30 d’ag. 2012

Ferrades de Vallcebre

Les úniques vies ferrades que tenim a la comarca del Berguedà, són les de Vallcebre. Un projecte que va començar amb la ferrada de les Roques de l'Empalomar, va continuar allargant-la, i ara n'han obert una altra, la ferrada del cingle de cal Curt, força més difícil i exigent.

Aprofitant que el turmell esquinçat ja se m'està posant a lloc, aquest dilluns vam pujar amb el Toni a fer les tres d'una tirada. A l'esquema de sota, la nova ferrada del cingle de cal Curt aniria per les roques de la dreta de la Canaleta.
L'aproximació a la primera ferrada és curta, només cal pujar un collet i baixar uns metres per l'altre costat, fins trobar l'inici a la dreta. Més detalls a la web dels aperturistes.

Això de les vies ferrades és una bona opció per poder gaudir una mica del vertigen i la verticalitat als no escaladors, pels escaladors, en canvi, sol ser una bona distracció i una oportunitat d'exercitar els braços. I sempre de conèixer alguna nova raconada!

La via, en general, és prou senzilla perquè tothom la pugui fer sense problemes. Hi ha trams molt verticals, però està prou equipada per no patir. De fet, els únics passos compromesos, són alguns on els graons no acaben d'estar situats on ens agradaria.
Des del cim, baixant uns pocs metres, comença l'ampliació, que consisteix sobretot en anar baixant i flanquejant, passar un pont tibetà i pujar a l'agulla de dalt.

Llavors retornem al collet i a la canal de baixada i, uns metres més avall d'on hem començat l'anterior ferrada, marxem a l'esquerra fins al peu de la paret i inici de la ferrada del cingle de cal Curt.

Com que la paret és curta, la via va pujant i baixant amb llargs flanquejos molt distrets.
Després comença una sèrie de murs desplomats, on caldrà tibar de valent de braços, i que ens acaben deixant dalt de la carena.
I al final, un tram molt bonic de carena ens retorna al collet i al camí de retorn, tot voltant una altra agulla on s'hi han equipat tot de vies d'esportiva, que algun dia haurem de pujar a provar!!

El conjunt de les tres ferrades ens ha comportat una mica menys de 2 hores de cotxe a cotxe, i ens hi hem divertit força! Però ja sabeu que to plegat és molt relatiu...... El millor de tot, és que el turmell sembla que ja està bastant arreglat!

22 d’ag. 2012

Sant Honorat, via Núria en solitari

Fa un parell de setmanes, abans de desllorigar-me el turmell i haver de fer repòs obligatori, vaig fer una escapada a aquesta via que puja per l'esperó nord de la mola de Sant Honorat. Encara no feia la calor d'aquests dies i sent un vessant nord vaig pensar que podria ser possible de fer, però la veritat és que sort n'hi va haver que corrien núvols i tapaven el sol!!

A dalt he deixat les ressenyes de la zona fetes pel Xavi, molt bones com sempre. Però si ho voleu contrastar, aquí, aquí i aquí, en trobareu més sobre la Núria.

L'aproximació és una mica enrevessada, sobretot perquè el camí al final es va mig perdent i cal tenir intuició per arribar bé al peu de via. Carregat com anava, arribar-hi em va costar haver de patir una bona suada.

Però un cop allà, ja només és qüestió d'anar pujant seguint les assegurances. La via comença amb un desplom i uns passos d'A0, i després continua molt vertical. Però la roca no té res a veure amb la majoria de vies del massís, va de bona a molt bona i pots refiar-te de preses que en altres vies dubtaries!! Aquest primer llarg el vaig trobar llarg, interessant i exigent en algun pas.
El segon també comença fort, però després d'uns passos d'A0, ja afluixa clarament, i llavors comença la segona part de la via, molt més senzilla, però amb alguns sostres que cal superar i on tampoc pots córrer. Aquí els espits a vegades costen de veure i és fàcil despistar-se, però vaig seguir sempre la lògica, i anava trobant els espits sense problemes!

Anant sol i amb corda de 70 m, l'estratègia que vaig fer va ser ajuntar el segon i tercer llarg, i el quart i cinquè, de manera que vaig poder fer la via amb quatre llargs, encara que alguns ho eren molt, de llargs.

I el darrer (a sota) pensava trobar-lo molt pitjor de roca, però la veritat és que es passa molt bé en lliure, i amb la pila d'assegurances que hi ha es pot agafar amb molta confiança! Fins i tot la llastra es veu prou bé....
Va coincidir arribar a dalt, i sortir el sol! Vaig quedar ben aclaparat mentre ho plegava tot per tornar al cotxe....

El camí de tornada no té massa secrets, ressegueix l'altiplà i arriba a una pista molt pedregosa que enllaça amb la inicial molt a prop de Castell-llebre. Una tornada prou llarga, però que almenys és còmode, i tota pla i baixada!

14 d’ag. 2012

Pica d'Estats per la cresta oriental i els pics de Canalbona

L'any passat ja vam pujar a la Pica des de l'estany de Solcèn i la vall de Riufred i, a la tornada, mirant el mapa, em van venir moltes ganes de provar de fer aquesta llarga volta. Sobretot després de veure que la cresta, tot i que la roca no és gaire bona, era prou interessant.

Així que fa deu dies vaig escapar-me ben d'hora de casa per pujar fins a l'estany, deixant el cotxe als orris de Carla (2 h des de Berga). El dia era collonut, i el contrast de temperatura feia que l'estany quedés cobert d'una petita boirina, mentre em mirava la canal de baixada.

Des dels Orris, un camí senyalitzat et porta ben de pressa fins els bonics estanys de la Gardella, situats sota la punta de Romaset. La senyalització s'acaba a l'estany de Canalbona, però el camí segueix prou clar i marcat amb fites fins a sota del port de la Gardella.
Llavors la ruta és ben senzilla, es tracta de pujar a la carena i anar-la seguint. Primer s'arriba fàcilment a una punta innominada de 2.851 m, a partir de la qual la cosa s'embolica. 

Cal desgrimpar fins a la primera bretxa, per pujar al llom següent per un mur força dret i exposat. Però la roca, tot i que cal provar-la, és millor del què m'imaginava. Una darrera pujada em deixa al pic Oriental de Canalbona.

Sempre seguint la cresta, aèria però poc difícil, baixo al port de Canalbona, on acaben les dificultats principals. Pujar al pic de Canalbona ja només és qüestió de trobar l'itinerari i de tenir cames! Des d'aquest cim, mirant enrere, es pot apreciar molt bé la cresta que acabo de passar, amb un ambient mineral que em recorda els Alps Marítims!
El camí cada cop és més agradable i, a partir del port de Riufred, es converteix en un camí normal. Aquí ja veig el tram final, i començo a sentir veus i a veure gent. s'ha acabat la tranquil·litat del solitari!

Al pic Rodó de Canalbona travesso la barrera dels tres mil metres, mentre veig com el cel comença a ennuvolar-se.
Ben aviat arribo a la punta Gavarró, des d'on ja s'aprecia la gernació que ocupa la Pica d'Estats. 

Aquí la cresta es torna a complicar, però només són dos trams molt curts on cal tenir cura de no relliscar, abans d'arribar al cim més alt de Catalunya. On cada cop que hi pujo m'hi trobo algun amic o conegut!!
Un mossec i cap avall, que ara el camí ja el conec. Segueixo el camí en direcció al Montcalm fins al coll de Riufred, i giro cap avall sota la mirada astorada de la corrua de gent que puja a la Pica i que no entén cap a on vaig.

El camí comença amb una petita tartera, per passar per un tram més pelat i perillós (millor per l'esquerra) fins arribar a la neu, que està tova i es baixa molt bé. El camí és força còmode fins arribar a l'estany de Riufred, situat en un racó especialment feréstec (no s'ha de fer cas a les fites que marxen a l'esquerra, el millor camí passa a ran d'aigua).

Llavors comença una petita tortura, i és que el camí que baixa a Solcén és dels més malparits del Pirineu. Molt dret, enfangat, cobert d'un herbassar...., tot plegat fa que la possibilitat de no relliscar sigui ínfima!

Però amb molta paciència i algun cop de cul finalment arribo a l'aparcament, content d'haver fet una volta llarga, original i entretinguda, per arribar a la Pica d'Estats! Podeu veure-la a sota i al wikiloc.

9 d’ag. 2012

L'Argentera sud, via normal

L'Argentera és el cim més alt dels Alps Marítims, amb els seus 3.297 metres d'alçada. És un cim bífid, i la punta sud es la més alta de les dues. 

Per pujar-hi per l'anomenada via "normal", cal pujar primer al curiós refugi Remondino (a sobre). El refugi està situat a 2.430 m, així que parteix més o menys per la meitat el desnivell de 1.700 m que hi ha entre el cotxe i el cim. També es pot pujar i baixar en el dia, que és que vaig fer jo, sortint de l'aparcament de bon matí, per un camí força còmode de fer i ple d'isards confiats.
A partir del refugi comença un món molt més mineral, primer cal travessar un caos de blocs senyalitzat amb fites (els "ometti", que diuen els italians), tot i que n'hi ha tantes que al final no saps massa quines seguir! I després fer la forta pujada fins al Passo dei Detriti (a sobre), una llarguíssima tartera que baixa des del coll i que, quan la vaig veure, intentava convèncer-me que per allà no era....

Però si que ho era, tot i que al final la forta pujada que salva 600 m de desnivell de cop, era de més bon fer del què aparenta.

Vaig veure que hi ha molta gent que no passa més enllà d'aquest pas, que dóna a la cara sud de la muntanya.  Per continuar cal agafar una estreta cornisa (cengia) que ratlla tota la paret sud fins a les xemeneies finals. Tot i que hi ha alguns passos equipats amb cadenes, de tant en tant trobem algun pas de II o IIIº.

En qualsevol cas, encara que la major part de la cornisa sigui prou senzilla, és molt estreta i cal anar amb compte i sense gens de vertígen perquè qualsevol relliscada pot ser fatal.
Aquest dia vaig fer la pujada tot sol, i només em vaig trobar dos italians a mitja cornisa, on vam haver de fer equilibris per creuar-nos sense tirar-nos daltabaix. 

A les xemeneies finals, que també tenen algun pas de grimpada, la imatge de la cornisa fins al coll és espectacular! (a sobre). Abans del cim, també es veu molt bé la solitària punta nord i l'esmolada cresta que la separa de la sud.
Al cim, aprofito per menjar alguna cosa i retratar-m'hi amb una petita corda que algú ha deixat penjada a la creu. Tot plegat sento uns crits llunyans: són els italians que intenten dir-me que els hi baixi la corda, que se l'han deixat allà!

Retorno al coll amb la corda, però ells ja han tirat avall. Els atrapo abans d'arribar al caos de blocs i acabem de fer junts el camí. Són un parell de genovesos que se sorprenen que els mig entengui quan parlen en genovès, el que permet una bona conversa sobre el trist destí de moltes llengües sense estat que encara es parlen a Europa, però que temo que no superaran el segle XXI.

Són moments en què t'adones que tampoc estem tan malament, segons amb qui ens comparem!
Una ruta que teniu dibuixada a sota, amb el track al Wikiloc.

6 d’ag. 2012

Corno Stella, vies Pilastro di Oscar i Barone rampante

El Corno Stella, la banya que apunta cap a les estrelles, és també un dels pocs cims importants dels Alps Marítims que no té via normal. La seva cara sud és una sòlida muralla de gneiss amb un desnivell de 500 metres entre el cim i el punt més baix de la paret, plena de vies d'escalada de tota mena.

Feia temps que no agafava el meu company silenciós i el treia a escalar, però davant d'aquesta gran paret, la motivació i les ganes van ser molt superiors a les dificultats. Així que amb el silent partner, la corda de 70 m i tot el material, vaig pujar a veure la paret.

El temps ara ja era bo, i la previsió acompanyava, així que, a primera hora del matí, deixo el cotxe a l'aparcament d'on surt el camí del refugi Bozano, més amunt de Terme di Valdieri. 
La pujada fins al refugi Bozano, situat molt a prop de la base de la paret, és molt còmode i agradable, d'aquells que pugen força, però que gairebé no es nota. Un camí que supera 800 m de desnivell en poca estona i que s'agraeix, especialment quan et toca de fer-lo tan carregat.

Abans d'arribar al refugi, la paret ja se'ns mostra sencera. Encara està a l'ombra i fa una certa impressió, per uns instants dubto de si no he triat un objectiu que em pugui venir massa gran, però ben de pressa desterro els pensaments negatius i arribo al refugi.

Allà, una porta grabada amb un missatge, que també és ben positiu (a sota) i que tradueixo més o menys així: Gaudeix bé el dia d'avui, perquè la vida és això. En el seu breu curs de 24 hores hi trobaràs totes les realitats i veritats de l'existència. Perquè l'ahir no és més que un record i el demà només una idea. Però un avui ben viscut fa que cada ahir sigui un record feliç, i cada demà una visió d'esperança. Així que gaudeix bé del dia d'avui.
Arribo al punt més baix de la paret, on comença la via Pilastro di Oscar, una via poc o molt equipada, de dificultat sobre el V/V+, amb les reunions rapelables. Les xapes, això si, a distàncies italianes! Però és fàcilment protegible, ja que hi ha fissures per tot arreu. Podeu veure'n una ressenya aquí.

A la base ja m'he tret tots els fantasmes i començo amb ganes. El primer llarg és una placa travessada per un sostre que em posa les piles, i em concentro en la dura tasca de l'escalador solitari. Plaques, fissures, algun sostre, més plaques,..... Ara pujo, després munto reunió, baixo a desmuntar, torno a pujar...., i així llarg a llarg vaig guanyant metres sense ni tan sols mirar el rellotge, envoltat d'aquest entorn tan mineral i feréstec!
Una mica més tard arriba una cordada de Grenoble, però es posen a la via del costat. Mentre pujo, de tant els veig que també van guanyant metres i, al darrer llarg, arribem junts a la darrera reunió de la via, situada a la feixa intermèdia de la paret.

Després de 8 llargs pujant i baixant, feia estona que m'anava mirant la part superior de la paret, on pensava pujar-hi per la via Campia, una gran clàssica, però amb una ombra de dubte pel cansament acumulat i els núvols que havien anat guanyant terreny. Però parlo una estona amb els francesos i em diuen que van a la mateixa via que volia anar jo i, quan els hi dic que passin davant que aniran més de pressa, em sorprenen convidant-me a escalar amb ells!

Així que fem una cordada de tres, on tirarà davant sempre la noia, no em pregunteu perquè. M'hi volen, així que no em queixo!
Els problemes venen després. A la noia, com a moltes escaladores que conec, li agrada el metall més que a la garses, així que de seguida deixa la via clàssica i es desvia cap a l'esquerra, on la roca és més compacta, la paret més vertical, i hi ha més parabolts.....

Quan els hi comento que no devem estar a la via bona, que no hi hauria d'haver parabolts, ja no tenim gaires opcions, així que seguim pujant per una via que resultarà ser la Barone rampante (6b, 6a+ obligat, podeu veure la ressenya aquí), molt més difícil que la Campia, poc assegurada però que no passava de V!

La via és molt dura i sostinguda, amb alguns passos on he d'apretar fort per passar amb un mínim de dignitat, sobretot perquè la Pierrine no sempre se'n recorda de recuperar-me la corda tal i com m'agradaria..... això si, la roca és excepcional i el lloc encara més!!
Però el temps ha anat empitjorant a mesura que escalàvem, i fins i tot ens han arribat a caure quatre gotes un parell de cops. Ara les tempestes ja ens estan envoltant i en algun punt fins i tot dubtem sobre si continuar o tirar avall, però ells són valents i jo també, i arribem fins a la darrera reunió de la via.

Allà pleguem i no pugem al cim, tot i que només ens quedaria una caminada de 15 o 20 minuts, però l'espectacle de llamps i trons fa que no tinguem gaires dubtes en tirar avall, que ja hem estat prou de sort d'haver pogut arribar fins dalt de la via!

Fem quatre ràppels fins a la feixa, on recupero el meu material, i llavors amb un altre de curt, una desgrimpada i un darrer de 50 metre, arribem a les tarteres de peu de paret.

Al refugi em despedeixo d'ells, i continuo cap avall a buscar el cotxe. 

De baixada, a la vora del camí, em trobo aquest làrix esparracat pels llamps, que segurament podria explicar-me alguna bona història sobre supervivència!

2 d’ag. 2012

Mont Bego i vall de les Merveilles

El segon dia, amb el temps millorant ràpidament però encara amb l'aire força fred, vaig travessa el túnel de Tende per passar al costat francès, on hi ha el parc nacional del Mercantour, que fa la mateixa funció que el de l'Argentera però pel costat francès.

Aquest túnel, no deixa de tenir una història curiosa perquè és com una mena de túnel del Cadí, només que gratuït i obert l'any 1882, quan ambdós costats de la frontera actual pertanyien al Piemont, ja fins de l'antic regne d'Itàlia. Imagino que en aquest cas no tenen excusa per dir que no està amortitzat!

Avui faré una ruta ben llarga, amb la travessa del mont Bego, per conèixer bé les valls de Fontanalba i Merveilles, i els seus gravats rupestres. Per això surto de bon matí del final de l'estreta carretera de Casterino en direcció al refugi privat de Fontanalba. Un recorregut còmode i planer, on aprofito per gaudir de l'explosió de natura de l'estiu.
Quan arribo al refugi estant a punt de sortir un grup per fer una visita guiada a una part dels gravats de Fontanalba, per damunt dels bonics estanys Jumeaux (bessons).

Sembla ser que, aquestes valls al voltant del mont Bego, fa cosa d'uns 5.000 anys estaven habitades de forma permanent i els seus habitants es van dedicar a anar gravant a les roques tot d'escenes quotidianes. Els materials són pel·lites lleugerament metamorfitzades i fortament polides per les geleres, amb una pàtina vermellosa d'òxid fèrric, el que els hi va proporcionar un bon quadern de dibuix.
Els gravats són de diverses menes, però predominen els esquemes de vivendes i corrals, amb molts bòvids, i escenes de la vida quotidiana sempre al voltant de les activitats ramaderes. També hi ha gravats més simbòlics al voltant de l'aigua i de ritus de fertilitat. 

En total, n'han comptabilitzat uns 36.000 a les dues valls.
Després del recorregut, encaro la pujada al mont Bego pel vessant est, gens senzill. El camí arriba fins una caserna militar abandonada i llavors cal anar pujant per on es veu millor.

Jo vaig seguir algunes traces, però no em vaig estalviar de fer alguns trams de grimpada força aèria i exposada, intercalats amb trams més senzills, fins arribar al cim. Dalt, una parella d'Stambecchi estaven tranquils com uns senyors, i em van ignorar absolutament!
Per baixar cap a la vall de les Merveilles, vaig agafar la ruta normal d'ascensió, que va per l'aresta sud i és realment còmode. El camí porta directament al refugi de les Merveilles (a sobre), però abans d'arribar-hi agafo un camí lateral que volta el llac per damunt.

Curiosament, el paisatge de tota la zona és semblant al granític del nostre Pirineu, però en canvi es tracta de roques sedimentàries, majoritàriament argiloses. Al ser més toves, van patir un modelatge glaciar més exagerat, el que es reflecteix molt bé en el paisatge.
Arribat a la vall de les Merveilles, em delecto una bona estona observant gravats a les roques, entre els quals hi ha el famós "chef de tribu".

També n'hi veig de posteriors, de gravats, alguns de l'edat  mitjana, altres de pastors de fa 100 o 200 anys, algun testimoni militar..... Realment és una zona molt interessant des d'aquest punt de vista, a part de ser una bonica vall de muntanya.

Després el camí puja fins a la Baisse de Valmasque, el coll que dóna pas a la vall del mateix nom, i va baixant de llac a llac fins arribar al refugi de Valmasque, damunt mateix del llac.
Finalment el camí em retorna al punt d'origen, després de prop de 30 kms de recorregut, satisfet d'haver pogut aclarir i entendre el secret d'una vall amb aquest nom tan suggerent com el de les Meravelles! Un recoirregut que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.