30 d’ag. 2017

Midi d'Ossau. Aresta de les Flammes de pedra al Petit Pic.

El cap de setmana passat, amb el Pep i l'Albert vam fer una escapada de 3 dies a la vall de Tena. Amb un primer objectiu molt clar, el Petit Pic del Midi, i després ja veuríem... El dissabte anem fins a la vall i dormim allà, per sortir de bon matí cap a la muntanya màgica.

Per la via, portem un croquis antic (a sota), però el que ens va anar molt bé és la descripció llarg a llarg dels Kutrescaladors. Ara que han passat de ser dos a ser quatre o cinc..., els hi envio una gran abraçada des del Midi!!
L'aproximació ja la coneixíem d'un intent anterior frustrat per la pluja, però no és massa complicada. Cal anar fins a prop del refugi i girar a l'esquerra per pujar als llacs i al coll de Peyreget. Llavors només cal seguir les fites que ens porten a sota la cresta. Una vistosa taca groga serveix d'orientació (cal anar just a sota), i les fites ens acompanyen tot el recorregut.

Una aproximació on cal caminar, i mig grimpar.
Nosaltres vam començar a escalar a l'esquerra d'un forat característic. Més a l'esquerra hi ha una canal més fàcil, però també més trencada.

Després de flanquejar a la dreta, ens trobem sota una xemeneia característica.
Una xemeneia molt intensa, bàsicament perquè costa molt de protegir, i on cal treure's la motxilla per poder pujar. 
Després cal anar marxant en diagonal a la dreta per arribar a la cresta de la ma. Potser no vam anar exactament per on tocava, però l'orientació no és senzilla.

Al final, vam arribar al collet amb un rapel d'escapada. I ja se sap que va bé, el què acaba bé!!
Després de la bretxa el terreny es torna compacte i fa una mica de por, però és més fàcil del què aparenta.

I per arribar al tram més senzill, només manca un flanqueig a la dreta, aeri però senzill.
El tram senzill o d'ensamble és d'uns 50 metres, i ens deixa a l'esperó final. 

Recte amunt i amb tendència a la dreta, només cal anar superant resalts amb el Gran Pic al darrera. Curiosament és aquí dalt on trobem alguna cosa d'equipament...
Un darrer llarg molt més elegant i interessant del que pensàvem, ens deixa a la carena final.
El dia ha estat genial, ni un núvol i amb una mica d'aire fresc de tant en tant. Potser massa calor, però cap queixa. 

Gaudim del cim i discutim per on continuem. Acabem descartant l'opció d'arribar al Gran Pic i tirem avall. Desgrimpada i rappel de 60 m. Un altre tros de desgrimpada i un segon rappel, aquest de 25 m.
Després només cal anar seguint les fites que ens porten per la canal ampla situada entre les crestes de Peyreget i de les Flammes de pierre, fins que arribem a peu de via. 

Es va fent tard i les boires pugen des del fons de la vall mentre desfem el camí d'aproximació.
I tornem al cotxe entremig de les llums de la tarda, gaudint de la tornada com no hauríem imaginat.

24 d’ag. 2017

Agulla Dibona, cara est, via Les malheurs de Nelly

L'endemà de la visita obligatòria busquem una via més curta, després d'escalar volem baixar a la Berarde. L'escollida és Les malheurs de Nelly, 5 tirades sobre roca compacta que tenen molt bon aspecte a les fotos que hem vist. 5 llargs que es reparteixen en tres de 6a, i els dos darrers de 5c.

Comença l'Ari a l'ombra, amb la roca una mica freda, i mica a mica s'enfila fins a la reunió en un llarg molt interessant amb un passet al final.

El segon em toca a mi, una llarga placa d'adherència que em recordaria la sud del Pedraforca si fos de granit... No té cap pas especialment més difícil que els altres, però la continuïtat està assegurada.
El tercer consta d'un tram desplomat força cabronet, amb el pas dur al final. La combinació de desplom i presa petita o inexistent sempre m'ha costat... 

Però el Mohawk no hi troba gaires problemes.
Al quart la dificultat baixa una mica, a mi em recorda molt el segon. Placa i més placa, on cal anar a buscar les petites rugositats i celebrar que de tant en tant trobes alguna presa franca!
I el darrer, una repetició, tot i que cap al final s'adreça bastant. Els llargs d'adherència ja ho tenen això, que tots s'assemblen!

Tot i que des d'aquí es pot baixar desgrimpant i caminant, avui rapelarem. És més senzill i amb 4 rapels som baix. 
Des d'aquí veiem la cornisa que ens permetria enllaçar amb la combinació de vies que puja a la Dibona per la cara sud i saltar-nos la cua que sempre s'hi ha de fer. Hi podem veure una cordada pujant per l'esperó.

Després ja només ens falta baixar al refugi idesfer la pujada cap a l'aparcament de les Etages, on retrobarem el cotxe i una sorpresa: la bateria està morta i el cotxe no s'engega, però això ja és una altra història.

13 d’ag. 2017

Agulla Dibona, via Visite obligatoire

Feia massa temps que me la mirava, la cara sud d'aquesta magnífica agulla granítica. El cim el coneixia d'haver-hi pujat tot sol per la via del Nain, però després d'haver de baixar de la Madier fa un parell d'anys, em va quedar la recança de la cara sud.

Aquest primer cap de setmana d'agost finalment els astres es van alinear. Vaig convèncer al Mohawk per anar-hi, va fer bon temps i, a més, ens hi va acompanyar l'Ari, una jove escaladora que promet. Això si, a canvi d'anar a una via molt bona, però també molt dura: la Visite obligatoire. He deixat a sota la ressenya d'uns vascos que també es van embolicar com nosaltres...

Dijous vam sortir de casa per arribar a les Etages i fer l'agradable pujada al refugi. Hi havia força ambient, preludi de cues i de gent a la paret.
Del refugi al peu de la via hi ha menys de 10 minuts. Tot i anar aviat, arribem al peu de la via i ens trobem dues cordades al davant. Paciència! 

I mentre esperem, se'ns posen 4 cordades darrera... A més, a dalt ens trobarem amb les innombrables que van per la Madier i la via combinada. Més paciència!

Tot just començar, un desplom ens escalfa de cop. Ara ja veiem de què va la cosa, un reguitzell de desploms i plaques fines o molt fines, i les assegurances allunyades. Això si, són parabolts!
Les dues primeres tirades són plaques molt verticals on cal anar navegant per trobar la millor ruta entremig de les assegurances. Al darrera, els que comencen la Madier fan una mica d'enveja...

El tercer és curt i estrany, va d'esquerra a dreta amb un pas realment finet. 
El quart em fa patir una mica, és el famós llarg de les "cannelures". 6a+, diuen. És més vertical i cabró que els altres, encara que sembli mentida. Sobretot molt constant, no afluixa enlloc!
La tònica es manté en el cinquè, però la dificultat afluixa altra cop. És fi però es deixa fer.

Finalment n'arriba un d'assequible, el que ens porta fins a la cornisa, on podem relaxar-nos una mica!
A la cornisa s'ajunten vàries vies i nosaltres tirem per la que més desploma. És per on han anat els que ens precedien i no ens ho plantegem massa. És un mur taronja molt bonic, però que es veu difícil de veritat. Intento convèncer al Mohawk d'anar per l'esquerra que es veu molt més senzill però no hi ha manera...

Ell pateix, i nosaltres encara més. Aquí trenquem el ritme i no podem evitar fer molts A0's i, tot i això, arribar rendits a la reunió! Després veiem que ens hem equivocat (com els de la ressenya de dalt, "embarque"), i ens ficat pel llarg de 6b  d'una altra via!

Ens estem acostant a dalt, però la dificultat no afluixa, tornen els llargs mantinguts de 6a, sempre molt intensos i interessants. En alguns llocs, les vies són diferents però no massa, com a les cannelures Stoffer, a sota.
I en algunes reunions l'acumulació de personal no deixa de ser divertida, sobretot quan intentes parlar eslovac o finlandès per fer-te entendre!

Finalment arriba el darrer llarg de 6a, que ens deixa a la tercera cornisa.
Aquí dalt també podríem optar per variants més senzilles, però no hi ha manera. Així que pujo per l'esquerra d'una mena de gendarme, en un tram espectacular damunt del buit.

I per arribar al cim, en comptes d'anar per la canal com els escaladors normals, també tirem per un mur vertical i l'aresta final.
I el cim!! Petit i espectacular al mig de la vall de Soreiller. Una muntanya com n'hi ha poques.
Després ja només cal acostar-nos amb cura fins als ancoratges dels ràpels i arribar a la bretxa inferior. Tot i que es pot fer un únic ràpel, coneixent el granit i els seus angles, preferim fer-ne dos de 25 m i assegurar que les cordes no s'enganxin.
Per arribar al camí que ens portarà ràpidament fins al refugi, encara falta passar una cornisa aèria però senzilla, que ens permet acomiadar-nos del cim. 

Havent sopat, sortim fora per veure el color vermellós que treu el sol a les roques veïnes. Davant nostre destaca la Tête des Fetoules, que em recorda l'ascensió de fa tres anys...