Cingle de la To. Esperonet utopia.

Al Cingle de la To és un lloc on s'hi ha d'anar de tant en tant, tot i que ara feia uns quants mesos que el tenia abandonat. Així que, tot i que la carretera de la Nou està tallada per obres i cal fer un accés més llarg (per Malanyeu o per Vilada), amb el Pep ens hi hem tornat a acostar.

El lloc segueix tan tranquil i bonic com sempre, però si que hi ha alguns canvis. Primer a la via, des de que vam fer la primera repetició fins ara, els aperturistes van partir el segon llarg en dos. Així que a sota us deixo la ressenya actual treta del blog "Fent vies".

La via segueix sent la mateixa, amb la mateixa roca (jo la trobo molt bona, tot i que a vegades salta alguna cosa...), però amb més herba. 

Tot i alguns parabolts, cal portar flotants pels llargs trams d'entremig, però es posen molt bé, sobretot els aliens o similars.

Mentre pujo no trec la vista de la paret principal, on caldrà tornar-hi aviat a recuperar les sensacions de quan obria aquelles vies i era força més jove...

El dia és radiant, escalem amb màniga curta i ben aviat som a la segona reunió. Ara arriba el pas més dur de la via, que tampoc ho és tant. Un petit desplom amb un parabolt al mig i unes grans preses de ma.

Després ja comença a tombar i un tram més senzill ens deixa a la carena.

Després de la foto del cim, i de gaudir de les vistes tant cap a la coma de la To com cap al Pedraforca, al nord, busquem el camí de baixada que veig que ara està força embrossat.

Al final el més pràctic és tirar cap avall per l'obaga, en diagonal a la dreta, fins trobar el bon camí que ens portarà al coll. Allà hi trobarem una pista oberta fa poc, que ens tornarà al cotxe.

Malanyeu: Sac d'impaciència

Entremig d'aquests dies plujosos, vam poder fer una escapada fins a Malanyeu per buscar alguna de les vies que encara no coneixíem. L'escollida; Sac d'impaciència. 

Una via curta, de 3 llargs força irregulars, però amb un primer de placa que val molt la pena.

Tant la via com la ressenya inicial són del company Joan Baraldés. Tot i les recomanacions de portar material, i tot i portar-lo, nosaltres només vam utilitzar alguna baga savinera.

El primer llarg em semblar contundent, el grau és de continuïtat i no hi ha gaires llocs per reposar. Ens va agradar molt.

El segon, molt més senzill, és un flanqueig cap a la dreta que acaba pujant en diagonal fins un replà.

Finalment, el darrer, supera una altra placa prou interessant però molt més curta que la inicial, ja que els primer tram del llarg es fa caminant. Vam veure que hi ha dues línies a la placa, sense saber massa quina era la bona, però mirant la ressenya, sembla que vam encertar anant per l'esquerra!

Des del cim, tornar caminant per la cresta i el camí és molt agradable, sobretot comparat amb la baixada en ràpel.

Retorn a la Llop solitari, retorn al Cingle de la To

Al Cingle de la To s'hi ha d'anar encara que sigui de tant en tant. Aquest cop l'excusa ha estat la Maria, que encara no hi havia escalat mai, així que hem anat a la Llop solitari, una de les vies bones de la paret.

El lloc: idíl·lic, com sempre. La tranquil·litat: assegurada. El dia bo i la companyia dificilment millorable. Res podia anar malament.

Al començament els petits dubtes habituals quan fa temps que no escales en aquest lloc tan peculiar, sobretot a la part de dalt on hi convindria una neteja que algun dia faré.

Per la resta tot en ordre: escalada d'autoprotecció que garanteix les bones vibracions i una tensió que et fa escalar sempre millor! Sobretot als petits trams de roca dubtosa...

Però, de fet, el primer llarg només és el peatge que cal passar per gaudir dels dos darrers. Roca extraordinària i pocs parabolts,però un munt d'esquerdes i forats on assegurar-se. D'aquesta manera cadascú pot triar el camí que prefereix...

El darrer llarg és curt, però també molt bo. Molt bo i molt aeri, que la via té verticalitat!

També és un llarg una mica trist, perquè s'acaba la via...

Sort que el cim també és una meravella, amb el sol amagant-se cap al Pedraforca i una bona vista de les parets de Malanyeu des de les alçades.

I la Maria contenta, li ha agradat la via i el lloc!

Cresta de la Clusa

Fa cosa d'un parell d'anys que es va equipar aquesta cresta, en un recorregut que té força més de ferrada que d'escalada en cresta. A sobre deixo la bona ressenya que va fer l'Engarrista, on també hi podeu trobar més informacions pràctiques.

La cresta, mig amagada pel bosc, està prop de Sant Romà de la Clusa. Per anar-hi, jo vaig deixar el cotxe a l'àrea recreativa del Clot, des d'on es fa un bonic itinerari circular.

L'aproximació és senzilla per la pista i un camí més o menys senyalitzat. Ben aviat em trobo al peu de la primera torre, amb uns primers passos que potser són els més difícil de la cresta, però que a pèl es fan prou bé.

Després és una successió de rapels i grimpades, on la principal dificultat consisteix a trobar les anelles de rapel.... La xemeneia de III/IV em feia patir, però també es fa bé sense assegurar-se, la roca és molt ferma i els passos són curts.

Ben aviat arribo a l'engorjat de la Foranca i, per atravessar-lo, han ideat una mena de rappel dirigit que a mesura que vas baixant, et va acostant a l'altre vessant. Curiós i divertit.

Després esperen una bona colla d'esglaons amb un inici ben desplomat, i un tram posterior de IIIº de debò, amb una roca no massa fiable. Aquí cal anar molt en compte.

Del tram de cresta del mig del bosc no en tinc cap imatge, no val massa la pena aquest alternar caminar i grimpada fàcil.... Però després una llarga cresta de bona roca i grimpada fàcil però entretinguda, em deixa al cim, reconciliat altra cop amb l'itinerari!

Ara un parell de rapels em deixen al peu de la cresta on hi ha el camí que em retornarà al cotxe, però val la pena fixar-se en tota la cresta que encara poden anar equipant (a sota), si tenen l'objectiu d'arribar fins al Sobrepuny.

A sota podeu veure el recorregut damunt de mapa i, al Wikiloc, hi trobareu el track.

Una volta per la solana del Catllaràs, el puig Lluent des de Castell de l'Areny

Des de Castell de l'Areny, un camí molt agradable que travessa una roureda excepcional, s'enfila en diagonal per la solana en direcció a Sant Romà de la Clusa. Passa per un primer collet i després, mica a mica, va guanyant alçada. De tant en tant, els arbres deixen entreveure el petit nucli de Castell de l'Areny, a sota.

Aquesta caminada no la fem sols, ens acompanya el Caçador, almenys és el nom que vam donar al gosset que ens va seguir ben pacient durant tota la caminada....

Quan el camí arriba a la carena, el canvi en la vegetació és radical, passem de l'assolellada roureda a una fageda tancada i freda que ens acompanya fins a Sant Romà.

El camí continua pujant cap a llevant, davant del Sobrepuny, seguint la torrentada. Ben aviat endevinem el cim del puig Lluent al final de la carena, és el més pelat d'arbres i el que té la millor vista.

Des del cim, girem cap a ponent, fins arribar a pla de l'Orri. Aquí canviem de vall per començar a baixar tot travessant una finca plena dels cavalls del projecte Miranda, que utilitzen per fer teràpia.

Aquí el gos s'ens esvera una mica, però no és nostre i no sabem gaire què fer-hi!

Baixem per la pista i ben aviat tornem a ser a Sant Romà de la Clusa, on recuperem el camí de pujada.

Acabem la caminada baixant per la roureda que ens torna a Castell de l'Areny.

Una bona volta pel Catllaràs, que podeu veure a sota, un massís d'aquells on cal anar-hi de tant en tant!!

Sant Julià de Cosp, al Catllaràs

Diumenge va començar un dia molt gris, al Berguedà, així que descartem pujar a cap cim i triem una bona escapada pel vessant sud del Catllaràs. 

Deixem el cotxe a les cases de la Ribera de Castell de l'Areny, i seguim la pista que puja cap a les Llobateres, voltant la casa pairal dels Torrents (a sobre). Però, de fet, tota la volta és gairebé una excusa per visita la magnífica ermita romànica de Sant Julià de Cosp, situada entre Sant Jaume de Frontanyà i Castell de l'Areny.

Arribats a la casa de les Llobateres, girem cap a ponent per pujar a l'ermita seguint un corriol des del mateix molí de Cosp.

L'ermita és un bonic edifici romànic del segle XII que es conserva íntegre, almenys l'exterior, perquè l'interior és una imatge de la desolació. Enfilada dalt d'un petit turó rocós i envoltada d'una bona roureda, té l'harmoniositat de la senzillesa.

Abans devia ser punt de trobada dels veïns de les cases de Cortines, però actualment totes estan ensorrades i l'ermita és l'únic edifici que encara resisteix els embats del temps.

Per tornar, seguim per un d'aquells camins inoblidables. Sempre cap a l'oest (com el professor Tornassol), el viarany va sempre planer pel mig del bosc, resseguint les entrades dels torrents i els sortints de les carenes, sense gairebé pujar ni baixar.

El bosc, és una roureda mixte amb faig i pi roig, i moltíssimes blades, que a la tardor deu ser un bon espectacle de colors, el què vol dir que ja ens hem apuntat de tornar-hi llavors!

A mig aire, ens trobem un tronc molt vell i foradat que ens ensenya la gran utilitat que tenen aquests arbres una vegada han acabat el seu cicle vital.

Abans d'arribar a Castell, a les cases de la Canal, tirem avall per retornar ràpidament cap a la Ribera a buscar el cotxe, que el rellotge ens avisa que encara tindrem temps de fer un bon arròs per dinar!

A sota he deixat el mapa del recorregut, on es veu clarament que els mapes de l'ICC també s'equivoquen i han posat l'ermita completament fora de lloc, i al Wikiloc he deixat el track.

Esperó Delator, sortida geològica al Cingle de la To

Tornar al cingle de la To sempre és agradable, i poder-hi acompanyar a escaladors que no hi havien estat mai, com ara el Josep Anton, encara més. Així que amb ell i el Pep vaig poder repetir la joia de la corona d'aquesta paret: l'esperó Delator.

Diumenge feia bon temps, però ni de bon tros la calor de dissabte. Bufava un airet que feia  que la temperatura fos ideal per escalar al sol. 

Vaig atacar el primer llarg després d'uns quants comentaris sobre com era l'escalada en aquests gresos maastrichtians de la formació Areny, si és que no són gresos calcaris del Luteciá...., res temes de conversa entre geòlegs quan no parlem de dones!

El començament sempre costa d'adaptar-s'hi quan fa dies que no hi has escalat. A més, comença amb un petit desplom que cal protegir. Mica a mica vaig retrobant la manera, i ben aviat arribo al replà de la primera reunió.

El segon llarg li deixo al Josep Anton, que gaudeix de valent en la magnífica placa que hi ha a la segona meitat del llarg. Una placa ratllada de roca excel·lent i molt adherent, que cal passar en autoprotecció absoluta. Aquesta tirada té dos parabolts, un a l'inici, i un altre que protegeix l'arribada a la segona reunió.

El tercer i més espectacular, em torna a tocar a mi. començo en diagonal a la dreta evitant els sostres fins una fissura desplomada. A partir d'aquí un llarg flanqueig cap a l'esquerra em porta al pas de sortida.

Després d'una petita caiguda tonta tot posant un tascó, arribo a dalt. Ràpidament se m'ajunta el Josep Anton i, veient que el Pep va una mica endarrerit, aprofito per anar a la carena veïna per fer alguna foto dels seus darrers passos.

I és que n'arriba a ser molt d'espectacular aquest darrer llarg! A tots dos els hi ha agradat molt la via, així que ja només ens queda baixar relaxadament cap a la Nou, a celebrar-ho amb una cervesa!