El cingle de la To al Vèrtex 270, segons en Ballart

El cingle de la To, tot i que ja fa 9 anys que hi vaig obrir una bona colecció de vies per gaudir de l'escalada poc equipada, no ha acabat de tenir massa èxit de públic. Una roca peculiar, sòlida però que cal aprendre a conèixer, algun petit tram brut, i  les noves modes de l'escalada híper equipada, han format un còctel gràcies al qual el Cingle continua sent un racó agradable i molt tranquil.

A les pàgines d'actualitat escaladora, que escriu l'Armand Ballart al darrer número de la revista Vèrtex, el 270, ha aparegut un reportatge actualitzat del conjunt de la paret, amb les meves vies i les noves que s'hi han anat afegint.

El reportatge m'ha agradat, trobo que el tema s'ha tractat correctament i mateix Armand recomana el lloc. L'únic però és el nom de la paret, on tenim una discussió sobre si es la Tó o la Tor, però no deixa de ser un tema menor.

Un altre petit error és que a la via Llop solitari, al darrer llarg que era de 60 m justíssims, hi vaig afegir posteriorment una reunió 15 m sota la carena, així que ara es fa amb més comoditat.

Així que aquí us deixo l'article escanejat pels qui no rebeu la revista i així tothom el pot llegir. També les ressenyes de l'Armand i les meves (a dalt de tot).  Fins i tot una foto del darrer llarg de la Llop solitari per qui no hi ha anat mai i vol fer-se una idea del tipus d'escalada que és, vertical però amb bons peus i bones fissures.

Retorn a la Llop solitari, retorn al Cingle de la To

Al Cingle de la To s'hi ha d'anar encara que sigui de tant en tant. Aquest cop l'excusa ha estat la Maria, que encara no hi havia escalat mai, així que hem anat a la Llop solitari, una de les vies bones de la paret.

El lloc: idíl·lic, com sempre. La tranquil·litat: assegurada. El dia bo i la companyia dificilment millorable. Res podia anar malament.

Al començament els petits dubtes habituals quan fa temps que no escales en aquest lloc tan peculiar, sobretot a la part de dalt on hi convindria una neteja que algun dia faré.

Per la resta tot en ordre: escalada d'autoprotecció que garanteix les bones vibracions i una tensió que et fa escalar sempre millor! Sobretot als petits trams de roca dubtosa...

Però, de fet, el primer llarg només és el peatge que cal passar per gaudir dels dos darrers. Roca extraordinària i pocs parabolts,però un munt d'esquerdes i forats on assegurar-se. D'aquesta manera cadascú pot triar el camí que prefereix...

El darrer llarg és curt, però també molt bo. Molt bo i molt aeri, que la via té verticalitat!

També és un llarg una mica trist, perquè s'acaba la via...

Sort que el cim també és una meravella, amb el sol amagant-se cap al Pedraforca i una bona vista de les parets de Malanyeu des de les alçades.

I la Maria contenta, li ha agradat la via i el lloc!

Via dels avis, al cingle de la To

Aquest diumenge vam tornar al Cingle, aquest cop amb el Pep. Se'ns hi van afegir la Joana i el Jacint, dos joves amb ganes de provar la via llarga i que no sabien el que els hi esperava.

Tot i pensar que la via segurament no seria cap gran via, tornar al magnífic paratge de la To (a sobre, amb el Sobrepuny al fons) i el fet d'estar oberta per uns avis realment venerables, ens cridava la curiositat. Sabia que el Joan B tenia previst d'anar-hi el dissabte i esperava que hagués fet una mica de neteja....

Del seu blog, li he manllevat la bona ressenya de sota.

La via puja pel marcat diedre situat a l'esquerre del Dau, i ja de lluny es veu força brut. Per la dreta, hi baixa una línia de rappels, que quan fa temps hi vam baixar, ja vam veure el tipus de roca d'aquest pany de paret. Baixava de tot, troncs, pedres, sorra...., i vam acabar ben esgarrinxats! Però la curiositat és un fort estímul!

L'aproximació és força evident, comença a la vertical del dau, i trobem algunes fites abans d'arribar-hi i una fletxa picada a d'inici de la via. Aquí engega el Pep per unes rampes tombades per on gairebé es pot pujar caminant, i ben aviat comença a trobar alguna baga i els primer parabolts.

La primera reunió és just abans d'uns arbres grossos, i abans d'arribar-hi hi ha algun pas que potser arriba a IIIº.

Aquí comença la festa per nosaltres. Pujo jo de segon i el Jacint de tercer, tots dos assegurats pel primer, i després el tercer assegura a la Joana, que va darrera de tot mentre jo asseguro al Pep ja hi torna.

El segon llarg és curt i herbós, amb un únic tram de roca just abans de la reunió. Potser el pas més interessant és la superació d'unes mates pel bell mig fent el mico!

Als dos llargs superiors ens intercanviem amb el Pep, així que començo el tercer pujant per un desplom del que no saps massa com sortir-ne perquè al damunt només hi veiem argelagues i terra...., fins que descobrim un tros de corda que ajuda a sortir-ne.

La resta és una combinació de trams de roca delicada molt assegurats, amb canals herboses amb cordes fixes. A sota podem veure el darrer tram abans de la reunió. Sense comentaris! Realment sap greu que no anessin per les plaques veïnes que es veuen molt més bones...

La darrera és molt curta, a la ressenya original hi posava 30 m, però com a molt en deu tenir una vintena escassa. Però almenys aquí si que es pot gaudir de l'escalada, sempre que les preses es vagin provant abans de penjar-s'hi! 

La gran quantitat de metall que hi ha permet de pujar gairebé sempre en A0, però excepte els passos de sortida, la resta es fa perfectament en lliure. Això si, a vegades no per on van els parabolts, i sempre després d'haver patit alguna sorpresa en forma de presa que se't queda als dits! 

Resumint, una via que no té ni interès local, gens recomanable, on sap greu la feina que hi han tingut i la gran quantitat de ferro que hi han deixat. Una d'aquelles vies tan forçades que costen d'entendre. Això si, porteu moltes cintes i deixeu la resta de material a casa!

Després carenegem fins al cim, on hi han posat un senzill pessebre fet de fang i baixem còmodament per la carena cap al cotxe. 

Ara, a veure com ho fem per tornar a convèncer als joves de tornar a fer via llarga.....

Tardes al cingle de la To: Sapastres i Llop solitari

Aquest estiu m'he pogut escapar alguna tarda fins al Cingle, on és fàcil de recuperar velles sensacions i bons records.

Un dia vam anar-hi amb la Ingrid, una bona escaladora del país dels Piteus, amb qui vam compartir la Sapastres. La via més desequipada del Cingle (un espit a l'inici i un altre a la R1) i una de les més divertides de fer.

Ella s'ho va passar genial i va demostrar el seu domini d'aquest tipus de vies. Però és que l'esperó final de la via (a sota), no deixa indiferent a ningú!!

Aquest dimarts a la tarda hi vaig tornar-hi amb el Pep. Ell ja és un expert del Cingle, deu ser la cinquena o sisena via que hi fa, així que vam anar a la Llop solitari, una via impressionant per la seva verticalitat.

El primer llarg estava força brut, es nota que la via no la fa massa gent i s'acumula la terra en alguns replans...

Després vam atacar el mur superior, dividit en dos llargs de 45 i 15 m per fer més suportable l'escalada, evitant portar la corda al límit, opció que tothom pot triar, però al final la corda pesava molt!

Quina meravella de llarg, sempre que hi pujo em sorprenc que, tot i la verticalitat, es pugui escalar amb una dificultat normal. I la roca, segueix sent molt bona. Tot i que la muralla es deixa anar equipant, un total de 6 expansions fan l'escalada més segura.

Però quan s'escala a la To per la tarda, el millor premi és la posta de sol final entre el Cadí, el Pedraforca i la serra d'Ensija!

Esperó Delator, sortida geològica al Cingle de la To

Tornar al cingle de la To sempre és agradable, i poder-hi acompanyar a escaladors que no hi havien estat mai, com ara el Josep Anton, encara més. Així que amb ell i el Pep vaig poder repetir la joia de la corona d'aquesta paret: l'esperó Delator.

Diumenge feia bon temps, però ni de bon tros la calor de dissabte. Bufava un airet que feia  que la temperatura fos ideal per escalar al sol. 

Vaig atacar el primer llarg després d'uns quants comentaris sobre com era l'escalada en aquests gresos maastrichtians de la formació Areny, si és que no són gresos calcaris del Luteciá...., res temes de conversa entre geòlegs quan no parlem de dones!

El començament sempre costa d'adaptar-s'hi quan fa dies que no hi has escalat. A més, comença amb un petit desplom que cal protegir. Mica a mica vaig retrobant la manera, i ben aviat arribo al replà de la primera reunió.

El segon llarg li deixo al Josep Anton, que gaudeix de valent en la magnífica placa que hi ha a la segona meitat del llarg. Una placa ratllada de roca excel·lent i molt adherent, que cal passar en autoprotecció absoluta. Aquesta tirada té dos parabolts, un a l'inici, i un altre que protegeix l'arribada a la segona reunió.

El tercer i més espectacular, em torna a tocar a mi. començo en diagonal a la dreta evitant els sostres fins una fissura desplomada. A partir d'aquí un llarg flanqueig cap a l'esquerra em porta al pas de sortida.

Després d'una petita caiguda tonta tot posant un tascó, arribo a dalt. Ràpidament se m'ajunta el Josep Anton i, veient que el Pep va una mica endarrerit, aprofito per anar a la carena veïna per fer alguna foto dels seus darrers passos.

I és que n'arriba a ser molt d'espectacular aquest darrer llarg! A tots dos els hi ha agradat molt la via, així que ja només ens queda baixar relaxadament cap a la Nou, a celebrar-ho amb una cervesa!

Via Rialles al Cingle de la To. Un reequipament accidentat.

A l'article que vaig publicar a la revista Vèrtex del mes de març d'enguany, quan es refereix a la via Rialles diu: "...representa l'opció més assequible de la paret. (...) Pràcticament equipada."

Tot i que quan vaig escriure això feia referència a l'estàndard general de la paret, diversos escaladors que no hi havien estat, i que van optar per provar aquesta via com a primer tast del Cingle, m'han retret que les condicions de la via no es corresponien amb les de la ressenya.

Així que em vaig proposar l'objectiu d'anar-hi algun dia a posar algun espit extra al primer llarg. La tarda del dijous 5 d'agost va ser el dia escollit per anar-hi amb el Toni, que no l'havia feta.

Un llarg on només hi ha un espit en els seus gairebé 55 metres no es pot considerar gaire equipat, així que l'objectiu era posar-ne un parell a sota d'alguns passos més difícils, de tal manera que fossin obligats però segurs. També havien de servir per orientar millor el recorregut de la via.

Així que vaig pujar el primer llarg amb l'espitador i el martell i, amb la paciència del Toni, vaig protegir dos sectors claus d'aquesta tirada. 3 espits en tot el llarg tampoc són masses, segueix sent una via d'autoprotecció, però queda una mica més sòlida.

El Toni va confirmar que trobava bé els emplaçaments, així que vaig tenir el primer OK, encara que fos d'un que pujava de segon...

Després va encara el magnífic segon llarg, un dels més divertits de tot el Cingle, amb una molt bona relació entre dificultat assequible, bona roca i gran ambient. A més, els passos més difícils són al començament (a sota).

Després del diedre la via gira a l'esquerra i puja per unes plaques fissurades recte cap amunt, sempre amb bona presa. 

Però quan millor anava tot, el Toni va fer un moviment en fals i va perdre l'equilibri. Compte que caic! 

Tenia les cordes agafades i passades per l'ATC de Black Diamond. Es tensa la blava i s'afluixa de cop, ha saltat l'assegurança. El Toni continua caient i, de cop, es tensa la verda. Fot una estrebada tan seca que la corda rellisca de l'ATC i se m'escapa de la mà. Amb la corda lliscant, tanco la mà amb força per parar la caiguda, i el Toni deixa de baixar.

Ha caigut en una zona molt vertical i no s'ha fet res, tot i que gairebé ha arribat a l'alçada de la reunió, però jo tinc la mà completament cremada de la segada de la corda.

La valleta de la To continua magnífica, però ja no estic per contemplar el paisatge. Baixem com podem, i cap a l'hospital a curar la mà.

Ara ja han passat més de dues setmanes i mitja, i tinc la mà força curada (a sota), però em sembla que seguiré reposant uns quants dies més d'escalar! 

Via Sapastres, al Cingle de la To

Aquest dijous a la tarda vam pujar amb el Pep i el Toni cap a la To, una mica per celebrar que finalment s'han publicat les ressenyes del Cingle al Vèrtex, i també perquè hi havia una via, la dels Sapastres, que encara no havia repetit després de l'obertura fa una mica més de 2 anys.

Ara, a les tardes, tenim el temps just per fer aquest tipus de vies, comptant que difícilment podem començar a escalar abans de les 5. Però la via dels Sapastres ens ha agradat molt més del què ens pensàvem, i tots dos van entendre el perquè hi ha tan poques expansions a la via, senzillament no hi calen!

El primer llarg comença per una placa de regletes, vertical i amb bona presa (a sobre), i continua per un diedre vertical i un flanqueig cap a la reunió més espectacular que difícil (a sota). La llàstima és una franja de terra/herba que hi ha al mig i que l'esguerra una mica!

En aquesta tirada trobarem un espit a pocs metres de terra que assenyala l'inici de la via, i un altre espit i un clau a la reunió.

Al segon llarg el pas més complexe és just damunt la reunió, on cal pujar verticalment (a sobre) i, després d'un petit flanqueig a l'esquerra, marxar en diagonal per unes plaques cap a una alzina enorme que hi ha al fil de l'esperó.

Les plaques es poden travessar per més amunt o més avall (a sota, el Toni a la part superior), una mica al gust de l'escalador, però hi ha unes fissures que marquen la línia més lògica i més protegible. La segona reunió es fa a l'alzina.

El darrer llarg és el més bonic, puja recte amunt anat a buscar el diedre de l'esquerra (a sobre). Després, tan aviat com es pot, cal pujar al fil de l'esperó (a sota) per seguir-lo fins dalt de tot.

Aquest tram de l'esperó és magnífic, aeri, vertical, amb molt bona presa i una roca excepcional! No hi ha cap expansió en tot el llarg, però és evident que no són necessàries, alguns friends mitjans i els aliens són més que suficients.

A sobre podem veure la perspectiva de la segona reunió, abans de sortir just sota el cim, on hi trobareu un parabolt i un espit per muntar la darrera reunió.

Una via molt interessant, de les bones del Cingle. Això si, recomanable només per cordades amb esperit d'aventura, i a aquells que els agradi escalar com si estiguessin obrint via!