Bukanan a la Roca dels Arcs i Díedre blau a la Roca Alta, doblet de vies del Joan Asín

Després d'una llarga temporada sense escalar plegats, amb el Manyo vam tornar a trobar un projecte que valgués la pena: enllaçar aquestes dues vies que tenen en comú que un dels apertiuristes és el nostre admirat Joan Asín.

Va ser una jornada d'acabar amb els braços ben satisfets, vaja, que notàvem que en teniem!

La Bukanan és una via lògica i agradable per ser de la Roca dels Arcs. No gaire equipada però de bon protegir, reconec que em va agradar molt més del què esperava.

El primer llarg ja va avisant de què anirà la cosa, avui, i el segon ho acaba de rematar. Bones franges horitzontals, verticalitat i algun desplom de tant en tant per no adormir-nos.

El tercer llarg el vam fer per una boníssima placa en comptes del recorregut original, que es veu molt brut. Així que la nostra enhorabona per haver millor la via passant per aquest placa tan xula.

Després la paret es va tombant fins enllaçar amb la Tàrrega. Però dalt de tot, en comptes de marxar flanquejant cap a la dreta vam tirar pel dret i també permet arribar fàcilment a dalt de tot.

Contents i animats, anirem cap a la base de la Roca Alta. Primer cal flanquejar tota la carena superior de la Roca dels Arcs fins al pas de Nerill, on hi ha el camí de tornada per a les vies de l'esquerra. Llavors cal seguir el camí marcat que va de dret cap a la base de la Roca Alta i acabar d'arribar a peu de via com millor es vegi.

El Díedre blau és una línia molt estètica però gens senzilla d'escalar. Més vertical que la Bukanan i força més difícil. Aquí deixo la ressenya dels companys de rocacalenta.com.

Només començar ja veiem que això serà una altra cosa. Un pas de ganxo seguit d'una placa molt exposada ens porten a un mur desplomat i molt poc equipat que només el savoi faire del Manyo fa que ens en poguem sortir. Un llarg intens.

El segon afluixa una mica, però ja es comença a notar el cansament als braços. I en un tram poc equipat i on cal tranquil·litat per posar bones assegurances, això es nota.

El tercer torna a apretar fort, la paret es torna més vertical i les assegurances són mínimes. Hi ha algun tram molt bo, però el tram de sota la reunió no és cap broma.

Afortunadament per a mi, el darrer llarg la paret tomba i permet una darrera tirada molt més relaxada que ens porta fins al cim sense més distraccions.

Una bona combinació de vies on cal anar-hi ben mentalitzat!!

Tàrrega a la Roca dels Arcs

La via Tàrrega puja per la zona més tumbada de la Roca dels Arcs, si és que aquesta gran paret en té cap, de zona tumbada... El què si que és, és una escalada molt interessant i distreta. A sobre us deixo la ressenya del Joan Asín.

D'entrada per arribar al peu de via cal fer una grimpada entre arbres que et fa reflexionar quan hi ets: "Si això és el camí, com serà la via!"

Al petit replà on comença la via ens equipem i marxem cap a l'esquerra, però no gaire. Allà hi ha una línia de parabolts que no és la nostra via. Jo aprofito per xapar el primer i després marxar cap a la dreta seguint una mena de díedre i tirant cap amunt. En un replà, cal fer un senzill flanqueig horitzontal a la dreta fins la reunió.

El segon és un clàssic mur vilanoví, però que es deixa fer prou bé, fins una gran savina on hi ha la reunió.

Al damunt hi ha el pas més difícil de la via, un petit desplom amb una fissura bona, però d'aquelles on les preses bones no són on haurien de ser! Res que no arregli una bona tibada...

A partir d'aquest pas, la via es va tornant més senzilla i més indefinida. Nosaltres vam fer la tercera reunió en unes savines quan la corda ja no donava gaire més, i després fins dalt per on ens va sembla millor. 

Després ja només quedava baixar. Afortunadament la baixada és molt millor que des de dalt de la Necronomicon i veïnes. Hi ha un corriol ben agradable baixa directament per l'obaga i no cal passar pel trencacames de la carena.

Camel a la Roca dels Arcs

Diumenge ens vam escapar a la Roca dels Arcs amb el Pep, i amb la intenció de fer un parell de vies. D'entrada,decidim engegar per la Camel, una de les vies senzilles i curtes, però que cap dels dos havia fet. A sobre, bona ressenya dels Escalatroncs.

L'aproximació és curta i ràpida i aviat som al peu de la via. El dia és bo i el sol escalfa, així que engeguem ben optimistes amb un primer llarg que va a buscar la base del diedre. Un primer llarg que es deixa fer prou bé, amb un únic passet desplomat abans de la reunió.

El segon llarg és ben interessant, molt vertical i atlètic, primer pel diedre i després per tot de llastres mig desenganxades, però sòlides. Un llarg per gaudir, poc equipat, però amb mil fissures on protegir-se.

A la segona reunió veiem tot de xapes que pugen verticals, però que vam deduir que no s'havien de seguir. Costava creure que s'hagués de fer un flanqueig tan llarg, però al final vam veure per on pujava la via. 

La manca d'assegurances també fa que a vegades els dubtes apareguin...

I finalment va resultar que era una tirada espectacular, i molt més senzilla del què aparenta. Vertical i amb molt bona presa, només cal escalar sense pensar massa en possibles caigudes, perquè llavors si que anem malament.

Una tirada espectacular i molt fotogènica que vam poder fer dues vegades gràcies a un petit problema amb les cordes!

El quart té el pas més difícil, un curt i desplomat muret amb un parell de parabolts, que si estigués tan sobat seria molt més agradable.

Després ja només vam haver d'acabar d'arribar a dalt amb un darrer llarg que no té cap pas remarcable.

La via ens va agradar molt, però a partir del segon llarg, va començar a bufar fort un vent molt fred que ens deixava glaçats, així que vam haver de marxar sense tenir gaires opcions de fer una segona via a la paret del davant. 

Montse Pueyo a la Roca dels Arcs i Txubascos vascos a la paret de Zarathustra

L'altre bon dia d'escalada que vaig tenir abans de Nadal, va ser aquesta combinació de vies, que ens va deixar els braços ben calents. Aquest cop amb el José Manuel, àlies el Manyo. Una via que puja buscant els millors panys de paret del marcat diedre de l'esquerra de la Roca dels Arcs. 

A sobre he deixat la ressenya feta pel Joan Asin, un bon company i també un dels aperturistes. El seu reequipament ens va fer més valents per anar a probar-la, i reconec que no em va decebre gens.

El primer llarg comença amb un tram senzill cap a la dreta, però continua per un flanqueig picant a l'esquerra, i la superació d'un desplom amb canto, però on cal pujar amb decisió.

El segon llarg també comença senzill i mica a mica es va complicant. Sobretot en el flanqueig cap a la dreta i la placa següent, una placa típicament vilanovina on cal anar bé de braços. sort que no és gaire llarga...

Del tercer la llàstima és que la roca està recoberta d'una pàtina blavosa que no dóna massa confiança i tot plegat li dóna un aspecte tenebrós. El més delicat és el flanqueig, molt aeri i bastant fi. El desplom posterior es fa bé en A0, i gràcies a una corda fixa que hi ha a la sortida terrosa!

Del quart millor no parlar-ne, brut i trencat com és, millor anar directament al cinquè. Una perla. Una placa ratllada amb només dues assegurances, però que es pot equipar perfectament i és un gaudi constant. 

El darrer llarg obligat és una xemeneia curta i contundent, però que s'acaba massa aviat i deixa pas a un rampa que es va tombant fins arribar a la feixa. Després es pot seguir la feixa o pujar directament a la carena per on més agradi, com vam fer nosaltres.

Era un d'aquells dies anticiclònics, amb molta calor a la paret i molt fred a la vall. Cap a l'est, Montserrat sobresortia damunt del mar de boira.

Tot i que estàvem acalorats, vam seguir el pla previst i al cap de poca estona ja érem al peu de la Txubascos vascos. Una via que devia ser un dels pocs escaladors que no l'havia fet. I al Manyo ja li anava bé de repetir-la.

La ressenya l'he trobada al blog Manel&Ita. Únicament no acabo d'estar d'acord amb el darrer llarg, e el pas de sortida em va costar molt més que V+!! 

Reconec que la via em va agradar encara més del què imaginava, i no està tan sobada com caldria pensar. A més, l'equipament fa que puguis pujar sense patir per trencar-te cap turmell.

El primer llarg és molt divertit, només cal apretar de valent als darrers metres abans de la reunió.

I al segon, ni això. Grans preses i una roca excel·lent.

Els altres dos segueixen aquesta mateixa tònica, ratlles i més ratlles sobre una roca molt bona i un equipament per no patir, fins arribar al final. Un pas cabró que no em sortia de cap manera, i de tant intentar-ho davant mateix dels nassos del company, al final ens hi vam fer un bon tip de riure!

Combinada la Cosa Nostra (Roca dels Arcs) i Pornostar(Roca Alta)

Aquest dissabte vam tornar a trobar-nos amb el José Manuel, i vam tornar a dirigir-nos cap al temple de la verticalitat vilanoví, amb la saludable intenció de combinar una via de la Roca dels Arcs amb una altra de la Roca Alta.

L'escollida de la Roca dels Arcs va ser la Cosa Nostra, una via que no es fa massa tot i que a mi em va agradar molt. A sobre he deixat una ressenya cortesia de l'Edunz, difícilment millorable.

La via comença amb un primer pas molt dur que, amb els braços freds, et deixa ben tocat. Després afluixa, però abans de la reunió té un tram que torna a picar força (a sota). Curiosament el primer pas està força sobat, i la resta de la via gens ni mica. Més aviat fa mal als dits de com se't clava la roca, milers de gotes d'aigua on t'enganxes sense voler!

El segon és magnífic. Uns passos d'artificial per passar un sostre, i després ja només és disfrutar fins la reunió.

En canvi al tercer la cosa canvia. Comença bé, de manera agradable, però el tram final abans de la reunió té un bombo on vaig deixar-hi la poca fora que em quedava als braços! Sort que em vaig recuperar....

El dia era magnífic, d'escalar en màniga curta i posar-se el gec en algunes reunions on passava l'aire.

En aquest país costa lligar dos llargs, un de segon i el següent de primer, sempre arribo a les reunions amb els braços estrebats! Però ara si, aquí vaig tirar endavant en un llarg que és una joia pels sentits, roca molt bona i una dificultat assumible.

En canvi el darrer és d'aquells que no agraden de fer de primer (a sota). Roca dolenta o encara pitjor, 2 o 3 xapes en tot el llarg, poques possibilitats de protecció... El millor, arribar a la reunió!

Arribats a dalt vam decidir que la millor opció per continuar era anar a la Pornostar de la Roca Alta, el problema era que no teníem cap ressenya, si haguéssim tingut la bona ressenya dels Escalatroncs que he penjat a sobre, hauríem anat millor encaminats. Però el José Manuel l'havia fet quan era petit, i refiats de la seva memòria vam anar cap allà.

Fa gràcia perquè ell recordava una via sobreequipada, i just sortir de l'arbre, ens trobem una placa llisa i patinosa des d'on no es veu cap més assegurança que la teníem al davant. Però després d'un pas arriscat cap a l'esquerra, llacem una sabina i ja agafem la corrua de xapes que et porta a la primera reunió.

Realment les xapes estan posades amb poc criteri, tan aviat estan a tocar en trams fàcils, com allunyen en trams senzills.....

El segon llarg consisteix en passar un parell de sostres i acabar d'arribar a la reunió. Mentre que jo vaig passar com un senyor agafant-me a tot arreu, el José Manuel va patir de valent per forçar-ho en lliure, i se'n va sortir!

De fet, estava tan content que em va cedir l'honor de fer el tercer, un llarg de somni i que fa honor al nom de la via. Una tirada pornogràfica digna d'estar a la peli de les Excursionistes calentes! Amb alguna  assegurança de menys (només alguna, eh!), llavors seria la perfecció!

Per acabar d'arribar a dalt, una placa molt llisa que es fa magníficament en A0, ens deixa al cim de la Roca Alta, des d'on agafem el camí que ens retorna al coll i al cotxe, passant altra cop per la base de la Roca dels Arcs.

Un dia ben aprofitat amb una bona combinació de les que estoven els braços!