26 d’abr. 2006

Escalada al Devoluy

Abans de tornar cap a casa, ens quedava un dia penjat que vam aprofitar per anar a escalar i per conèixer una d'aquestes zones que de tant en tant en llegeixes alguna cosa però que no acabes de decidir-te mai per anar-hi: el Devoluy.

En aquest massís dominat pel pic de Bure, prop del cotxe s'aixeca el pic Crillon (1.821 m), construit per calcàries amb sílex del maastrichtià (final del mesozoic). La seva composició és prou important perquè en alguns passos més compactes sort en tenim dels nòduls de sílex que destaquen damunt el calcari.

Dalt hi he posat una ressenya aproximada i el recorregut de la via Charbonnier-Lainez, de 250 m. Tot és aproximat perquè ens hi vam embarcar sense ressenya i les sorpreses les vam anar resolent sobre la marxa.

Així, tot i que la via es pot fer en 6 llargs, nosaltres vam trobar 8 reunions equipades, la majoria còmodes, i les vam aprofitar per no haver de cridar tant. Destaca una xemeneia de 80 m, de la R 1 a la R 4 (es veu força bé a la foto de l'esquerra), i dues tirades finals acabades amb un desplom de V+ com a mínim, molt aèries i verticals.

Tot i que portàvem material sobrat, només vam posar dues o tres peces perquè la via està molt ben equipada. La roca és força bona, però cal anar amb compte si t'apartes en algun punt de la via, on ja és més trencadissa. A la dreta, veiem l'inici del segon llarg.

La baixada es fa per un rappel volat de 35 m i un còmode camí et torna al cotxe. A la dreta d'aquesta via han equipat tota una zona d'esportiva. Típicament francès: al pàrquing hi ha totes les ressenyes per qui vulgui anar-hi a tibar.

Una bona manera de conèixer aquest massís oblidat, amb la mirada posada en la via Desmaison del pic de Bure, tot i que això ja són paraules majors !!

I per veure més fotos:
Fotos de la via

24 d’abr. 2006

Gran Paradiso

El Gran Paradiso, 4.061 m, situat al bell mig del parc nacional del mateix nom a la Vall d'Aosta, és un dels quatre mils clàssics per pujar amb esquís. Ho té tot a favor, un camí còmode fins al refugi, un refugi gran que ens va semblar molt acollidor (menjador a la foto de baix), i una sèrie de grans rampes fàcilment esquiables fins a pocs metres del cim. Fins i tot, els darrers passos de grimpada aèria fins dalt de tot són una mena de cirereta del pastís.

Poca cosa es pot dir d'una muntanya tan coneguda pels esquiadors de muntanya, potser que la pujada fins al refugi ens va entretenir unes dues hores i mitja, i que del refugi al cim (1.300 m de desnivell) vam trigar-ne unes quatre, pujant sense cap mena de pressa en un dia molt bó.

La principal dificultat són els trams de pendent més dret i glaçat que demanen un petit esforç extra per pujar-los (foto de dalt). Aquestes rampes després, quan disfrutes d'una baixada inacabable, s'agraeixen. Una baixada que ens va deixar al cotxe en menys de dues hores des del cim.

Però per poder fer-vos una millor idea de l'itinerari, res millor que donar un cop d'ull al recull fotogràfic:

Fotos Gran Paradiso

23 d’abr. 2006

El vessant italià del Mont Rosa

Pel vessant italià, si es tenen ganes i s'està en forma, pujar al Mont Rosa es pot convertir en un festival de quatre mils. Des dels refugis Mantova o Gnifetti, molt a prop l'un de l'altre, es pot pujar d'una tacada la Piramide Vincent (4.215 m), el Corno Nero (4.322 m), el Parrotspitze (4.432 m), la Signalkuppe (4.554 m) i la Zumsteinspitze (4.563 m).

Nosaltres ens vam quedar en els dos darrers i, de tots els alpinistes que vam veure, ningú va fer més que això. I és que per moure's a aquesta alçada, pujant i baixant d'un cim a l'altre, realment cal tenir-ne moltes ganes.

Tot i que la pujada al refugi Mantova (tel 0163/78150) la vam fer des de Alagna, a la Valsesia, és molt més senzill d'anar-hi des de Gressoney, a la Val d'Aosta. Més a prop en cotxe i amb una tornada més còmode ja que el descens cap el cotxe és directe. També es pot utilitzar el refugi Gnifetti situat 100 m més amunt i mb una capacitat molt més gran (tel 0163/78015). Convé tenir present que el refugi Mantova és molt car, 45 € la mitja pensió i l'aigua la venen a 2 € cada mig litre. Omplint les cantimplores de tè al vespre, ens van canar 4 € per cadascuna.

Des d'una vall o l'altra, el telefèric puja fins al Passo Salati, 2.971 m, i llavors cal pujar fins a la Punta Indren (3.260m) seguint la carena, si no té el telefèric obert. Un llarg flanqueig posterior et deixa sota mateix del refugi. En total, entre 3 i 4 hores segons les condicions i la facilitat en trobar l'itinerari.

Del refugi el camí és evident: cap amunt, voltant sempre la carena de quatre mils per l'esquerra. En la pujada vam anar deixant a la dreta els itineraris dels dos primers cims i en poc més de dues hores ja érem al coll de Lys, a la carena del Lyskamm (foto de dalt) i que dóna pas a la gelera suïssa del Mont Rosa. Des d'aquest punt es pot baixar fàcilment fins al refugi suís del Mont Rosa. Després d'un flanqueig i de deixar enrera el camí del Parrotspitze ens vam encaminar a la punta Zumstein, un cim bonic amb una cresta final de neu fàcil i espectacular. A la dreta, un pendent de 2.000 m de desnivell cau directe fins la vall de Macugnaga.

A la foto del costat podem veure la Signalkuppe des d'aquest cim, una aproximació curta i una pujada molt glaçada ens van acostar a l'únic quatre mil que disposa d'un refugi al mateix cim (refugi Margherita, tel 0163/91039) en unes 5 hores des de baix.

La baixada va ser ràpida i una mica estressant, passar pel refugi i baixar tota la vall fins el Gabiet van ser 2.200 m de desnivell. Pels pels vam poder agafar el telefèric que ens tornés a pujar al Passo Salati i ens estalviés la remuntada. Llavors per acabar d'arribar al cotxe vam afegir 1.700 m més de baixada. En total uns 3.900 m de descens esquiant !

Si voleu veure les fotos, aquí n'hi ha alguna més:

Fotos Mont Rosa



22 d’abr. 2006

Final de vacances de primavera

Una setmana fora, i retorn a la vida normal. Una setmana intensa plena d'experiències, la majoria positives. Dues grans sortides d'esquí de muntanya, pujant a dues de les puntes més altes del massís del Mont Rosa (Zumsteinspitze, 4.563 m, i Signalkuppe o Punta Gnifetti, 4.554 m) i al cim del Gran Paradiso, 4.061 m (foto de dalt), en unes condicions molt bones de temps i neu; i una dura escalada al massís de Devoluy, als prealps francesos (foto de sota), van justificar sobradament la sortida.

Les darreres consultes maratonianes a les webs meteorològiques ens va decidir per canviar d'objectiu, abandonar la idea de la travessa per l'Oberland Bernès i encaminar-nos cap al sud d'Itàlia. Primer a la Valsesia, des d'on vam pujar a les dues puntes del Mont Rosa des del refugi Mantova, i després a la Valsavaranche, per esquiar fins al Gran Paradiso en condicions optimes, molt bon temps i molt poca gent.

Per completar la setmana vam encaminar-nos al massís del Devoluy, un d'aquests massissos dels prealps calcaris que queden a l'ombra dels grans, i que sempre ens contentem en veure de lluny des de les autopistes. El circ de Devoluy és un petit paradís de l'escalada en roca, i el vam voler descobrir pujant al Pic Crillon per la via Charbonnier-Lainez, 8 tirades de calcari vertical amb una dificultat molt sostinguda entre el IV+ i el V+.

Una bona estrebada per esperar amb més tranquilitat l'arribada de l'estiu.

12 d’abr. 2006

El temps als Alps

Normalment, per la majoria de sortides a muntanya que fem, amb les previsions de TV3 i alguna consulta per internet al Servei Meteorològic (http://www.meteocat.net ) ja en tenim prou. Però per aquests dies que tenim pensat de marxar als Alps Bernesos, a fer alguna ascensió amb esquís als grans cims de la zona com el Monch, la Jungfrau o el Fisteraarhorn, m’he hagut d’assessorar una mica millor (a dalt, cims del Dom i del Lenspitze fa un any).

Quan sortim als Alps francesos, la informació de referència la trobem a la meteo de Chamonix (http://www.chamonix.com ), amb una informació força fiable i una webcam que funciona molt bé i et dona una idea clara del temps del moment. A més, també hi trobem informació actualitzada de les condicions per a la pràctica de l’alpinisme.

També ens ajudem de la previsió oficial francesa (http://www.meteofrance.com/FR/ ), de les webcams dels Ecrins (http://www.oisans.com/menus/index-fr.htm ) o de tot el conjunt de webcams dels Alps (http://www.alpimages.net/meteo_webcams.php ).

A Suïssa trobem molta informació en alemany i jo la buscava en francès o anglès. Per una banda hi ha el servei meteorològic suís (http://www.meteosuisse.ch/web/fr/meteo.html ), amb un apartat molt interessant on s’entra un nom de localitat i et dóna la previsió a 10 dies vista.

També he trobat una altra adreça interessant en francès o anglès: (http://meteonews.ch/). Al Valais és més fàcil trobar les dades ja que les pròpies webs estan en francès i anglès, tan a Saas Fee (http://www.saas-fee.ch/fr/weather.cfm ) com a Zermatt (http://bergbahnen.zermatt.ch/f/web-cam/ ), amb bones webcams.

Ara mateix, ho estic mirant i veig que les previsions no són massa optimistes, potser haurem de girar els ulls cap al Pirineu. En aquest cas sempre vaig a l’Infomet (http://www.infomet.fcr.es/ ), a la informació general espanyola (http://www.inm.es/cgi-bin/p06hesp1.sh.2001 ), a la web de Barrabés (http://www.barrabes.com/eltiempo/meteo.asp) i al meteored (http://tiempo.meteored.com
/prediccion-para-Europa-5-Espana.html
).

I sempre, en qualsevol cas que es vulgui conèixer una mica les previsions a llarg termini a Europa, cal anar a llegir els models alemanys de pluja (http://www.wetterzentrale.de/pics/avnpanel4.html) o de temperatures (http://www.wetterzentrale.de/pics/avnpanel2.html ) pels propers 10 dies.

10 d’abr. 2006

Castell de Roset

Al damunt de Vilada, en direcció nord sota la serra de Catllaràs i les carenes de Picamill, hi trobem traçat un sender de petit recorregut (PR) pel qual conèixer una mica millor tot aquest sector, inclòs el castell de Roset (a l'esquerra).

Una primera pujada et transporta al camí de l'aigua, que planeja cap a ponent travessant els cingles, per terrasses obertes i, fins i tot, per un petit túnel obert a la roca. En una collada després de travessar el rec de la font del Sofre, una curta pujada et transporta fins el castell, un edifici que està documentat des del segle IX, actualment força enrunat.

Darrera nostre, les cingleres de Picamill ens entretenen mirant possibles rastres de rapinyaires o hipotètiques vies d'escalada en aquesta roca balmada i trencada.

Les roques que el camí va tallant són majoritàriament gresos calcaris de l'Eocè (terciari inferior), però com a curiositat, en les seves diàclasis es poden observar uns cristalls romboidals de calcita força ben formats.

9 d’abr. 2006

Entre Sallent i Balsareny

Aquest dissabte he tornat al Pla de Bages, tot i que això de "Pla" és una mica relatiu. He aprofitat que hi baixava per fer una petita volta de poc més de 3 hores a partir de Sallent, aprofitant un sender de petit recorregut que puja cap els plans de Cornet, entre Balsareny i Avinyó.

El camí puja fins la carena, a l'ermita de Sant Miquel de Serra-sanç (a dalt), una ermita romànica restaurada pels muntanyencs del FAES, i ressegueix les carenes cap al nord fins els plans de Cornet. Aquí, el sender senyalitzat continua cap a prop de Navàs o bé es pot enllaçar fàcilment amb el GR-4.

Per aquest darrer camí, es torna còmodament per un altre seguit de carenes cap a Sallent, fent una volta prou interessant en aquest país oblidat, poblat de camps de blat, alzines i pi blanc.

En aquesta època de calor moderada és agradable descobrir altres indrets i intentar identificar els arbres florits que anem trobant.

5 d’abr. 2006

L'esquena del diable

Aprofitant que la tarda és llarga, vé molt de gust d'anar a provar coses noves o d'acostar-se a llocs diferents. En el penúltim Vèrtex hi havia una ressenya curiosa: una via nova a Montserrat, una via fàcil i equipada en la placa tumbada que veiem a la foto (és una mica a contrallum).

Ara que estic aprenent les tècniques d'escalada en solitari, he pensat que era un bon lloc per anar a disfrutar una bona estona, 4 llargs de 50 m que no depassen el IV+ (que anant sol es transformen en 8), poca verticalitat per si cal solventar algun inconvenient, i equipada de fa poc. A més, es troba una zona molt interessant de Montserrat, davant mateix del Serrat del Patriarca i comença des del fons de la canal dels Avellaners.

La via en qüestió, l'esquena del diable, no deceb gens ni mica, tot i que la dificultat és un pèl massa baixa i es troba concentrada en els dos primers llargs. L'altra problema és habitual en aquestes parets montserratines: costa de veure els parabolts i endevinar l'itinerari en algun moment.

De l'aproximació per la canal no cal que us comenti res, ja sabeu com són les canals de Montserrat, sobretot les del vessant nord. En qualsevol cas podríem resumir dient que, arribats a peu de via (45'), es pot començar a escalar sense necessitat d'haver d'escalfar.

La baixada des del cim és evident cap a la canal dels Avellaners, seguint primer la carena i després un camí a la dreta (40' fins al cotxe).

Des del cim, la vista en picat sobre el Cavall Bernat i la perspectiva d'aquesta zona de Montserrat é molt interessant. Mirant cap a Sant Jeroni, en canvi, potser és per l'efecte de la primavera, però en comptes de la roca del Patriarca em va semblar veure una altra cosa.

3 d’abr. 2006

Carboneres

Aquest matí hem pujat a Carboneres a escalar una estona per fer gana per dinar. Es tracta d'un totxo enorme que trobem al costat de la carretera que puja als Rasos de Peguera, entre els Porxos i el xalet dels Rasos.

Hi ha una bona colla de vies, en general ben equipades, amb bones fissures pels descontents que necessiten posar-hi alguna cosa més. La roca és un bon calcari no massa adherent, en alguns cassos pel pas d'escaladors, en altres perquè tendeix a estar recobert d'una sorreta fina, sobretot sota els desploms. Les ressenyes les podem veure aquí:

http://www.tandemesports.com/informacio/rasosdepeguera.htm#Carboneres

Les vies de l'esquerra, que és on ens entretenim, no depassen el 6a i tenen una alçada d'una quinzena de metres. La majoria tenen uns passos explosius a l'inici i al final, i la resta es deixa fer bé. El lloc és molt agradable, tot i que aquest diumenge encara vam passar una mica de fred.

Mentre nosaltres ens petàvem una mica els braços pujant i baixant, molt a prop hi havia una parella de miriàpodes que sentia amb força l'arribada de la primavera. Tal i com sembla que toca fer en aquestes dates, es dedicaven a cardar com animals, indiferents a la nostra curiositat.

Els vam estar observant una bona estona amb una no dissimulada enveja !

2 d’abr. 2006

El Querot Negre

Aprofitant aquest bon temps sobtat que ens ha envait, és el moment de fer sortides d'aquelles que no saps mai quin és el millor moment per fer-les. A l'hivern hi fa massa fred i a l'estiu hi fa massa calor, ara doncs hi trobem les millors condicions.

Una d'aquestes sortides que feia dies que hi donava voltes, és un itinerari que surt de la Rodonella i puja per darrera la tèrmica de Cercs fins a Fígols Vell, puja la cinglera fins sobre Vallcebre i torna a baixa per una vall paralela. Reconec que és un lloc on no havia estat mai, i a vegades amb això ja n'hi ha prou per despertar la curiositat i les ganes.

Ara tot just han començat a sortir les primeres fulles. Algunes plantes com el gatell (foto superior, de la mateixa família que el gatsaule), aprofiten l'avinentesa per florir mentre esperen que el bosc es vagi omplint de fulles i d'ombra. En aquest moment també és curiós de comprovar com el bosc, que encara té un aspecte totalment hivernal, té el sòl entapissat de violetes i flors d'hepàtiques.

La volta, descrita en la recent guia de l'Alt Berguedà de l'editorial Cossetània i parcialment al Vèrtex núm. 203, és força interessant. El recorregut d'unes 5 hores en total, et porta del fons de la vall del Llobregat fins al peu de la serra d'Encija, a través de barrancades mig oblidades.

El recorregut també té força interès geològic. Durant tota la pujada es va travessant tota la sèrie del cretàcic superior, principalment gresos i calcàries amb força restes fòssils, que marquen tota la cinglera a cada costat de la vall de Llobregat. Dalt de tot, els terrenys ja són de transició entre el Cretàcic i el Paleocè, on hi trobem abundants exemples dels dipòsits de carbó que es van explotar durants anys. Una lumaquela formada per una acumulació de petxines d'aigua dolça en una matriu carbonosa (foto petita), és un nivell guia excel·lent d'aquesta sèrie.