28 de nov. 2017

Regulacions d'escalada a la serra de Busa

Arran de les reunions de regulació per nidificació al Solsonès de les activitats esportives de muntanya, amb la presència de tècnics de Medi Natural, agents rurals, propietaris de finques i escaladors de la comarca, es va arribar a un acord amb el propietari del cingle de Busa en virtut del qual hi queda prohibida l'escalada durant els mesos de desembre, gener i febrer.

 La zona afectada ocupa quasi tota la paret, entre la Comelleta (vies Sang Cheyenne i Peus Negres) i la punta de Centeugues (Esperó Nan, a sota).

 El lliure accés al cingle de Busa sud la resta de l'any depén del respecte a aquesta moratòria trimestral. Preneu-ne nota i planifiqueu les vostres escalades en aquest bonic i fràgil racó del Solsonès.

16 de nov. 2017

Aiguille de la Vanoise. Travessa de la cresta en sentit est-oest.

La segona setmana d'octubre torno a marxar uns quants dies als Alps. En aquest cas marxo tot sol al massís de la Vanoise. M'instal·lo a Pralognan i des d'allà faré algunes sortides per anar coneixent aquesta raconada genial.

El bon temps sembla assegurat, així que començo per l'aresta de l'agulla de la Vanoise (a sobre, foto de Camptocamp, una pàgina on també hi trobarem una bona ressenya).

Es tracta d'una travessa molt fotogènica, encara que anant sol no serà el mateix... També sembla molt interessant i ja fa temps que la tinc pendent.

El camí surt de l'aparcament del final de la carretera que dóna accés a les pistes d'esquí, les Fontanettes. Amb els telefèrics tancats, no hi ha altra opció. 
El camí és molt marcat, sempre en direcció al coll de la Vanoise i al refugi homònim. el dia s'ha aixecat emboirat, però encara atorga més màgia al pas empedrat de l'estany de la Gliere.

Al coll de la Vanoixe la boira comença a desfer-se i albiro l'inici de la cresta. Veig unes fites i dedueixo que deuen anar al peu de la via. I ho endevino, ben aviat sóc a la tartera que dóna accés a la cresta. Allà m'equipo i començo la grimpada per unes plaques bastant sobades..., no val a badar!
Aquest tram inicial de la cresta no és massa complicat. Hi ha passos de III+/IV-, però són passos aïllats i que no fan massa por.
Mica a mica la cresta es va esmolant i vaig guanyant alçada. Per sort, la roca és sòlida i magnífica!

I el dia és molt bo, a mesura que la boira ha anat despareixent amb l'escalfor del sol. Al darrera, la Grande Casse és sempre present.
La cresta fa dues puntes, i les principals dificultats estan al mig. Ara he arribat a la primera i veig la segona al fons, molt lluny.

Després d'un curt trajecte herbós, comença el festival de veritat, el tall de ganivet de III+ sostingut on està prohibit relliscar.
Aquest tram, però també està equipat amb alguns químics. Això em permet fer alguns trams més exposats en autoprotecció, encara que sigui relativa. 

Quan arribo a un químic, hi passo la corda de 30 m i m'encordo a les dues puntes. Això donaria una caiguda de 15 metres encas de relliscada, però sempre és milor baixar 15 metres que caure fins baix!
I mica a mica, arribo al segon cim. El lloc és fantàstic...Però quan començava a relaxar-me, miro la baixada i veig que m'he de tornar a posar les piles!

La desgrimpada no és fàcil, però entre els ràpels i algunes ajudes, aviat sóc a la base la paret.
Satisfet i suat, veig el refugi a l'esquerra, però ara he d'anar cap a la dreta a buscar el camí de baixada. Un camí menys evident del què sembla... No us deixeu el mapa!!

Un tros avall, la visió de l'Agulla impressiona.
Al final, recupero el bosc i els seus colors abans d'arribar content a les Fontanettes. Una bona primera experiència de tardor a la Vanoise.

Per si voleu veure a ruta, deixo el recorregut al mapa de sota i, el track, al Wikiloc.

3 de nov. 2017

Aiguillette d'Argentiére, esperó nord-est

La tornada del Valais la fem passat per Chamonix, que sempre ve de gust i així ens estalviem de comprar la vinyeta dels peatges suïssos...

Per aprofitar-ho, parem a la carretera prop del coll dels Montets abans de baixar a Chamonix, i seguiem el marcat camí que puja cap al llac Blanc. el nostre objectiu és una esvelta agulla granítica que s'alça a mig vessant, prop de l'escola d'escalada de Cheserys. El temps continua sent excepcional!
Ens la mirem bé i finalment decidim de pujar-hi per l'esperó nord-est, dos llargs al voltant del IV+, V- molt equipats amb químics. Descartem fer tota la integral per poc lògica.

L'esperó és esmolat però la roca és molt bona i les assegurances abundants, així que pugem el primer llarg sense gaires problemes.
El segon segueix una tònica similar, però és molt més aeri.

Dalt de tot, supera un fort desplom flanquejant a la dreta i arriba al cim pel mateix vessant del rappel.
No cal dir que el cim és nimuscul i extremadament aeri, però prou còmode!!
Al Pep és a qui li toca de baixar a fer les fotos... Després volem pujar-hi altra cop per una altra via, peròhi ha cua i ho deixem estar.

Així que per acabar de passar el dia ens acostem fins a la paret dels Cheserys on hi fem diverses escalades curtes.
D'aquesta manera, escalant tranquil·lament davant mateix del massís del Mont Blanc, tanquem aquesta setmana alpina esperant no trigar massa a poder-hi tornar!