Volta al Catinaccio per la ferrata Santner. Val di Fiemme-08

Un dels recorreguts per atractius d'aquesta part de les Dolomites és la volta al Catinaccio per la ferrata Santner, que puja per la seva cara oest. Una volta molt coneguda, així que no estarem sols tot i ser a finals d'octubre. Avui ens aprofitarem de l'únic telecabina que està obert en aquestes dates, el que puja des de la carretera del Passo Nigra fins al refugi Fronza alle Coronelle.

Aquest serà el nostre punt d'inici i final. Així que des del refugi comencem a pujar i ben aviat hi ha una cruïlla on cal agafar el camí que puja directe cap a la paret, el 542, amb alguns passos equipats.

Damunt d'un ressalt, marxa a l'esquerra planejant en direcció a la paret oest del Catinaccio.

El camí, molt agradable, ben aviat arriba a peu de paret i comença a pujar en diagonal cap a l'esquerra per una mena de cornisa inclinada que no té cap dificultat ni pèrdua.

Aquest primer tram no té cap mena d'ancoratge, però tampoc l'hi cal. I unes marques vermelles ens faciliten seguir el millor camí. Tot i que segurament no caldrien, la roca està molt fresada!

Mica a mica anem guanyant alçada, i comencem a trobar alguns passos més verticals que tenen alguna cadena per ajudar a pujar.

O a baixar, el tram de dalt és una mena de flanqueig amb canals i cornises que pugen i baixen contínuament, superant bretxes i travessant parets.

Finalment arribem al Passo Santner, situat just a sota de la paret oest del Catinaccio, per on hi puja la seva via normal. 

Aquesta mena de collada és el punt més alt per on passarem avui, així que ens fem la foto cim i mengem alguna cosa. 

Al davant mateix hi ha el modern refugi del Passo Santner. És un punt molt bo per escalar al Catinaccio o a la Croda di Re Laurino, la paret que hi ha just damunt del refugi.

Ara el camí baixa cap al refugi i passa per sota de la Croda fins arribar al refugi Alberto I, sota les estètiques torres de Vajolet. 

Aquí l'any 2010 hi vam escalar l'aeri Spigolo Piaz a la Torre Delago, l'esperó de l'esquerra de tot, esmolat com una fulla de ganivet.

Del refugi el camí baixa fort en direcció al refugi Preuss, i cal anar amb compte ja que no és una baixada senzilla. És fàcil relliscar i encara més no passar pels millors llocs. 

Al davant s'obre la vall de Vajolet, amb l'esplanada del refugi Gardeccia i els acolorits boscos de làrix. Però nosaltres abans d'arribar al refugi Preuss agafem una drecera que surt cap a la dreta i estalvia un cert desnivell.

Una drecera que passa per algun punt estret tot flanquejant la majestuosa paret est del Catinaccio.

En aquesta paret, també el 2010, vam poder escalar la via Dimai, que puja directament fins al cim i de la que en tinc un gran record.

Anem flanquejant i aviat ens unim amb el camí més ample que puja des del refugi Preuss, el 541, en direcció al Passo delle Coronelle. A l'altra costat de la vall ens fixem en les estètiques puntes de Socorda, un altre bon terreny de joc per a l'escalada.

Ara el camí comença a pujar de valent i ben aviat som al capdamunt de la collada. Sota nostre apareix una baixada que no té res a veure amb el bon camí de pujada, així que farem un altre petit descans abans d'atacar-la.

Tirem avall i veiem que la baixada no era cap cosa, molt pitjor l'anterior, la del refugi Preuss. Passem la baixada de la bretxa i seguim el camí cap a la dreta fins que s'uneix amb el del matí. Allà retrobem els passos equipats de la pujada inicial, però en sentit contrari.

I al davant, en aquest dia magnífic, llueix la paret nord del Latemar.

Arribem al refugi i tirem avall amb el telecabina, però no volem marxar aviat d'aquí. El lloc és màgic i el dia acompanya, així que ens quedem a veure la posta de sol i com el Catinaccio (nom italià de la muntanya) es transforma en el Rosengarten (jardí de roses, nom alemany de la muntanya) i agafa un intens color rosat.

Una volta escènica que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.

Alta via Bepi-Zac a la cresta del Monzoni. Val di Fiemme-05

Entre la zona de la Pala de Sant Martino, al sud, i la Marmolada, al nord, hi ha uns massissos més petits com el del Monzoni (a sobre) o el de Juribrutto (a sota) que estan travessats per una carretera que comunica la vall di Fiemme amb la vall d'Agordo.

La carretera surt de Moena i el seu punt més alt és el Passo de San Pelegrino, un bon punt de sortida. Com que el nostre objectiu és la carena nord, la de Monzoni, seguim una estona una pista que ens deixa al xalet Cima d'Uomo i ens estalvia un tros.

El punt de sortida no és massa bonic, la primera estona de caminar la fem pel què a l'hivern són pistes d'esquí, travessades per remuntadors.

El camí va pujant en direcció oest fins al Passo delle Selle, i guanya desnivell de forma lenta però constant. Mentre pugem ens intriga un punt rosa a dalt la carena. Quan hi passem a la vora veiem que forma part d'una estructura per fer baixar allaus i que ha estat vandalitzat pel qui hi estan en contra. Hi estan en contra i no van preveure les conseqüències paisatgístiques de tot plegat.

Finalment arribem al coll, on hi ha el refugi homònim i un cementiri austríac de la Primera guerra mundial. Per aquí a prop passava la línia de front i a la carena hi havia la rereguarda austríaca. De fet, l'alta via que farem és una mena de ferrada a trams, amb moltes instal·lacions militars, tot construït en aquella àpoca ja fa més de 100 anys.

Des del coll pugem a buscar la carena en direcció nord, i deixem enrere el refugi. Un refugi que a la segona quinzena d'octubre ja està tancat.

El camí puja en fort pendent i aviat arribem dalt. De moment es tracta d'un camí molt agradable sense cap dificultat.

A mesura que anem cap a l'est comencem a trobar cada cop més instal·lacions militars, algunes de tan ben conservades com aquest dormitori dels soldats excavat i protegit a l'interior de la roca.

De tant en tant també trobem trams equipats com a via ferrada. Uns trams que no tenen massa dificultat però on ens podem assegurar si ho creiem convenient.

El camí és llarg, va pujant i baixant i va recorrent la carena passant per petits cims secundaris fins que topem amb el primer cim important del recorregut, la cima de Campagnacia, plena de restes de la Primera guerra, també.

El dia no acompanya especialment, però tampoc fa mal temps, senzillament les boires ara ens tapen, ara ens destapen, i l'aire fred que bufa fa que no puguem anar massa desabrigats. 

Seguint el camí aviat arribem al cim més alt de la cresta, la Cima de Costabella. La deixem enrere i llavors trobem el tram més difícil de la cresta, sense que ho sigui gaire, però almenys ens exigeix una mica els braços.

Ara ja veiem la Forcella Ciadin, on deixarem la carena per tornar cap al cotxe, però abans trobem un esperó rocós que cal remuntar per una escala de fusta.

Des d'aquí la vista s'obre cap a la vall de San Nicolo, una vall idíl·lica i restringida al trànsit que s'accedeix des de Pozza di Fassa. Una raconada que val molt la pena.

Ens enfilem a l'esperó rocós amb la sorpresa de trobar al capdamunt de l'escala una entrada a un refugi de la guerra que l'han convertit en exposició fotogràfica en record del què va passar aquí en aquella època.

Dins del refugi és ple de plafons amb històries força terribles de la Primera guerra, la majoria del front de Monzoni, un front que es va mantenir estable durant tots els anys del conflicte, però amb innombrables atacs de cada bàndol per intentar fer mal al contrari. Una exposició que no deixa de ser un fort al·legat antibel·licista.

Després baixem per l'escala de fusta de l'altra banda i arribem aviat a la Forcella Ciadin. Del coll surt un camí que baixa cap al Passo de San Pelegrino.

El camí, a estones millor i altres no tant, va baixant fins trobar la pista de pujada, que ens retorna ben aviat fins al cotxe.

Una bonica volta, parcialment equipada però sense massa dificultat, que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.

Roda di Vael per la ferrada. Val di Fiemme-03

El Roda di Vael és un cim imponent del Catinaccio situat a la part sud del massís i just damunt del Passo di Costalunga. La seva paret sud imposa molt respecte, amb diverses vies d'escalada de dificultat. Però per l'aresta nord hi transita una via ferrada de dificultat baixa que permet assolir fàcilment aquest cim tan esquerp.

Del coll, on deixem el cotxe, surt un bonic camí que puja fins al refugi Paolina. A l'estiu hi ha una funivia que permet pujar còmodament fins al refugi, però a l'octubre està tancada i això ens allarga una hora més l'aproximació al coll.

Però el dia és bonic i el camí també, així que no ens fa gens de mandra aquest regal suplementari que ens permet pujar més tranquil·lament.

Passem pel refugi que ara està també tancat, i des d'allà seguim el camí número 552 que marxa planer cap al nord, per sota de les parets del Roda di Vael. Ara el temps ja no és tan bo, i les boires ens tapen i ens destapen el paisatge contínuament. 

Arribem a una cruïlla on cal agafar el camí número 549, en franca pujada, que porta fins al Passo del Vajolon, on comença la ferrada.

De tant en tant la boira ens permet veure l'espectacular cim de la Sforcella, just darrera.

Després d'equipar-nos, seguim la carena per on discorre aquesta senzilla ferrada, amb alguns trams equipats i altres que no, envoltats inicialment per una boira una mica emprenyadora.

Per sort, a mesura que pugem la boira es va obrint, i ara ja és un gaudi absolut amb els jocs de llums i ombres que provoca la mateixa boira.

Fins i tot s'obre cap al nord i apareix sencera la majestuosa Sforcella.

El paisatge també s'obre cap al vessant de la vall di Fassa, amb Vigo di Fassa al fons de la vall i el massís de la Marmolada al fons.

I entremig de llums i ombres, però cada vegada amb més llums, arribem al cim. Un cim on la boira ens deixa entreveure el paisatge ara si, ara no...

Des del cim baixem pel costat oposat, seguint un ample camí que en els indrets més verticals està equipat.

De fet, la baixada és força més difícil que la pujada, amb trams verticals on no s'hi val a badar.

Arribem a una mena de bretxa, la Forcella della Rode, on veiem unes fites que tiren avall i que no hem de seguir. Remuntem una canal que ens deixa a l'altra banda de la bretxa. Aquest és el pas més atlètic de la via.

Quan arribem a dalt ens rep la Torre Finestra, un cim amb una curiosa finestra al mig, on hi han posat una creu.

El camí volta la Torre Finestra i a l'altra costat ens apareix la vall salvatge de la Zigolade.

Seguim baixant per un camí que alterna trams molt còmodes amb algun tram equipat, i finalment arribem al refugi Roda di Vael, on s'acaben totes les dificultats.

Del refugi seguim avall per l'ample sender 549 en direcció al refugi Paolina.

Arribem a una cruïlla on deixem el camí del refugi Paolina a la dreta (539) i seguim baixant pel 549 que ens deixarà altra cop al Passo di Costalunga.

Al Wikiloc i al mapa de sota podeu veure tot el recorregut, una volta realment molt recomanable.