28 de febr. 2012

Amanita, el retorn a Canalda

Amb la calor, tornen les ganes de tocar roca, així que amb el José Manuel tornem a quedar i anem a Canalda, que hi tenim feina pendent de fa temps. Dissabte ens decidim per la via Amanita, una bona ressenya dels Escalatroncs ens anima a provar-la.

Es diu de l'Amanita que és de les vies assequibles de la paret, tot i ser una via totalment canaldera. Començo jo, i ben aviat m'ho trobo. El primer llarg no és difícil, però no he vist la primera xapa i he hagut de fer tota la primera part sense cap assegurança....

La roca és una mica dubtosa en alguns punts, i no he pogut posar res en tot el flanqueig. És un lloc per no caure. Abans de la primera reunió, un altre pas estrany que puc protegir amb un tricam negre (a sota).
Almenys el segon llarg ho compensa una mica, la roca és molt bona, hi ha més espits, i una bona fissura a l'esquerra permet de protegit al gust en els trams complicats.

Darrera nostre s'afegeix una altra cordada, això que no sembla que hi hagi més escaladors a la paret, deu ser l'efecte Escalatroncs!
El tercer és un llarg de navegació i poca dificultat, però cal tenir el cap fred i no cometre errors, que en alguns punts la roca no és massa bona. L'arribada a la reunió és peculiar i em costa de trobar, cal arribar fins a una sabiuna i llavors flanquejar uns metres a la dreta, en baixada.

El quart, en canvi, no té res a veure. Un llarg totalment horitzontal, amb un únic pas més espectacular que difícil (a sota).
Costa de saber com muntar la quarta reunió, nosaltres la compartim entre un arbre i un pont de roca. En tot cas, l'inici del cinquè és el pas més compromès de la via, sobretot abans de posar el friend que el protegeix. Després, un flanqueig herbós porta al peu del llarg més dur.

Mentre estem començant el sisè, sentim un terrabastall i sembla que la muntanya ens caigui a sobre, però només és un voltor que estava covant en un niu que hi ha al repla immediatament superior. El voltor es queda volant a prop i esperant per tornar-hi. Quan passo pel costat veig que hi té un ou.

Alerta a futurs escaladors, que quan hi hagi el pollet els voltors no són tan pacífics i la via passa pel mateix niu....

Aquest llarg està bastant equipat, però el trams de V+ són atlètic i obligats (a sota). Abans de la reunió, uns passos d'artificial que es passen millor amb un estrep, i una bonica sortida en lliure.
El darrer ja ens deixa a les feixes de dalt, després d'un flanqueig "panoràmic" (a sobre, la cordada de darrera en aquest punt, vistos des de la carretera), i un pas puntual a l'alçada de la tercera xapa del llarg, que a mi m'ha semblat un bon V.

Per baixar, només cal pujar fins una alsina, per flanquejar després per unes cornises poc evidents fins que mica a mica el camí es fa evident, i llavors seguint les fites s'arriba a baix sense problemes.

Una via realment interessant, on cal anar-hi amb el cap fred, després d'haver deixat els nervis a la tauleta de nit!

22 de febr. 2012

Gel al torrent de cal Beteta, Saldes.

Aquest dissabte passat, la cascada del Pingüí estava força atapeïda d'escaladors. I sent una cascada on cal pujar i baixar pel mateix lloc, ens va semblar que amb les cordades que hi havia ja estava bé.

Anava amb la Queralt i el Toni, i tots vam preferir anar a l'aventura incerta abans de quedar-nos a fer cua...

Sabia que per allà a la vora hi ha un bon salt d'aigua a l'estiu, i vam sortir a buscar-lo. La veritat és que no el vam trobar, però ens ho vam passar molt bé recorrent els torrents glaçats amunt i avall, enmig de la més absoluta de les solituds!

Al final vam enfilar el torrent de cal Beteta, completament gelat. Inicialment fa un parell de bons ressalts, no gaire alts però bastant verticals (a sobre). Després ja continua sent un llit gelat, amb algun salt curt, que dóna una mica de gràcia a l'anar pujat.
Per sort, un bon tros amunt, quan ja començàvem a desistir, apareix un salt glaçat tal i com l'imaginàvem, estret i vertical.

La cascada estava dividida en dos trams, un primer més senzill (a sobre), i un segon més vertical. Al mig, un tram horitzontal on l'aigua no estava glaçada i on vam haver de passar en oposició, intentant de no relliscar amb els grampons contra la paret del davant. 

Una patinada ens hauria costat un bon bany d'aigua freda!!
Després del flanqueig calia enganxar-se al gel del segon ressalt, és fràgil, per anar pujant fins la sortida, en un llarg d'uns 50 metres.

A sota veiem a la Queralt satisfeta de sortir per salt sense haver caigut a l'aigua!!
Després, vam continuar pujant seguint la tònica de més avall, fins que el torrent ja va esdevenir gairebé pla.

La baixada la vam fer pel bosc fins arribar altra cop a la pista, satisfets de l'experiència i de la troballa!! Un bon comiat de la temporada de gel per aquestes terres baixes!

19 de febr. 2012

Malanyeu. Cascada del salt del Graell

La setmana passada, tot llegint la darrera entrada del blog del Joan B, vaig veure unes fotos impressionants del salt d'aigua del Graell, a Malanyeu. Amb el Toni vam comentar-les tot discutint on anàvem el divendres a la tarda, i ràpidament va arribar la unanimitat.

No esperàvem trobar-hi gaire gel ni de gran qualitat, sobretot a la tarda, però tot just arribar al torrent, era una pista de gel. Així que ja ens vam equipar a baix, i vam pujar fins al salt d'aigua pel llit del torrent amb els grampons posats.
Arribats al primer salt, la veritat és que feia molt de goig, tot i que l'aigua baixava pel mig, el que impossibilitava de pujar-hi sense rebre una bona dutxa freda...., així que vam entrar-hi per la dreta, després de comprovar que el gel de la bassa aguantés.

El llarg comença amb un flanqueig senzill, però delicat per l'estat del gel, uns metres molt verticals, i una sortida en xemeneia entre gel i tosca, bastant precària. 
En el segon llarg, el problema principal va ser arribar al gel, ja que la bassa inferior era una magnífica banyera d'aigua fresca! I just donar el primer cop de piolet, tot el gel inferior s'hi va precipitar.

Afortunadament, a sota no hi ha roca, si no tosca, i els grampons s'hi aguanten molt bé, a la tosca. Ho vam poder comprovar!

Un cop al gel, la dificultat baixa, i se surt per dalt sense problemes.
Com que les dues reunions són al mateix camí, el descens és evident. I de l'aproximació tampoc cal explicar gran cosa, uns 10 minuts des de les escoles.

A dalt he deixat una ressenya de tal i com vam trobar el gel aquest dia. No sé del cert que haguem estat els primers a pujar-hi, però si que no n'he trobat cap ressenya enlloc.

Malanyeu és un lloc especial, mentre nosaltres escalàvem la cascada, a la paret del Devessó hi havia una cordada en màniga curta....

15 de febr. 2012

Una llarga travessa pel Garraf

Aquest diumenge passat vam voler fer una bona caminada per les terres costaneres, a veure si ens treiem el fred del damunt. I realment va ser una bona caminada, però potser ens vam passar de frenada. És el problema de dissenyar recorreguts damunt del mapa, sense massa informació complementària.

Des de Vilanova i la Geltrú, agafem el tren fins al petit nucli del Garraf, per enfilar-nos en direcció a la Pleta, seguint el GR-92, que va pujant de forma molt agradable i tranquil·la.
Abans d'arribar a la Pleta, però, cal travessar per una minsa carena que separa algunes de les grans pedreres del massís, ben actives, i que costa d'imaginar que puguin acabar bé.

Sabem que volem passar per Plana Novella, però arribats a la carena, ens animem a passar per la Morella, el cim més alt del massís i que feia molt temps que no trepitjàvem. A més, tot i l'aire fred, el dia era magnífic!
Mirem el mapa i veiem que no ens caldrà tornar enrera, així que baixem pel dret per l'altra banda fins trobar un camí ample que puja a les penyes de l'Àliga. Allà s'acaba, però surt a l'esquerra un corriol pedregós que va baixant en direcció al Carxol, on acabem agafant la pista principal per arribar a la Plana Novella.

Com que ja és hora de dinar, ens arribem fins al centre budista on et donen dinar sense haver-lo de pagar. Bé, si que cal fer un donatiu de 15 €, però és un donatiu.....

El lloc a mi em va sembla una mica un circ, però només és una opinió. I mal fonamentada!
De la Plana Novella, baixem cap a Jafre, on trobem el GR5 que ve de Montserrat. Seguim un bonic corriol que acaba enfilant-se al puig d'en Carbonell, per baixar després en direcció a Sitges.

L'arribada a Sitges és bastant horrorosa, pel mig d'un polígon industrial. Però després de travessar-lo, recórrer el passeig marítim en direcció al sol ponent, no deixa de tenir el seu encant.

Després, seguim el camí de vora mar entre Sitges i Vilanova, mentre el sol s'amaga i comença la nit. Però el dia s'ha allargat prou com per arribar a les primeres cases de Vilanova amb la llum justa per no perdre'ns ni caure a l'aigua!

En total han estat gairebé 38 km, en una volta que trobareu al Wikiloc i que ens han donat una bona visió del massís del Garraf.

5 de febr. 2012

Salt de Murcurols

Aquest cap de setmana no convidava gaire a sortir a tocar roca, així que vam anar a veure com està el gel de la comarca. Amb el Toni i el Petrus, que no coneixia la cascada, ens vam acostar fins el salt de Murcurols. Una cascada que ja hem utilitzat altres cops per donar sortida a les ànsies de picar gel, sense haver d'anar gaire lluny de casa.

El lloc, bonic per ell mateix estiu i hivern, assegura tenir sempre aigua en circulació, així que hi havia possibilitiats de que s'hagués glaçat, amb les temperatures que tenim aquests darrers dies.
Quan ens hi vam acostar, les temperatures érem realment gèlides, i un ventet que bufava a estones, encara hi ajudava. Tampoc és que el gel estigués en condicions excel·lents, però si que ens va permetre de fer diverses pujades i baixades. 

Sempre ben abrigats, això si.
Pensàvem que amb el fred que està fent, potser el salt vertical estaria format, però la poca aigua que circula aquest hivern pels torrents feia que només es pogués pujar per la dreta.
Tot i un petit incident que va patir el Toni amb un piolet rebel que se li va encarar, va ser una sortida matinal molt ben aprofitada, per anar esmolant les eines, que esperem tingui continuïtat!

1 de febr. 2012

Capvespres (Atardeceres), a la Bessona Superior

Aprofitant i ajuntant totes les engrunes de temps lliure que encara ens quedaven de l'any passat, dilluns vam aconseguir de tenir festa, tan el José Manuel com jo. Tot i això, només disposàvem del matí, així que tocava Montserrat, que ja feia massa dies que no hi anava.

A vegades el cim és més important que la via, i a la Bessona Superior no hi havíem pujat cap dels dos. Després ha resultat que la via era molt maca, tot i el fred que feia.

A sobre he copiat la bona ressenya (com sempre) dels Escalatroncs, que vam trobar molt encertada. El primer llarg potser és el més exposat, però potser és només que t'agafa fred. I ja sabem com són els inicis de via a Agulles.

Després vas pujant amb una roca molt bona, concentrat en escalar, fins que de sobte veus una cosa lluent que resulta que és una expansió... No n'hi ha gaires, però estan on la cosa es complica. També vaig trobar un forat per un tricam petitet.
El segon llarg és curtet, amb només dues xapes, però amb un pas molt interessant després de la segona.

La reunió es fa a l'esquerra d'un bony, per on puja el tercer llarg seguint primer una fissura i, després, un petit bombo.

Fins ara anàvem bé de temperatura, però a l'ombra realment es notava el fred, un fred que deixava escalar, però. I el sol, encara que no escalfi massa, almenys puja la moral! Suposo que també notava l'efecte "roca bona", i és que si després d'escalar a Busa vens a Montserrat, diria que fins i tot puges de grau!
El problema va venir quan vam arribar a la tercera reunió, situada en un replà obert al nord i a l'ombra. Ens va rebre un vent gèlid que no afluixava..., i no ens tocava el sol. Posar-se a la roca sense guants equivalia a perdre la sensibilitat dels dits en un moment....

Contradint l'esperit de la via,hi ha 3 o 4 metres de 6a o V+, no ho sé, on si caus piques a terra. Però hi ha un bon replà que permet d'assegurar com si fessis bloc... Amb bona temperatura tampoc es veia impossible, però amb els dits balbs es va convertir en tota una altra cosa.
Pujant i baixant, al final vam aconseguir de xapar el primer parabolt, i després ja és tota l'estona un A0 fàcil de xapes molt properes, que vam poder fer amb els guants posats.

A dalt la sortida en lliure ens tornava a refredar els dits, però llavors la paret ja tomba, i arribes ràpidament al cim.

Abrigats amb tot el què portàvem, un sol ràppel de 60 m ens deixa al camí per fugir corrents cap al bar, oblidant les temptacions de completar la jornada amb alguna altra via! El resultat va ser una escalada ràpida, a 2/4 de 10 sortíem del bar, i a la 1 ja hi tornàvem a ser!!