30 de març 2008

Collbató: Integral Maria Antònia al torrent de Santa Caterina

Aquest dijous a la tarda, mentre buscàvem un altre sector, amb el Toni ens vam anar endinsant al torrent de Santa Caterina. Aquest torrent és el que puja des de l'àrea de picnic de les Coves del Salnitre, a Collbató. El mapa de sobre ajuda a entendre-ho millor tot plegat.

Al cap d'una estona de caminar i anar-nos adonant que l'estàvem cagant, van començar a aparèixer trams equipats amb cordes de nusos. Curts i fàcils. Així que vam anar pujant ben divertits fins que vam vceure a terra una inscripció que deia: "Integral Maria Antònia".

I a partir d'aquí el torrent s'ens converteix en una paret en forma de xemeneia molt pulida per l'aiga però ben equipada amb químics (a sota).

Què fem ? Doncs que estàvem allà amb tot el material a l'esquena, ens equipem i tirem amunt.

En van resultar tres llargs ben entretinguts i equipats, amb una dificultat que ronda el IV+, en general, potser amb algun pas aïllat una mica més dur (fotos a sobre).

Després el torrent s'aplana i continuem caminant fins trobar un nou mur que ens barra el pas. Això sembla més seriós, però està ben equipat i ens hi posem (a sota). En surt un llarg força dur, comença amb V+, passa a 6a i acaba en 6b, més o menys. Ho sé perquè vaig arribar fins bastant amunt forçant el lliure al límit, fins que una caiguda em va posar a lloc i vaig haver d'arribar a dalt en A0...

Després ja no vam trobar més dificultats. Un tros més amunt, un camí transversal realment bonic amb trams com el de sobre, ens va portar cap al coll de les Garrigoses per un indret ben vigilat per les cabres (a sota). D'allà una passejada et porta al camí de les Bateries, pel que vam retornar a Collbató.

I mentre baixàvem, una colla de cabres mascles ens van oferir un petit espectacle de despedida de la muntanya, fent allò que tant agrada als mascles, barallar-se entre ells ! I això que aquesta vegada no hi havia cap femella en discòrdia !

No us perdeu el final del video, quan apareix l'amo.....


28 de març 2008

Cingle de la To, via dels Sapastres

L'esperó que baixa vertical sota el cim va ser l'objectiu que vaig triar per fer la segona via al Cingle. Aquell dia vaig tenir la sort de gaudir de la companyia sempre agradable de la Lu, i molt millor que anar-hi tot sol. I com també l'hi va agradar l'esperó, ens hi vam posar decidits.

I en va sortir la via dels Sapastres. Sobre el nom poca cosa a dir, és fàcil d'entendre pels que ens conegueu a un o a l'altra. A sota es veu el recorregut del primer llarg.

La via comença en una placa tumbada damunt d'uns boixos (a sobre), i una S gravada a la roca marca el peu de via. A posteriori vaig afegir-hi un espit 5 metres més amunt, per marcar millor aquest inici.

Després travessa una terrassa herbosa cap a l'esquerra fins un diedre desplomat. Cal pujar un petit sostre fins una placa, que se segueix de manera lògica en diagonal cap a la dreta fins la primera reunió (a sota, la Lu entrant a la reunió). La R 1 està en una petita terrassa, on ara hi ha un espit i un clau, però espero anar-hi aviat a reforçar-la amb algun parabolt.

El segon llarg puja vertical cap a un sostre que es travessa directament, encara que no sembli possible. El pas es protegeix molt bé amb un parell d'aliens.

Després continua enllaçant diverses plaques en diagonal a la dreta (a sota), en direcció a unes alzines molt grosses que hi ha al fil de l'esperó on hi ha la segona reunió (neta). Portar cintes llargues per muntar la reunió.

El tercer llarg comença recte amunt i continua en diagonal a l'esquerra, en direcció cap un diedre molt marcat. El diedre és més vertical del que sembla, però permet una bona protecció amb friends i tascons. A la meitat, sota d'unes mates, un petit flanqueig a l'esquerra permet d'acabar el llarg pel fil de l'esperó (a sota).

A la reunió final, que nosaltres vam fer assegurats en uns boixos, ara hi he afegit un espit i espero posar-hi alguna cosa més per facilitar la sortida.

Allà vaig fer aquesta foto de detall de la roca (a sota), quasi sempre molt bona, on es veu clarament que es tracta d'una barreja de calcària i de gres.

26 de març 2008

Cingle de la To, via del Gatsaule feliç

La primera via que vaig fer em va donar dos dies de feina, anava poc a poc i em va costar trobar un bon recorregut per les dues primeres tirades. El tercer llarg va sortir tot sol, tan sols era qüestió d'anar pujant pel lloc més fàcil recte cap amunt, i ja estava acostumat a la roca.

Arribar a dalt va ser una felicitat immensa, costava de creure. Sobretot després d'haver superat el mur superior amb tant sols 3 espits. Així que el nom de la via estava cantat.

L'aspecte que té aquest gres calcari al peu de la paret és aquest de sobre, finament estratificat amb petits sostres intercalats i més tombat que a dalt. Aquestes ratlles horitzontals de l'estratificació a vegades cal netejar-les de molsa, però tot i això són molt bones per friends i tascons, sobretot pels aliens.

Així que amb el meu fidel company vam tirar cap amunt.

El primer llarg comença en una placa tacada de color blau per la humitat i està senyalat per una fletxa (a sobre), puja amb tendència a l'esquerra cap a un espit i travessa el sostre per on tira més (a sota). Hi ha un fissura molt bona per les mans i per un camalot del 2.

Després flanqueja a la dreta per sota d'uns sostres i puja per gresos vermells (un espit) fins a un bon replà on fem la primera reunió amb un espit i la possibilitat de posar-hi mil coses.

El segon llarg puja per unes plaques fissurades fins un diedre, on cal travessar a l'esquerra després d'uns metres (espit) per pujar damunt d'un sostre evident. Amb un flanqueig a la dreta fins a unes mates pel lloc més senzill, ja veiem els dos espits de la segona reunió, i hi arribem flanquejant cap a l'esquerra pel lloc que ens emprenyi menys (fàcil però brut, amb herba i alguns boixos).

La placa final (a sobre) és força evident i va seguint diverses fissures verticals que tallen l'estratificació. Dos espits van marcant el camí que jo vaig seguir. Uns 15 metres abans d'arribar al cim, un mur lleugerament desplomat i amb poca presa em va obligar a fer un pas d'A0 d'un altre espit, però vaig veure que, de segon, el podia forçar en lliure (6a?).

A sobre he volgut ilustrar una mica les grans possibilitats d'autoprotecció que ofereix aquesta roca, en aquest cas per posar el segon espit del tercer llarg, crec.

En algun punt es veuen cagarades d'ocell, que em sembla que són d'aquest amic (a sota, falcó) que, de tant en tant, em venia a fer companyia.

25 de març 2008

Cingle de la To, una nova paret d'escalada al Berguedà

Caminant per la serra del Catllaràs, ja fa temps que em vaig començar a mirar una paret que tenia molt bona aspecte per a l'escalada, almenys vista de lluny. Em sembla que això és una d'aquelles coses que a molts escaladors ens passa i, com fa la majoria, costa de dedicar-hi el temps necessari per anar a comprovar quines possibilitats reals té la paret en qüestió.

A mi també em va costar temps de decidir-me, sobretot perquè aquesta cinglera es veu molt clarament des de Berga i voltants i, fins i tot, durant un bon tram de la carretera de l'eix del Llobregat (a sota). De fet si mireu bé la fotografia, us adonareu que és la paret més destacable d'aquest vessant del Catllaràs.

Coneixent a la gent del país estava totalment convençut que la zona no devia valer la pena, o estava plena de vegetació o la qualitat de la roca havia de ser pèssima.

Finalment a principi d'any hi vaig anar a treure el cap i, curiosament, com més m'hi acostava més em costava de creure que allò pogués ser real (a sota, el Cingle de la To sobre mateix de la casa homònima).

Vaig recórrer el peu de la paret sorprenent-me a cada pas de la bona qualitat de la roca i de la seva verticalitat. També vaig trobar el camí per arribar dalt de tot a través de la collada de la Batllia i, rapelant la paret, vaig poder comprovar que el lloc valia la pena.

Durant els darrers dos mesos hi he anat pujant els dies que podia. Mai hi he trobat ningú més i he gaudit d'una tranquil·litat absoluta.

Ha estat una troballa que m'ha omplert de la més absoluta de les satisfaccions, i per això no ho he volgut divulgar fins que no m'ha semblat que ja valia la pena de fer-ho.

Ara hi ha quatre vies obertes (a sota), tres en solitari i una acompanyat, tres obertes per baix amb penes i treballs i una altra equipada tranquil·lament des de dalt per estrenar la Makita. No hi he trobat cap rastre d'ascensions anteriors i per això hi he fet allò que m'ha vingut més de gust.

Sempre respectant una única regla: només he posat espits o parabolts a les reunions i en punts difícilment protegibles. Perquè aquesta ha estat l'altra sorpresa, la roca permet un nivell d'autoprotecció molt elevat.

Més endavant ja aniré deixant les ressenyes detallades de les vies, però per posar un exemple del nivell d'autoprotecció que permet la roca us deixo un apunt: a la via dels Sapastres, oberta per sota amb la col·laboració de la Lu, tan sols hi vaig posar un solitari espit en una reunió....

Per arribar-hi (mapa a sobre) cal pujar per l'eix del Llobregat fins arribar a la cua de l'embassament de la Baells, on surt la carretera en direcció a la Nou de Berguedà. Cal travessar el nucli de la Nou i continuar pujant per la pista asfaltada que porta al coll de la Plana i Sant Romà de la Clusa.

Tot de cop, l'asfalt d'acaba però la pista continua pujant en força bon estat fins a la casa de Cuirols. A partir d'aquí cal anar més en compte però és perfectament transitable per un turisme fins la cruïlla de la To, on hi ha un petit aparcament a la dreta on hi caben 2 o 3 cotxes.

Aquí la pista continua pujant cap a la To i trobem diversos llocs per deixar el vehicle (mapa de detall a sota) procurant no fer nosa, fins al final de la pista a la font dels Avets. Des de la casa de la To fins al peu de les vies trigarem uns 20 minuts. I des de la cruïlla de la To uns 30 minuts.

La paret té una alçada d'entre 100 i 120 metres, amb una cornisa molt marcada que divideix la paret en dos sectors, l'inferior més discontinu i amb més vegetació, i les magnífiques i verticals plaques superiors.

Des del cim hi ha una vista molt bona sobre el prepirineu berguedà (a sota, el Pedraforca aquest divendres passat), i el descens cap al cotxe és evident seguint la carena cap al nord-est fins al coll de la Batllia, on un corriol ben marcat baixa fins a la pista (15 minuts fins a la font dels Avets).

24 de març 2008

Una volta per la Figarassa

Aquests dies de festa s'estan convertint en dies de matinals i ventades, d'una barreja de temps hivernal i primaveral que no deixa de sorprendre, però que no podem deixar passar de llarg.

Així que aquest matí ens hem llevat amb una fina de capa de neu que cobria la ciutat de Berga i el mal temps instal·lat a sobre nostre. A mesura que el sol ha anat guanyant terreny hem sortit a caminar una estona, desafiant el fort vent.

En dies així, pujar fins dalt de la Figarassa és una bona opció. El camí està arrecerat del vent i les vistes són espectaculars. A més, un desnivell de 800 m ajuda a fer gana pel dinar... A sobre he deixat el recorregut de la volta.

Avui el camí de pujada estava ple de neu (a sobre, prop de la cova de Can Maurí) i donava un cert ambient hivernal a la caminada. Més amunt, ja veiem Berga sota nostre darrera de la roca de Can Maurí i el seu Diedre Mauritànic (a sota).

Des del cim, entremig d'un vent a vegades violent, hem pogut apreciar fins a quin punt el mal temps estava instal·lat al nord de la comarca i com la nevada havia emblanquinat el Catllaràs (a sobre).

Cap a llevant, el Puigsacalm també es veia ben nevat i, al peu del Picancel, destaca l'aspecte trist de l'embassament de la Baells (a sota).

A la baixada, hem preferit tornar travessant la fageda fins al peu del magnífic castell de Blancafort (a sota), abans de retornar cap a casa.

22 de març 2008

El puig Cornador des d'Alpens

Sempre que puc, per Setmana Santa em quedo a casa. Se'm fa difícil haver de suportar tanta gent per tot arreu, tants cotxes a la carretera, tanta tranquil·litat alterada. A més, des de Berga, les possibilitats són tan grans en funció del temps i de les ganes....

Avui, que s'ha llevat un dia rúfol, hem aprofitat per anar a fer una caminada que és més aviat una passejada: la pujada al puig Cornador des d'Alpens.

El puig Cornador, de 1.228 m, és el cim més alt de la serra que separa les valls de Sora i de les Llosses i un bonic mirador. Sortint des d'Alpens (a sobre), en poc més d'una hora es pot arribar a dalt de tot.

El camí segueix gairebé sempre el GR-1, i ben aviat trobem la primera curiositat, la roca de la Pena (a sota), alta i esvelta. M'ha costat renunciar a intentar pujar-hi, però el bloc del cim es veu una mica inestable.

El camí va pujant pel bosc de manera suau i molt agradable, i travessa de tant en tant algunes codines de gresos (a sobre), que es destaquen entremig de les margues, més toves.

Al final, el camí puja de cop per acabar d'arribar al cim (a sota). Sembla que abans del puig Cornador en deien el mirador de Catalunya per la vista que tenia, però els arbres han anat creixent i ara mateix queda força enfosquida.

Seguint la carena arribem al santuari de Santa Margarida de Vinyoles (a sobre), edificat al segle XIX damunt d'una ermità romànica, sembla ser que després d'algun episodi de pesta (a sota).

Amb temps inestable i algun ruixat d'aiguaneu retornem a Alpens, seguint el mateix itinerari que a la pujada (a sota).

19 de març 2008

Makita BHP451

Aquestes darreres setmanes m'he fet un fart de donar cops de martell a un pobre espitador que no en tenia cap culpa, però jo feia veure que no sentia les seves queixes i seguia picant i picant.

Però darrerament, l'espitador ha trobat aliats. La meva mà esquerra s'ha afegit a la protesta, i la meva paciència també. Així que, abans de quedar-me completament sol, m'he donat per vençut i he aprofitat una bona oferta per emportar-me aquesta makineta.

Ara se m'ha acabat l'excusa per deixar les vies molt poc equipades....., encara que ja sé que no pot posar el mateix número de parabolts que els grossos, un pes amb bateria inclosa de 2,2 kgs és una bona raó pels que equipem vies des de sota.

Ben aviat, més informació.

16 de març 2008

Tossal de la Feixa, via d'en Guillem

El Tossal de la Feixa, situat entre la serra de Sant Joan i la vall de Sallent, culmina amb una cinglera calcària que, a la part més baixa, forma les parets de Coll de Nargó. Aquesta franja calcària està sobre d'uns conglomerats vermells molt característics que, en el seu punt més alt, també formen una bona paret.

Allà hi ha una curiosa via, la Jaume Caselles, que discorre amb els primers dos terços sobre conglomerat i el terç final sobre calcari. Una mica més avall, el conglomerat ja no és escalable, però el calcari si. I en Guillem Arias hi ha obert diverses vies.

Aquest dissabte xafogós, amb la Lu i el Xavi Grané, ens vam acostar a fer la via d'en Guillem (a sobre). El Xavi ja coneixia el camí i gràcies a això no ens hi vam haver de fixar gaire. El teniu bastant ben descrit aquí.

De fet, en podrien dir la via dels parabolts grocs, està tan equipada que costa de xapar-los tots, fins i tot la Lu se'n va saltar algun quan anava de primera....

L'inici de la via és evident, amb tres parabolts (a sobre). I la continuació també (a sota).

En general la roca és bona, però es nota que s'ha fet poc i cal fer-hi una mica de neteja, encara. Sobretot en alguns punts que s'escrosta una mica, o on s'acumula la terra.

De tant en tant es travessen algunes plaques llises i desplomades que requereixen l'artificial, però són trams curts i molt ben equipats i es passen bé en A0 (a sobre, el Xavi arribant a la segona reunió).
Al tercer llarg hi ha tants parabolts, que el Xavi només en xapava un de cada tres (a sobre), o un de cada dos en el tram d'artificial (a sota) !

Però tal i com comenta l'aperturista, es tracta d'un itinerari per passar-ho bé, amb un grau màxim obligat de IV+, i tothom equipa com vol (a sobre, la Lu als passos de V+ abans de la R4).

La via es prou interessant i el lloc bonic, amb una aproximació relativament llarga, però còmode, i cal agrair l'esforç dels qui descobreixen aquestes parets i en fan l'esforç de divulgació.

Mentre el cinquè llarg és estrany, amb un inici d'artificial en roca no massa bona i un flanqueig curiós, el darrer és molt bonic. Comença per una mena de graonada sota d'una marcada falla (a sobre), i continua fins al cim per unes plaques de roca molt bona.

Ja només queda seguir la carena, amb alguna marca de pintura vermella i abundants files de processionària, fins un coll des d'on es baixa a retrobar el camí de pujada, tot passant per sota de la paret (a sota).