Necronomicón, a la Roca dels Arcs

En poc temps torno a Vilanova, aquest cop amb el Moi i el Celdoni que no hi han escalat mai abans. torno a enganxar un dia rúfol, i a primera hora encara plovisqueja. Triem una via clàssica i no gaire llarga, 3 llarg, un per a cadascú. 

Una de les més clàssiques, la Necronomicón. A sota deixo l'optimista ressenya dels enyorats Escalatroncs. Amb algun problema en la mètrica, perquè nosaltres vam enllaçar els dos primers llargs i surten uns 55 m...

Engega el Moi. La roca és la meravella de tota la Roca dels Arcs, i la mullena no molesta excessivament, només en algun pas aïllat.

Hi ha un passet cabró després del segon parabolt, allà cal tirar sense pensar i se'n surt de conya. Passa de llarg la primera reunió i atacar el diedre final arribant a la reunió quan la corda ja s'estava acabant.

Quan pujo em fixo en que la roca no està ni de bon tros tan relliscosa com caldria esperar per una gran clàssica, potser és una via que encara fa un cert respecte...

Quan encarem el llarg estrella, la boira se'ns tira al damunt. Però això no atemoreix al Celdoni, que hi puja decidit. 

El primer tram és senzill, i la placa és boníssima. Però també hi ha un pas on cal "apretar-se els matxos" i tirar cap amunt! Un maillon al parabolt ens explica que alguna cordada anterior va tenir dubtes molt importants en aquest pas.

Després pugem nosaltres amb la calma que dóna la corda per dalt, i el gaudim sense patir, però collons amb el pas!!

A mi em reserven el tercer llarg, més fàcil i més de navegació, amb algun tram on costa veure cap on tira.

I finalment estem molt contents d'arribar a dalt, en un dia on pensàvem que potser no escalaríem amb el mal temps que fotia!!

Via de les 5 feixes, Vilanova de Meià

La via de les 5 feixes és una via marca Baraldés, que fa una mena d'escalada-excursió entre la carretera del Pas Nou i la carena de la serra del Cucut. Una via que per dies dolents com el què vam enganxar, amb boira i la roca molla de la pluja nocturna, almenys permet d'escalar una bona estona!

Aquest tram de la paret està tallat per diverses feixes que li treuen continuïtat (concretament 5!), però els trams entre feixes són bons o molt bons i amb bona roca.

A sota deixo la ressenya del Joan Asín, que és la que vam utilitzar nosaltres i ens va anar ben bé.

La via comença a peu de carretera, una marca "5F" a la roca ens dóna una pista, l'altra és mirar amunt i veure la zona on la paret és més discontínua. Un primer llarg amb un tram vertical però que amb un pas d'A0 és de bon fer, tot i la mullena, i després una bona estona caminant fins arribar a l'alzina de la reunió.

El segon és més constant i més interessant, no és senzill del tot, però els parabolts ajuden a escalar amb la calma suficient per anar pujant, tot i tenir ara ja les mans força glaçades! Ja va ser mala sort trobar un dels pocs dies de mal temps del desembre!

El tercer és una placa que enllaça les feixes número 2 i 3, de l'estil de l'anterior però lleugerament més senzilla, ens porta directament al que penso que és el millor llarg de la via, el quart.

El quart comença senzill fins arribar a un desplom, amb un pas d'A0 que no és senzill perquè cal fer-lo al mateix temps que flanqueges a l'esquerra. Després es manté la dificultat però els passos són molt bonics.

La segona part del llarg és un fabulós diedre, gaudi pur. Si hi aneu, ja ho veureu!!

Finalment venen els dos darrers llargs, el cinquè el vam fer per la dreta, trobes algun tronc emprenyador, però el V+ no el vam saber veure... Un llarg ben bonic, també!

I després d'una caminada per la darrera feixa, vam pujar el darrer llarg que per poc ens l'estalviem. La roca ja no és tan bona i la reunió es fa a la vora del camí de baixada.....

I fins dalt amb la boira!! Estàvem convençuts que s'obriria i si que es va obrir, just quan entràvem al bar a Vilanova....

Combinació de vies al Pas Nou: Cayo Largo. Pirates i Llaç lila

Remenant pels blogs, un dia vam veure aquesta combinació de vies que van fer el Manel i la Ita, i ens hi vam encaminar engrescats. El cap de setmana no va poder ser, així que hi vam anar dilluns!!

A sota he deixat la seva ressenya, però si voleu més informació no dubteu de visitar el seu blog!

Deixem el cotxe a l'aparcament del Pas Nou, just després del de la Roca dels Arcs, i no ens cal caminar gaire fins trobar una petita feixa amb una fita a l'inici, que ens porta fins a la placa anomenada "Escola", plena de vies curtes de IV-IV+.

No tenim clar si vam pujar per la Cayo Largo o per la veïna Casablanca, pel cas és el mateix. Totes les vies pugen a la feixa superior des d'on cal caminar cap a la dreta fins al peu de la Piratas.

La Piratas i la Corsarios comencen una al costat de l'altre i pugen paral·leles fins a una reunió comuna. En aquest cas, una placa al peu de via aclareix que anem bé.

El primer llarg de la Piratas és una tirada típica vilanovina, on a mesura que vas pujant se't van inflant els braços fins que arriba un punt en que costa de mantenir la ma tancada damunt de les preses...

Comença bé, amb un petit desplom amb molt bona presa, però després la verticalitat fa que no et puguis encantar massa... Això si, roca de primera i equipament allunyadet...

El segon llarg és clarament més senzill, a més, amb els braços calents ja no ens agafa de sorpresa i ben aviat som al capdamunt.

Aquí cal tenir en compte que les dues vies es creuen i cal anar cap a l'esquerra si no es vol canviar de via!

Davant nostre tenim la part més oriental de la Roca dels Arcs, on algunes cordades també pateixen d'inflor als braços, no sé si a la Necronomicón o a la Cabra blanca.

Nosaltres fem la caminada a buscar la part superior de la Llaç lila. La clau és trobar una taca groga de pintura.... Anem massa a l'esquerra, però rectifiquem i aviat trobem el peu de via.

Un primer sostre, més senzill del què aparenta, ens porta al veritable pas de V+, un tram sense gaires peus que et porta a la placa de sortida. Un bon inici de la tercera via!

Una altra caminada, aquesta més curta i comencem el darrer llarg de la via. De fet són dues tirades, però la darrera, de 15 metres i força cutre, demana cridant que l'enllacem amb l'anterior!

Inici contundent, que vam resoldre en A0, i després la dificultat es va acabant i la bona roca també. Però les arribades a les carenes a vegades tenen aquests peatges!!

No vam saber trobar la reunió del cim, però hi havia una bona sabina.

Si que vam trobar fàcilment el camí de baixada, que en poca estona ens va deixar a la carretera després de fer la foto de rigor!

Sector Xulo piscines, a Vilanova de Meià

Aquest dissabte vam fer una trobada d'escaladors mig lesionats, és a dir, que podem escalar però sense forçar massa. I és que desde que em vaig fer un trencament fibrilar al bessó, que procuro no forçar excessivament. Com que la Lu tampoc està gaire catòlica, doncs vam anar cap a Vilanova de Meià a veure què feiem.

La via Xulo piscines és una d'aquelles que tenia gravada al subsconscient des de feia molts anys, i encara no havia pogut enredar a ningú per anar-hi. Al matí, hi tocava el sol i no hi havia ningú, així que vam anar-hi decidits. I com que el sector és ple d'altres vies que, d'entrada, tenen el grau assequible, doncs ens hi vam quedar a passar el dia.

A dalt he deixat una ressenya aproximada del què vam fer, tot vies curtes i agradables que reuneixen dues característiques: roca extraordinària i gens ensabonada, i assegurances allunyades. I l'escalada típicament vilanovina.

Com que la Xulo piscines puja per unes fissures poc agradables i al costat hi ha una placa magnífica amb espits, el primer llarg el vam fer per aquí (huevon boludo, a les ressenyes).

Després va arribar el moment de travessar el "formatget", un sostre força impressionant que costa d'entendre com es passa en lliure. I això que només hi posen V+!! 

Me'l miro, me'l remiro, l'intento..., i sempre trobava a faltar una presa bona per recuperar-se. Al final ni amb A0, necessito un estrep per pujar a la placa, que tampoc és fàcil. Després ja només cal continuar per la placa, passar un segon bombo més discret i més exposat, i buscar una reunió a la franja superior.

Com que fer reunió d'una sola peça no em fa gràcia, flanquejo fins una reunió lateral de tres espits, des de la que es té una magnífica visió del darrer tram del llarg (a sobre).

Un llarg rappel i comencem la segona, la via Pirates. Un altre parell de llargs magnífics amb algun pas compromès, com el desplom del primer llarg, però mantenint la tònica de roca excel·lent i grau per gaudir-la.

La tercera i teòricament més dura és la Perfils de llum, però en realitat el passos difícils només estan al voltant de la primera reunió, un per entrar-hi, i un altre per sortir-ne, on millor no caure.....

La resta sempre és similar: una meravella!

Com que tampoc volem forçar massa, amb això ens donem per satisfets, tant pel gran dia que hem tingut, com per haver trobat un lloc genial per practicar l'escalada vilanovina!

Tot marxant, ens fixem en una cordada a la paret veïna, que també sembla que s'ho estan passant molt bé!