Aiguille de l'M, esperó NNE

Diuen, perquè jo no he anat a comprovar-ho, que davant de la presó de Marsella hi ha un bar amb un gran rètol que diu: "Millor aquí que al davant". A les Aiguilles Rouges passa una mica això, que quan a les seves germanes grans del davant hi pinten bastos, s´hi està força més bé.

Però després de tres dies traginant per les Rouges, el darrer dia vam decidir amb la Lu de fer-ne alguna a les Aiguilles de Chamonix.

Aquestes agulles tenen un accés relativament senzill des de l'estació intermèdia del telefèric de l'Aiguille du Midi, relativament perquè llavors tenim entre 1h30' i 3 h fins al peu de les vies. Al tractar-se de cares nord i de cims de més de tres mil metres, requereixen bon temps per anar-hi tranquils.

La pluja de cada nit ens va fer decidir per anar a la més menuda de totes, l'aiguille de l'M (a dalt es veu perfectament d'on l'hi ve el nom) que, tot i això, puja fins els 2.844 m d'alçada. De les dues vies que ens havíem mirat, vam descartar la Menegaux de la cara nord perquè estava ben mullada (a sota) i vam acabar a l'esperó NNE, una gran clàssica, que puja per l'esperó de l'esquerra. Aquí hi trobareu una descripció detallada.

Ens vam embolicar una mica per les pedreres, i vam trigar prop de 3 hores a arribar-hi, en comptes de les dues habituals. L'itinerari és força evident, només cal seguir les fissures més evidents de les plaques de l'esperó. Una bona ressenya no està de més, perquè la via està pràcticament desequipada. Nosaltres tan sols vam trobar algun clau vell en alguna reunió.

El temps va ser un anar i venir de boires, però ens va respectar força l'escalada (a sobre, la Lu al primer llarg i, a sota, jo mateix al segon).
La roca és un granit magnífic, sòlid i una mica patinós, no és el granit rosat de les fotos de les cares sud d'aquest massís. I pel que fa al grau, potser un pel pujat de to. A sobre, començant la quarta tirada, una placa lleugerament desplomada, llisa i sense gaire presa, on calen peces grosses (que no teníem) per assegurar-se. L'hi donen IV+ !

Això si, l'ambient està garantit. Només cal veure pujant a la Lu amb la gelera de la Mer de Glace al fons (a sota).

Hi ha un parell de llargs de Vº, com el de sobre, que són més complicats que molts 6a de Banyadores (Lu dixit) , i en el primer d'aquests em vaig emportar un bonic vol en una patinada.

Després dels 8 llargs de la via, podem veure la Lu somrient arribant al cim (a sota), abans de saber que a la baixada calia travessar la gelera dels Nantillons sense tenir grampons ni piolet.

Des del cim, quan la boira s'obria, ens permetia d'entendre millor on érem amb perspectives com la de l'aiguille des Deux Aigles, sota l'aiguille du Plan (a sobre) o la del cim dels Grands Charmoz (a sota).

Després de menjar una mica, tres rappels ens van deixar al coll (a sobre, el primer rappel que surt del mateix cim). Amb una llarga i entretinguda baixada cap a l'oest, seguida d'una petita ferrata cutre, vam arribar a la gelera dels Nantillons que es va deixar travessar sense problemes.

I a l'hora que era, amb el telefèric tancat, ens va tocar baixar a peu fins baix de tot, amb el temps just perquè se'ns fes negra nit arribant a Chamonix !