31 de març 2009

La regulació de l'escalada a Montserrat, en pdf

Segurament la major part dels que hi esteu interessats ja la teniu en paper, en tot cas, aquí us deixo el pdf del fulletó per aquell que encara no l'hagi pogut llegir, o només l'hi interessi d'imprimir-ne una part.

Mica a mica també van instal·lant rètols informatius sobre el terreny, i algun ja ha desaparegut. Sense comentaris.

Podem estar-hi més o menys d'acord, però el nostre tarannà pesa molt més del què us penseu a l'hora de prendre determinades iniciatives.

28 de març 2009

Pas dels Gosolans, amb esquís

Tot i les previsions del temps, hem volgut sortir a fer-ne alguna. Amb el Toni teníem la intenció de fer alguna canal interessant de la zona de la Valleta i, després de descartar-ho per les previsions de mal temps, vam girar la vista cap al Cadí.

El Comabona podia oferir una sortida ràpida, així que ens llevat molt aviat, i cap a prat d'Aguiló. El problema ha estat un parell de congestes que ocupaven la pista d'accés i ens han obligat a fer una llarga aproximació fins al refugi.

Algunes estones amb els esquís a l'esquena i algunes estones amb els esquís als peus, i després d'una hora i mitja de pista, hem arribat al refugi del prat d'Aguiló (a sota).

El temps s'anava aguantant, tan sols amb algun ruixat curt que quasi no molestava.

Des del refugi hem enfocat els pendents cap al pas dels Gosolans (a sobre). La neu estava realment malament, molt pastosa, i ens feia patir per a la baixada.

Cap a la carena, les condicions han millorat clarament, i en els darrers pendents més sostinguts la neu ja era més consistent.

Dalt de la carena, ens hem adonat que teníem el mal temps gairebé a sobre. Què fem? Ha començat a nevar i a bufar el vent i la conclusió ha estat unànime: cap avall!

Treure pells, una foto, i encara hem pogut fer la baixada cap al refugi en condicions prou bones. En aquests llocs senzilla, a vegades sembla que tot està controlat però un canvi sobtat de temps et deixa fàcilment amb el cul a l'aire.

Un mos ràpid al porxo del refugi, i ja només ens ha calgut desfer la pista fins el cotxe sota un xirimiri obsessiu.

26 de març 2009

Miranda del pas dels Francesos: Camí de l'Alsina

Avui, amb el Toni, hem fet la darrera escalada de tarda d'horari d'hivern. A partir de la setmana vinent, amb la tarda més llarga, ja ens podrem plantejar reptes més interessants. O més llargs. O amb més aproximació.

Per fer la despedida hem anat al Camí de l'Alsina, una via que fa drecera al camí de les escales que puja cap a Sant Benet, i que permet evitar-les si fan realment mandra de pujar. En 5 llargs et deixa sota mateix de l'ermita.

A sobre he deixat la ressenya d'Onaclimb. La via és irregular, comença per una placa pulida de 6a, diuen, però nosaltres hem entrat per la canal de la dreta, molt més assequible. Tot i això, la roca està bastant pulida, tant en aquest primer llarg com en el segon (a sota, el Toni començant-lo).

Després d'una caminada a través d'un bosquet, comença un festival de plaques i bona roca. De cop, tot canvia, l'adherència, la confiança, la moral... El tercer llarg està molt bé, una placa que es va adreçant fins al sorprenent flanqueig que et porta a la reunió i que, fins que no hi ets, no el comences a entendre.

La quarta és una mica a l'inrevés, comença dreta, i es va tombant fins la reunió (a sobre).

El darrer llarg és una mena de perla, una placa força sostinguda en el Vº i molt ben equipada. Gairebé 40 metres de gaudi constant. Molt recomanable, val la pena el viatge!

Arribats al camí de dalt, ja només queda mirar cap amunt, cap a Gorros i els cims de Sant Benet, per pensar quina serà la propera d'aquesta zona...

23 de març 2009

Ventolau, des de la pleta del Prat

Aquest cap de setmana ha començat de manera diferent, dissabte hi havia eleccions a la FEEC i, com a president d'entitat, em tocava anar a votar a Barcelona tot i el bon dia que feia. A més, em presentava en una candidatura, l'anomenada Entitats i país, encapçalada pel Dani Planas.

Hem baixat a votar 105 entitats excursionistes, i el resultat ha estat clar: 65 vots a favor nostre, 38 vots per la candidatura d'en Jordi Quera i 2 vots en blanc. Això vol dir que ens tocarà pencar!

Després de les votacions, amb la Clara hem agafat la furgoneta per anar cap a la vall de Cardós, en direcció al cim del Ventolau (a sobre, 2.843 m). De camí, hem parat a fer un recorregut per les planes del Segrià, que ara estan en una molt bona època per fer-hi observacions d'aus i caminar-hi sense fregir-se de calor.

El diumenge de bon matí hem sortit de la pleta del Prat cap a la vall de Mascarida. El dia és molt bo i encara queda una bona pila de neu per tot arreu, sobretot als fons de vall i als vessants nord. Seguim unes traces velles i mig esborrades primer pel torrent i, després, per un pendent bastant fort (a sobre).

En comptes de dirigir-nos cap al pic de la coma del Forn, girem a la dreta cap a un collet (a sota) que ens deixarà passar cap a la coma del Forn i el Ventolau. Per aquí dalt no hi ha ningú més, preveiem trobar-hi molta gent i estem ben sols.

La neu està en molt bon estat, dura però sense estar glaçada. L'aire és fred i el sol no l'estova massa, però a nosaltres ens escalfa i ens va pensar en la baixada, que es preveu molt bona.

Després del coll cal baixar un centenar llarg de metres per encarar la pujada final cap al cim, d'uns 400 m de desnivell. Aquí la neu està més dura i no es desfarà en tot el dia.

El dia era bo, però ara ja sembla excepcional. La vista arriba des del Cadí i el Montsec, fins al Perdiguero i el Neouvielle. Més propers, ens acompanyen el Mont-roig (a sobre) i la Pica d'Estats (a sota).

La baixada és molt bona i ràpida, sobretot a partir del collet que hem tornat a remuntar. Primer pensàvem baixar directament pel barranc de la Coma del Forn, però la vall de Mascarida ens ha seduït i em sembla que l'hem encertada.

A sota us deixo el recorregut i, aquí, el track de la sortida.

Des de dalt, hem vist l'incendi que cremava a les carenes situades entremig de les valls de Cardós i Ferrera, sobre de Boldís Sobirà. Baixant, des de la carretera, ens hem distret amb l'actuació dels mitjans aeris dels bombers, que al final l'han pogut dominar.

19 de març 2009

La Codolosa, Full equip i la Tribu

Aquest dimecres a la tarda, amb el Toni, hem tornat a la Codolosa. Hi hem tornat i ens hi hem reconciliat.

No hi ha res millor que fer cas dels que en saben, i com que nosaltres som escaladors educats que sempre fem cas de la gent gran, vam seguir els consells del Mingo i vam anar a la via Full equip (a sota, al començament).

Realment ens va agradar molt. La roca és genial i els passos sorprenen contínuament. El primer llarg són una colla de ressalts que es van encadenant amb una dificultat còmode. El segon comença molt dur, amb dos passos de 6a que jo vaig fer en A0 però als que se'ls hi veia color, i continua per una placa que sembla molt més dura del què és, gràcies a bons forats i a alguna superpatata (a sobre, el Toni arribant a la R2).

A més, la via està sobradament equipada i no fa patir mai. Porteu almenys 13 cintes pel segon llarg, i 10 pel primer.

De fet, ens va agradar tant l'escalada que vam rappelar i ràpidament ens posàvem a la Tribu, que està just al costat. Una va per l'esquerra de l'arbre gros, i la Tribu va per la dreta (a sota).

La tarda encara es fa curta, així que només vam poder pujar els dos primers llargs. Un primer que em va agradar molt perquè té més continuïtat que la Full equip i una roca similar, i un segon que comença amb un sostre que vam fer tranquilament en A0 (a sobre) i segueix amb una altra placa genial.

L'arribada a dalt mig a les fosques (a sota) ens va fer rappelar abans d'hora per arribar al cotxe gairebé de nit, quedant-nos amb una molt bona sensació de la paret.

Vam tornar a aprofitar bé la tarda de primavera, fins i tot per recollir un bon manat d'espàrrecs en diverses reunions. Es nota que allà dalt no estan gaire perseguits....

16 de març 2009

GAM de la Portella Petita, el retorn de la Marta

Aneu a saber el temps que feia que la Marta no feia via llarga, i encara més fent de primera els llargs que li toquessin, però aquest dilluns a la tarda la vaig poder enredar. Si, enredar, aquest és el verb més encertat.

La intenció inicial era endinsar-nos dins del laberint d'Agulles, que a les tardes de primavera està fantàstic, però la realitat de l'hora en que ens hi vam posar va prevaldre. Així que ens vam quedar a les portes del paradís, a les Portelles.

La via triada, la GAM de la Portella Inferior (a sobre), una via de 3 llargs, que de fet són 2 perquè el primer no deixa de ser una bona grimpada (a sota, la Marta a mig llarg).

El segon llarg és el millor, i com que sóc un cavaller dels d'abans, el vaig deixar per la Marta. El fet que el pas d'entrada sigui un V+ no hi va influir gens ni mica!

I aquí se l'hi va notar l'experiència i el nivell que ha adquirit fent esportiva, perquè se'l va treure amb elegància! Tot aquest llarg està ben equipat, en contrast amb la resta de la via.

El tercer em va tornar a tocar a mi. Un pas balmat d'entrada que es resol amb un A0, et deixa al mig del no res. Però una roca molt sòlida i algun parabolt aïllat, et facilita l'arribada al cim.

Tot i el bon temps, l'aire fresc que sempre bufa per Montserrat, ens va fer abrigar. Però la magnífica llum que hi havia, ens va compensar de totes les penes!

Un curt rappel, una ullada al bosc d'Agulles, i un plàcid retorn cap al cotxe.

Potser algun dia aprendrem a valorar amb justícia, el fet de tenir una muntanya com Montserrat, i especialment un racó com Agulles, tan a prop de casa....

15 de març 2009

Pic de la Serrrera, des de Ransol

El pic de la Serrera, amb els seus 2.912 m, és un dels més alts d'Andorra. Tot i que se sol recòrrer des de la vall de Sorteny (vessant oest), a mi m'agrada molt el recorregut que hi va des de Ransol. Potser hi ajuda el fet que des de bon començament ja es veu al pic al fons de la vall (a sobre).

Des de Ransol, una pista asfaltada s'endinsa a la vall dels Meners, on hi ha una mena d'àrea recreativa, que ens permet de deixar el cotxe al voltant dels 1.900 m d'alçada en funció de la neu que hi ha. Llavors el recorregut és evident, com el professor Tornassol: sempre cap a l'oest!

Suposava que avui les condicions de neu serien bones, i les he trobat genials! No tenia massa temps perquè tenia un dinar familiar, però en aquests casos no hi ha com anar sol i ràpid. Al final, fins i tot m'ha sobrat temps per anar a buscar algun formatge...

L neu estava dura, però no gelada. El gruix que hi ha és excepcional, només cal veure el torrent (a sobre) en l'únic punt on apareix. Meravellat pel paisatge, he arribat als estanys de Ransol, sota el cim (a sota), gairebé sense adonar-me'n.

La pujada al coll de Meners, entre el Serrera i l'Estanyó, ja m'ha donat pistes sobre com trobaria la neu a la baixada: toveta, però no gaire. Ideal.

El temps també ha acompanyat, al coll veia molt proper l'Estanyó (a sobre), i per arribar al cim ja només he hagut de recórrer tranquilament l'aresta que hi porta (a sota).

Dalt de tot, el paisatge sublim d'un dia seré i sense vent, amb molta neu i tot de projectes d'esquí manifestant-se per tot arreu. Infinitat de muntanyes demanant de ser recorregudes...

Després la baixada. Però d'aquesta part no sé massa que dir-vos, tan sols he trobat una paraula que l'hi faci justícia: orgàsmica!

Bé, a sota teniu el recorregut i aquí hi trobareu el track. En total, he trigat 2 hores a la pujada i pocs minuts, però molt viscuts, a la baixada.

14 de març 2009

Paret del Migdia, via Interlaken

Fa un parell de setmanes, baixant de l'Anglada-Eli, ja ens vam anar a mirar aquesta via clàssica que travessa la paret del Migdia pel bell mig. Sembla que al Mohawk el fet de tornar a pujar per la canal dels Micos (a sota) l'hi feia certa gràcia (deu estar entrenant aneu a saber per què!).

Com que el Jortx no hi havia pujat mai, també s'hi ha apuntat. I a mi m'ha anat la mar de bé, perquè la via m'ha superat clarament i així, entre un i l'altre, m'he escaquejat de tirar de primer!

Jo la tenia per una via dura, però havia llegit algunes coses que semblava que potser no ho era tant.... Ara ja la torno a tenir per una via dura!

A sobre he deixat una ressenya aproximada del que m'he trobat. La via està molt ben assegurada amb burils vells i algun espit, i les panxes es poden fer bé en A0. El problema són els passos obligats, que pensava que no depassaven el V o el V+, i ens ha semblat que el 6a és obligat en uns quants llocs.

A peu de paret s'hi arriba després de pujar la canal dels Micos i, després del tram equipat amb cintes poc abans d'arribar a les canals finals, cal baixar a buscar el peu de via seguint unes marques vermelles.

El peu de via és còmode, però la roca freda i poc agradable. I els primers passos (a sobre), sorprenen clarament. Ells dos han intentat de fer-la en lliure, i gairebé se n'han sortit, però patint de valent.

El segon llarg l'ha fet el Jortx (a sota). Aquí la roca ja és més asolellada i de millor qualitat, però el grau continua picant....

El tercer llarg és el més dur (a sobre), passos llargs d'A0, desploms constants i una roca bastant crostosa. Ens ha sorprés la quantitat de preses que hem fet baixar, i això anant molt en compte! A sota se'm veu patint a la sortida en lliure després del primer tram desplomat.

El material tampoc no és cap meravella, a sota veiem una plaqueta de buril que el Jortx ha trencat senzillament movent-la una mica...

El quart llarg m'ha agradat molt més, tot i que també té alguns passos molt obligats, almenys els desploms estan molt ben equipats. Ara, com podem veure a les fotos, puja dret de mala manera!

Arribats a la quarta reunió, un darrer llarg curt i explosiu ens ha deixat dalt del cim, on ens hem pogut relaxar i preparar la llarga baixada cap al cotxe. Tot i que fins i tot el darrer pas s'ha de suar (a sota).

En comptes de baixar directament cap a la Salamandra, hem anat a fer una volteta per anar a ensenyar al Jortx les interioritats dels Ecos, ja que no hi havia estat mai.....