Panticosa. Espero Mowgli, i Espolón de la placas a la Palestra de Bachimaña

Aquests dies que hem passat amb el José Manuel per Panticosa els vam començar allà, als Baños. El mateix dia d'arribar-hi vam tirar amunt cap al refugi de Bachimaña i, de camí, vam parar a fer aquesta via senzilla, irregular, però prou maca.

Per arribar a peu de via només cal desviar-se uns centenars de metres del camí del refugi i de seguida hi arribem.

Ahir va ploure molt a la zona, i baixa aigua per tot arreu. Això fa que la dificultat de la via pugi una mica, l'adherència d'alguns passos no és ben bé la mateixa que amb la roca seca...

La via és irregular, va superant petites parets tallades per feixes, la qual cosa vol dir que no tens gens d'ambient però que per altra banda les reunions hi són molt còmodes.

La roca també és a prova de bomba. 

Dos darrers llargs ens deixen a una feixa superior, on només cal buscar les fites per baixar fins retrobar el camí del refugi.

La nostra intenció era pujar al refugi per alguna de les vies de la paret de sota, però l'aigua que baixava pel riu feia impossible travessar-lo. Així que vam acabar d'arribar al refugi a peu, i després d'instal·lar-nos-hi vam anar a la paret de just al davant: la Palestra de Bachimaña.

Allà hi ha una via curta, de 4 llargs (tot i que a la ressenya només en marca 3), que ens va agradar molt: l'esperó de las Placas.

La ressenya de sobre és molt útil, però enganyosa, hi ha 4 llargs, manca el darrer de IIIº... 

La via comença per un llarg snzill i poc equipat que porta al llarg clau de la via, un bonic esperó de plaques granítiques, aquest prou equipat.

El llarg clau és molt bonic, i el 6a fa referència a una placa final fineta, fineta...

Després ja només cal seguir amunt superant blocs i plaques, on cal tirar d'intuició perquè costa entendre cap on va la via. Nosaltres seguint la ressenya pensàvem que només hi havia un llarg i el company va haver de sortir de la reunió i fer un bon tram en ensemble!

Dalt de tot trobem la reunió i a partir d'aquí només cal seguir les fites que ens portaran al camí que ens retorna al refugi de Bachimaña.

Agulla de Bachimaña, via dels Guardes

Avui no fa un dia gaire lluent, però des del refugi de Bachimaña aquest cim no queda massa lluny, amb poc més de mitja hora arribem al peu de la via des del refugi. L'aproximació comença a la primera corba del GR, on una traça de camí marxa cap a l'esquerra. Llavors només cal anar seguint les fites per sortir al darrera de l'esperó de les Plaques i llavors arribar al peu de la paret per on ens agradi més.

La via comença a pujar per l'esperó que s'endevina al mig de la foto, a l'esquerra de la gran fissura.

El refugi de Bachimaña de seguida queda petit quan el mirem des del camí d'aproximació.

Aquesta via, reequipada per Sendero Límite, es troba prou equipada per poder seguir-ne bé el recorregut, però és important portar un joc mínim de friends i tascons per anar tranquils.

Així els primers parabolts ens ensenyen ràpidament per on ham de començar. I les palletes li donen l'alternativa al Jose Manuel. Avui el temps no ens acompanyarà massa, però tirem amunt a veure.

El primer llarg puja pel fil de l'esperó, en canvi el segon recorre unes magnífiques plaques fins un replà còmode on hi ha la reunió.

El tercer llarg comença amb un pas potent i després la dificultat va baixant fins que s'arriba a un replà on s'acaba l'esperó.

El quart consisteix en travessar un jardí cap a la dreta i anar a buscar la paret vertical. Cal pujar per entre uns blocs fins trobar la reunió. Aquesta és la principal dificultat del llarg, trobar la quarta reunió!

El cinquè llarg és potser el més difícil i vertical. Comença amb un pas vertical dreta-esquerre, i la resta es tracta d'anar navegant per fissures i alguna placa, amb la referència de pas dels parabolts.

Finalment, el darrer, comença amb un mur vertical, però després ja és més senzill. Es tracta d'arribar fins a la cresta i muntar reunió com millor s'escaigui.

Tot i que potser no calia, fem un darrer llarg a la cresta. Fa vent i molt fred, i això ens fa ser prudents. El temps s'està espatllant.

Després pleguem ràpidament el material i tirem avall. El descens està marcat amb fites i passa per un parell de desgrimpades fàcils en un recorregut que forma un arc cap a la dreta, sense possibilitat de pèrdua. Hi ha alguna instal·lació de ràpel però es baixa bé sense necessitat de fer-los.

Aviat arribem a prop de la base de la paret i tirem cap al refugi. Just arribar-hi, comença a ploure.

Via Valle de Tena a la Peña Foratata

La Peña Foratata és aquell muntanyot que sempre em cridava l'atenció damunt de Sallent de Gàllego quan pujava a buscar muntanyes més altes en aquesta vall magnífica per fer muntanya que és la vall de Tena. Fa 4 anys hi vam pujar per la via normal i vam veure que hi havia bones possibilitats per escalar.

Amb el José Manuel hem aconseguit d'anar a fer una via que diuen que és molt concorreguda i, la veritat, no m'estranya gens. La Valle de Tena és una via molt bona.

L'aproximació és senzilla des de Formigal, només cal tenir en compte que no se surt del mateix lloc d'on surt el camí de la via normal. Cal anar més a la dreta i agafar una pista que planeja cap a l'est fins una carena. El camí puja per la carena i gira a la dreta fins al peu de via.

La via engega al damunt de les lletres V T gravades a la roca, i de seguida comprovem que la roca és molt bona. Un calcari excel·lent! 

I també que l'equipament és suficient, no hi posarem gaires coses, a la via, tret del penúltim llarg...

Els dos primer llarg es deixen fer molt bé, el primer amb canaleres i algun sostret, i el segon amb plaques molt llises d'adherència.

El tercer ja pica una mica més. Comença amb un flanqueig a la dreta per superar un petit sostre, i a la sortida quedem al damunt d'una placa de tubs d'orgue on costa d'aguantar-s'hi fins que no t'hi acostumes. Amb aquest tipus d'estructura sempre em passa el mateix, al començament no saps com agafar-t'hi i després ja li vas trobant el gust.

El quart em va semblar prou dur, sobretot per la verticalitat i els petits sostres que s'han d'anar superant. Però la roca continua sent molt bona i això dona molta confiança.

Després la via continua per una fissura ampla i continua per tot de diedres fins un bon replà.

 

El sisè també és força intens i és el què et deixa al peu de la gran fissura off-width, que de fet no sé perquè li diuen així si la gran majoria puja aquest tram de xemeneia estreta mig en artificial!! 

El José arriba molt animat i s'hi tira de cap. És un llarg que li feia especial il·lusió i del que se'n surt especialment bé!! 

La tirada no és senzilla, no hi ha gaires passos per sota del V+ i són bastant obligats tot i fer servir l'estrep en alguns punts. Les assegurances allunyen i aquí si que hi posem algun friend.

Un llarg que podem definir com a molt intens!

Després venen els dos darrers. El vuitè és una xemeneia on la motxilla fa una certa nosa, però que amb una mica de gràcia posant-la de costat es deixa fer. Però una xemeneia de veritat, no com a l'anterior.

I després uns metres de IV ens deixen a una feixa i amb aquesta tirada curta ens acomiadem d'aquesta magnífica via.

Allà comprovem a a l'altra costat de la muntanya el temps és molt inestable, amb prou feines veiem els Infiernos al fons, amb la marmolera característica.

Aquesta combinació de sol al sud i pluja al nord fa aparèixer algun arc de sant Martí que ens alegra la tornada.

Allà també comprovem que la feina de baixada fa tanta por com semblava, però que al final es deixa fer prou bé. Això si, prohibit relliscar!!

Pic Palas, cresta nord-est des de Larribet

De totes les muntanyes del Pirineu que en diem "quasi tres mils" el Palas, amb els seus 2.974 m, destaca per damunt de les altres. I no perquè només li faltin 26 metres, si no perquè és un cim imponent, gens fàcil i format per un granit fantàstic!

Nosaltres hi vam anar des del refugi de Larribet, per la cresta nord-est (a la dreta a la foto de dalt, feta des de la Sierra Telera a la tardor).

A sota he deixat un esquema tret del blog "La cabra siempre tira al monte". Ells hi van pujar pel sud, però hi ha una bona descripció.

Nosaltres vam trobar molta més neu de la que es veu en aquestes fotos, i és que a primers de juliol encara es notaven les nevades d'aquesta primavera.

Del refugi vam sortir cap als llacs de Batcrabére, que vam voltar, i els llacs de Micoulaou, seguint el camí ben marcat i les fites. De tant en tant encara es veu algun senyal de l'HRP, però estan molt esborrats.

Després d'aquests darrers, el camí s'enfila de cop a la dreta, però nosaltres no ho vam saber veure i vam continuar pujant en direcció al cim de Batcrabére. Des del fons de la vall el Palas no es veu i és fàcil tirar pel dret. La neu abundant tampoc ens va ajudar massa.

Quan ja érem molt amunt, prop de la carena, ens vam adonar de l'error, que vam poder resoldre amb un flanqueig per la neu fins una cresta lateral, una desgrimpada delicada i un ràpel cap a les congestes de sota el port de Lavedan, a la base la cresta NE del Palas.

L'altre error va ser no portar ni uns tristos grampons... Per sort, en casos així l'experiència és un grau i ens vam sortir prou bé tot i les condicions.

Arribats a la bretxa de Lavedan se'ns va obrir la vista cap al sud, amb els llacs i el pic d'Arriel, i la Sierra Telera al fons. 

I a partir d'aquí vam poder fer l'aproximació a l'inici de l'escalada de la cresta. 

D'entrada hi ha un tram de grimpada que ens porta sota la cresta, que assolim després d'un primer llarg de IIIº.

Donades les dificulats de la cresta, màxim IV+, no vam considerar necessari portar els peus de gat. I durant els primers llargs vam tenir clar que ho havíem encertat.

A més, la roca és molt bona, i les possibilitat de protecció força elevades, perquè pràcticament no vam trobar cap assegurança fixe en tota la cresta.

El tram que considerem de via consta de 9 tirades, almenys són les que nosaltres vam fer. Els revolts de la cresta fan que no en alguns trams no es puguin fer gaire llargues pel fregament de la corda. La ressenya del llibre de les millors 100 vies del Pirineu Occidental ens va anar molt bé.

L'únic llarg delicat és el penúltim, amb una placa de IV+ que impressiona una mica, sobretot pel contrast amb el tot el què hem trobat fins aquí. Però és més la sensació que la dificultat, i tot i anar amb botes, pugem prou bé per aquesta magnífica roca.

Després fem un darrer llarg de cresta fins que arribem a una zona més ajaguda on pleguem el material.

Al darrera sempre hi tenim el Balaitús, amb una Gran Diagonal farcida de neu, i les Frondelles.

Al cim parem una estona a reposar i menjar alguna cosa, però no gaire que al matí ens hem entretingut molt i ara anem justos de temps.

Després seguim l'aresta fins a la xemeneia Ledormeur, que baixem desgrimpant fins arribar a la neu, que mica a mica ens porta fins al camí que hauríem d'haver agafat aquest matí.

Ens acomiadem del Palas i ben aviat tornem a ser als llacs de Micoulaou i al camí del refugi de Larribet.