13 de des. 2012

Tancament pista Collbató-Vinya Nova

Actualment, quan anem des de Collbató en direcció a la Vinya Nova, trobem el senyal de sota, on es prohibeix el pas sot amenaça de sanció.

He estat buscant informació, i es tracta de la voluntat de l'ajuntament de Collbató, amb la col·laboració del Parc Natural, de tancar el trànsit de vehicles en tot el tram que va des del senyal fins a la Vinya Nova.

El motiu és la gran afluència de vehicles i la protecció dels conreus de les finques adjacents a la pista per tot de problemes que, pel que sembla, s'han anat trobant. També per l'interès en que els passejants i beteteros puguin anar més tranquils.

Aquesta manera de fer tan típica del nostre país, fa que el trànsit encara no estigui tancat per anar en sentit contrari, des de la Vinya Nova cap a Collbató, però sembla que a partir de l'u de gener aquesta contradicció ja estarà resolta.

Ara tocarà caminar una mica més per gaudir d'aquest vessant sud de la muntanya, la qual cosa no és necessàriament dolenta....

7 de des. 2012

Navegant pels mars del sud, al Pollegó de la Vinya Nova

El diumenge electoral hi va haver una trobada d'escaladors a Montserrat, amb la consigna de trobar-nos per celebrar escalant que seria la darrera jornada d'eleccions autonòmiques a Catalunya. Aquell dia estàvem força convençuts de que les properes ja serien les constituents...., tot i que ara alguns pensen que hauran estat les darreres perquè ens les suspendran!!

En tot cas vam ser força colla la que vam estar esmorzant plegats. Després va arribar la inevitable diàspora cap als sectors preferits de cadascú. Els de la Vinya Nova ens vam dividir entre els esportius i els que preferíem via llarga, i al final, vam fer dues cordades cap a la Mares del sur. Ens ajudarà la bona ressenya, com sempre, dels Escalatroncs (a sobre).

Comencen l'Ester i el Xavi, i la Lu i jo els seguim. Com que som homes ben educats, encara que a vegades no ho sembli, deixem les tirades imparells, que són les bones, per les respectives companyes de cordada!

La via comença amb una bona placa, que es va deixant fer fins que arriba un petit bombo de 6a, que la Lu passa en lliure sense pensar-s'ho gaire.
Del segon llarg no cal parlar-ne, curt, fàcil i trencat. El tercer torna a ser una bona placa. Comença per la fissura de roca dubtosa, però on podem posar un bon alien, i llavors cal marxar clarament a la dreta, on la roca millora molt i ja hi trobem alguna xapa.

El quart és estrany, però té trams molt bons, llàstima que la roca no sempre acompanyi. Un darrer flanqueig a l'esquerra et deixa a la reunió al peu del darrer esperó.
Aquest esperó darrer és genial. Roca de somni, aeri, assegurances allunyades,..... Sembla que s'hi pot afegir alguna cosa, perquè de forats n'hi ha, però nosaltres no els vam utilitzar. Va ser tot un gaudi de navegació pel mar de còdols d'aquesta bona roca encarada al sud.

De fet, tret d'algun alien al tercer llarg i alguna baga savinera, amb el material posat en vam tenir prou.

I després, l'agonia de la baixada amb ràpels amb la corda que s'anava enganxant als arbres, però que no va aconseguir espatllar-nos el dia il·lusionador!!

3 de des. 2012

El Vol de l'home ocell, a les Agudes

Aquests darrers mesos no n'he fet gaires de sortides que mereixessin ser ressenyades. Entre el mal temps dels caps de setmana i la recuperació de la castanya al Pedraforca, les setmanes anaven passant i costava de posar-se a to.

Però per Tots Sants, amb el Jose Manuel, vam anar fins al Montseny, on encara no hi havia escalat mai.

Després de deixar el cotxe al PK 23,8 de la carretera de Santa Fe, agafem el camí que puja fort recte al nas, i que està més o menys senyalitzat amb fites, tot i que el recorregut és força evident. Acabem anant a la dreta per una tartera fins trobar la placa metàl·lica del peu de via.

Ben a prop d'aquesta via, comença l'Airun i el mar d'estels, o millor dit, començava. Perquè ha estat desequipada altre cop (per tercera vegada?), i sembla que amb força mala llet. Long lifes, passamà, instal·lacions de rappel.....
Començo el primer llarg, curt i senzill però estrany. I és que, contràriament al que descriu tothom, la roca no és gneiss, si no esquist, excepte precisament aquest primier llarg. Una roca particularment patinosa i poc sòlida, excepte quan és molt massiva.

El segon ja és més divertit, amb un bon sostret per començar, i després una placa fissurada molt franca i aèria.

El dia és força fred, però el tram de I i IIº que separa el tram inferior del superior, ens ajuda a escalfar-nos.

L'aspecte de la continuació no és molt agradable, fa fred i regalima aigua, amb el que la roca patina encara més del compte. Però amb paciència, aconsegueixo d'arribar a la reunió després d'un parell de passos una mica aleatoris en aquestes condicions.
Al cinquè llarg cal pujar directe cap a un sostre ben marcat, i flanquejar a la dreta amb un pas que també ho és força, d'aleatori, però després la dificultat baixa notablement.

Amb un darrer llarg que et deixa a la carena, acabem la via enmig d'un vent insistent que fa que ens posem a sobre tot el que portem. Tot i el fred, gaudim de l'espectacle de la tardor al Montseny.

Ben aviat arribem al cim de les Agudes,  ja només ens queda d'anar baixant pel mig de la fageda fins retornar a la carretera. Això si, a un quilòmetre del cotxe....

17 de nov. 2012

Estasen a la nord del Pedraforca. Ja fa 10 anys del Cho Oyu!

Aquest octubre passat va fer els 10 anys de l'expedició berguedana al Cho Oyu, i és que el temps passa volant... Va ser una gran experiència per tots plegats: 6 setmanes, 7 expedicionàris, 4 cops al cim, i un bon impacte a la comarca. 
Tot i que la majoria hem anat fent la nostra durants aquests darrers anys i que des de que vam tornar de0 la segona expedició al Gasherbrum II, ens hem vist poc, encara vam ser capaços de retrobar-nos tots junt per anar-ho a celebrar.

L'Estasen al Pedraforca va ser l'excusa per agafar gana de cara al dinar que ens va preparar el Punky!
Al final a la via només vam ser sis, i el dia que vam enganxar va ser el diumenge més fred de tota aquesta càlida tardor que ens està fent.

Vam organitzar-nos en dues cordades de 3, i cap amunt, que fa pujada!
De la via poca cosa puc explicar, d'una de les rutes més transitades de la paret nord del Pedra. A dalt de tot he deixat la ressenya de l'Edu, tot i que no sé si calia.

Amb el fred, vam estar totalment sols, i els gats estaven més aviat rígids... Van anar millor els que no se'ls van posar!
Força de pressa, tot i algun petit ensurt, ben aviat érem a la part final de la via. Suposo que la fresca hi devia ajudar! Quan s'escala més còmode amb guants que sense, normalment no tens gaires ganes d'entretenir-te a la paret!
Foto de cim i cap avall, a la tartera, a trobar-nos amb la multitud que baixava del Pollegó Superior.

A la una ja érem al refugi, així que vam tenir temps de fer un bon dinar (Punky, ets un crack!), i una sobretaula encara millor.
Bé, si que és cert que ja han passat deu anys, però mirant les fotos tampoc ho sembla tant....

11 de nov. 2012

Tête des Toillies i Pain du Sucre

De les darreres sortides que vam fer al Queyras, les dues més remarcables van ser la Tête des Toillies, amb un darrer tram d'escalada senzilla, i el Pain du Sucre, potser el pic de més de tres mil metres més senzill i còmode que he pujat mai.

Per anar a la Tête des Toillies (3.175 m) hem d'anar fins a Saint Veran, passar les pistes d'esquí i continuar per la pista fins a sota la capella de Clausis, deixant el cotxe en un aparcament situat en una antiga pedrera de marbre (2.300 m).
El camí és molt planer i va seguint la vall fins al refugi de la Blanche, que està en un lloc idil·lic, a la vora d'un llac i envoltat de prats.

Ara ja estem acabant la segona setmana d'octubre, i els colors de la tarda es troben ben avançats. De fet, a la tercera setmana ja hi va caure la primera bona nevada!
El camí que puja cap al coll de la Noire, arrenca abans d'arribar al refugi. Un camí agraït, però que s'enfila sense demanar disculpes i supera ben de pressa els més de 500 metres de desnivell que tenim al davant. Des del coll es veu molt bé el cim i on estan concentrades les dificultats, just en els metres finals.

Seguint la carena s'arriba a la tartera final i, seguint les fites, arribem al peu de la paret: una cinquantena de metres de II-IIIº, equipats per pujar assegurats io per baixar rapelant. 

Hi entro confiat i sense material, he vist que es podia fer així que m'he estalviat de carregar-lo fins aquí dalt. La veritat és que la roca és molt bona i les dificultats estan concentrades en passos molt concrets, de manera que arribo al cim sense massa poblemes. Res a veure amb els Agneaux!
Des del cim, la vista és molt bona sobre les muntanyes d'aquesta part del Queyras, però no puc evitar de fixar-me en la Taillante (a sota), i en els bons records que em porta....
A la baixada cal anar concentrat, i no només en els passos més difícils de la grimpada, si no sobretot en no equivocar-se, que sortir de la ruta vol dir trobar-se amb passos de dificultat força més alta...

Després ja només cal retornar pel mateix camí de pujada cap al coll de la Noire i baixar cap al fons de la vall, on ara agrairem el fort pendent, que permet de baixar en un tres i no res.

I passejar cap al cotxe tot gaudint dels colors de la tardor, enganxats als làrix.
L'altra sortida és la del Pain du Sucre, un cim alt i punxegut, que s'alça fins els 3.208 metres al costat del coll de l'Agnel. La peculiaritat és que el coll està a 2.740 metres d'alçada i hi passa la carretera que travessa cap a les valls occitanes d'Itàlia. Així que la pujada no és gaire llarga ni complicada.

Abans d'arribar al coll ens parem a veure aquesta curiosa demoiselle coifée, que sobresurt entre els arbres del bosc.

Per pujar al cim, només cal seguir la carena, per un camí ben traçat on no ens podem perdre de cap manera!
El primer tram és ben planer, però ben aviat comença a pujar pel mig d'un caos de lloses calcàries, a vegades prou inestables, sobretot fora del camí.

Al darrera, la Tête des Toillies ens vigilarà durant tota la pujada.....
Arribats al cim,les mirades se'n van de seguida cap al mont Viso, al fons, i cap a les plaques del pic d'Asti, per on hi puja alguna bona via d'escalada!!

Dues bones caminades que trobareu al Wikiloc i als mapes de sota.

7 de nov. 2012

Montagne des Agneaux

Guillestre es troba relativament a prop dels Ecrins. Sortint de matinada, amb 3/4 d'hora et plantes al Pré de Madame Carle, damunt d'Ailefroide, a la vall de Vallouise. És el que vaig fer en una escapada ràpida, o que almenys ho volia ser.

Quan vaig sortir del Pré de Madame Carle per agafar el camí del refugi del Glacier Blanc, encara era negra nit. Mica a mica, va anar clarejant i ben aviat va sortir el sol i va iluminar els cims del Pelvoux, així que arribat al llac del refugi Tuckett el sol ja hi tocava de ple (a sobre).

A l'alçada del refugi del Glacier Blanc deixo el camí que puja cap al refugi dels Ecrins per entrar cap a l'est, a la coma ocupada pel que queda de la gelera Jean Gauthier, actualment una mera acumulació pedregosa i de mal caminar.
Tot aquest tram és molt pesat, les pedres són inestables i en molts trams no hi ha un camí massa clar. Sort que la presència d'algun isard despistat fa aixecar una mica l'ànim, perquè aquí tampoc hi trobaré ningú en tot el dia.

Finalment arribo a la petita collada de 3.200 metres, i descobreixo les cornises que pugen fins al coll de Monêtier, ascendents d'esquerra a dreta.
I del coll salto al vessant sud, un canvi radical, de la foscor de la roca gelada passo a la lluentor de la gelera de Monêtier, amb la neu en molt bones condicions. Em calço els grampons i vaig flanquejant en direcció al cim dels Agneaux (a sobre).

Darrera, el cim de Monêtier i tota la gelera que baixa cap a la zona de l'estació d'esquí de Serre Chevalier. Sembla un bon lloc a l'hivern per venir a provar-hi els esquís....
Normalment, per pujar de la gelera fins a la carena hi sol haver un petit corredor de neu. En aquesta època avançada, gairebé a mig octubre, era possible que no hi fos. 

I no hi era!

Així que em va tocar d'entrar a la roca i pujar per unes rampes de III / III+ fins a la bretxa, amb algun tram de roca discreta. A partir de la bretxa puja un mur força compacte on cal saber veure bé el recorregut. Sobretot si es va a pèl com anava jo....
Finalment, una aresta curta però esmolada i la darrera grimpada fins el cim!

Un darrer tram acompanyat de la carena del Pelvoux a l'Ailefroide, passant pel Coup de Sabre.
I des del cim, la propera presència de la Barra dels Ecrins i el Dôme de Neige (a sobre), espectacular vista des d'aquí. I la Meije, més lluny.
Acabo les fotos i torno enrere, que fa fred i la baixada no em fa massa gràcia. Primer cal trobar el camí bo per desgrimpar fins a la carena, després arribar amb cura fins a la placa de damunt la bretxa, recordar els passos i desfer-los i, finalment, desgrimpar la canal fins a la gelera....

Llavors ja ni em poso els grampons, la neu s'ha estovat i em permet de baixar força de pressa fins a sota el coll de Monêtier. 

En canvi, la baixada de les tarteres de grans blocs, això si que és una petita tortura. Sort que hi ha trams molt bons, perquè n'hi ha altres on perilles de deixar-hi algun turmell!
Al refugi del Glacier Blanc retrobo el camí bo, i els colors de tardor a les mates de nabiu.

Al mapa podeu veure el recorregut i, al wikiloc, el track.