i molt bona roca, només l'aire que bufava ens va fer patir una mica en algun pas.
Els dos darrers llargs són dues rampes poc complicades que et deixen al cim de la Talaia Gran. No tenen cap assegurança, però tampoc es troben a faltar.

El cim és tan bonic i aeri com sembla de lluny, i situat en un entorn magnífic entre els Ecos i Sant Jeroni, al centre de Montserrat.

Llavors ja només ens queda rapelar cap a la bretxa amb la Talaia Petita, i des d'allà per una canal plena de mates i pedres fins el bosc, des d'on retornem al peu de via resseguint el peu de la paret oest de la Talaia Gran.

La única nota negativa del dia va ser que el refugi de Santa Cecília estava tancat i no vam poder-hi fer la cervesa....

25 de maig 2010

Carena Tarbesou-Roc de Bragues, a l'Arieja

El pic de Tarbesou (a sobre) és un dels cims panoràmics de l'Arieja, o del Capcir, perquè es troba al mig de les dues comarques occitano-catalanes. Com que el dissabte no n'havíem tingut prou de neu, vam anar a dormir a la Restanca per provar de fer el diumenge la carena que va del Tarbesou al Roc de Bragues.

Tota aquesta serralada fronterera entre les dues "comarques" sempre m'ha agradat especialment, boscos espessos de faigs, mulleres, llacs, boscos de pi negre, carenes inacabables..., i un clima sempre molt bo per fer muntanya, quan ho és, clar!

Aixó si, la vall s'omple de francesos tots els caps de setmana, caminadors i pescadors, que els francesos tenen bon gust a l'hora de sortir a la muntanya!

La pujada està sembrada de llacs ben bonics, el blau, el negre,.... Excepte el primer, tots estaven encara ben glaçats. I això que el desglaç baixava fort, amb aigua per tot arreu.
Ben aviat ens trobem amb el mateix contrast que a la serra de Madres, molta neu per tot arreu, però les carenes netes. I davant nostre totes les muntanyes frontereres ben destacades, del Canigó a la Pica d'Estats.

Davant mateix del cim, la Dent d'Orlú (a sota) encara es troba ben carregada de neu.
Des del cim, la vista és molt panoràmica, totalment circular. Després de la darrera experiència en aquest cim, on pensava que el vent se mp'emportaria, finalment l'he pogut gaudir plenament! Al fons, s'aixeca la Pica d'Estats encara ben carregada de neu (a sota).
Al cim i amb els peus ben molls, continuem la carena més tranquil·lament, voltant tot el circ, fins al Roc de Bragues.

Allà mirem per on baixar, i la continuació per la carena, amb la neu molt estovada, no ens fa massa gràcia. Així que tirem avall pel dret, per uns pendents força agraïts que ens deixen ben aviat a la vora del camí de pujada.
Ja a la plana, i mentre collim quatre xicoies per fer-nos una bona amanida arribant a baix, ens fixem amb les galeries que la neu desenterra. Galeries dels ratolins que aprofiten la primavera i la seguretat d'estar encara colgats de neu, per ampliar la família i fer de les seves!

A sota hi teniu el mapa del recorregut i, al wikiloc, el track.

24 de maig 2010

Una volta a la serra de Madres

Aquest cap de setmana hem sortit a veure com estava de neu l'Arieja i el Capcir, quan la primavera comença a avançar, ens agrada d'anar-hi a caminar i veure com el paisatge canvia, com desapareix la neu i apareixen les xicoies i les primeres flors. 
Cada primavera és diferent, i aquesta ens ha sorprès amb una quantitat de neu que no esperàvem, i que arriba fins ben avall, encara.

A la serra de Madres hi havia pujat algunes vegades amb esquís, pel vessant nord. Aquest dissabte ens hem animat a intentar-ho pel sud, des del coll de Sansa. 

Tot i que el camí comença molt còmode, ben aviat hem trobat la neu, inconsistent i desagradable. Ara n'hi havia, ara no n'hi havia, i ben aviat no sabíem si notàvem els peus humits per la neu o per la mullena dels trams sense neu.
El recorregut que hem fet puja per tota la coma dels Ponteils, fins la carena, seguint els senyals de la volta del Capcir. I tan aviat com hem vist un lloc de pas evident, hem deixat l'itinerari principal per pujar directes al cim per una carena nevada.

La segona sorpresa ha estat arribar al cim i veure que el vessant nord de la carena estava net de neu. Imagino que la tramuntana que va bufar fort després de les darreres nevades en té part de culpa.
La carena neta ha permès que poguessim baixar més còmodament, vorejant les cornises que pengen cap al sud, fins el bosc, que tornava a estar ben nevat.

Allà la caminada s'ha tornat dura i pesada, així que hem preferit de tirar cap avall pel dret, a buscar el camí de pujada.

Una bona volta en una raconada oblidada del Capcir, que ens ha entretingut durant unes 5 hores. No hem trobat ningú en tot el dia ni hi hem vist cap traça per enlloc, el que dóna una idea de la solitud d'aquestes muntanyes en aquesta època.

20 de maig 2010

Esperó del Místic, a la Roca d'Esparreguera

Fa molts anys, una dona molt sàvia (com totes les dones) que es diu Sara Montiel, ja va proclamar que tot és relatiu. I si no us ho creieu, només heu de fer una ullada a les ressenyes de la Pericman i de l'Esperó del Místic, buscar-hi les 7 diferències (costa una mica) i després anar-hi. Segur que a la tornada el que més us costarà és trobar-hi cap semblança....

La qüestió és que el dimarts a la tarda vam anar a l'Esperó del Místic amb el Mohawk. Reconec que em va estranyar que volgués anar a fer aquesta via, més tard ja vaig veure que el xicot en realitat tenia un altre projecte.

Una bona ressenya d'aquesta via la trobareu a cal Escalatroncs. Particularment em va agradar molt. La roca és excepcional, està ben assegurada i es fa molt de pressa. Nosaltres vam trigar una hora i escaig a fer els 5 llargs. Clar que, venint de la Pericman, tot ve de baixada!

El primer llarg te un desplom tonto a l'inici, que em va agafar massa fred (com que no hi ha aproximació...), i la resta es fa molt bé.
El segon llarg és més compacte i sostingut, sobretot sostingut. Però no té cap desplom tonto i es deixa fer tranquilament. La roca és una passada, de fet a tota la via, i nomes cal tenir paciència i anar buscant les preses, que sempre hi són.
El tercer comença fàcil, un pas en un esperó cap a l'esquerra, en una curta placa de forats, i després ja es va tombant.

Els dos darrers el Mohawk els va enllaçar sense problemes, el quart recorda una mica el segon, i el bombo final no té cap secret, com més a la dreta, més fàcil!

Nosaltres anàvem amb una sola corda de 70 m (després vaig entendre la insistència en anar amb corda simple), però tot i això amb 4 rappels ràpids vam ser a peu de via, on hi havia un parell de paios que es miraven amb insistència la motxilla del Mohawk.

Ja ho dic sempre que s'ha d'escalar amb motxilla!
I després ho vaig entendre tot: el seu projecte real era la Top rope, un 7b d'un bordillitu que hi ha sobre el càmping, amb un accés cabró i ple d'arítjols!

La veritat és que no sé si era 7b o no, però desplomar, desplomava!