Canal Estreta al Gra de Fajol Petit

Feia molt temps que no hi anava cap a la zona d'Ulldeter..., però aquest hivern tan curiós, que ha deixat les canals amb un estat que sembla que estiguem a l'abril, ha estat un bon moment per tornar-hi. Així que fa un parell de setmanes vam anar a la canal Estreta amb el Moi.

Des del Berguedà, el viatge és llarg, però la curta aproximació i la rapidesa de l'ascensió també compensa. La veritat és que va valer molt la pena, i vam poder tornar a una hora on encara no havien començat les cues a la carretera!

El camí per arribar al refugi ja estava completament glaçat, així que ens vam calçar els grampons molt aviat. 

Després, a l'aproximació per la canal, ja vam veure que la traça era fantàstica, qüestió tan sols de pujar un graó rere un altre...

Actualment hi ha 3 ressalts, a la canal. Algun fins i tot amb algun pas equipat. Però les condiciones eren tan excepcionals que no vam treure la corda de la motxilla en cap moment, no valia la pena.

Gel en bon estat, neu dura, traça marcada, progressar segurs sense corda..., que més podem demanar? 

Doncs un dia fred i seré, tal i com va fer. Un bon dia, amb sol i aire gèlid, ideal per ficar-se en una raconada com aquesta.

La canal ens deixa entre el coll i el cim, així que seguim la carena i arribem al punt més alt amb facilitat.

La tornada consisteix en tornar per la carena fins arribar al coll amb el Gra de Fajol Gran, i d'allà flanquejar la pala fins a la base de la canal Central, que veiem plena d'alpinistes. Un retorn lògic i ràpid fins l'aparcament altra cop, i una matinal molt interessant.

Combinació Laia i SAM-UEV, a la Dent d'en Rossell

Aquest diumenge he tornat a la Dent d'en Rossell amb el Manyo, amb qui feia ja massa mesos que no ens veiem ni fèiem res plegats. La via escollida era la SAM-UEV, una de les recomanades pel Joan Jover en un llibre de l'any 1991, que no puc definir com a mític però si com a peculiar: "55 escalades a Catalunya de dificultat mitjana-baixa".

Hi surten moltes vies mig oblidades com aquesta, la SAM-UEV. Fins i tot hi ha una via de les roques de Tot lo Món..., qui recorda que allà s'hi escalava?

Com els bons col·leccionistes, mica a mica anem seguint els seus consells abans que algunes desapareguin. En aquest, cas, però, per arribar-hi hem pujat per la via Laia fins a la feixa superior. Una via ressenyada a dalt pel Romàntic guerrer, que fa tota la sensació que tampoc s'escala massa.

En tot cas, té un primer llarg amb un passet que em va fer patir una mica. Vaig tenir clar que si aquí el tendó no petava, ja podia continuar escalant tranquil...

Un segon llarg més curt, ens deixa a una primera feixa. De fet, la ressenya ho marca tot d'una única tirada, però imagino que llavors les cordes deuen fer patir. Nosaltres vam preferir parar a la primera reunió de parabolts.

El següent llarg, a sota, travessa una placa magnífica i vertical que ens deixa a una altra feixa. Aquí, el tram més vertical està prou ben assegurat en comparació a la resta de la via. Un llarg ben bonic.

A la segona feixa pugem tot deixant enrere la continuació de la Laia, fins a la base d'un diedre, just a la cantonada. Allà comença la SAM-UEV per un diedre que porta a un replà amb un pi.

El següent llarg potser és el millor de la via, vertical i amb grans preses, de bon assegurar, ens porta fins a un indret irreconeixible i ple de vegetació, on costa de saber cap a on s'ha d'anar...

Però després de barallar-me amb les herbes i de seguir les indicacions del nas, trobo la continuació de la via, que sembla que coincideix amb la part superior de la Laia. Almenys si fem cas de la ressenya del Jover que he deixat a baix.

Llavors fem dos llargs més, molt lògics, que travessant bones plaques i algun diedre, ens deixen dalt de tot la Dent.

Quan em trec els gats, em noto el peu, molesta una mica i el tendó segueix emprenyat. La baixada és llarga i poc còmode, però arribem bé a Queralbs.

Però sembla que la via li ha agradat, el dolor és més que suportable i no m'amarga massa el dia quan es refreda, Potser és el que necessitava: una bona via!! 

A sobre deixo la ressenya del gran Joan Jover de la SAM-UEV.

Vall d'en Bas a la paret del Gneis del Gra de Fajol

El passat 26 de juny, amb el Manyo i l'Anna, ens acostem fins a Ull de Ter amb la intenció de tastar la famosa paret del Gneis. L'objectiu, la via Vall d'en Bas, que la del costat se'ns escapa una mica...

Amb la bona ressenya de dalt aconseguim arribar bé a peu de via. Una aproximació poc clara, però molt lògica, que fa una gran diagonal fins al collet lateral on ens apareix el Balandrau al davant (a sota), i des d'on cal baixar seguint un filó d'ofites fins que podem saltar a la base da la paret.

Som tres i la via fa cinc llargs. Després d'una llarga deliberació ens adjudiquem els llargs i a mi em toquen el primer i el quart.

Quan engego, el dia és una mica núvol, amb algunes boires juganeres que impedeixen que passem massa calor i que ens donen una lluminositat especial a les fotos.

Aquest primer llarg ens serveix per veure que la paret no s'assembla de res a la Dent d'Orlú! L'adherència és força absent perquè pujarem tota l'estona per la superfície d'estratificació que està recoberta per una capa de quars molt poc adherent.

El segon manté la tònica amb un pas més complicat que en l'anterior, però es deixa pujar molt bé. 

Segurament el llarg més difícil és el tercer, amb un tram de 6a molt fi, però que està ben assegurat. Aquí ja hem anat trobant el què d'aquesta roca tan peculiar.

Torno a passar davant pel quart llarg, que comena amb un sostre més espectacular que difícil.

I continua per una placa fissurada amb les assegurances molt separades que al principi fa una certa angúnia, però que finalment resulta prou agradable. 

Finalment, l'Anna tanca la via arribant al cim, i just després el dia s'obre. Tindrem una bonica baixada!!

Via de l'Alicorn, al Coll Roig

Tot i la calor, amb l'Anna que ja puja d'escalar a Montserrat, fem una escapada de tarda al Coll Roig. L'objectiu: l'Alicorn, una via que conec bé i que ja se que patirem... Més o menys segueix la ressenya de més amunt, cortesia dels Visas.

Avui, u de juliol, la pista d'accés està força malament i haurem de caminar mes del compte, però ben aviat som a peu de via amb la primera suada!

L'Anna arriba fàcilment a la primera reunió, així que em toca a mi. El lloc és genial, la roca molt bona i la via ben estètica, però costa posar-s'hi amb les assegurances tan allunyades i aquesta sensació de que pots relliscar en qualsevol moment...

Lentament vaig pujant fins arribar a la primer cornisa. Llavors puja l'Anna gaudint de valent.

Des d'aquí enllaço els següents trams fins sota el llarg final. El primer pas és un desplom durillo, però després les canaleres ja són com les de sota i, mica a mica, van afluixant.

El tram més difícil de la via és el darrer llarg, que li cedeixo a l'Anna amb un petit engany!! Es queixa una mica, però al final se'n surt la mar de bé!

Al cim, acabem de gaudir de la tarda, i ja només ens queda tornar cap al cotxe i anar a buscar una cervesa fresca.

Dent d'en Rossell, via dels Duis

Després d'un mes i mig de repòs per culpa d'una pulmonia força emprenyadora, aquest diumenge he començat a recuperar les velles sensacions i m'he tornat a sentir muntanyenc. El José Manuel m'ha acompanyat a fer una via curta i poc complicada de la Dent d'en Rossell.

La via dels Duis és una clàssica reeequipada que, tot i la seva llargada (només 4 llargs), ens ha agradat molt.

La via comença a l'esquerra del Diedre de primavera, i va a buscar un dau molt característic. El primer llarg puja fins damunt del dau, i està completament desequipada.

Començo jo, primer per una placa senzilla amb una mica de molsa i després pel diedre de la dreta del dau, que forma una bavaresa molt bona. Arribo a la reunió amb una gran sensació, el darrer tram és molt divertit!

El segon llarg ja pica una mica més, sobretot el pas de V+ que va cap a l'esquerra quan la lògica marca anar a la dreta... Tota la tirada és una placa que no es pot protegir massa bé, però hi anem trobant claus i parabolts, tot i que amb algun allunyament important.

El tercer comença amb un desplom ben protegit, on cal un pas de decisió, i després la dificultat ja afluixa, tot i que l'arribada a la reunó és un pèl precària.

El quart és molt bo, també, tot i que sensiblement més fàcil. Però puja per una bona placa en diagonal cap a l'esquerra. Llàstima d'un tram amb molta molsa que l'espatlla una mica...

Tot i que la via és rapelable, és molt més senzill baixar caminant. De fet, des del final de la via, una cornisa herbosa baixa directament cap al collet de la carena, i una altra diagonal ens deixa a la base de la  paret. 

Cal Barricó, vies Cotaca i Aigua i tabac

Cal Barricó és una zona d'escalada del Ripollès situada prop del Baell, que no coneixia i reconec que m'ha agradat molt. Fins al punt d'anar-hi dos dissabtes seguits. El primer dia, amb el Manyo, vam pujar la via Cotaca que està força embardissada, però vam baixar pels rappels de l'Aigua i tabac. I aqwuesta via la vaig veure tan interessant que vaig enredar al Toni i la Queralt per anar-hi la setmana següent.

L'aproximació la vam fer des de la carretera de Ribes, PK 126 sota el sector d'escalada de les Coves. El camí puja fins a cal Barricó seguint una pista. Als plans de sota la casa, cal pujar uns metres per agafar un camí que ens porta directament a la paret, al peu de la via de l'Ossel. En cap cas s'han de seguir les marques vermelles que veiem des dels prats, cal agafar el camí de sobre.

A les resssenyes de sota, dels escaladors del Ripollès, l'Aigua i tabac destaca marcada de color groc amb el número 20. La Cotaca, és la que puja just a la seva dreta.

Via Cotaca

La major part de les vies tenen una placa a la base amb el nom. Des del peu de via de l'Ossel, cal caminar cap a la dreta, primer veiem una pintada negra amb el nom Aigua i tabac, i després trobem la placa metàl·lica.

Abans hi havia una corda fixa per pujar a la primera reunió, ara s'ha convertit en un petit llarg de IVº. Després, una placa amb el tram de 6b (a sobre), i força mates per arribar a la reunió.

Del tercer llarg poca cosa a comentar, però costa més per les herbes que per la dificultat rocosa.

El quart millora una mica, almenys al primer tram on hi ha un V+ dels de veritat!!

Llavors arribem a la cornisa superior, un lloc curiós. Es tracta d'una cornisa força ampla i molt còmode, amb un cable que la ressegueix tota de cap a cap. Aquesta instal·lació permet d'escalar els llargs superiors com si estiguessim fent esportiva ja que a la part superior hi ha cadenes i mosquetons.

Aquí pugem un parell de llargs, el de la Cotaca i un altre, gaudint com ximples perquè són una meravella. El que no hem trobat és cap pas de V+....

Via Aigua i tabac

Dissabte següent hi torno, aquest cop amb la Queralt i el Toni, amb qui feia temps que no coincidíem. 

Tiro cap amunt i confirmo el què imaginava, que el primer llarg és una meravella. Comença senzill i es va complicant. Trobem un parell de sostres curts, el primer es passa en bavaresa, i el segon amb una potent tibada d'un forat. Perquè sort en tindrem dels forats en una roca tan compacta!

Al segon em feia patir això del 6a de la ressenya, però la veritat és que el vaig trobar bastant més fàcil que el primer. I el 6a encara l'estic buscant... Per la resta, una tirada compacte i continua que ens va agradar molt a tots.

Després, per arribar a la feixa superior, només cal superar un petit mur assegurat amb un parell de xapes.

Després, com la jornada anterior, ens dediquem a pujar i baixar per diverses vies de la zona superior. És com si l'escalada la féssim només per pujar per aquí. Hi trobarem de tot, més fàcils i més difícils, més equipades o menys, però cap ens farà patir excessivament. Molt recomanable!!