18 d’oct. 2018

Esperó oest del pic Rodó i cresta de l'Anyeller

Dies enrera, amb el Pep i l'Albert, vam anar fins al Pic Rodó, al fons de la vall de la Riberola, la vall que trobem situada just al nord de la vall de Núria, sota el pic de Noufonts.

Es tracta d'una vall llarga però agradable, dues hores de camí que puja suau des del final de la pista que surt de Prats de Balaguer. Potser el més pesat és el tram de cotxe, ja que cal travessar el coll de la Perxa, baixar fins a Fontpedrosa i després de Prats de Balaguer recórrer la llarg pista...
L'aproximació des del camí fins al peu de l'evident esperó oest la vam fer una mica per on ens va semblar millor, al final cal anar a parar a sota d'un collet evident, on la muntanya s'adreça.

Arribats allà, ens va sorprendre trobar un primer llarg completament equipat d'espits. Ens vam equipar i abrigar, perquè bufava un vent glaçat que ens va complicar l'escalada, i vam tirar cap amunt. Feia temps que no escalava amb tota la roba posada, amb el goretex i amb els dits de les mans cada metre més entercs!

Anàvem sense ressenya, però tot i el fred intens que amaga les sensacions, penso que es tracta d'un llarg de 30 m de IV+.
A partir d'aquí vam fer encara alguns llargs, mig pujant, mig flanquejant per sota la cresta, amb una dificultat de II-III i passos aïllats de IV, fins sortir al fil de l'esperó, on ja ens desencordem.

Per sort, mica a mica la temperatura ha anat pujant i el vent ha afluixat, així que comencem a trobar-nos millor i a gaudir de la muntanya.
Després del cim, seguim la cresta en direcció sud. En general es tracta d'una cresta senzilla, amb algun pas concret on cal mirar-s'hi, però on l'encordament ja no és obligatori.
Un ràpel curt (10 m), però que també es pot desgrimpar ajudat per una corda de nusos, trenca la continuïtat de la cresta. 

I a partir d'aquí la dificultat ja va decaient.
Arribem al pic Anyeller amb una temperatura ja molt agradable, ens posem pantalons curts i agafem de baixada el marcat camí que ens retornarà al cotxe després de recollir algun rovelló despistat que trobem pel camí...
A sota, deixo un mapa aproximat del recorregut.

13 d’oct. 2018

Esperó dels elfs, a la paret d'Escales

Baixant del pic de la Solana de Llauset, i per rematar 5 dies escalant pel Pirineu, ens parem a la presa d'Escales per fer la darrera escalada.

És una paret que em porta molt bons records de les altres vegades que hi havia vingut, especialment el dia que vam venir fugint del mal temps de Cavallers....

Aquest cop, amb el Pep, ens decidim per l'Esperó dels elfs (a sobre, ressenya lleugerament subvalorada dels Escalatroncs), que ja havia fet en solitari fa gairebé 12 anys, però que havia oblidat totalment.

Baixem per les escales que porten al peu de via, tot i els impediments que actualment hi trobem, i sota una calor molt forta comencem la via. Després d'un primer pas que enllestim amb un pas d'A0, el primer llarg és bastant agraït.
La calor apreta i l'ombra no arriba, així que escalem força de pressa. La bona roca també hi ajuda, tot i que avui la temperatura fa que la dificultat ens sembli superior!
Tota la via està equipada, però a una certa distància, així que val anar bé en el grau. Tota tret del tercer llarg (a sobre), on cal seguir un bonic diedre de bon protegir.

Quan estem arribant a dalt veiem a sota l'ombra que comença a arribar a la paret, però decidim no esperar-la..., en un quart llarg on la paret guanya verticalitat.
El darrer llarg és curt i senzill tret d'un petit desplom, i ben aviat arribem a la feixa superior.

Ja només falta entrar al túnel fresquíssim, d'on no en sortiríem de cap manera..., i muntar el ràpel de 25 m que ens deixa altra cop a la presa.

Què bona que és aquesta paret per escalar! Però no és massa recomanable d'anar-hi quan fa més calor, nosaltres vam acabar ben rostidets!

10 d’oct. 2018

Via A.C.Valdric, al pic de la Solana de Llauset

L'endemà del Vallhiverna, deixem el refugi per encaminar-nos a la cara nord del pic de la Solana de Llauset, el cim que està just al mig entre el refugi i l'aparcament de la presa.

De les diverses vies que hi ha, triem la A.C. Valdric, que ens sembla estètica i amb més continuïtat que altres.

Travessem la collada dels Estanyets seguint el GR 11 fins que ens sembla que estem sota la paret. Després pugem directament entre blocs i herbeis fins on pensem que comença la via. A mesura que pugem reconeixem el marcat diedre de l'inici.
El llarg del diedre és molt bonic. Pràcticament desequipat, comença al diedre per marxar després cap a la placa de la dreta, seguint fissures i relleus que fan que la dificultat sigui molt assequible i les possibilitat de protegir-se, enormes!

Després de travessar el prat (uns 10 m), la via continua per un sistema de petits diedres, sempre amb molt bona roca, recte amunt fins a l'aresta.
Potser el tercer llarg és el més bonic i estètic. De la reunió ens enfilem damunt del fil de l'esperó, que seguim sense deixar-lo una cinquantena de metres, amb una dificultat que no depassa el IV+.

Un llarg aeri, per gaudir sense patir!
El quart i darrer ens deixa al final de les dificultats, i segueix al principi un estil similar, però ben aviat es torna una aresta de blocs, on cal vigilar amb alguns que no estan massa ben collats a la muntanya!

Així arribem a dalt, molt a prop del cim, en un entorn meravellós amb els llacs d'Angliós sempre al darrera.
Després del cim, mirem comm es baixa, però les recomanacions del Luichy no ens convencen i baixem directament per la canal oriental, buscant el millor camí. Trobem algun pas de desgrimpada, però finalment arribem bé i sense problemes al camí amb fites que ens porta al coll d'Angliós i al cotxe.

8 d’oct. 2018

Paseo geológico sorprendente, al Vallhiverna

Després d'escalar a la Colomina, canviem de zona i anem fins el refugi de Llauset, en fase de preparació de la inauguració que s'havia de fer dissabte.

La cara sud del Vallhiverna (a sobre) feia temps que ens donava voltes i ara teníem la possibilitat de tastar-la. El refugi de Llauset semblava una opció, però ja vam veure que no era ben bé la millor.... Probablement sortir directament de l'aparcament és més còmode. 

Però també ens feia gràcia conèixer el refugi nou, un refugi modern i còmode que ens va deixar un regust estrany. No sembla un refugi de muntanya, no tenen gairebé informació de les escalades de la zona, el menjar és manifestament millorable, no hi ha cobertura i no et donen la contrasenya del wifi, els guardes són agradables però semblen més aviat hostalers.... Per altra banda són habitacions de 6 amb dutxa i lavabo, i és bastant gran.
Sortim de fosc per anar d'hora i en menys d'una hora ja som al peu de la paret. El nostre objectiu és la Paseo geológico, una via lògica per a dos geòlegs...., tot i alguns dubtes. Fem els primers 100 m del sòcol grimpant, i ens equipem just a sota del llarg de Vº.

Començo jo. La roca és curiosa, inicialment esquistos ferruginosos, que ràpidament passen a calcosilicatades on predomina el marbre. El pas de Vº és una fissura curta i desplomada, desagradable per la humitat, però que es pot protegir bé.
Després continua per aquest tipus particular de roca, que té l'avantatge d'estar ben posada. És a dir, amb una inclinació favorable a poder-s'hi agafar bé! Però no és fàcil protegir allà on volem, cal fer-ho a la manera antiga, assegurar quan pots i després apretar les dents.

La via cada cop és més fàcil i herbosa i no ens acaba de convèncer. El nostre tercer llarg passa molt a prop del tercer llarg de la via veïna. Ho comentem, mirem a la dreta les reunions de la via Sorprendente, i la ressenya ens acaba de convèncer de fer el pas. 
Així que creuem les plaques entre la nostra R3 i la R3 de la Sorprendente. Unes plaques poc complicades però on no podem posar res.
I aquí engeguem la nova via, molt més regular, directa i lògica que l'anterior. La dificultat és homogènia en el IV-IV+, i l'herba no molesta massa.
Les reunions són bones, i en algun llarg fins i tot trobem algun clau o parabolt, però en general estan desequipats i podem anar protegint.

La via puja directament a buscar el diedre superior, molt marcat i que es veu molt estètic.

De tots els llargs, el pitjor el penúltim, herbós i que costa de saber per on passar per tocar menys herba!
Engeguem el darrer llarg per una bonica bavaresa molt ampla. Com que només tinc un camalot del 3, el poso tan amunt com puc i tiro amunt. El començament és menys difícil del què semblava.

Després d'un replà, arriba un tram molt desplomat, amb bones preses de mà i poques de peu, on hi entra de tot. Finalment un tram vertical equipat amb 3 parabolts ens porta a una agulleta que sembla a punt de caure i ens acosta a la carena.
Superat el principal escull, ara ens dediquem a gaudir de la muntanya, en un dia molt bo: sol i aire fresc, el clima ideal!

Flanquegem les plaques fins un collet, des d'on anem seguint una travessa ascendent per damunt dels marbres, just pel contacte amb els esquistos superiors. 

Després de 2 llargs, ens desencordem i continuem a pèl, de manera molt més còmode.
La flor de neu, una planta que estima els sòls calcaris, ens acompanya en diversos punts de l'ascensió, però desapareix tan bon punt arribem als esquistos.

Tot pujant, aviat arribem a la cresta de Roques Blanques, que seguim amb facilitat fins al cim.
I arribem dalt de tot acompanyats en tot aquest tram de la pujada, d'una vista increïble damunt el massís de la Maladeta.
Al cim principal hi deixem les motxilles, i fem una corredissa fins el de Culebres, jugant una estona a l'anomenat pas a cavall...
Per tornar cap al refugi de Llauset, a gaudir de la dutxa, cervesa i el migrat sopar!