Grand Tête de l'Obiou, per les Chatieres

Amb 2.789 m d'alçada, la Grand Tête de l'Obiou és el cim més alt del Devoluy, i també un dels més esquerps. Format com la resta del massís per calcàries senonianes ben estratificades, però carregades de sílex i molt trencadisses, donen a aquestes muntanyes un aspecte ben peculiar.

Deixo el cotxe a la zona d'aparcament del chalet de les Baumes, damunt del nucli de Payas i segueixo el camí que puja en direcció a la muntanya, travessant una zona de pastura.

El camí aviat entra a la coma formada pels dos cims, el petit i el gran, i marxa cap a la dreta fent una volta molt llarga per estalviar-se la gran tartera central.

Finalment entra a sota el coll, on cal anar seguint les marques vermelles per poder trobar sempre el millor camí, una empresa que no és senzilla.

Des del coll de l'Obiou, també anomenat l'Epaule, ja s'endevina la ruta pel cima. El camí normal puja agafant les cornises cap a l'esquerra, mentre que la ruta de les Chatieres s'enfila cap a la dreta per anar a buscar la xemeneia.

Però abans d'arribar sota la paret, cal travessar una curiosa esquerda de la que se'n surt grimpant cap a la dreta.

Molta gent no hi deu passar per aquí, ja que només sortir em trobo un petit estol de perdiu blanca que em criden l'atenció amb el seu cant característic.

Pujo a passar per sota de la paret, passo sota una petita agulla, i segueixo el rastre fins trobar la xemeneia de les Chatieres.

No és una xemeneia difícil, i jo la recomano fins i tot als qui no són escaladors, hi ha algun pas aïllat de II o III, però sense gens de timba, res massa complicat.

De la xemeneia surto directament al cim, 2 hores després d'haver deixat el cotxe.

Les carenes pelades, formades per estrats calcaris horitzontals i sense un bri de vegetació per la secada de les roques calcàries, és el tret distintiu d'aquestes muntanyes.

Però començo a baixar i em sorprèn un racó verd, sota d'una bauma, travessat pel camí.

A partir d'aquí ara toca baixar la gran escala gegantina que formen aquestes roques. Però seguint amb cura les marques vermelles, el camí tendeix a ser més aviat divertit!

Gairebé saltant de llosa en llosa per aquesta gran graderia arribo al camí inicial i al coll de l'Obiou.

Després baixem els graons més trencats de sota l'Epaule, on tampoc es pot córrer massa...

De baixada, i per evitar donar tota la volta a les tarteres, baixo directament per elles fins retrobar el camí més avall.

Una ruta que val molt la pena, i de la que us deixo l'esquema a sota, i el track al Wikiloc.

Sirac, via normal

Tres dies després de l'Olan, tornem a trobar-nos amb el Pep, aquesta vegada l'objectiu és un cim que se l'hi assembla: el Sirac. Són dues muntanyes d'alçades i dificultats similars que estan en una mena de semi-oblit. Ni són senzilles ni són molt difícils i estètiques, així que no estan de moda.

Per anar-hi, entrem fins al fons de la vall de Valgaudemar i deixem el cotxe en un aparcament abans d'arribar al xalet de Gioberney. Un parell d'hores i 700 m de desnivell ens separen del refugi.

Quan arribem al refugi ens passa el mateix que a tothom: quedem encisats del refugi de Vallonpierre i de l'entorn. Un edifici bonic, situat a la vora d'un llac, envoltat de prats i sota mateix del Sirac, que s'alça 1.200 metres més amunt. Un indret idíl·lic.

Amb una cervesa a la ma, ens mirem el nostre objectiu del dia següent. Només serem 2 cordades pel cim, la resta de la gent estant fent la volta dels Ecrins.

Sortim a 2/4 de 5, encara fosc, i pugem tots 4 a buscar la gelera de Vallonpierre, entremig de la morrena intentant no perdre les fites. Però ben aviat el guia i el client comencen a quedar-se enrere per problemes de salut, i acaben renunciant. Tindrem la muntanya per nosaltres sols.

Abans de la gelera passem el mur inicial, on no ens encordem. Es deixa fer molt bé.

Mentre el sol va il·luminant les muntanyes de darrera, com les Rouies, arribem a la neu. Piolet, grampons i cap amunt,

La neu està dura i ens deixa avançar ràpidament. Una gelera més llarga del què imaginàvem, i que es redreça bastant abans de trobar la roca. Ens preparem per l'escalada al replà de dins de la rimaia, on podríem haver-hi deixat piolet i grampons que l'excés de prudència ens va fer arrossegar fins el cim!

Ara som al tram difícil, ens caldrà fer 4 o 5 llargs de corda per superar-lo. El primer llarg d'escalada és llis i humit, però una corda fixa facilita l'ascens.

Després la dificultat ja es torna molt amable i no passa de IIIº. La roca, aquí, és prou bona.

Arribats a una feixa més senzilla, ens desencordem, Fer llargs de corda amb les nostres cordes de 30 m és molt lent, així que pugem grimpant fins sota la bretxa.

Per pujar a la cresta, hi ha un tram atlètic de fins a IV+, així que fem un parell de llargs per arribar-hi. 

El dia continua magnífic, el primer dia realment bo que trobem des que hem arribat. Un quart d'hora després de desencordar-nos, ja som dalt.

El Sirac és el més meridional dels grans cims dels Ecrins, així que tenim una visió privilegiada de tot el massís, que tant bé coneixem.

Al davant, veiem l'Olan que vam trepitjar fa 4 dies,amb el corredor pel qual vam pujar al cim central.

A l'altra banda la cara sud de la Barra dels Ecrins.

Més lluny, la Meije.

Ja només queda tornar enrere, recuperar el material per desescalar el dos llargs finals, desgrimpar fins les dificultats, i baixar en 3 ràpels fins a la gelera.

Tranquil·lament i gaudint d'aquesta magnífica muntanya, tornem al refugi i al cotxe. No us la perdeu, és un gran cim dels que valen la pena!

Via Souterrata de Devoluy

Molt a prop de l'estació d'esquí de Súper Devoluy, hi ha una autèntica curiositat, un avenc visitable equipat com una via ferrata. Ells l'anomenen via Souterrata, i diria que no n'hi deuen haver gaires més.

A mi no m'agrada especialment, però de tant en tant ja m'agrada ficar-me en alguna cova o avenc, sobretot com a geòleg per veure el que arriba a fer l'aigua amb temps, paciència i àcid carbònic a sota terra.

Des de l'estació, una passejada de 15 minuts em porta fins l'entrada, situada en una de les nombroses dolines de l'esplanada càrstica, el que allà anomenen pla de les Tunes.

Per l'explicació no ho semblava, però en el recorregut hi ha nombrosos punts estrets, així que abans d'entrar ja m'he penedit de portar la motxilla.... Mirant l'entrada de l'avenc ja ho hauria d'haver suposat. 

Tot just començar, i ja et trobes una escala desplomada que et fica a l'interior d'un pou.

A sota ja estàs completament a les fosques, però amb l'ajuda del frontal puc gaudir de les formes excavades a la roca calcària, com aquests meandres per on circulava l'aigua fins que la dissolució de la roca no la va enviar més avall.

De tant en tant hi ha algun petit rètol que t'avisa d'algunes formes especials, com aquests micro cristalls de calcita que prenen forma de coliflor, i que no s'han de toca per la seva fragilitat.

I el camí segueix més cap endins.

Les concrecions calcàries són molt estètiques, em recorden algunes formes en parets de roca exteriors, aquí sembla que es tracta d'una calcària molt pura. Pràcticament no hi ha fang a l'interior de la cova.

Realment el recorregut, d'uns 300 m, és tot un espectacle. Llàstima d'aquest forats estret que cal travessar de tant en tant i que em posen dels nervis!

Aquestes calcàries del Devoluy solen ser molt riques en nòduls de sílex. En aquest punt, però, els nòduls són més escassos i només en veiem de tant en tant, al destacar per la seva major duresa i la seva insolubilitat en aigua.

I al final torno a l'exterior i a la llum, per un altre miserable foradet que he hagut de fer arrossegant-me i amb la motxilla per davant...

No és que m'hagi apassionat la visita, però si que és interessant i entretinguda, això si, només recomanable per a qui no pateixi claustrofòbia!

I per facilitar la recerca de l'entrada, que costa una mica de trobar, us deixo a sota el mapa i, al Wikiloc, el track.