Esperó de Mordor a la paret de l'Estany

Tan bon temps fa els caps de setmana, en general, que amb el José Manuel decidim d'agafar-nos un dia de festa quan les previsions fossin exemplars. D'aquesta manera, dilluns passat vam enfilar a dormir a Cavallers. I el dimarts, tal i com es preveia, feia el dia somniat per sortir a muntanya: sol, aire fresc i net, i cap possibilitat de tempesta de tarda!!

Deixem la presa encara de fosc en direcció a la pleta del riu Malo i el refugi de l'estany Negre ben carregats de material. a mitja pujada comença a tocar el sol a les puntes més altes, ben aviat tenim els Bessiverris ben iluminats (a sobre).

Poc abans del refugi, ens enfilem a un collet seguint un corriol poc marcat, i allà trobem el camí d'aproximació cap als estanys de Tumeneja, una traça difuminada marcada amb fites que dóna una volta enorme per evitar tots els estanys, aiguamolls, patamolls, i zones humides diverses que omplen els racons. el nom de parc d'Aigüestortes prèn tot el el sentit, aquí dalt!

Ben aviat veiem el nostre objectiu, l'esperó de Mordor al mig de la paret de l'Estany, sota el Pa de Sucre.

Per anar-hi portem la bona ressenya del Guerrer romàntic i una bona pila de friends, tots doblats fins el 4, i un del 5 per si de cas...., i perquè sempre en quedarà algun a les reunions. I cap queda sense posar. 

Quan arribem al peu de via, després d'intentar no patinar en una congesta ben glaçada que cal travessar amb cura si no volem remullar-nos al llac, el panorama és evident: fissures netes i roca excelent!

Decidim enllaçar els dos primers llargs, si és possible, i l'hi toca començar al company. El primer comença estrany, però es deixa fer força bé, en canvi el segon, té un tram malparit de veritat amb una paret de vidre on costa fer-hi adherència...., però amb algun A0 tirem amunt sense problemes. Al punt més complicat, un bon samarità hi va deixar abandonat un friend que va prou bé!

Després em toca encara el tercer, que comença pujant pel costat d'una mena de pirulí desenganxat de la paret i que fa una certa basarda, suposo que tothom puja pensat que no se li trenqui a ell... A la sortida del punxó, el camalot del 5 em va de conya per evitar perdre la virginitat en cas de mala caiguda damunt seu....

Després la dificultat afluixa i surt un llarg molt bonic, amanit amb alguns moments de tensió.

El quart comença amb un curt flanqueig que et porta cap a fora, a buscar la paret del costat, assegurat per un clau que hi ha sota la reunió. Un tram molt difícil on no ens estem de fer-hi algun A0, porta a una zona més agraïda. La roca continua sent excepcional, i les possibilitats d'assegurar-se, també!

El cinquè teòricament és més senzill, però a la segona part del llarg les fissures es van tancant i les preses desapareixen al mateix temps que la roca s'ajau. Aquí cal anar bé de nervis i recordar allò de l'adherència....

El sisé continua per bones fissures i travessa un desplom que ens va sorprendre, i és que aquesta via no et deixa reposar fins al final de tot!!

Un darrer llarg de transició ens porta al cim de la paret, contents i satisfets d'una escalada realment bona!!

Ara el problema el tindrem a la baixada, les canals estan encara plenes de neu i no portem material per baixar-hi. En un punt levat ens ho mirem amb calma, fins que descobrim un itinerari possible que, amb algun flanqueig delicat, ens permet de retrobar el camí de pujada.

Tantes voltes fa que triguem gairebé 3 hores i mitja a tornar al cotxe, quan a la pujada, amb menys de 3 hores estàvem a peu de via!

Instint bàsic, a la primera agulla de Comalestorres

Les anomenades quatre agulles de Comalestorres (a sobre), no deixen de ser una mateixa paret dividida en quatre parts, més grans i més altes com més cap a la dreta. Així que després de baixar del Pistatxo assassí, busquem una via per completar la jornada però que no ens espatlli les bones sensacions que ens ha deixat la via.

L'escollida és la situada més a l'esquerra de la primera agulla, la Instint bàsic, una via de tres llargs de placa, gairebé equipada, i que la ressenya marca com V+, 6a i V+, d'uns 50 metres cadascuna.

Seguim la base de la paret i ben aviat ens trobem al peu de via, situat just al peu d'un petit esperó. El parabolt que hi ha just al canto del sostre (a sobre) ens ha ajudat a veure'n el recorregut.

El llarg no és complicat en excés, però té un pas just abans de la reunió on ho passem malament tots dos. Un desplom amb pocs peus i amb les mans en adherència que no trobes la manera de superar. És, clarament, el pas més difícil de la via!

El segon llarg és al millor, aquí la dificultat és sostinguda i no hi ha cap pas que piqui per damunt dels altres. Després d'un primer sostre de bon passar, una placa magnífica de continuïtat (a sota) et va portant, amb paciència i calma, fins a la reunió.

El tercer és el menys complicat dels tres, i el menys equipat. Però a la primera part segueix unes fissures evidents que permeten d'assegurar-se molt bé.

Per baixar, fem un parell de rappels que ens deixen a la primera reunió, des d'on ja baixes caminant a buscar la tartera i el camí de tornada a la presa.

Una bona via per complementar el Pistatxo que, tot i que val la pena per ella sola, la veritat és que se'ns havia fet una mica curta i en volíem més! 

El pistatxo assassí, a la quarta agulla de Comalestorres

L'endemà, diumenge 19, vam pujar fins al peu de les agulles de Comalestorres. L'objectiu, la pistatxo assassí (a sota, descripció del Luichy), una de les més conegudes de la zona. 

De fet, aquí ni el Guti ni jo no hi havíem escalat mai, per tant, vam poder anar a la més clàssica. I després de desenterrar el material, vam acabar d'arribar a peu de via, fàcil de reconèixer per la placa compacta del primer llarg. 

Avui li toca començar al Jordi. I veient el mirall que ens espera i les poques assegurances que hi ha, no em sap gens de greu!

Tira amunt, veig que li costa, però mica a mica se'n va sortint. Aprofita la fissura fins que s'acaba, i per la dreta, s'arrepenja en petiteses fútils que el permeten de progressar amb feines i treballs. Però excepte quan intenta millorar la protecció i no se'n surt, la resta del llarg el fa tranquil i molt bé.

Quan em toca a mi entenc de la dificultat i fama de la placa: quina agonia! Porto els gats de fer poca dificultat i això em costa un disgust en forma de patinada just començar. Però també li acabo agafant l'aire a l'adherència i arribo a dalt.

El segon, és curt i senzill, però té un parell de passos on tampoc vas grimpant.... Si ho haguèssim sabut, l'hauríem enganxat amb el primer, però ignoràvem que es pogués fer! A la guia parla de 45 + 20 m.

Comencem el tercer, i aquí comença una mica l'esperit de la via, res de plaques compactes: fissures verticals desequipades! Puja primer per la fissura de l'esquerra i, sota un sostre, cal saltar-lo cap a la dreta i continuar per la fissura següent. Una meravella amb només dos parabolts per tot el llarg.

El quart em toca a mi, després de xapar el primer parabolt, m'entren tots els dubtes de per on continua la via. Fins que veig que fa un moviment semblant, fissura de l'esquerra, salt cap a la dreta i anar tirant recte cap amunt. 

Un altre llarg boníssim, també amb només dos bolts (a sota, arribant a la reunió).

El cinquè és una mica més del mateix, però més fàcil. Destaca el tram del diedre que vaig trobar genial.

En tots aquests llargs, els tascons no cal ni que els porteu. En canvi, els link cams, els vam fer servir molt per dues raons: perquè a vegades convé posar alguna protecció sense perdre massa temps pensant quina hi anirà millor, i també perquè moltes d'aquestes fissures són arrodonides i s'obren lleugerament cap enfora, i allà treballen millor que els friends clàssics.

Nosaltres portàvem una mica de tot, dels aliens fins al camalot del 3. I, a part dels tascons, el que vam fer servir menys van ser els camalots del 2 i el 3. Però les poques vegades que els vam posar, ens van donar una tranquil·litat.....

El sisè, és un llarg irregular i perdedor. Comença molt fàcil, però a dalt es complica i costa de saber cap a on tirar.Al final vaig veure un parabolt que assenyala el camí cap a la reunió, on s'hi arriba amb un pas realment atlètic!

El setè i darrer, que la guia torna a marcar com 6a, també ens va agradar molt. De fet, el pas de 6a és un desplom lateral una mica més gra que els que feiem més avall (a sobre).

Finalment, un magnífic diedre ens deixa a la cresta. Fem un rappel de gairebé 60 metres fins una cornisa, i ben aviat som a les tarteres del peu de la paret, pensant quina altra farem per aprofitar la jornada. Tot i que per ella mateixa, ja val la pena d'anar-hi!

Aquapark, a Cavallers

Aquest dissabte vam sortir amb el Guti, a fer una mica de granit tot preparant-ne alguna de més sonada. De fet, la nostra primera intenció era anar al vessant nord del Pirineu, però el mal temps que hi va fer tot el dissabte ens va desplaçar cap al vessant sud del túnel de Vielha.

Entre una cosa i una altra se'ns va fer una mica tard, així que vam tirar cap a la paret de l'Enanito duro, que estava més seca que altres que es veien impracticables. Com que ell ja coneixeia la major de vies de la paret, vam anar a l'Aquapark, recomanada pel mateix Luichy que estava per allà (a sobre, ressenya seva).

Tot i que la via passa per la vora d'un torrent, la roca estava eixuta. Es tracta d'una via amb dues parts ben diferenciades: els primers quatre llargs són de molt bon fer (a sota, placa de sortida del primer llarg), i després en venen dos de molt bons i força més difícils. Vam tenir una mica la sensació de fer una aproximació de quatre tirades per arribar a la via...

El segon llarg és únicament per travessar el torrent i pujar fins el peu d'una altra placa. Els tercer i el quart, són  semblants al primer (a sota, el tercer).

Això si, a tota la via la roca és extraordinària!

El cinquè em va tocar a mi, i em va semblar el millor de la via amb diferència. Un conjunt de plaques d'adherència força difícils, amb els parabolts que allunyaven una mica... A la foto de sobre, veiem l'inici del llarg.

El sisè, marcat de 6b, comença d'una manera ben estranya. Cal pujar a buscar una fissura horitzontal on no acabes de saber com passar, si estirat dins de la fissura o per la placa. Nosaltres vam fer-ho diferent l'un de l'altre, però de forma mixta.... 

Després, i fins la reunió, segueix una placa similar a la del llarg anterior (a sobre).

Uns darrers metres fàcils (a sobre) ens deixen a dalt, davant de les parets i agulles de Comalestorres (a sota, agulla Jordi Pujol i punta Ferrussola). Per baixar només cal flanquejar cap a l'esquerra, sense perdre ni guanyar gaire alçada, per trobar les fites del camí que baixa de Comalestorres cap a la presa.

Com que l'endemà havíem de tornar-hi a pujar, vam deixar el material i les cordes en un forat de la tartera per no haver-lo de carretejar. Però això ja serà una altra història.

Cavallers

Alta muntanya, paisatges pirinencs, escalada granítica, roca calenta,..., tot i això i molt més és el què esperàvem de Cavallers, però la realitat va ser molt més freda. L'aire glaçat que venia del nord, no va deixar de bufar en tot el dissabte.

Almenys va fer sol i, ben abrigats, vam triar la via Formigaz, al sector del mateix nom. 4 llargs de placa força constants en el V+, que ens van deixar un bon regust.

El tipus d'escalada de la via és placa sense preses, en la que cal creure i tenir fe, creure i tenir fe de que els peus no se te n'aniran avall. Els parabolts hi són però no sobren, així que vam tenir molta cura de no caure i encendre'ns com un misto.

Abans de marxar amb síndromes de semicongelació, vam voler provar quins eren els límits de l'adherència i ens vam ficar en dues vies d'esportiva. La primera va ser la Triquiñuelas (35 m, 6a), que vam fer bé tots 3. Després vaig provar l'Artimañas (30 m, 6a+) i aquí la cosa va anar molt més justeta, tot i que me'n vaig sortir després d'una relliscada.

Ja no vam fer res més perquè el fred ens en va treure, res més que gaudir de la gran florida de gencianes que omplien els prats al peu de via.