30 de des. 2014

Dismi, a la serra de Sant Joan

Abans de Nadal encara he pogut fer alguna escalada interessant. Una d'aquestes va ser la Dismi, situada al sector central de la serra de Sant Joan, just damunt del coll de l'Apallador. Just al costat, fa prop de 4 anys vam venir a fer-hi la Josep Maria Montfort, de caràcter més clàssic. La Dismi, en canvi, està totalment equipada amb parabolts i no vam haver de posar pràcticament res tret d'alguna baga savinera. 

La via la teníem pendent des de feia uns quants dies amb la Lu. Se'ns hi va afegir el Santi fent cordada de tres, de manera que les reunions van ser més entretingudes. 

Una aproximació molt evident i la bona ressenya dels Kutrescaladors, a sota, ens van ajudar a gaudir d'una via ràpida i relativament còmode tot i el pressing de dues cordades que ens apretaven al darrera.
Anant tres ens vam repartir la via en tres trams, i va començar la Lu. El primer llarg no és precisament el més agradable, amb un inici amb roca dubtosa que et deixa males sensacions. Després va millorant, ii amb un passet i un flanqueig a l'esquerra, s'arriba a la reunió.

El segon llarg és estrany. Comences pujant recte amunt pel camí més fàcil, però després cal girar a la dreta per pujar un esperó molt vertical on costa de veure on són els parabolts...
Tothom ho diu i és cert, el tercer larg és el millor. I per nosaltres, també el més difícil. Puja una placa que es va tornant cada cop més fina i on cal tenir una mica de fe a l'hora de fer algun pas.

El següent, que podríem haver enganxat amb aquest perquè és curtet, comença senzill i té una arribada explosiva a la reunió, que es pot fer en artifo però a tots tres ens va sortir en lliure!

Després arriba el gran sostre, que fa més por que no la dificultat que té. Les preses són grosses i els parabolts ajuden a tenir-hi confiança. Cal anar alerta a la sortida, on hi ha una fissura malparida on se t'enganxen les cordes... A partir del sostre, la dificultat decau clarament.
El penúltim llarg comença de forma benèvola, però es va verticalitzant fins esperó força tieso que cal treballar-lo. Aquí em vaig equivocar i en comptes d'anar a l'esquerra vaig pujar recte a buscar uns arbres per muntar reunió.

Però des d'allà, recuperar la ruta del darrer llarg no va costar gaire. Un darrer llarg amb un pas estrany per pujar a la placa, i un altre de molt fi per sortir-ne.
A la carena, com sempre a la serra, canvia la decoració. La temperatura baixa de cop, el relleu se suavitza, i apareix la neu al fons del decorat.

Ja només queda agafar el complicat camí de baixada per acabar de gaudir del dia i de l'escalada. Una via que m'he apuntat a la llibreta de vies per repetir!!

18 de des. 2014

Cal Barricó, vies Cotaca i Aigua i tabac

Cal Barricó és una zona d'escalada del Ripollès situada prop del Baell, que no coneixia i reconec que m'ha agradat molt. Fins al punt d'anar-hi dos dissabtes seguits. El primer dia, amb el Manyo, vam pujar la via Cotaca que està força embardissada, però vam baixar pels rappels de l'Aigua i tabac. I aqwuesta via la vaig veure tan interessant que vaig enredar al Toni i la Queralt per anar-hi la setmana següent.

L'aproximació la vam fer des de la carretera de Ribes, PK 126 sota el sector d'escalada de les Coves. El camí puja fins a cal Barricó seguint una pista. Als plans de sota la casa, cal pujar uns metres per agafar un camí que ens porta directament a la paret, al peu de la via de l'Ossel. En cap cas s'han de seguir les marques vermelles que veiem des dels prats, cal agafar el camí de sobre.

A les resssenyes de sota, dels escaladors del Ripollès, l'Aigua i tabac destaca marcada de color groc amb el número 20. La Cotaca, és la que puja just a la seva dreta.
Via Cotaca
La major part de les vies tenen una placa a la base amb el nom. Des del peu de via de l'Ossel, cal caminar cap a la dreta, primer veiem una pintada negra amb el nom Aigua i tabac, i després trobem la placa metàl·lica.

Abans hi havia una corda fixa per pujar a la primera reunió, ara s'ha convertit en un petit llarg de IVº. Després, una placa amb el tram de 6b (a sobre), i força mates per arribar a la reunió.

Del tercer llarg poca cosa a comentar, però costa més per les herbes que per la dificultat rocosa.
El quart millora una mica, almenys al primer tram on hi ha un V+ dels de veritat!!

Llavors arribem a la cornisa superior, un lloc curiós. Es tracta d'una cornisa força ampla i molt còmode, amb un cable que la ressegueix tota de cap a cap. Aquesta instal·lació permet d'escalar els llargs superiors com si estiguessim fent esportiva ja que a la part superior hi ha cadenes i mosquetons.

Aquí pugem un parell de llargs, el de la Cotaca i un altre, gaudint com ximples perquè són una meravella. El que no hem trobat és cap pas de V+....
Via Aigua i tabac
Dissabte següent hi torno, aquest cop amb la Queralt i el Toni, amb qui feia temps que no coincidíem. 
Tiro cap amunt i confirmo el què imaginava, que el primer llarg és una meravella. Comença senzill i es va complicant. Trobem un parell de sostres curts, el primer es passa en bavaresa, i el segon amb una potent tibada d'un forat. Perquè sort en tindrem dels forats en una roca tan compacta!
Al segon em feia patir això del 6a de la ressenya, però la veritat és que el vaig trobar bastant més fàcil que el primer. I el 6a encara l'estic buscant... Per la resta, una tirada compacte i continua que ens va agradar molt a tots.

Després, per arribar a la feixa superior, només cal superar un petit mur assegurat amb un parell de xapes.
Després, com la jornada anterior, ens dediquem a pujar i baixar per diverses vies de la zona superior. És com si l'escalada la féssim només per pujar per aquí. Hi trobarem de tot, més fàcils i més difícils, més equipades o menys, però cap ens farà patir excessivament. Molt recomanable!!

10 de des. 2014

Camino de caracoles, a la paret d'Aragó

Aquest ha estat un llarg cap de setmana que hem pogut aprofitar prou bé amb el José Manuel. I no podíem començar millor que anant a la paret d'Aragó.

La Camino de caracoles és una de les vies curtes i còmodes de la paret, però per fer una escapada d'un dia, és una via perfecte. Ràpida i equipada, amb una aproximació i baixada prou agradable, si la roca fos a tota la via tan bona com a la part superior, llavors seria pefecte! A sota us deixo la ressenya del Luichy:
Deixem el cotxe a la pista després de l'Estall, i amb menys d'una hora ja estem encordats al peu de la via. Tot i que de bon matí fot un fred que pela, i que el Turbón es veu ben nevat, aquí el vent del nord no arriba i podrem escalar en màniga curta.

La via comença en un esperó molt marcat i evident, en un inici de roca discreta que va millorant a mesura que vas pujant.
Després d'un segon llarg de flanqueig a l'esquerra amb un únic pas, i d'un tercer de dificultat decreixent que puja en diagonal a la dreta, arriba el quart llarg, que és l'estrella de la via.

Comença vertical i equipat, per continuar cap a l'esquerra amb una dificultat mantinguda i una roca tirant a mediocre.
Per sort, els darrers llargs de la via compensen una mica el festival de roca poc fiable, travessant unes plaques genials de ratlles horitzontals que es fan molt curtes.

A la carena retrobem el vent fred que bufa de nord. Ja només ens queda seguir el camí carener fins un senyal on agafem el camí que ens tornarà al cotxe.

4 de des. 2014

Sol de mitjanit a la serra de les Canals

Sembla que va ser ahir, però ben aviat ja farà 7 anys...., el Kutrescalador i el Pescador d'estels van obrir aquesta via i per celebrar-ho es va organitzar una primera ascensió col·lectiva, amb 3 cordades de 3.

Aquell dia tot va ser un fart de riure i un gran caos, així que pensava refer-la alguna altra cop amb més calma. I una setmana després de la Pawnee fiction, torno a la serra de les Canals però aquest cop amb el Pep, amb la intenció de repetir-la. El mal temps ens ha fet fora de la serra de Carreu i aquí baix sempre hi fa bo!
La Sol de mitjanit és una mica diferent de la de l'Indi, en aquesta la primera part fins a la feixa és clarament més difícil, i la segona part no tant, el què permet anar més en lliure. Fent les dues en una setmana, queda clar que és realment molt millor aquesta.

La primera meitat són tres tirades llargues, sempre amb aquesta roca tan peculiar de la serra de les Canals, tres tirades tumbades però tampoc tant. Això si, només cal anar seguint les expansions fins arribar al peu del mur final.

Aquesta segona part també té tres llargs, el primer comença amb uns passos d'A0, per acabar marxant cap a la dreta en un flanqueig ben divertit!!
El cinquè llarg és el més difícil, el lliure és totalment obligat i la roca és com a tot arreu: dubtosa!! Mentre pujo em costa entendre com pot ser que set anys enrere pugèssim per aquí tan riallers....
I per arribar al cim, un mur molt bo i ben distret, però més senzill que els dos llargs anteriors. Cal pujar recte fins que comença a desplomar i llavors es passa al costat dret de la fissura.

Arribats a la carena, tornem a discutir si val la pena baixar caminant o rapelant, i ens decantem per rapelar. 5 ràpels sense gaires problemes ens retornen al peu de via.