6 de jul. 2020

Via Màgica a la Dent de Cabirols



Aquest dissabte, amb el Pep, vam anar a veure si érem capaços de trobar el recorregut de la via Màgica de la Dent de Cabirols, al Pedraforca. Es tracta d'una via antiga (1981) i bastant matxacada per vies més modernes, com la Gastón.

Portàvem la ressenya original (a sota), que tenia més sentit que no la descripció de la guia, i tampoc vam ser capaços de trobar gran cosa a la xarxa, així que vam fer-hi la nostra pròpia interpretació (a sobre).
El primer llarg l'iniciem on marquen els croquis, per un diedre a la dreta d'uns pins..., i el continuem flanquejant fàcilment a la dreta. La primera reunió la fem en un clau i una fissura.

Seguim flanquejant una mica més ap a la dret, per pujar verticalment seguint unes plaques fissurades, i buscant la lògica. La segona reunió la fem al famós pi de la Cerdà-Albert i de la Gastón. Potser hem anat massa a la dreta, no ho sé, però és que poc més a l'esquerra hi va la Canas i espits, que ens serveix també de referència...

Amb aquest merder, no m'estranya que la majoria de cordades vagin a la Cívis-Genís, que no té pèrdua!!

Nosaltres continuem per un tercer llarg que ja coneixíem, diria que hi ha més d'una via que puja per aquí.

Moltes ressenyes no continuen la via, però nosaltres intentem seguir la via original buscant un diedre paral·lel a la Cerdà-Albert, però per l'esquerra. Per arribar-hi, fem un llarg senzill fins on ens sembla que engega.

Allà, a l'esquerra, puja un diedre prou interessant, amb un inici desplomat, i gens senzill.

Un llarg molt llarg fins una petita tartera on muntem reunió.

Després ja només queda arribar fins a sota la cresta dels Cabirols Inferior en un llarg molt llarg, però que només es complica cap al final. Una via prou interessant, tot i la dificultat de seguir, i ben a la fresca!

Per baixar, pugem a la cresta i fem un senzill flanqueig que ens porta a la tartera del Gat i, d'allà, al camí de retorn.

7 de juny 2020

Cresta de Corbera, cara est.

La paret est de la Cresta de Corbera és un dels llocs més còmodes per anar a escalar de tot l'entorn de Berga: aproximació 0, vies equipades i grau baix. Així que ha estat un bon lloc per tornar a la roca després d'aquests dies d'arrest domiciliari.

Curiosament és una zona que no tenia cap ressenya en condicions, així que he aprofitat que hi hem pujat a fer totes les vies amb la Queralt i el Moi, per fer una ressenya (a sobre), subjectiva i millorable, com totes, però que pugui ser d'utilitat.

Les vies són fàcils de trobar, tenen les inicials gravades a la base. Per arribar-hi, cal agafar la pista asfaltada que puja al Santuari de Corbera des de la carretera dels Rasos de Peguera. Surt a la dreta just després del restaurant Els Roures (PK 4). Quan s'acaba l'asfalt, cal continuar uns 200 m per la pista, que passa pel peu de les vies.

La roca és una calcària blanca prou compacta, molt habitual a la zona. Una calcària lacustre (sedimentada en un llac d'aigua dolça) del període Garumnià, que es considera el primer estrat de roca de l'era Terciària, just després de la gran extinció dels dinosaures al final del Secundari. La mateixa del Roc de l'Alou, l'Estany i tota la cinglera dels Esqueis.
Vam començar per l'Escaladors bucòlics, i ja vam veure de què anava la cosa. Vies equipades i irregulars, amb trams molt bons entretallats per altres més senzills o amb vegetació. Però en general amb una roca molt bona, però on encara es mou alguna pedra. Cal anar molt alerta a no tirar-ne cap, cauen directament a la pista que és molt freqüentada.

La via consta d'un parell de llargs de 30 i 35 m, generalment al voltant del IV+ i amb alguns passos aïllats de V. Comença amb una bavaresa genial, i tota ella em va agradar prou. Per baixar vam fer 2 ràpels de 30 m que arriben justos, però els justos van al cel, diuen!

La segona va ser la Bona feina, similar a l'anterior, lleugerament més senzilla i també prou interessant. Es nota la bona feina de neteja que van fer per obrir-la!

A la baixada cal anar alerta perquè el primer ràpel de 30 m no arriba a la reunió, vam haver de desgrimpar algunes metres i això sempre fa poca gràcia.
La tercera via de dos llargs de la paret és l'Aresta de Corbera, amb un primer llarg clarament més difícil i sostingut que a les vies anteriors. Amb un pas de V+ de veritat, o potser una mica més i tot. O potser no vaig trobar la millor manera de passar-lo!

El segon llarg, en canvi, és molt més senzill, però puja un esperó prou espectacular i ple de grans bústies.

Com que la primera reunió no és rapelable i cal baixar uns metres per una corda fixa fins a la reunió de la via del Sostre, nosaltres vam preferir fer el segon ràpel des de la primera reunió de l'Escaladors bucòlics. Una corda fixa ajuda a anar-hi.
Després vam anar a les vies d'un sol llarg, que vam fer com i es tractés de vies d'esportiva, és a dir, pujant i baixant. 

La primera va ser l'espectcular via del Sostre, que travessa un sostre pel bell mig, però amb unes bústies tan escandaloses que no fa patir el que aparenta! Molt recomanable.
Finalment vam anar a la Joan Francesc, que comença amb un pas potent a l'arrancada, però que és molt similar al primer llarg de la Bona Feina, per la resta...
A la dreta de tot hi ha dues vies més antigues i molt curtes, 15 m, que havia fet fa temps, i que ja es van obrir amb mentalitat esportiva (CEB i arrossada). Bones per provar els V+ del país.

En resum es tracta d'una bon racó per passar-hi un matí escalant còmodament a peu de cotxe, i sense oblidar les bones vistes cap als Rasos de Peguera, la serra de Queralt o, fins i tot, cap al Puigllançada i el Puigmal!

15 de febr. 2020

Mulleres, des de la boca sud del túnel de Vielha

Fa una setmana, amb el Pep, vam escapar-nos cap al Pirineu Central amb els esquís. Teníem diversos projectes, i al final vam acabar anant al Mulleres, una sortida llarga però còmode ja que permet d'anar-hi sense necessitar cap refugi de suport.

Després d'una còmode nit a Pont de Suert, enfilem cap a la boca sud del túnel. Va ser aparcar i treure els esquís per adonar-me que m'havia deixat els pals a casa.... Coses que passen quan portes els esquís i pals dins d'una funda...

Afortunadament al mateix aparcament hi havia una autocaravana amb algú que s'hi movia. Vaig provar sort i, efectivament, la Vanessa tenia un parell de bastons per deixar-me. A més, ens va acompanyar fins al refugi!!

Vam anar pujant junts, sobretot el primer tros, en que vam portejar els esquís fins damunt de la cascada...
Després, amb els esquís als peus, nosaltres teníem un petit avantatge, sobretot de cansament. 

Però el dia era extraordinari, fins i tot massa... A la part de dalt vam suar de valent tot i anar en màniga curta!!
Al refugi hi vam trobar una colla de valencians que ja n'havien tingut prou. Allà es va quedar la Vanessa que així s'assegurava companyia per baixar a peu.

Nosaltres vam continuar pujant, amb una neu glaçada però abundant, i amb un dia que continuava sent molt bo. Aviat vam deixar el refugi enrere.
Però per arribar sota el cim, encara ens faltava una llarguíssima travessa en flanqueig, on a mesura que anàvem suant, ens anàvem treien roba.

Sota el cim, deixem els esquís i pugem per una curta canal que mena a la carena. Allà la neu estava estovada i no calia ni posar-se grampons.
I l'atzar va voler que la majoria d'alpinistes del dia féssim junts el cim, la resta de valencians que anava a peu, bascos i manresans amb esquís....
Un dia ben bonic, amb unes vistes de les que costa de trobar, i amb l'Aneto i tot el massís de la Maladeta allà al davant. 

I gens de fred.
Després de menjar alguna punyeta, baixem la canal, calcem esquís. i ja només quedava gaudir d'una llarguíssima baixada per tota la vall de Mulleres, d'aquelles que valen molt la pena!!

Per si us queda algun dubte, a sota deixo el mapa de la ruta i, al Wikiloc, el track.

14 de gen. 2020

Via Entre aigües a la cresta de la Vall-llonga

La cresta de la Vall-llonga és una de les múltiples crestes de conglomerat de la serra dels Bastets, unes crestes que s'alcen verticals per l'empenta cap al sud del conjunt del Prepirineu, mentre més al nord s'anava aixecant el Pirineu axial. Restes petrificades i aixecades d'antics deltes terciaris, que s'han convertit en un bon terreny de joc pels escaladors.

Aquesta cresta en particular, queda just davant de la cresta del Sol, des d'on vaig fer la foto de sobre.

Fa uns quants anys els Kutres i la Ingrid, bons amics, hi van obrir una via que encara tenia pendent. Una matinal distreta, on hi hem passat fins i tot calor durant el tercer dia de l'any 20. A sota he deixat la seva ressenya original.
L'aproximació és lògica i curta, tot i que cal deixar el cotxe a l'aparcament de la cresta del Sol i el tram de carretera fa una mica de mandra. 

Nosaltres vam fer això, caminar per la carretera fins després del pont sobre l'embassament, i vam agafar un corriol marcat que planeja inicialment, i després puja a buscar una cresteta. Al final de la cresta hi ha unes fites que indiquen un rastre a l'esquerra que porta fins al peu de la via, marcada amb una gran fita i una fletxa picada a la roca.

El primer llarg és molt llarg i senzill. Hi trobarem 3 parabolts i ens ajudarà a entendre quina mena de roca trobarem avui. Sòlida, però no és Montserrat.
El segon llarg és curtet, uns 25 metres, i està desequipat. Puja per una placa i va a buscar una mena de diedre ple d'alzines, on ens hi podrem assegurar. Al final, cal desgrimpar un parell de metre i fer reunió en una alzina.
El tercer és clarament el millor llarg de la via. Hi trobarem un parell de claus i 5 parabolts, concentrat en la zona central, molt vertical, i on caldrà escalar de debò i refiar-se de petites preses que fins ara segurament obviàvem... Els passos són ben obligats, però les assegurances i la verticalitat del pany de paret donen confiança!

Abans d'arribar a la reunió (aquesta si, amb un parell de parabolts), ens haurem de barallar una mica amb una alzina que, alhora, ens donarà seguretat.
La via acaba amb un darrer llarg molt curt, menys de 20 m Pujarem per una placa molt compacta amb molt bona roca, on haurem d'anar a caçar un parell de parabolts per sortir a la carena i gaudir de les vistes del vessant nord, i del conjunt de l'embassament!

La baixada també és ben lògica. Una curta desgrimpada pel vessant nord, i després només cal baixar per la carena fins al coll de l'esquerra i, seguint algunes fites, arribar al camí de l'aproximació.

Una via que ens va agradar i se'ns va fer curta, i ens va recordar els seus aperturistes, que ara fa dies que no coincidim!!

9 de gen. 2020

Daniel, SA, a la Miranda de les Boïgues

Diuen que la primera escalada de l'any sempre és especial, i aquesta curta però bonica via ho va ser, sobretot per a la Queralt, que no havia escalat mai a Agulles!

Una via curta i equipada, amb bona roca i una aproximació curta i còmoda, sobretot tenint en compte els estàndards de Montserrat. I d'una dificultat més que raonable, com podem veure a la ressenya del Coleccionista de vies.

Ja el primer llarg és fàcil i agradable, una grimpada deliciosa on només cal mirar-s'ho en un únic pas ben protegit...
El segon llarg ja pica una mica més, sobretot en el tram després dels forats. Allà la roca es torna més vertical i les preses més escasses. Com que la distància entre parabolts fa que hagis d'escalar, allà és on cal escalar amb calma...

Sobretot els que escalem menys del què voldríem a Montserrat!
El tercer ja torna a ser més agradable, amb una roca que continua sent impecable!

I al cim, ens espera l'espectacle del bosc d'Agulles per arrodonir un matí agradable per damunt de la boira!