Dinastia, a Canalda

Aquest dissabte hem tornat a escalar amb el José Manuel, i hem tornat a Canalda. Aquest cop ens hem decidit per la curta i teòricament senzilla via Dinastia, a l'extrem oest de la paret. A sobre he posat la ressenya dels Kutres, tot i que al blog de l'Edunz també hi trobem una altra bona descripció de la via.

La veritat és que les ressenyes (qualsevol) no fan gaire justícia a la via, nosaltres l'hem trobat força dura i amb passos prou malparits que no sempre tenen la roca que ens agradaria. Normalment els passos durs estan protegits, però sempre des d'un tros avall i, en algun cas, amb claus dubtosos. Però ja se sap que, a qui no li agradi l'aventura amb risc, millor que no escali a Canalda!

El començament de la via és força evident, amb quatre o cinc espits lluents que t'ajuden a passar un desplom (a sota), després d'una placa desequipada amb roca dubtosa on les preses es trenquen (en puc donar fe!).

El més divertit del llarg, a part de la sortida de l'artificial, és el penúltim desplom que trobem abans d'arribar a la reunió. Un desplom on cal encongir-se a dins del forat i intentar d'anar a la dreta sense gaires preses...., i una bona suada!

El segon llarg comença de forma similar, amb uns passos d'artificial i sortida entretinguda. Després un trajecte en forma d'arc farcit de desploms, on no perdrem gaire temps amb les assegurances, primer més aviat cap a l'esquerra i després clarament cap a la dreta a buscar un parell d'espits. 

Un tram on cal tenir les idees clares....

El company té un petit entrebanc i baixa a donar-me l'alternativa..... Mentre el despenjo m'adono que el llarg realment desploma!!

Mentre pujo, al·lucino de la sang freda que ha tingut. Arribo als espits i m'ho miro. Potser es pot arribar al clau escalant, amb un flanqueig a la dreta, però veient l'estat de la roca trio l'altra opció. Estirant-me molt damunt de l'estrep puc xapar el clau, que em permet d'arribar a la reunió per un diedre força podrit (a sota, a la foto que em va fer l'Edunz). 

Després arriba el tercer llarg, que consisteix en un curt flanqueig a l'esquerra seguint una mena de cornisa.

El quart comença amb el típic desplom d'Ae, per anar marxant en diagonal a l'esquerra fins arribar a un tram de roca molt trencada amb dos claus. d'aquí cal sortir-ne clarament per la dreta, buscant la millor roca, per uns desploms on no hi ha res ni cal que intentem posar-n'hi!

Aquest tram final del llarg em va fer patir. Intentava no pensar gaire en una possible caiguda sobre aquests claus mig sortits clavats en un tram terrós de la paret....

Per rematar la via, al cinquè llarg hi ha un dels passos obligats més difícils de la via. Després de dos passos d'Ae, cal sortir en lliure a buscar el segon espit, però almenys aquí el material permet de provar-ho amb seguretat!

Després del segon espit ja només queda una fàcil arribada cap a la cinquena reunió. 

Estem acalorats i assedegats, hem enganxat un dia tòrrid, encara que sigui 5 de gener. Tot i que em sembla que encara que hagués estat glaçant hauríem arribar igual de suats! Són aspres aquestes vies canalderes!!

Després d'un flangueig cap a l'esquerra, enllacem dos rappels de 55 i 35 m i ben aviat som a baix.

Amanita, el retorn a Canalda

Amb la calor, tornen les ganes de tocar roca, així que amb el José Manuel tornem a quedar i anem a Canalda, que hi tenim feina pendent de fa temps. Dissabte ens decidim per la via Amanita, una bona ressenya dels Escalatroncs ens anima a provar-la.

Es diu de l'Amanita que és de les vies assequibles de la paret, tot i ser una via totalment canaldera. Començo jo, i ben aviat m'ho trobo. El primer llarg no és difícil, però no he vist la primera xapa i he hagut de fer tota la primera part sense cap assegurança....

La roca és una mica dubtosa en alguns punts, i no he pogut posar res en tot el flanqueig. És un lloc per no caure. Abans de la primera reunió, un altre pas estrany que puc protegir amb un tricam negre (a sota).

Almenys el segon llarg ho compensa una mica, la roca és molt bona, hi ha més espits, i una bona fissura a l'esquerra permet de protegit al gust en els trams complicats.

Darrera nostre s'afegeix una altra cordada, això que no sembla que hi hagi més escaladors a la paret, deu ser l'efecte Escalatroncs!

El tercer és un llarg de navegació i poca dificultat, però cal tenir el cap fred i no cometre errors, que en alguns punts la roca no és massa bona. L'arribada a la reunió és peculiar i em costa de trobar, cal arribar fins a una sabiuna i llavors flanquejar uns metres a la dreta, en baixada.

El quart, en canvi, no té res a veure. Un llarg totalment horitzontal, amb un únic pas més espectacular que difícil (a sota).

Costa de saber com muntar la quarta reunió, nosaltres la compartim entre un arbre i un pont de roca. En tot cas, l'inici del cinquè és el pas més compromès de la via, sobretot abans de posar el friend que el protegeix. Després, un flanqueig herbós porta al peu del llarg més dur.

Mentre estem començant el sisè, sentim un terrabastall i sembla que la muntanya ens caigui a sobre, però només és un voltor que estava covant en un niu que hi ha al repla immediatament superior. El voltor es queda volant a prop i esperant per tornar-hi. Quan passo pel costat veig que hi té un ou.

Alerta a futurs escaladors, que quan hi hagi el pollet els voltors no són tan pacífics i la via passa pel mateix niu....

Aquest llarg està bastant equipat, però el trams de V+ són atlètic i obligats (a sota). Abans de la reunió, uns passos d'artificial que es passen millor amb un estrep, i una bonica sortida en lliure.

El darrer ja ens deixa a les feixes de dalt, després d'un flanqueig "panoràmic" (a sobre, la cordada de darrera en aquest punt, vistos des de la carretera), i un pas puntual a l'alçada de la tercera xapa del llarg, que a mi m'ha semblat un bon V.

Per baixar, només cal pujar fins una alsina, per flanquejar després per unes cornises poc evidents fins que mica a mica el camí es fa evident, i llavors seguint les fites s'arriba a baix sense problemes.

Una via realment interessant, on cal anar-hi amb el cap fred, després d'haver deixat els nervis a la tauleta de nit!

Puig Sobirà. El vessant meridional del Port del Compte.

 

A la roca de Canalda hi hem anat diverses vegades, alguns cops a caminar per la seva base, altres a voltar-la, altres a escalar-hi. I sempre ens miràvem el puig Sobirà, punxegut i altiu, desenganxat al sud  del massís del Port del Compte, però hi havíem acabat d'arribar.

Aquest diumenge hem anat a treure'n l'entrellat, amb una volta que voreja el peu de la roca de Canalda i s'enfila al puig Sobirà pel vessant occidental.

El camí, després de vorejar el peu de la roca de Canalda, puja per una pista força dreta i, tan aviat com hem vist la possibilitat, hem anat a buscar la carena oest del puig, per un tram de bosc sense camí. Allà hem trobat un camí molt bonic que ressegueix la carena fins trobar una pista que puja de les cases de Montnou, amb neu a les zones més obagues.

Tot i les boires que pujaven i baixaven, finalment ha fet força bon dia i hem pogut gaudir de les vistes sobre el proper massís del Port del Compte, i del mar de boira que ocupava la plana.

En el moment en que la pista comença a baixar, cal tirar bosc amunt fins arribar ben aviat dalt d'aquest cim tan poc visitat, on hi ha un vèrtex geodèsic.

Carena enllà, hem arribat al cim oriental. Baixant per la carena a buscar el camí, hem hagut de fer un petit tomb per evitar les cingleres superiors, però ben aviat hem trobat el rastre que segueix una torrentada seca i ens ha deixat a la pista que retorna al punt inicial.

Una volta tranquil·la i solitària que permet de conèixer aquest bonic racó de l'alt Solsonès, i que trobareu aquí. Després, vam arrodonir el dia tot dinant al Cap del Pla!

Del Cap del Pla fins a Canalda, una bona volta

Aquest dissabte hem continuat amb les caminades amb fonda, i hem tornat al Cap del Pla. No és precisament un lloc de gastronomia fina, però et tracten bé i fins al es 5 te'n donen... I amb aquests dies grisos, unes bones torrades amb carn a a la brasa venen molt de gust!

Allà hem deixat el cotxe i hem seguit el camí de la font Ferrera, un camí obac i agradable que passa per sota de tot de penyes escalables, com el Triangle, la paret del Silenci o la Bruixa (a sobre), on és difícil veure-hi escaladors, tranquil·litat assegurada!

El camí es bifurca i seguim pel de sota, cap a Sant Agustí d'Isanta (a sota), ermita romànica de finals del segle XI, situada al costat de les runes d'un antic castell en un cap de carena.

 

 

Mig embolicat, recuperem el sender, que travessa el riu de Canalda i puja a buscar la carena que seguim fins damunt del llogarret de Canalda. Aquests camins que segueixen aquestes carenes pelades són molt agradables de recórrer, línies fetes expressament per ser travessades...

Pugem fins al peu de la roca de Canalda i ens fixem en l'armonia de la carena (a sota). Al fons, s'endevina el Cap del Pla, hem fet una bona tirada.

 

 

No és la primera vegada que estic al peu de la roca de Canalda, alguns cops hi he anat a escalar-la o, com avui, a seguir el camí agradable que ressegueix la seva base.

Passem pel costat de la casa abandonada de ca la Rita i ens fixem en els ocells que s'entretenen per la paret buscant menjar, veiem uns cercavores i una vistosa parella de pela-roques. De tant en tant, passen els voltors amb branques al bec, preparant el niu per a la primavera, i un trencalòs xafarder treu el cap a mirar si som comestibles.

A la paret, cap escalador s'enfila costes amunt.

 

 

Travessem tota la paret i retornem a Canalda (a sobre) seguint la traça del GR 1, que passa per sota la carretera i busquem el camí de retorn per les fondalades de la vall. Ara travessem més al nord, on el riu no és més que un seguit de torrents que encara s'han d'anar ajuntant.

El camí puja i baixa per racons solitaris. No està molt marcat i a vegades costa de seguir, però acabem arribant a la vall d'Encies.

 

 

Després de les restes de la Costa, el camí millora. De fet, millora tant, que ens despistem i pugem fins a l'espluga del Feixar on ens adonem de l'errada. Toca rectificar i recular a buscar el camí que ens ha de tornar a la font Ferrera.

Refem la fita que marca el trencall, i que estava gairebé desapareguda, i baixem cap a la font i la nostra traça antiga. Abans de la font, trobem un curiós pi de quatre branques, dues parelles que surten de la mateixa soca. Curiosament avui nosaltres també som quatre...

 

Tota la volta que veiem al mapa de sota, ens ha costat gairebé 7 hores, però realment ha valgut la pena. Una mica com el dia del clot de Vilamala, sortim amb la sensació d'haver entrat en uns racons especials. Tot i que avui, després del dinar i el carajillo, la sensació ha estat més forta!

Aquí hi trobareu el track per si de cas...

 

Cherokee express a Canalda, encara que no ho sembli!

Aquesta via de l'Indi em tenia intrigat, tothom en parlava malament, però tothom hi anava. Així que, amb el Toni, hem anat a visitar-la el matí del dissabte (a sobre, ressenya treta d'Onaclimb).

I reconec que m'ha agradat, poder gaudir de la roca de Canalda amb total seguretat és una sensació nova. Arribar al peu de la via i veure la tirallonga de parabolts, ajuda a escalar amb una tranquilitat que mai havia sentit en aquesta paret. Pel Toni ha estat un bateig fals, perquè la via no té res a veure amb les altres, però ara ja coneix la meravella d'aquesta paret!

 

El començament de la via és evident, un mur vertical (a sobre) i un flanqueig a l'esquerra, ben marcat per parabolts lluents. Volíem ser a dinar a casa, així que hem anat aviat, i la roca encara estava freda, però ben aviat m'hi he trobat bé, i es que és una escalada on sempre tens bons peus.

Si afegim que la ressenya està un pèl sobrevalorada en alguns passos (el 6a d'aquest llarg m'ha semblat un V com a màxim, per exemple), la moral ens ha pujat de cop.

Abans de cada reunió, la roca es tomba i la dificultat afluixa (a sota, arribada a la segona).

 

 

El segon llarg comença amb un pas molt dur, que es fa bé en A0 (a sobre), després afluixa cap a la dreta i acaba amb un muret interessant. Llavors una corda fixa ajuda a travessar un tram herbós i dret.

El tercer potser és el més difícil, almenys és el més obligat. Que no us espanti la graduació, el IV+ de l'entrada com a màxim és II/III, i després no passa de V+ fins el mur final, que quasi em surt en lliure tot i que aquí si que estic d'acord en que pot ser un 6a+. La curta xemeneia final és la cirereta del pastís.

Tot i que l'efecte "parabolt" potser fa que tot es vegi amb uns altres ulls....

 

 

El quart és molt divertit, un inici dur però que surt bé en A0, amb una sortida reforçable amb un tascó mitjà, i després un parell de panxes. Una sense peus (a sobre) que és un bon test per a conèixer la vostra flexibilitat, i una altre amb grans preses i més senzilla del què aparenta.

La via és rapelable (3 rapels), però nosaltres hem preferit fer l'excursió a peu per baixar i acabar de gaudir d'aquest fantàstic dia assolellat de tardor.

Als blogs de la Lu i dels Kutres hi trobareu altres opinions sobre la via, i sobre la seva ètica. A nosaltres ens ha agradat.  

 

 

Canalda: Fills del Vent

Una mica com si fos el final d'un cicle negatiu (espero), aquest dissabte vaig tornar a Canalda. Aquesta vegada amb l'Aspavil i el Blai i a la via Fills del Vent (a sobre he dibuixat el recorregut aproximat i aquí teniu una ressenya).

Les sensacions tampoc han tingut res a veure, segurament pel fet d'anar a Canalda per segon cop. Ja saps de què anirà el pollastre i ho enfoques diferent. I la via és força més senzilla que la Directa Estel.

Tot i això, l'inici és un pas dur que et posa les piles (a sota, l'Aspavil al començament de la via, tastant els cinquès locals).

La tònica de la via és com totes les de Canalda, panxes i replans, amb algunes plaques que costen de saber com agafar, sense parlar de la distància entre les assegurances (a sobre, el Blai a l'inici del segon llarg, a sota, l'Aspavil arribant a la tercera reunió).

El quart llarg, per mi el millor de la via, sorprèn. Una placa producte d'alguna gran esllavissada antiga ens regala amb una escalada de regletes i forats prou equipada per ser Canalda (a sobre, jo mateix cap al final i, a sota, l'Aspavil abans de la reunió).

El cinquè comença amb un flanqueig molt bonic (a sobre), amb un darrer pas per a gent menuda, que enllaça amb un empotrament entre roca i boix, molt bo per a gent prima. I el sisè és fàcil al començament (a sota, el Blai pujant), però cap amunt es va complicant força fins una sortida sorrenca i un pèl bruta, de romaní-tracció.

Però s'ha de reconèixer que el pas més curiós de la via és la bauma de 6a+ del darrer llarg, on caldrà tornar-hi per comprovar si és cert que és menys perillós de primer (amb l'espit a sota) que de segon (on et jugues un bon castanyot si pendules).

Podeu comparar les imatges del Blai treient-lo de primer (a sobre) o les de l'Aspavil de segon (a sota) patint, però passant-lo prou bé.



La tornada la vam fer a peu, i per fer-ho no cal remuntar gaire, tan sols anar flanquejant seguint uns rastres més o menys horitzontals, fins que acabes trobant el camí que et porta a la pista i a la carretera (45 minuts). Com a curiositat cal dir que en un bon tram, per poc no ens hem de posar els grampons !