17 de des. 2019

Pedra de tartera a la Paret Bucòlica

Dissabte passat vaig tornar a la Paret Bucòlica, aquest cop amb la Queralt. L'objectiu: la via Pedra de tartera, una via curta, amb una roca extraordinària i plena de parabolts. Una bona via perquè la Queralt torni a retrobar-se amb la roca, una bona via perquè tot el què passa de V+ es pot fer en A0. 

Però només el què passa.... Els trams de V+ no són cap broma! I, tal i com veiem a la ressenya de Desventuras y milagros, n'hi ha uns quants.

Fem l'aproximació per la canal d'accés i ben aviat ens hi posem. El dia no és tan assolellat com prevèiem, però ens permetrà escalar en màniga curta almenys els primers llargs. 

I l'entrada és tal com l'esperàvem, una roca molt bona, una fila de parabolts i una dificultat interessant.
Al segon llarg cal anar a la dreta per una cornisa senzilla fins un diedre desplomat que pujo fent uns quants A0's, fins que un curt flanqueig a l'esquerra que fa una certa impressió, ens deixa tornar a escalar i per unes bones plaques arribem a la reunió.
A la pujada hem coincidit amb el Joan Asín, la Isabel i el Juan Carlos, que faran la Pas d'estrès, des d'on ens fem fotos mútuament quan coincidim. Com la de dalt, fent l'inici del tercer llarg.

Es tracta del llarg més lleig, curt i amb dos trams d'A0 a l'inici i al final, i amb una arribada a la reunió, en un flanqueig a la dreta, que podríem qualificar de desagradable
El quart llarg és molt bo. Un petit pas amb ajuda a l'inici, i després ja tot és una placa força vertical, però amb bones preses i bona roca. 

Llàstima que aquí la via pràcticament s'acabi, se'ns ha fet molt curta!!
I mentre nosaltres encetem el darrer llarg de tràmit, un llarg flanqueig cap a l'esquerra amb passos aïllats de IVº, la cordada d'en Joan Asín ataquen el seu darrer llarg, també, que pel que recordo de quan hi vaig anar, era molt bonic!!

Las darrera reunió és al mateix camí de baixada, així que ja només ens queda la baixada, curta però relliscosa, fins el cotxe.

3 de des. 2019

Tintin i Milú al Mont-roig. Serra de Mont-roig.

Aquesta distreta via d'escalada, mig grimpada, de la serra del Mont-roig, ens va servir aquest diumenge passat per retrobar-nos amb tot l'equip del Cerví d'aquest estiu. Des de llavors que no ens veiem amb el Sergi per un motiu o un altre...

Una via més interessant del que aparenta la bona ressenya que vaig trobar a la pàgina de Rocjumper, on també hi trobareu una bona descripció de l'aproximació i el descens.

L'aproximació és molt agradable, però ens costa una mica trobar el peu de via, més  la dreta del que semblava inicialment, però a partir d'aquí, la bona roca i l'aresta ens guien amunt sense problemes.
Fem els dos primers llargs en un de sol, i després anem seguint força bé la ressenya, tot i que la senzillesa d'algun tram fa que allarguem els ensambles...

Una escalada on sempre tindrem a sota tot Camarasa, i al fons al darrera, les crestes d'Alòs de Balaguer.
De tot la via segurament els trams més interessants per l'escalada són els dos primers llargs i el darrer. 

Després del tram horitzontal i en baixada, al coll hi ha un pas de Vº. Però és just un pas de 2 metres amb un parabolt al mig que no té gaire història.  
I el darrer llarg, una bonica xemeneia bastant compacte i amb menys mates del què aparenta, ´s la cirereta de la via. Un llarg pel qual ja val la pena haver pujat fins aquí. 

Està equipada amb parabolts, i no és excessivament dura, però és maca i bona de pujar.
Allà s'acaba la via, aprofitem per menjar alguna cosa i acabar de pujar a la carena.
Llavors ja només cal fer cim i seguir el bon camí que ens portarà de tornada cap a la presa de Camarasa, on hi tenim el cotxe.

3 de nov. 2019

Tardor humida a la Dent d'Orlú. Tapas sans dalle, però amb aigua.

Just ahir, 2 de novembre, entre ruixat i ruixat, amb la Queralt vam anar fins a la Dent d'Orlú amb la intenció d'escalar alguna de les vies de la cara est que encara no he pujat. Ella no hi havia estat mai, i a m i em feia especial il·lusió d'anar-hi amb ella en aquesta època tan espectacular.

Arribats a l'aparcament ja vam veure que a la nit havia plogut bastant, però el dia era seré i vam decidir de pujar amb el material a veure si el sol escalafa i eixugava una mica la paret.
La pujada ja va ser espectacular, però a la carena i les vistes cap a la vall d'Orlú encara ho eren més. Només per arribar fins al peu de la muntanya ja va valer la pena el viatge!
Però la paret no acompanyava, no estava humida, o molla, si no que l'aigua baixava a raig per tot arreu, formant veritables cascades d'aigua sota d'alguns desploms...

Anàvem mirant la paret i les ganes de deixar-ho estar eren molt grans, però al final vaig veure que l'inici de la Tapas sans dalle estava més o menys eixuta, així que vam tirar cap allà.

No portàvem cap ressenya de la via, però la recordava de fa molts anys com una via prou equipada i no massa difícil tret d'algun sostre... I com que només cal anar seguint els parabolts..., doncs ens hi vam ficar. (a sota, una ressenya de Rando-marche)
Un cop dins de la via, la situació era lleugerament diferent del què havíem imaginat: d'entrada molts trams de la via van per les plaques molles....., i a les eixutes no hi passa cap via... Però en realitat els peus de gat no van malament en roca molla, ahir ho vam poder comprovar!
I curiosament vam poder gaudir molt més de l'escalada del que pensàvem. Algun tram molt moll el passàvem per la vora, i molts els encaràvem directament sense massa problemes tret d'algun moment de nervis.... 
Però el què dèiem abans, els peus de gat no van tan malament en moll...

Els darrers metres de paret van començar apujar les boires, i els núvols van anar guanyant la partida al dia seré que anava fent..... I just arribar al cim, ens va venir a rebre la pluja!
Per sort era una pluja fina, que ens va acompanyar de baixada gairebé fins al cotxe, entremig d'aquest paratge de tardor de somni que sóns els boscos de les valls d'Orlú!

24 de set. 2019

Torras-Nubiola a la paret oest de Sant Jeroni

La paret oest de Sant Jeroni és d'aquestes parets montserratines on fa una certa mandra d'anar, tot i que és una paret ben maca i interessant, però la llargada de l'aproximació hi pesa bastant. Reconec que m'ha costat d'anar-hi, però també he de dir que portava temps intentant-ho....

Finalment vaig poder enredar a la Queralt, que coneix poc Montserrat, per anar-hi. De les 3 xemeneies de la magnífica foto de dalt feta pel Jordi Ceballos de Roca Calenta, vam escollir la central, que en 3 llargs de corda ens va deixar al cim de Sant Jeroni.

L'aproximació la vam fer pel coll del Migdia. El tram final és una mica embolicat, sobretot perquè els arbres no et deixen veure la paret i costa situar-se, però després de passar pel peu de via de la Nubiola-Torras, hi vam arribar molt bé. 
De fet, la via consisteix en dos llargs molt bons de xemeneia, i un darrer molt podrit i que fa una mica de por...

El primer és una xemeneia montserratina on vas pujant sense gaires problemes, ni gaires assegurances.... De fet, només n'hi ha una poc abans d'arribar a una antiga reunió (a sobre).

Sortir de la reunió i continuar xemeneia amunt és el pas clau de la via, amb una segona meitat de més bon fer (a sota).
El segon llarg manté la tònica del primer, i la reunió es fa sota uns grans blocs després d'un curt flanqueig a l'esquerra. No hi ha gran cosa, però vam aprofitar un parabolt que hi ha la placa de l'esquerra, que vaig saber identificar de quina via podria ser.
I després, un rostollós tercer llarg, que es desmunta sol, i on sembla que abans hi havia una corda fixa, ens va deixar sota mateix de la barana del cim. I es va acabar la solitud!!

Però és una paret per tornar-hi, ens va agradar molt a tots dos i ara em queda la curiositat de veure com és la baixada des del cim. I si totes les xemeneies són d'aquest estil, no les podem deixar perdre!!

De material en vam portar poc, tri-cams, aliens i camalot de l'1, i ens van anar bé per poder aprofitar alguns forats i esquerdes. La baixada la vam fer per una destrossada canal de Sant Jeroni, fins a Santa Cecília.

15 de set. 2019

Josephine a la cara sud de la Dent d'Orlú

En el vessant sud de la Dent d'Orlú hi trobem vies realment molt llargues, algunes amb un caràcter ben diferent de les de la cara est, com per exemple la que vam fer fa 12 anys, l'Assurance tout spit, vertical i atlètica.

Abans, el 2016, ja havíem anat amb el Pep als Enfants de la dalle, una via de la cara SE que s'assembla més a la Josephine i a les vies de la cara est. 

Com que llavors ja ens vam escarmentar a la baixada, per anar a la Josephine, més llarga i amb més aproximació, hem optat per anar-hi amb dos cotxes. Així, a les 7 del matí ens trobàvem al petit aparcament de la via normal on hi deixàvem un cotxe, i amb l'altre arribàvem fins l'aparcament de la cara sud.
El camí engega just al costat d'un pas canadenc, amb una pintada on ho indica: cara sud. Allà comença un camí que puja molt dret, on hi anem trobant tot de punts vermells que ens ajuden a estar segurs que anem bé. Perquè durant la pujada la desorientació és absoluta.

Al final, quan no sabem cap on tirar, veiem una corda mig amagada entre les mates que ens porta a un flanqueig fins al peu de via.

Els primers llargs (L1 a dalt, L2 a sota) són plaques d'adherència tallades per algunes feixes herboses. El més difícil de tot és anar trobant l'itinerari, però els parabolts van assenyalant el camí. No n'hi ha gaires, 3 o 4 per llarg, però són suficients i estan posats estratègicament.
Més amunt (L3 a sobre, L6 a sota), la paret va agafant més consistència.

L'escalada és clarament de placa tumbada i adherència, que ja ens agrada....
Al llarg 10, l'escalada canvia d'orientació i entra a la coma que formen la carena principal i la carena de la Taillante. Aquí comença un festival de plaques increïble!! 
I nosaltres ens dediquem a això, al gaudi i al plaer d'anar enllaçant llarg rera llarg! (llargs 13 i 14)
Després del 18è llarg, cal fer un llarg flanqueig a l'esquerra per entremig d'herbes, fins trobar la reunió següent. Són uns 80 metres...

Allà comencen els 4 llargs que porten a la Taillante. Potser el tram més vertical de tota la via. (a sota, L20)
El llarg 24è travessa el darrer mur compacte i arriba a l'aèria cresta de la Taillante.

I a partir d'aquí venen els llargs que vam trobar més dolents, plens d'herbes i mates, que amb els peus de gat fan molta gràcia! Sobretot el 25è...
Més amunt van alternant trams molt vegetals, amb trams més interessants. Però no són ni de bon tros tan interessants com els de més avall.
I finalment, el 26è llarg!! 

Després, per arribar al cim no està de més fer-ne un parell més, per assegurar alguns trams aeris amb dificultats que no envegen gens els darrers.

Un bon tip d'escalar de pressa. Nosaltres vam trigar 7 hores a fer els 28 llargs, 4 per hora, i vam anar sobrats de temps. Tot i això l'estratègia dels cotxes ens va ajudar molt i ens va donar tranquil·litat perquè sabíem que encara que haguéssim de baixar de nit, el camí és còmode.

Pel què fa al material, només vam posar alguna baga en alguna mata als llargs herbosos de dalt, i vam fer les reunions muntades (2 parabolts a totes menys la 10). Vam pensar que és més ràpid fer alguns llargs de més que estar buscant la manera de reforçar un parabolt quan estires la corda al màxim, i que tampoc n'hi ha tants. Això ens va donar ritme. Però és una opinió!